CREURE I CONFIAR

Un capellà amic, ja traspassat, em va fer –cito de memòria- aquesta confessió: Crec perquè confio, confio perquè crec. Això que sembla un joc de paraules amaga una profunda meditació i un bany de realisme. I, a la vegada, deixa clara una actitud contrària a aquell que deia: Jo ja crec que Jesús ha dit que tornarà triomfant el darrer dia, però ja veuràs com no ve!

I és que, creure en allò que ens diuen, o llegim o sentim dir... és un exercici mental que ens compromet molt poc, o a guaira bé res. Tot depèn de la confiança que dipositem en la persona o mitjà d’on hàgim rebut la dita, de la seriositat i fiabilitat de qui ens ha dit o comunicat allò que farà o esdevindrà. En última instància, es tracte d’una qüestió de confiança del receptor en l’emissor, i sobretot, que es tracti de quelcom que ens pugui afectar personalment o com a membres de la societat en que vivim.

La confiança, llegim a Viquipèdia, «és un sentiment cap a les altres persones, que indica la creença que compliran els acords, tàcits o explícits, en què es basa la relació o que seran capaces de fer una tasca concreta». La creença, per la seva part, és un acte de fe que ens implica d’alguna manera. Si creiem que Jesús és el Fill de Déu, vol dir en primer lloc que creiem en Déu i en l’Encarnació que ens revela el pla de salvació. Aquí és on es planteja aquella mena de sil·logisme: crec perquè Déu m’inspira confiança. Una confiança que no es basa en res tangible, demostrable, sinó en la creença de que Déu existeix i compleix les seves «promeses».    .  

Jesús mereix confiança perquè va segellar les seves dites i fets lliurant-se a la mort per fidelitat en sí mateix i al Pare. Això mateix havia fet Sòcrates en acceptar la mort abans de retractar-se de les seves ensenyances. La nostra fe en Jesús deriva del fet de la seva mort i  resurrecció: «I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida també és la vostra fe» (1Co 14.14). Per tant, els cristians, tenim raons objectives per tenir confiança en el Déu que compleix les promeses, ressuscitant Jesús, i aquest, retrobant-se amb els apòstols i deixebles. La presència del ressuscitat havia d’impactar-los amb tant de realisme que en van sacrificar la seva pròpia vida per a donar-ne testimoni.

Creure en el Déu de Jesús és, per tant, fer confiança a Jesús. Pere va comprendre que Jesús tenia «paraules de vida eterna» (Jn 6,68) en un món on només hi havia falses promeses i egoisme. Els apòstols i deixebles van creure en comprovar que en Jesús es complien les profecies i les seves pròpies paraules: «el Fill de l’home ha de patir molt» (Mt 17,12); «i ha de ser tingut per no res» (Mc 9,12) I, un judici severíssim i injust el va dur a la mort: «Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-nos a Déu» (1Pe 3.18)

Creure és confiar. Ho tenia clar Charles de Foucauld, quan va escriure l’oració de l’abandó: «Poso la meva vida en les teves mans [...] amb tot l’amor del meu cor [...] per mi estimar-te és donar-me, entregar-me a les Teves mans sense mesura, amb confiança infinita». 

El meu amic capellà sabia que fer confiança és tenir fe, i la fe és una virtut teologal; en tant que virtut, es tracte d’una qualitat moral positiva; en tant que teologal, és camí de salvació: creure que Déu és per sobre de totes les coses i que la nostra vida va orientada a Ell.
Salvador Sol

Tot i els esforços del papa Francesc, l’Església s’ensorra

Hi ha dues òptiques per analitzar l’Església: la institucional i la del poble fidel. La meva preocupació és amb relació a l’Església institucional en la seva globalitat i diversitat de confessions, també la catòlica, que no fa tants anys encara proclamava que fora de l’Església catòlica no hi havia salvació! Aquesta arrogància de la seva jerarquia fou l’origen de la divisió i, a hores d’ara, és encara l’entrebanc més notable per a una reunificació, molt desitjada pels fidels, però poc o gens volguda per determinats membres de la Cúria Vaticana. De les diverses confessions cristianes -catòlics, luterans, anglicans, ortodoxos, episcopalians, etc.-, en general, la confessió que menys ha evolucionat i sintonitzat amb el sensus fidei del Concili Vaticà II és justament la catòlica.
Són diversos els motius d’aquesta manca d’evolució però entre els més destacats cal esmentar 1) els quasi 40 anys de dos pontificats retrògrades (Wojtyla i Ratzinger), que a més d’arraconar la doctrina del Vaticà II ens van voler fer retrocedir a la de Trento I 2) l’estructura faraònica que encara manté el Vaticà i el poder nefast no només de la Cúria, sinó de tot el col·legi cardenalici, esdevinguts obsolets i contradictoris amb el que haurien de testimoniar.
En front d’aquesta vergonyant realitat, són cada cop més les veus de totes les confessions de l’Església que des de fa anys reclamen, amb bons arguments científics, que una altra Església és possible, que ho és si els cristians, tots, ens impliquem en aquest propòsit, malgrat la més que segura oposició de clergues, bisbes i cardenals beneficiaris de l’statu quo. Ells són els grans responsables de la banalització del missatge de Jesús de Natzaret, interpretant esbiaixadament el més essencial i fent-nos arribar la versió teista que els ha interessat, amb l’excusa que només ells tenen la potestat, per revelació divina, d’interpretar els textos sagrats.
Ens cal un nou paradigma eclesial, per això és urgent un canvi de mentalitat i de tarannà dels ja esmentats responsables eclesials. S’han acabat aquells temps en què la ignorància dels fidels els permetia justificar les seves actituds i absurdes argumentacions. És per això que una Església la moralitat de la qual s’hagi vist implicada i esquitxada en tants afers de la nostra història, mai podrà oferir el lideratge moral al món mentre no faci un canvi copernicà en la seva forma de fer i expressar-se segons els temps actuals. En sintonia amb això, el bisbe episcopalià Spong afirma: «Tots els sers humans som imatge de Déu i hem de ser respectats per ser la persona que cadascú som. Per tant, cap definició de cap persona basada en la raça, l’ètnia, el gènere o l’orientació sexual, ni cap creença basada en paraules desenvolupades en qualsevol religió pot utilitzar-se com a fonament de rebuig ni de discriminació».
En aquest context, el bisbe Spong es pregunta: «Com és possible que l’Església Cristiana segueixi creient que l’homosexualitat és una forma de vida que un elegeix, com a conseqüència d’una malaltia mental o per la depravació moral, i que encara ho segueixi afirmant explícitament o implícita, molts anys després que aquests conceptes fossin rebutjats i arraconats pel saber mèdic i científic?» I afirma, «El manament de Jesús d’estimar el proïsme com a un mateix sembla no haver estat escoltat per l’Església. La paràbola del bon samarità, que suggereix que hom ha d’estimar ’objecte de les seves pors i dels seus perjudicis més profunds, ha estat ignorada».
Davant d’una realitat força endèmica de l’Església, Spong ens ofereix una via més planera de donar contingut cristià a la nostra vida: «la promesa que Jesús ens fa, no consisteix a fer-nos religiosos, moralistes o autèntics creients; no consisteix a motivar-nos amb la culpa, ni amb la promesa del cel, ni amb la por a l’infern; consisteix, segons les paraules de l’evangelista Joan, a saber entendre el perquè ha vingut… perquè pugueu tenir vida i tenir-la en abundància».

 

Jaume Rocabert i Cabruja.

Publicat a la revista Recull de Blanes. Nº 2069 / Juliol 2016

JORNADES MUNDIALS DE JOVENTUT

Les eufòries col·lectives són elusives, s’esvaeixen a la mateixa velocitat en que són adquirides. En el comportament personal només perduren les conviccions i aquestes són difícils d’assolir i de incorporar-les a la manera de viure, com a norma.
Però, com diu José María Castillo, les conviccions són el motor de l'acció responsable. Convé recordar aquests axiomes mentre celebrem el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia que el papa Francesc va inaugurar el 8 de desembre de 2015, festivitat de la Immaculada Concepció. S’iniciava, un any sant dedicat a la contemplació i a la realització d’aquella activitat, que el diccionari defineix com: «profunda pietat o compassió que empeny a perdonar, a socórrer». I, a la vegada evoca l’atribut que Jesús va destacar en el seu alliçonament sobre Déu.
Al llarg d’aquest any s’organitzen peregrinacions a Roma, i també a santuaris recomanats, a l’objecta d’estimular el compromís personal i col·lectiu de viure la misericòrdia amb la màxima intensitat. Compromís que contribueixi a fer possible el desplegament de la pau i la justícia que condicionen de forma indispensable indispensable el regne de Déu.
Una d’aquestes peregrinacions, potser la més destacable, serà les «Jornades Mundials de la Joventut», que tindrà lloc a Cracòvia, del 21 al 26 de juliol.
Sembla que el papa Francesc segueix el costum dels papes anteriors de promoure grans concentracions amb el pretext de «revitalitzar la fe», com si aquesta es pogués transmetre en forma d’osmosi; una mena de contacte engrescador que amb l’ajut de l’Esperit pot transformar-se en l’assoliment de conviccions fermes. Es diu que els joves tornen d’aquestes Jornades «amb ganes de més; amb un impuls renovat». Almenys aquesta sembla ser la intenció dels organitzadors. Tanmateix, la misericòrdia, com s’ha dit, és l’acció d’evitar el patiment de l’altre, i això no s’instal·la a la vida de forma precipitada, s’aprèn a base de l’esforç continuat d’adonar-se que sovint el què un diu i fa no solament no alleugen el patiment de l’altre sinó que sovint el provoquen.
En aquestes Jornades s’inclou una visita a Auschwitz, el camp d’extermini polonès, paradigma de maldat de la condició humana. Un lloc on queda palès que, malgrat l’orgull que sentim els europeus de ser fills de la l”lustració com a paradigma de drets humans universals, es va perpetrar el pitjor de «la capacitat que té l'home de fer mal i fer patir», Sols recordar-ho fa venir «esgarrifança i por». I més ara que estem vivint un èxode impressionant de refugiats (65,3 milions de persones segons El Punt Avui - 29/06/16) que han d’abandonar la seva casa a causa de guerres i fam. Avui no tenim jueus morint a les cambres de gas, però tenim milers de persones (la meitat nens i nenes) morint (3770 el 2015) a les aigües del Mediterrani. El mar que paradoxalment va veure el naixement de la civilització occidental, avui s’ha convertit en fossar dels que busquen a la UE un lloc segur d’acolliment.
Hi ha 65,3 milions de refugiats, segons El Punt Avui (29/06/16) i els mandataris de la UE semblen insensibles a tant de patiment i es reuneixen no per acordar accions d’acolliment sinó per a fixar una nova data per a reunir-se, sense presa. Ells tenen bona salut i estan ben alimentats. Entretant, una bona part dels joves del món es reuniran a Cracòvia i prendran consciència de la desorientació del món actual. I se’ls parlarà de drets humans i sobretot de misericòrdia. Alguns d’aquests joves seran els dirigents mundials d’aquí a uns anys i cal que prenguin consciència de les paraules de santa Teresa: «obras son amores y no buenas razones». Les bones paraules, inclús els bons pensament, no valen per a res si no van acompanyades d’acció. Com deia Vicent Ferrer, «La bona acció és l’acte espiritual més profund que pot fer l’home» i cal que es transformi en «l’acció dominant» de la vida.
Es clar que, assolir aquest nivell de conducta humana requereix hores i dies d’oració i meditació. No fóra bo que els joves es quedessin en les grans trobades ni en les grans tragèdies. La vida de misericòrdia cal exercir-la en les petites coses de cada dia. I això requereix molt de temps i unes conviccions arrelades sòlidament.

Salvador Sol          .        

EL PROFETA DECAPITAT

Joan Baptista (Judea, 4 aC - 30 dC) és un punt i apart en la història d’Israel. El Jahvè distant, justicier, que parla a través dels elements i els profetes esdevé, per Jesús, la Paraula i crea un espai universal que es denomina Regne.

Pels cristians Joan Baptista va estar l’últim dels grans profetes de l’Antic Testament i el precursor d’un nou temps, del temps de Jesús. Isaïes va anunciar aquesta figura, dient d’ell: «És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. (Mt 3,3)

De llinatge sacerdotal, va renunciar a la seva possibilitat de seguir el camí de Zacaries, el seu pare i viure servint el Temple en un ambient de poc compromís.

Però Joan va seguir la voluntat de Déu que anava en sentit contrari. Arrabassat per l’Esperit és desplaça al desert de judea i exhorta al penediment dels pecats i la conversió a una vida acordada al compliment de la llei i el temor al judici de Déu. El seu bateig amb aigua significava el perdó que Jahvè concedia als pecadors penedits.

Al desert, Joan segueix l’exemple d’austeritat d’antic profetes, i hi practica un ascetisme rigorós; s’acull a una opció ètica de renúncia voluntària de plaers (sexuals, estètics, gastronòmics…). «no menja pa ni beu vi» (Lluc 7.33) Els crítics el rebutgen: «té el dimoni» (ibíd). Vesteix pobrament, i s'alimenta de garrofes i de mel silvestre. Té un crit aspre perquè descobreix que el projecte de Déu per Israel ha fracassat. Estem a l’etapa final d’una llarga cadena de desobediències a la llei. Com diu Pagola: «Tot Israel ha de confessar el seu pecat i convertir-se radicalment a Déu». Joan increpa els que s’apropen al Jordà encuriosits pel comportament i actitud d’aquell profeta atípic, diferent: «Cria d'escurçons! –els recrimina- Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta?» (Mt 7,3)

D’entre els convençuts que es van anar a batejar, Joan i descobreix Jesús L’encontre és d’una gran importància pels cristians, perquè escenifica el canvi: significa el punt de ruptura entre l’Antic i el Nou Testament. El Déu dels elements i la justícia, que només parla a través dels propfetes, dóna pas al Déu de la misericòrdia i el Regne. A qui és la Paraula. Joan és conscient que el seu moment acaba i dirigint-se als altres els diu: «Mireu l'anyell de Déu!» (Jn 1.36). «el qui treu el pecat del món!»  (Jn 1,29)

Joan sap que Jesús agafa el relleu: «Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. (Lc 3,16). Arriba el gran moment de Déu, i Jesús acomiada el temps que s’acaba fent un gran reconeixement al profeta de la transició: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista» (Mt 11,11)

 Herodes Antipes empresona Joan per complaure Herodies i Salomé, que li demanen el cap. Els deixebles de Joan pregunten a Jesús per encàrrec d’ell, si és el Messies o n’han d’esperar un altre.. La resposta és humil i senzilla. Jesús davant d’ells «va curar moltes de malalties i sofriments [...] i donà la vista a molts cecs. Jesús, doncs, els respongué: Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen... i els pobres reben l’anunci de la bona  nova». (Lc 7,21-22)

Així va acabar els seus dies el Baptista precursor. Potser ha estat l’únic que va tenir l’evidència de la continuïtat de la seva tasca. Jesús canviava el rumb, però el pla de Déu sobre la història de la humanitat seguia fent-se visible; havia arribat la salvació!.

Salvador Sol

ES TRACTE NOMÉS DE RESPECTAR ELS DRETS HUMANS.

La situació dels refugiats que demanen acolliment a Europa no solament no remet sinó que cada vegada és més angoixant perquè la capacitat de resistència se’ls esgota de forma paral·lela als recursos econòmics de que disposaven al inici de la seva dicord. A ningú li agrada deixar el seu país perquè li bombardejant la casa i maten a amics i familiars. Bombardejar ciutats, sense discriminar hospitals, escoles i mercats és un crim que només poden ordenar polítics corruptes, paranoics, titelles moguts pel poderós món dels negocis d’una deshumanitzada econòmics de mercat. 

Els països occidentals culpen l’Estat Islàmic de la guerra de Síria, però en el fons hi ha la poderosa industria d’armament que necessita lliurar stocks i ho fa organitzant conflictes de destrucció i mort, ja sigui a Síria, al Iemen, a l’Afganistan, a Ucraïna, a Sudan del Sud... Això fa que milers de ciutadans, com tu i com jo, vagin demanant un asil, al que segons les lleis internacional tenen dret, però que els països de l’«Europa de les llibertats», entre ells Espanya, els hi nega. No ha servit de res que el passat 3 de maig, el Consell de Seguretat de l’ONU aprovés per unanimitat, la protecció de civils en zona de guerra quan un dels cinc membres de la permanent d’aquest Consell segueix amb el bombardeig sobre aquestes zones prohibides. 

La directora del Comitè espanyol d’ACNUR, Maria Àngels Siemens, per la gravetat del moment (dos de cada tres siris està ara mateix en perill de mort) ha llençat la iniciativa de demanar que a la Cimera Global sobre refugiats de l’Assemblea General de l’ONU prevista a Nova York pel proper 19 de setembre, tots els països membres garanteixin que tots els refugiats i les seves famílies puguin trobar un lloc segur on viure i puguin assegurar la sanitat i educació pels seus fills. Malgrat aquesta crida desesperada d’ACNUR i altres organitzacions, ben poca cosa es pot esperar dels compromisos que es signen amb la voluntat de no complir-los. On són els 16.000 refugiats que Espanya va acceptar en acollida en la reunió de caps d’estat de la Unió Europea?

Mentre que els polítics es prenen el seu temps per adoptar solucions la gent es va morint per falta d’higiene i aliments en els camps de refugiats i centres de reagrupament militars de Grècia i Turquia. Com han de ser de dures les condicions que molts del 8.400 del camp d’Idomeni, abans de ser traslladats als centres militars han preferit emprendre camí de retorn a Síria.

En els més de cinc anys que dura la guerra de Síria UNISEF parla de vuit milions de nens que estan sofrint la violència, el desplaçament i la carència de recursos bàsics. 13,5 milions de siris continuen malvivint dins del país en situació de carència extrema de recursos. Una carència de recursos que està amenaçant fins i tot la continuïtat d’aquesta ONG en aquella zona. El que va començar el març de 2011, com una revolta popular que reclamava llibertat i justícia contra el règim de Baixar al-Assad s’ha convertit en una guerra de gran abast en la que intervenen l’aviació russa i nord-americana. Centenars de milers de morts, onze milions de refugiats i un país destruït. Una de les pitjors crisis humanitàries del nostre temps. El que era un dèspota a enderrocar ara és el governant que rep l’ajuda de les forces internacionals.
El papa Francesc en la visita simbòlica que va fer a l’Illa de Lesbos, al camp de refugiats de Moria, va mostrar la seva tristesa davant «la catastròfica situació humanitària, la més gran des de la II Guerra Mundial». La visita de l’únic cap d’estat que ha visitat un camp de refugiats, va durar tot just quatre hores, però va ser d’una gran intensitat, abraçant i donant ànims aquella pobra gent: «no esteu sols», els hi va dir. Bergoglio devia pensar en les paraules de les benaurances: «Feliços els qui ploren: Déu els consolarà» (Mt 5,4). En acabar la visita va fer un crit universal a la solidaritat responsable per a recordar als caps d’estat que es miren els refugiats de lluny, com una nosa: que «Europa és la pàtria dels drets humans, i qualsevol que hi posi un peu hauria d’experimentar-ho».

Salvador Sol

FE I RAÓ

Quan els seguidors dels apòstols van sentir la necessitat de justificar la fe que tenien en una persona que va ser ajusticiat per desobediència a la Llei, però que «tenia paraules de vida eterna» (Jn 10,27-30), es van haver de recolzar en la raó. «Crec per entendre», deia sant Agustí al s.III, i els cristians havien de creure en els homes que havien donat testimoni d’haver vist el Crist ressuscitat. Doncs que ells no ho havien vist havien de tenir fe en els evangelis.
Al s. XIII es desenvolupa la teoria de la «doble veritat». Per una banda hi ha la veritat de la fe, en el camp de la teologia i per l’altre, la veritat de la raó, en el camp de la filosofia. Des de sant Agustí, s’accepta el predomini teològic sobre qualsevol altre qüestió filosòfica. Però, sant Tomàs, al s.XIII, desmentirà aquesta teoria afirmant que hi ha una sola veritat i que la fe està per sobre de la raó.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, defineix la raó com una «Consideració que indueix a una creença que la confirma, que mou a una determinació». I la fe, com «Creença ferma en la fidelitat, en la veritat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa». En el primer cas, la raó, es situa en una creença d’arribada, en una veritat que es demostrable i pot ser provocada (evolucionisme, modificació de la matèria...). La fe, en canvi, és l’acceptació d’una veritat d’entrada, indemostrable, transcendent (creacionisme, immortalitat...). Hi ha encara una fe íntima, personal, immanent (fidelitat de la parella,..).

Tomàs pretén posar ordre en aquesta qüestió deixant que la filosofia s’ocupi de les veritats naturals que poden ser identificades mitjançant la raó, mentre que la teologia s’ha d’ocupar de les veritats revelades per la Bíblia que només poden ser acceptades, gratuïtament, per la fe en aquell que les proclama i les realitza. Quan els deixebles del Baptista pregunten a Jesús si és ell el Messies o n’han d’esperar un altre. La resposta es recolza en els fets: «Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords i senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Lc 7,22) És a dir, la fe es raona experimentant-la.

La paraula catalana «enraonar», vol dir parlar amb raó. La paraula grega Logos és polivalent. Es pot traduir per: raonament, argumentació, parla o discurs. Així, quan els teòlegs tradueixen Verb de Déu per Logos, estan donant a les paraules de Jesús el valor de raó. Ell es, doncs, la raó de Déu, el que instaura el pla de Déu, en concepte de regne, sobre la terra i els homes. 

Per això sant Agustí posa la fe (virtut teologal) per sobre de la raó filosòfica, que mai podrà accedir al nivell de la divinitat. Pau ho expressa amb tota claredat: «El Senyor coneix els pensaments dels savis, i sap que són buits» (1Co 3,20) També Jesús s’hi refereix, quan enalteix el Pare «perquè ha revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25 i Lc 10.21).

Sembla clar, doncs, que la ciència no pot interferir el camp de la fe amb el pretext de la seva indemostrabilitat. No és el seu àmbit. Com diu el jesuïta Carreira. la ciència pot estudiar i predir el comportament de la matèria, d’allò que segueix unes lleis, permet ser modificat i mesurat, però no allò que té a veure amb sentiments. No es pot parametritzar el grau d’emotivitat que produeix una poesia. Tampoc hauria d’intentar demostrar l’existència o no existència de Déu. 

Pels cristians, doncs, la raó de la fe ens la donen uns homes que van viure amb Jesús i el varen veure ressuscitat. Joan en dóna testimoni i justifica el per què del seu evangeli: «perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu» (Jn 20,31). I, sabem que el testimoni de veritat dels seguidors de Jesús, el Crist, va segellat amb el lliurament a la mort, com ho va fer el Mestre.

Salvador Sol

EUROPA, ELS REFUGIATS I LES DONES

Aquest mes de març, amb el dia Internacional de la Dona Treballadora, s’ha pogut visualitzar per mitjà de dues qüestions cabdals que la UE no està a l’alçada del que s’esperava: a) la mala gestió en la crisi dels refugiats i b) la seva insensibilitat en resoldre la greu discriminació que segueixen patint la major part del col·lectiu de dones. En les dues, es detecta una manca de voluntat de la institució per resoldre’ls amb l’esperit democràtic que, suposadament, haurien d’aplicar.

Aquella Europa que tots somiàvem en els seus inicis, quan només era una incipient unió de pocs països europeus que se’ns venia per mitjà d’un engrescador projecte: l’Europa dels pobles i nacions, de les fronteres obertes, de la reconciliació, la democràcia i els drets humans; certament engrescador, tant, que fins i tot, temps més tard, el comitè noruec va concedir a la UE el premi Nobel de la Pau. Avui Europa, però, és l’antítesi d’aquell reconeixement i cada dia que passa són innombrables els decebuts europeistes que ja no creuen en aquella somiada i idíl·lica UE que havia de fer front als reptes del segle XXI.

L’Europa que visualitzem a tota hora només es mou pels interessos dels grans estats: el pacte de l’Alemanya de Merkel amb la Turquia islamista d’Erdoğan només intenta tranquil·litzar la mala consciència dels dirigents europeus que no saben resoldre la qüestió dels refugiats provinents especialment de Síria, Iraq o Afganistan, com no saberen resoldre el conflicte d’Ucraïna amb Rússia ni el de la massiva immigració a l’illa de Lamperusa, on el papa Francesc va exclamar la seva vergonya. Però és que, a més, infringeixen la legislació i els valors fundacionals de la UE. La seva veritable construcció només podrà ser promovent una revolució democràtica de baix a dalt i elegint un govern sense cap ingerència dels grans estats ni dels seus primers ministres (ni de l’alemanya Merkel, el britànic Cameron, el francès Hollande, el polonès Andrzej Duda, l’italià Renzi o l’espanyol Mariano Rajoy o qui sigui el seu substitut), ja que l’actual Europa i el seu modus operandi s’està demostrant del tot inoperant.

En l’esmentada revolució, els actuals estats petits (majoritàriament els nòrdics), però també Holanda, Bèlgica o Luxemburg, juntament amb els que en el futur s’hi poden afegir (Escòcia, Catalunya, Euskadi i d’altres), hi poden tenir un pes molt important, perquè llurs interessos són diametralment diferents als d’Alemanya, Anglaterra, França, Polònia, Espanya o Itàlia.

La problemàtica de la dona, que encara en ple segle XXI ha de patir les conseqüències de l’ancestral discriminació, tant en el terreny familiar, professional, salarial com de violencia de gènere, un altre gran problema que aquesta Europa que tots voldríem modèlica, està a les antípodes de saber resoldre-la, una problemàtica, en la qual retòricament tothom s’omple la boca reclamant la igualtat de gènere o a igual treball, igual salari, però que els interessos masclistes i patriarcals de les grans financeres i multinacionals ho bloquegen fàcilment perquè aquesta Europa, democràticament, està lluny de tenir els mecanismes necessaris per ser una veritable Unió Europea, amb els seu poder executiu (Govern europeu), un poder legislatiu (Parlament europeu) i amb un poder judicial (el Tribunal Superior de Justícia –TSJUE– d’Estrasburg), òbviament amb una diáfana separació de poders i sense aplicar el vergonyant exemple espanyol. Un govern que hauria de ser elegit pel seu programa de govern, més que per la retòrica electoralista de cap candidat. Només així, Europa podrá proporcionar de nou esperança i credibilitat.

Jaume Rocabert i Cabruja, (publicat a la revista Recull 2067)