EUROPA, ELS REFUGIATS I LES DONES

Aquest mes de març, amb el dia Internacional de la Dona Treballadora, s’ha pogut visualitzar per mitjà de dues qüestions cabdals que la UE no està a l’alçada del que s’esperava: a) la mala gestió en la crisi dels refugiats i b) la seva insensibilitat en resoldre la greu discriminació que segueixen patint la major part del col·lectiu de dones. En les dues, es detecta una manca de voluntat de la institució per resoldre’ls amb l’esperit democràtic que, suposadament, haurien d’aplicar.

Aquella Europa que tots somiàvem en els seus inicis, quan només era una incipient unió de pocs països europeus que se’ns venia per mitjà d’un engrescador projecte: l’Europa dels pobles i nacions, de les fronteres obertes, de la reconciliació, la democràcia i els drets humans; certament engrescador, tant, que fins i tot, temps més tard, el comitè noruec va concedir a la UE el premi Nobel de la Pau. Avui Europa, però, és l’antítesi d’aquell reconeixement i cada dia que passa són innombrables els decebuts europeistes que ja no creuen en aquella somiada i idíl·lica UE que havia de fer front als reptes del segle XXI.

L’Europa que visualitzem a tota hora només es mou pels interessos dels grans estats: el pacte de l’Alemanya de Merkel amb la Turquia islamista d’Erdoğan només intenta tranquil·litzar la mala consciència dels dirigents europeus que no saben resoldre la qüestió dels refugiats provinents especialment de Síria, Iraq o Afganistan, com no saberen resoldre el conflicte d’Ucraïna amb Rússia ni el de la massiva immigració a l’illa de Lamperusa, on el papa Francesc va exclamar la seva vergonya. Però és que, a més, infringeixen la legislació i els valors fundacionals de la UE. La seva veritable construcció només podrà ser promovent una revolució democràtica de baix a dalt i elegint un govern sense cap ingerència dels grans estats ni dels seus primers ministres (ni de l’alemanya Merkel, el britànic Cameron, el francès Hollande, el polonès Andrzej Duda, l’italià Renzi o l’espanyol Mariano Rajoy o qui sigui el seu substitut), ja que l’actual Europa i el seu modus operandi s’està demostrant del tot inoperant.

En l’esmentada revolució, els actuals estats petits (majoritàriament els nòrdics), però també Holanda, Bèlgica o Luxemburg, juntament amb els que en el futur s’hi poden afegir (Escòcia, Catalunya, Euskadi i d’altres), hi poden tenir un pes molt important, perquè llurs interessos són diametralment diferents als d’Alemanya, Anglaterra, França, Polònia, Espanya o Itàlia.

La problemàtica de la dona, que encara en ple segle XXI ha de patir les conseqüències de l’ancestral discriminació, tant en el terreny familiar, professional, salarial com de violencia de gènere, un altre gran problema que aquesta Europa que tots voldríem modèlica, està a les antípodes de saber resoldre-la, una problemàtica, en la qual retòricament tothom s’omple la boca reclamant la igualtat de gènere o a igual treball, igual salari, però que els interessos masclistes i patriarcals de les grans financeres i multinacionals ho bloquegen fàcilment perquè aquesta Europa, democràticament, està lluny de tenir els mecanismes necessaris per ser una veritable Unió Europea, amb els seu poder executiu (Govern europeu), un poder legislatiu (Parlament europeu) i amb un poder judicial (el Tribunal Superior de Justícia –TSJUE– d’Estrasburg), òbviament amb una diáfana separació de poders i sense aplicar el vergonyant exemple espanyol. Un govern que hauria de ser elegit pel seu programa de govern, més que per la retòrica electoralista de cap candidat. Només així, Europa podrá proporcionar de nou esperança i credibilitat.

Jaume Rocabert i Cabruja, (publicat a la revista Recull 2067)

LA MISERICÒRDIA ÉS UN ATRIBUT DE DÉU

La misericòrdia és una virtut que ha d’arrelar en el més profund del sentiment d’humanitat que ha de tenir tota persona, pel fet de ser-ho. I, cal practicar-la amb alegria, i no posar impediments a la pràctica misericordiosa dels altres. Pel jesuïta Josep Rambla «La misericòrdia suposa la pràctica de la justícia». I, en paraules del papa Francesc, l’economia i la política tenen molt a veure en la pràctica de la misericòrdia,

Avui veiem com vint-i-set governants de vint-i-set països democràtics no són capaços de trobar una solució al problema dels refugiats per la guerra de Síria i els mantenen malvivint en la intempèrie, passant gana i fred.

També a casa nostra hem vist com uns ministres són capaços d’impugnar unes lleis d’origen popular i aprovades pel Parlament català –sense abstenció ni el vot en contra de cap dels partits representats a la cambra-. Lleis destinades a protegir el dret a la vivenda i a disposar dels recursos d’aigua i llum a aquelles famílies que no disposen d’ingressos suficients. I veurem uns magistrats que aprovaran, a ben segur, aquesta decisió sense el més mínim problema de consciència. Quan el govern central impugna les lleis del Parlament català que pretenen protegir les necessitats bàsiques de tota persona que viu en el seu territori, com: posar un impost sobre els propietaris dels pisos buits, i la llei d'igualtat, no només atempta contra la capacitat legislativa dels representants elegits pel poble -atenent la demanda del poble-, sinó que estan deixant a la seva sort els col·lectius més vulnerables que intenten sobreviure a la precarietat més absoluta.

Recordem que les obres de misericòrdia corporals, són: donar de menjar a qui té gana, i donar sostre a qui no en té, entre d’altres. Són, segons el Catecisme de l’Església Catòlica: «una pràctica de justícia que agrada a Déu» (2447). Recordem també, que alguns ministres del govern central són de l’Opus Dei. .

La misericòrdia no és una virtut que només afecti als cristians. Afecta, com hem dit, a tota persona que tingui el més mínim sentit d’humanitat. No és una qüestió de caritat, sinó de justícia. Promoure lleis per a protegir els rics en contra dels drets dels pobres, és un pecat social! I ningú pot negar que les lleis impugnades van en aquesta direcció, perjudicant seriosament la qualitat de vida dels més afectats per la crisi econòmicales que encara molts estan patint. Diuen els moralistes que cal dissociar el pecat del pecador. Però quan deliberadament es perjudica a persones que tenen nom i cognom és difícil oblidar-se del nom i cognom dels qui les perjudiquen. Com a mínim ens queda el deure d’indignació, com s’indignà Jesús en veure en què havien convertit el Temple els representants de Jahvè, el Déu dels jueus.

El papa Francesc ha decretat que el 2016 sigui l’any de la misericòrdia i ens demana que treballem per a fer-ho possible. Una «misericòrdia (que l’Església ha de practicar) en la seva forma de viure, d’actuar i de predicar. [...] La misericòrdia, com a actitud i virtut evangèlica, ens acosta al mateix ésser de Déu que ens ha revelat Jesús. [...] Es tracte d’un estat de perfecció que toca de ple la forma de tractar-nos els uns als altres, amb la invitació que sigui sempre feta des de l’amor». (S. Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona. Any de la Misericòrdia, nº 4)

A la pregària que el papa ha recomanat per aquests any sant fa una referència al salms, quan, sense citar-lo diu: «Mostreu-nos el vostre rostre i serem salvats». (Sl 80,4/BCI). La mirada de Déu que és la mirada de Jesús -«Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare»- quan va escollir els seus apòstols. Ha de ser una mirada penetrant i bondadosa a la vegada. Pròpia del que descriu la paraula hebrea rajamim, que uneix «el desig de donar i la voluntat de retenir». «Rajamim «és misericòrdia», «empatia amb les altres ànimes, en la seva situació present de vida, inclús si l’altre sembla aparentment indigne». Severino Maria Alonso, cita, parlant de misericòrdia, els sants Tomàs i Joan de la Creu. Del primer: «la persona recreada en bondat i bellesa per la primera mirada de Déu, atreu una segona mirada ja del tot complaguda del mateix Déu». I, del segon: «Cuando tú me mirabas, su gracia en mi tus ojos imprimían; por eso me adamabas y en eso merecían los míos adorar lo que en ti vían». (Cántico espiritual).

Només podem aconseguir misericòrdia del Déu de Jesús si practiquem la misericòrdia en aquells que la vida, per causes polítiques, econòmiques o de salut, els resulta més difícil.

Salvador Sol

L’ESGLÉSIA I EL PÈNDUL DE FOUCAULT

Una metàfora original presenta l’Església com el Pèndul de Foucault, girant d’una banda a l’altre al llarg de la història, buscant el centre. Però quin és el centre de l’Església? Aquí no és aplicable el concepte polític dretes i esquerres, encara que alguns ataquen Bergoglio d’esquerranós. La qüestió és si l’Església s’ha d’arrenglerar amb l’establishment (rics i poderosos), o s’ha de posar de part dels pobres (els últims de la societat), fent-se pobra ella mateixa. Les paraules del Mestre són prou clares: «Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! (Lc 6,25). Mentre que a l’altre extrem: Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! (Lc 6,20). Unes paraules del papa actual clarifiquen sobradament l’orientació actual de l’Esglésiaó: «No serveix de gran cosa la riquesa a les butxaques, quan hi ha pobresa en el cor».
Amb el Concili Vaticà II l’Església va iniciar un gir copernicà, que després d’uns anys de refredament, ara sembla que el papa Francesc s’està prenent seriosament, seguint la «força de l’Esperit», malgrat que alguns purpurats, instal·lats còmodament en el sistema, opten per anar-hi en contra.
El Concili Vaticà II va reconèixer que l’objecta de l’Església és la de ser presència de Déu al món, «sagrament de Jesucrist». Obrir-se al món vol dir buidar-se d’arrogància i deixar enrere l’axioma que la feia única: Extra eclessiam, nula salus. Ha arribat l’hora de deixar espai per a compartir la fe amb altres credos i fer que la recerca de la Veritat es pugui fer sumant les veritats de cada religió, en un esforç ecumènic de trobada i agermanament. Sense prejudicis ni privilegis. Buscant només l’apropament al Pare comú: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu». (Jn 17,21), Només així l’Església (les esglésies) serà «presència de Déu al mon».
Però com es pot ser presència de Déu, si, com diu el dominic Jesús Espeja (Entrevista a Religión digital) «Déu no és definible», L’Església (les esglésies) han de seguir els passos de Jesús de Natzaret: «Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare». (Jn 14,9) Cal fer present Déu fent present Jesús, i el Regna que va instaurar per a denunciar les injustícies de l’altre regne, el d’Herodes Antipes, que per la seva maldat va ser titllat de guineu (cf. Lc 13,32).
Sense l’exemple de Jesús «Déu no ens cap al cap», com ha dit el dominic. Tampoc el podem tenir tancat en una Església. Molts teòlegs i exegetes han dit i repetit que Jesús no va predicar una religió. També ho diu a la seva manera el papa argentí, si ens creiem algunes frases que circulen per les xarxes i se li atribueixen. Són aquestes: «Un pot ser espiritual però no religiós». Ben cert! «Per a molts, la naturalesa pot ser una església». Probablement entre ells hi trobaríem a Pierre Teilhard de Chardin. «Algunes de les millors persones de la història no creien en Déu, mentre que molts dels pitjors actes es van fer en el seu nom». Només cal llegir la història.
En el s.V l’Església va decretar que Jesucrist és l’experiència de Déu en nosaltres, com ens recorda Jesús Espeja, (entrevista citada) «I, ara –escriu el dominic-, el que estan fent els últims papes és fer-nos veure com el cristianisme abans de res és una experiència mística espiritual». També ho havia dit Karl Rahner: «El cristià del segle XXI, o serà místic o no serà cristià». I és que la mística és una experiència de Déu, encara que no sigui extrema. L'experiència de Déu que Rahner qualifica com a mística consisteix en escoltar la seva veu. Però Déu és silenci, la seva Veu és Jesús, i aquesta veu ens adverteix: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 5,24); Església, no pots servir l’establishment i el món pobra dels abandonats.
Si l’Església (si els cristians) vol ser «presència de Déu en el món» ha de seguir en aquest procés de renovació que amb la «força de l’Esperit» impulsa, amb molta humilitat i humanitat, el papa Francesc.

Salvador Sol

LA NOVA ERA (EL NEW AGE), UN REPTE PER A L’ESGLÉSIA

Estem vivint temps de canvis importants en la cultura, les estructures socials i en la forma d’entendre la relació dels humans amb Déu, Hi ha qui ho atribueix al procés històric, entès en la linealitat judeocristiana. Altres ho associen a la influència que exerceix la configuració planetària sobre el comportament de les persones. I això estaria associat a un procés cíclic. Sigui per una o altre causa, avui hi ha signes evidents del trànsit del modernisme (fruit de la il·lustració) al postmodernisme, que s’inicia amb el moviment hippie i el maig de 1968. Uns canvis que coincideixen, tanmateix, amb el pas del sol de l’era Piscis a la d’Aquari, que generalment se situa entre el 1948 i el 1962. Ja se sap que l’astrologia no és una ciència exacta.

Vivim un temps de canvi, però els canvis no ens han de fer por. En el l’I Ching, llibre d’oracles xinès escrit pels voltants del 1,200 aC, -considerat un dels cinc llibres clàssics confucians-, ja es posa de manifest que: «Després d’un temps de decadència [...] hi ha un  retorn a la poderosa claredat oblidada». No es pot negligir que els canvis comporten crisis i inseguretats... Cal recordar aquell aforisme que es repeteix sovint: el què ha de néixer encara no neix, i el que ha de morir encara no mor.

Aquesta nova era, a la que tot just estem entrant, presenta trets reconeixibles en la societat del s.XXI: la decadència del patriarcat (Yin) per una forta presència del feminisme (Yang); el desenvolupament del sentit de la responsabilitat personal, basat en un millor coneixement d’un mateix, assimilant eines provinents de cultures orientals: yoga, tai chi, etc.; Una intensa recerca espiritual: meditació transcendental, filosofia i moral taoista... i, el rebuig a les estructures rígides de religiositat que imposa l’Església (les esglésies).

És cert que amb els canvis es perden seguretats, però, a la vegada, els canvis, ofereixen oportunitats d’anar endavant si es té la capacitat d’esquivar els perills d’una mala assimilació. Joan XXIII, recomanava escoltar els «signes dels temps» per a poder extreure’n els elements d’evolució positiva que contenen. En aquests sentit ens semblen encertades les paraules del cardenal Daneels, bisbe de Brucel·les, de la seva carta pastoral «Cristo o Acuario» reconeixent que el moviment New Age: «proposa coses bones: el sentit de la fraternitat universal, de la pau i de l’harmonia, la pressa de consciència i el compromís per a fer que el món sigui millor, la mobilització general de les forces per aconseguir el bé...».

No obstant els elements positius, indiscutibles, d’aquesta nova espiritualitat cal fer un discerniment de les seves propostes, per tal d’evitar que algunes d’elles vagin en direcció contrària a l’essència del cristianisme, que té els evangelis com a referent.

El New Age, segons que ha dit el jesuïta Jorge Julio Mejia, «no és una religió però té un caràcter religiós. no és una ciència però es recolza sobre lleis científiques», Es tracte doncs, d’una mena de «nebulosa que conté una mica d’esoterisme i una mica d’ocultisme, una mica de pensament mític i màgic -en relació als secrets de la vida- i un fil de cristianisme». Els apologistes d’aquest moviment ja deixen clar que no es tracte d’una nova religió (la religiositat va ser un element característic de l’era de Piscis) sinó d’una espiritualitat que permet de ser comparada amb tots els altres credos religiosos. Xavier Melloni, va més enllà i es pregunta si el New Age és una mística o una mistificació. (X.Mello, Vers un temps de síntesi, Fragmenta Editorial, p.119). L’experiència espiritual que promou aquest moviment (l’espiritualitat és una característica de l’era d’Aquari) duu l’autor a fer un discerniment sobre els punts nuclears de la seva proposta, que entre altres, son: «la recuperació del cos i el sentit de pertinença a la terra», com element positiu. I, «la preeminència de l’experiència personal per sobre de qualsevol instància exterior», anul·lant així la funció pedagògico-doctrinal de l’Església.

El mateix cardenal Daneels també manifesta en la pastoral esmentada que fora un error acceptar una «concepció de la realitat que apunta a una visió monoteista i panteista» de Déu, deixant Jesús sense la seva funció redemptora, frivolitzant «el sofriment» solidari i el sentit de «la mort», així com el valor de «l’esperança i l’oració». En definitiva, com «una religió buida de transcendència».

Salvador Sol

CARAMELLES, UN CANT JOIÓS DE PASQUA.

Les caramelles són cançons populars cantades per colles –caramellaires- que el dilluns de Pasqua florida –alguns s’avançaven al Dissabte de Glòria i al Diumenge de Pasqua- surten per a recaptar ous i diners de les famílies a les que els hi fan una cantada. Tradicionalment es cantaven a la Catalunya Vella, en els masos i cases de pagès (on hi visquessin noies maques) per a celebrar la resurrecció de Jesús. I amb els ous i diners recaptats feien una ouada.

Sense una data certa, se sap que al s.XVI ja es feien cantades al món rural. Oficialment el 1590 a la Garrotxa. No és fins el s-XIX que aquestes cançons passen a formar part del repertori de les societats corals –cors de Clavé, entre d’altres-.  Segons Google, la primera cantada de caramelles a la ciutat de Barcelona està documentada el 1776 i de forma generalitzada es va popularitzar aquesta tradició rural a la ciutat el 1880.  

El nom caramelles prové de la canya amb la que els cantants acosten la cistella als balcons dels amics de la colla o les famílies a les que dediquen els seus cants per arreplegar qualque cosa: normalment diners i ous, però en alguns llocs també i deixen caure botifarres i altres objectes típics de menjars greixosos de la localitat. El mot llatí calàmus, entre altres accepcions significa canya i també dóna origen a instruments que tenen el bec o l’element sonoritzant d’aquest material, com el grall, la flauta de pastor, etc. .

En algunes contrades  es diu: «Anar a cantar els goigs» i aquests no són altres que els de la Mare de Déu del Roser, no pas perquè se celebri aquest dia la seva festa, sinó pel fet de l’estrofa que fa referència a la Pasqua: «Gran delit vos presentava / vostre fill ressuscitat / amb cinc llagues que portava / en les Mans, Peus i Costat; / per les quals fou Llucifer, / qui amb els Sants l’infern omplia / expoliat en aquell dia,  / que florí el Sant Roser».  

De sempre que a les esglésies, els assistents cantaven la seva fe, per allò de que: qui resa cantant resa dues vegades. Però és a partir dels segles XV i XVI que comença una mena de pietisme expressat en cants, que no busquen tant el coneixeu-me’n de Déu com una forma de celebració joiosa d’alguna festivitat. En aquest cas, les caramelles, cantades per la festa gran del cristianisme, les lletres de les cançons que es canten en algun moment fan referència al Ressuscitat, enmig d’analogies a les flors i a la vida que reneix passat l’hivern, en l’esclat de la primavera, i poca cosa més. Tanmateix, durant segles, aquesta ha estat la manera com l’Església ha mantingut la feligresia sense que aquesta es preguntés res més. Un home de lletres com Joaquim Ruira, de finals de s-XIX, deia en un dels seus poemes: «Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu / i enamorat segueixo sa doctrina; / no vull saber la causa ni el motiu / de res que hagi dictat se veu divina».

Les lletres de les caramelles no pretenen anar més enllà. El modernisme era pecat. Pius IX ho va definir així amb el seu cèlebre Sillabus Errorum de 1864. A diferència de la lletra dels goigs que expliquen d’alguna manera la vida del sant, els seus miracles, les seves exhortacions..., les caramelles són un divertimento,  justificat per la joia de la resurrecció que ens dóna vida a tots, però fent un àpat, com ja s’ha dit, de tota la colla de casntors.

Avui les caramelles són una tradició. Els caramellaires es vesteixen com ho feien els pagesos endiumenjats, i s’acompanyen d’instruments musicals antics i en diversos llocs es barregen amb danses pròpies de la contrada. De manera que es converteix en una festa més, de les moltes que últimament s’estan recuperant en els pobles. I fan bé. Perquè el missatge cristià és un missatge de joia que apunta al banquet celestial, que no passi el que Jesús anunciava: «Llavors va dir als seus servents: el banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes». (Mt 22,8)

Salvador Sol

SALVEU-LOS-HI LA DIGNITAT DE LES SEVES VIDES.

El drama dels refugiats que busquen una oportunitat a Europa enlloc de trobar-hi solució es fa més angoixant cada dia que passa. Són mils i mils els refugiats que han hagut d’abandonar la seva casa fugint de la guerra i truquen a la porta de països democràtics que els donin acolliment a canvi de treball. No són gent sense ofici ni benefici; la majoria són professionals qualificats. Però la Unió Europea, una vegada més, està absent. Els vint-i-vuit mandataris dels vint-i-vuit països membres estan demostrant el seu nivell de incompetència per a resoldre el drama humà amb solucions humanitàries. Sembla que no tenen cap idea al cap que pugui, sinó solucionar, almenys pal·liar la desempara situació d’aquesta pobra gent que han salvat la vida al mar hi ara són víctimes dels tracte inhumà que reben per culpa de vint-i-vuit caps de govern que no tenen escrúpols per saltar-se la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i que des de 1976 és llei internacional.

Els actuals desplaçats no són immigrants qualsevol, són refugiats que reclamen asil polític. Segons la Convenció de 28 de juliol de 1951, un refugiat és una persona foragitada del seu país, per motius de persecució, desastres naturals o guerres. Gent que ha perdut la seguretat a la que té dret i busca aixopluc a un altre part del planeta. Aquest és el cas dels sirians que demanen ajuda a la Unió Europea, perquè les forces militars del seu propi país bombardegen les seves ciutats.

El corrupta Baixar al-Àssad (president de la República des de l’any 2000, musulmà alauita i oftalmòleg de professió) per mantenir-se en el poder, ha declarat la guerra a la meitat dels seus conciutadans sense importar-li massa els milers de morts que duu a l’esquena.

Davant de la passivitat del govern espanyol que no ha complert el compromís d’acollir 16.000 d’aquests refugiats, la Generalitat ha instruït l’acollida de 4.500. refugiats, en carta adreçada directament al Comissari Europeu d’Immigracions. La qual cosa ha indignat a la vicepresidenta del govern central, que com el gos de l’hortolà, ni fa ni deixa fer. Però Dolors Bassa, Consellera de Treball, Afers socials i Família ha dit clarament que els que fugen de la guerra mereixen un tracta humanitari digui el que digui el govern de Madrid. Segons aquesta consellera, Catalunya pot acollir fins a 5.000 persones (que significaria el 0,06% de la població) i a més, l’Estatut d’Autonomia permet polítiques autonòmiques en qüestions d’acolliment a immigrants i refugiats.

La solució que ara els vint-i-vuit mandataris europeus s’han tret de la màniga és enviar-los tots a Turquia. La gent que tenen amuntegada, passant fred i gana en campaments sense la més mínima infraestructura (les tendes que veiem en les imatges són les que s’han dut ells mateixos, i els entrepans que els ajuden a pal·liar la gana són proporcionats per les ONG que actuen en els camps) ara seran lliurats a un país on els drets civils són conculcats, Segons el que han manifestat membres de la CCAR (Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat), l’UE i Turquia han acordat traslladar a aquesta país els refugiats que fan nosa a Europa a canvi de 3.000 milions d’euros. Un contracte vergonyant que només es pot qualificar de tràfic de persones. A canvi de diners, la UE vol buidar de immigrants i refugiats les illes de l’Egeu, que són les principals portes d’entrada a Grècia. Sembla, segons que expliquen cooperants d’ONG que ja han començat els trasllats, i que es fan amb autocars d’ACNUR (agència de l’ONU pels refugiats) havent retirar prèviament els identificatius, per tapar-se la vergonya d’estar col·laborant en aquest dramàtic tràfic de persones.

Diguem-ho una vegada més: l’acolliment per part de Turquia es fa a canvi de diners; una suma de dinars impressionant, que, tenint en compte la poca democràcia d’aquell règim, és previsible que vagin a parar a butxaques poc escrupoloses i els refugiats siguin emmagatzemats a camps sense les més mínimes condicions higièniques, ni un tracte mínimament suportables. Això sembla ser el futur que els espera a aquesta gent que han fet milers de kilòmetres i han sobreviscut al mar, buscant la manera de refer les seves vides a països del Nord, treballant en condicions d’igualtat amb els autòctons.

De res han servit les paraules de pau del papa Francesc que des del 2013 s’adreça freqüentment als polítics perquè s’ocupin dels problemes de Síria, de l’Orient Mitjà i del món, demanant: «Perdó, diàleg i reconciliació».

Salvador Sol