HOMENATJANT AL BISBE CAMPRODON

Els que vàrem nàixer en plena guerra civil, hem conegut i/o tractat cinc bisbes a la nostra diòcesi de Girona i dels cinc, tres encara eren entre nosaltres fins fa ben poc. Els darrers dies de desembre, però, ens deixava el bisbe emèrit Jaume Camprodon. Ell reunia en la seva persona, en el seu tarannà i en la seva concepció pastoral allò que tots voldríem de qualsevol bisbe. El perfil episcopal que es demanava, en un comunicat de JiP de Girona el 28 de juny del 2007, pel nou bisbe que havia de substituir, per raó d’edat, al bisbe Carles Soler Perdigó, era justament el que ens va mostrar el bisbe Camprodon, del qual n’hem quedat totalment orfes, doncs aquest perfil no només no el vam gaudir en els seus dos antecessors, sinó que tampoc l’hem observat suficientment en els dos que l’han precedit. Les sis qualitats o virtuts que es reivindicaven en l’esmentat comunicat, les podríem resumir dient que el futur bisbe fos: a) una persona oberta, comprensiva i, com a bon pastor, acollidora de tothom; b) ser català, a fi que comprengui la realitat històrica, cultural i social del nostre país; c) que no sigui un jerarca que ve a defensar la institució eclesiàstica i a imposar-ne els criteris i d) que estimi, respecti i estimuli el camí i les experiències de les diverses comunitats eclesials.

Jaume Camprodon fou consagrat bisbe el 21 d’octubre del 1973, en plena dictadura, però també en la il·lusionant època d’aplicació del Concili Vaticà II, tasca que s’hi va dedicar ferventment. El mateix dia, prengué posició de la seu gironina, poques setmanes abans de complir 47 anys. Exercí la tasca pastoral fins el 30 d’octubre del 2001, exactament 28 anys. Va ser fidel a l’esperit del Concili i al que tres anys desprès de haver estat anomenat bisbe de Girona, expressaria en una mena de pastoral que va ser publicada en el Full Parroquial de la diòcesi el 5 d’octubre del 1976 amb el títol “Tornar a Natzaret”. Cal tenir, com ell tenia, una clarividència pastoral molt aguditzada per, trenta anys enrere, advertir, o potser millor profetitzar, el que ja és una realitat indiscutible: “...hom preveu que l’Església anirà quedant cada dia més desmantellada i pobra de mitjans humans. Els qui hem de viure i anar al davant en aquest procés hem de passar una prova no gens fàcil. Tanmateix, necessària”.

Tot seguit afirmava categòricament: “L’Església ha de tornar a Natzaret”. Afirmació que argumentava afegint: “És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure”. “Tornar a Natzaret no vol dir amagar-se. Jesús, a Natzaret, no s’amaga pas. Hi viu com qualsevol altre natzarè. Cert que no hi ha les manifestacions extraordinàries de la divinitat. Comparteix la vida del poble, animat d’una vida nova i d’uns horitzons més amplis”. “Situada a Natzaret, l’Església es rejovenirà, aprendrà a ser del poble, animat d’una vida nova i d’horitzons més amplis. Si el poble opta per prescindir-ne, caldrà revisar-ne el per què l’aital rebuig i encaixar cristianament el cop, sense fer ploure foc del cel. Ni en aquest cas s’afeblirà la seva potencialitat d’estimar i de comunicar esperança. En una societat existencialista com la present, l’Església tindrà credibilitat, no tant per les veritats que predica com per la vida dels qui hi creuen. És necessària la renúncia als privilegis per trencar llibants (elements equívocs) i purificar el rostre”. Finalitzava la seva visió futurista, però real, animant-nos amb paraules inequívoques d’un veritable bisbe i pastor: “És imprescindible l’esforç per una catequesi a tots els nivells, per envigorir la fe. Però una i altra cosa no són més que passos vers la solidificació de grups de persones lliures que maldin per recrear, avui, la vida de Jesús de Natzaret. Grups d’homes, obradors de justícia, de reconciliació, de pau, i portadors de la gran esperança en el Crist-Senyor. Així és com veig el demà que ja ha començat avui.”

Aquesta va ser la línia pastoral del bisbe Camprodon, un bisbe que com ha escrit aquests dies el periodista gironí, Josep M. Fonalleras, era de llengua pulcra, llimada i alhora acollidora i d’una prosòdia clara, rítmica, com la del malaurat Modest Prats, però diferent: “El bisbe Camprodon era la imatge de la placidesa cristiana i del compromís moral”.

Jaume Rocabert i Cabruja
Girona, 14 de gener del 2017 

MARTÍ LUTER, PARE DE LA REFORMA

Luter no volia crear una nova església, no obstant, la Reforma Protestant va provocar un cisma a l’Església d’occident. Era el 31 d’octubre de 1517 quan un monjo de l’orde dels agustins va penjar a la porta de l’església del palau de Wittenberg les 95 tesis doctrinals que pretenien una reforma en profunditat de l’Església catòlica.
El monjo en qüestió es deia Martí Luter, i «reclamava el retorn de l’Església a l’Evangeli de Jesucrist, a les Escriptures, i principalment a les cartes de Pau» (Hans Küng. La Iglesia catòlica, p. 161) L’Església, al llarg dels segles, havia acumulat decrets i tradicions que no tenien res a veure amb els seus orígens. Rebutjava les tres afirmacions cabdals que sostenia: «L’autoritat espiritual està per sobre de la temporal. Només el papa pot interpretar les Escriptures. Només el papa té la potestat per a convocar concilis». Eren afirmacions que contradeien la seva essència pastoral: Eren senzillament –pensava Luter- una forma abusiva de poder, temporal i espiritual, concentrat en el Papa.
El monjo Luter va ser ordenat sacerdot (1507), i un any després ensenyava teologia a la Universitat de Wittenberg. El 19 d’octubre de 1512 es va doctorar en aquesta disciplina acadèmica. A més, era un expert coneixedor de la Bíblia, i creia que els fidel l’havien de poder llegir. Per això la va traduir a l’alemany.
En el seu viatge a Roma (1510) va veure con vivien, els que vivien a l’entorn de la Cúria Vaticana. Ell, que era un monjo amb problemes de consciència, sentint-se més pecador com més pregava, no va poder entendre tanta desviació doctrinal dels qui havien de ser garants de l’ortodòxia. Aconseguir «la íntima pau interna de la seva ànima», però més el «preocupava la reforma que segons ell, necessita aquella Església, que la volia «orientada pel camí de l’Evangeli. Luter no pretenia només una reformulació de la doctrina. El que s’havia de fer, era una renovació de la vida cristiana en totes les esferes». I va escriure un programa de reformes que contenia vint-i-vuit punts. Un d’ells referit a la reforma del papat: «la renúncia a voler governar el món i l’Església». També incloïa reformes, en: «la vida monàstica, el celibat dels sacerdots, les indulgències, les misses per les ànimes, la celebració de les festivitats dels sants, les peregrinacions, les ordes mendicants, les universitats i escoles, l’atenció als pobres, i eradicar la luxúria».
«El tema central del cristianisme, segons Luter, era la justificació per la fe sola. [...] Nega la llibertat de l’home –pel fet del pecat original- i afirma rotundament , que ens salvem només pels mèrits de Jesucrist [...]. La justícia de Déu és com un regal. Som justificats només per gràcia». (La llibertat dels cristians... Ed. Proa, p. 17)
«Si la doctrina de la justificació per la fe constitueix el centre de l’església luterana, la sola escriptura n’és el principi formal. L’única revelació és la Paraula de Déu escrita, sense cap interferència de l’autoritat de l’Església». (Ibid, p.17). Això li suggereix la seva interpretació de la carta als Romans: El «que podem saber de Déu, [és] perquè Déu mateix els ho ha fet conèixer» (Rm 1,19)
Luter defensava la doctrina de la «justificació»: al judici final ens haurem de justificar davant Déu, per la fe. Així va ser: «Abraham va creure en el Senyor, i el Senyor li ho comptà com a justícia» (Ge 15,6) Així interpretava Luter la Paraula de Déu: la fe salva per sobre de l’acció. Per això era contrari a les indulgencies, que es venien arreu per a finançar la construcció de la basílica de sant Pere de Roma, com una forma de justificar-se i redimir els pecats. Però en això no seguia Pau que també diu: «Ell pagarà a cadascú segons les seves obres» (Rm 2,6) Aquesta doble interpretació encara avui és motiu de controvèrsia entre els representants de l’Assemblea Mundial Luterana i els de l’Església catòlica.
«Si, els “manaies” del Vaticà haguessin estat capaços de reconèixer els signes dels temps podrien haver decidit penedir-se i retornar al camí de l’evangeli de Jesucrist [...]. Podien haver criticat els excessos de Luter, molt sovint emocionals i poc realistes. Roma podia haver sol·licitat elaboracions i correccions» de les propostes de Luter. (H.Küng, llibre citat). Però en comptes d’optar per la renovació, Lleó X, va atacar Luter d’heretge i decretar la seva excomunió (3 de gener de 1521) Luter no es va retractar i va seguir amb la seva reforma que donava llibertat a llegir la Paraula, lliurament, i posava la fe en el primer pla de la salvació.
Enguany farà cinc-cents anys d’aquella manca de diàleg i afany de poder del vicari de Crist i els que li donaven suport. La Reforma pretenia una Església cristiana, en contra dels que la seguien preferint constantiniana.
Salvador Sol

EPIFANIA DEL SENYOR

Reyes que venís por ellas,

No busquéis estrellas ya,

Porque donde el Sol está

No tienen luz las estrellas.

(Lope de Vega)

El Déu encarnat al petit poblet de Betlem es manifesta a tot el món. L’anunci del naixement de Jesús als pastors, considerats l’estament inferior de la societat, es presenta amb elements còsmics extraordinaris: estrella i àmgels; «hi ha una estrella que anuncia, dins l’aire d’aquesta nit» (Sagarra. El poema de Nadal). Els pastors són els més propers al lloc de la irrupció divina. Ells, ignorants i marginats, són els primers cridats a l’adoració de qui neix, també marginat, en un estable. Ara, però, ha arribat el moment de manifestar a tots els pobles que Déu s’ha fet home entre els homes, que ha nascut la salvació..

La paraula Epifania, derivada del grec vol dir manifestació en forma d’impacte; com la comprensió sobtada que un experimenta en relació a l'essència o el significat d'alguna cosa.fora del què és normal, transcendent.

Els Evangelis parlen poc d’aquest fet que els catòlics han transformat en una festivitat important. Només Mateu, seguint el llenguatge simbòlic emprat per explicar el lloc i les circumstàncies del naixement de Jesús, construeix una narració «en la línia d'una veritable teologia mística» (Full diocessà de la Seru d0Urgell) elaborada dins la fe de la seva comunitat. Tres reis presentats coma mags, estudiosos dels astres, són atrets per una estrella, singular, desconeguda, que els guiarà fins el coneixement de l’infant-Déu. «Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo» (Mt 2,2)

Tres reis, que representen els tres continents de l’entorn d’Israel. Occident,

Orient i Àfrica. Es tracta de la manifestació del Déu encarnat al màxim poder sobre la terra, i a la vegada, persones considerades d’intel·ligència superior, per tal que «tots coneguin la salvació». Ells seran els encarregat d’oferir a Déu els tres productes de màxim valor material, com un reconceixement a la seva superioritat i perquè l’or, l’encens i la mirra li pertanyen en tant que fruit de la seva creació.

Hi ha una història paralel·la en aquesta narració de Mateu. El poder local, Herodes i els caps religiosos d’Israel, rebutgen el nou nat, que és reconegut pels de fora. Es compleix el que va escriure Joan: «Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit» (Jn 1,11). «En el rei que acaba de nèixer ja es desenvolupa tot el què serà la seva vida i missió». El seu poble, com a poble, no l’accepta: «Quan Herodes hop va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem». (Mt 2,3) I, «Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d’aleshores Judes buscava una ocasió per entregra-lo» (Mt 26,15-16) i seran els pagans els qui acabaran donant testimoni d’ell. Com ho va anunciar Isaïes: «Els pobles s’acostaran a la teva llum, els reis vindran a la claror de lan teva albada» (Is 60,3)    

La festa que avui celebrem ens ha de recordar les paraules profètiques d’Isaïes: «les tenebres enbolcallen la terra i negres nuvolades cobreixen les nacions [però] sobre teu resplandeix el Senyor, apareix la seva glòria» (Is 60,2)

Salvador Sol

Solemnitat de Maria, Mare de Déu

…y quedó el Verbo encarnado

en el vientre de María. 

 (St. Joan de la Creu)

En el Concili d’Efes (431) es proclamà solemnement per Ciril d’Alexandria, representant del papa Celestí I, que Maria era la Mare de Déu (Theotokos), rebutjant la tesi de Nestori, patriarca de Constantinoble, que rebaixava la condició de Maria a Mare de Crist (Christotokos), Aquesta línia teològica separava les dues naturaleses de Jesús el Crist, negant la divinitat de l’Encarnació.

Ciril defensava que Jesús no havia nascut humà i després Déu l’hauria assumit com a Fill (hipòstasi) unint en ell les dues naturaleses, la humana i la divina, com ja s’havia conclòs en el concili de Nicea (325).

Jesús «era de condició divina» (Fl 2,6), «Ell estava amb Déu al principi» (Jn 1,2) «Déu nat de Déu [...]. Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare» (Credo Niceno-constantinopolità).

Aquest retorn als orígens de la fe, va motivar la festa mariana que avui celebrem; la més antiga dedicada a Maria de l’Església occidental.

Una festa, tanmateix, que al llarg dels segles quedà desplaçada en el calendari donant pas a un altre celebració: la Circumcisió del Senyor, en acompliment cronològic de la narració de Lluc: «Quan van complir-se els vuit dies [...] hagueren de circumcidar l’infant» (Lc 2,21). Però, en la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, es va restituir la tradició i el calendari litúrgic postconciliar  marca que l’1 de gener se celebri la Festivitat de Santa Maria, Mare de Déu.

Salvador Sol

RELIGIÓ I EVANGELI

OPINIÓ 

“Per què es continua marginant les dones i es mantenen posicions misògines?

Dos mots que, suposadament, haurien de tenir –no només etimològicament- una relació i evolució morfològica comuna, dins del cristianisme en general, sinó i, de manera especial, dins del cristianisme catòlic. La realitat, però, és que avui en l’Església és més omnipresent el Dret Canònic, les normatives i els manaments dels seus eclesiàstics, que l’Evangeli de Jesús de Natzaret.

Un dels teòlegs que ha sobreviscut a les inquisitorials maneres de la CEE, el jesuïta granadí, José M. Castillo, ens diu que: “el cristianisme no pot creure en el que és diví, sinó no creu en el que és humà”. Dit amb altres paraules, no pot creure més en la interioritat dels temples que en els problemes del carrer –i segueix- car és fonamental en el cristianisme, creure no des d’ “el més sagrat”, sinó des d’”el més profà”. I ho argumenta dient: “segons els evangelis, Jesús va mantenir una relació d’intimitat constant i familiar amb el Pare-Déu, però igualment va mantenir una relació mortalment conflictiva amb el Temple i els seus Sacerdots” (avui podria ser amb el Vaticà i els seus bisbes i cardenals...).

El teòleg, crític amb l’Església-institució, es pregunta: “Per què es respecte més a determinats homes que a determinades dones? Per què el Dret Canònic concedeix als clergues uns drets i privilegis que nega als laics? Per què l’Església té tan poca presència per donar solucions, o per alleugerir tants problemes humans i, al mateix temps, els bisbes s’esmercen decididament per tal d’evitar que els governants no els toquin els privilegis legals i econòmics que gaudeix l’Església espanyola?” Nosaltres podríem afegir, per què se segueix marginant a les dones i es mantenen posicions misògines? Castillo se’ns mostra contundent: “en l’Església, hi ha més Religió que Evangeli!!!”

Una conclusió que la podem compartir milers de cristians, laics, religiosos/ses, sacerdots, també algun bisbe (pocs), potser algun cardenal, difícilment! En el 1973, el prestigiós economista anglès John Hick, afirmava que “el cristianisme necessitava dur a terme una revolució copernicana”. Calia aleshores i cal ara -ens diu el teòleg franciscà José Arregi Olaizola- (que com a tants altres, li van retirar la llicència canònica i es va veure obligat a deixar l’ordre franciscana), que es reconegui que l’univers religiós no està centrat en el cristianisme ni en cap altre religió, sinó en Déu. Això, segons l’Olaizola, no només comporta la derogació d’aquell insensat principi, que proclama: “fora de l’Església, no hi ha salvació”, sinó que també comporta la revisió radical de tots els dogmes del cristianisme.

Una revolució i una revisió que no es donen, tot i que el papa Francesc, deixa anar espurnes d’esperança, com el perdó de l’avortament...

JAUME ROCABERT i CABRUJA  

Publicat a El Punt - Avui+ – dimecres 30/11/16