Sense una
data certa, se sap que al s.XVI ja es feien cantades al món rural. Oficialment
el 1590 a la Garrotxa. No és fins el s-XIX que aquestes cançons passen a formar
part del repertori de les societats corals –cors de Clavé, entre
d’altres-. Segons Google, la primera
cantada de caramelles a la ciutat de Barcelona està documentada el 1776 i de
forma generalitzada es va popularitzar aquesta tradició rural a la ciutat el
1880.
El nom
caramelles prové de la canya amb la que els cantants acosten la cistella als
balcons dels amics de la colla o les famílies a les que dediquen els seus cants
per arreplegar qualque cosa: normalment diners i ous, però en alguns llocs
també i deixen caure botifarres i altres objectes típics de menjars greixosos de
la localitat. El mot llatí calàmus, entre altres accepcions significa canya i també dóna origen a
instruments que tenen el bec o l’element sonoritzant d’aquest material, com el
grall, la flauta de pastor, etc. .
En algunes
contrades es diu: «Anar a cantar els
goigs» i aquests no són altres que els de la Mare de Déu del Roser, no pas
perquè se celebri aquest dia la seva festa, sinó pel fet de l’estrofa que fa
referència a la Pasqua: «Gran delit vos presentava / vostre fill ressuscitat
/ amb cinc llagues que portava / en les Mans, Peus i Costat; / per les quals
fou Llucifer, / qui amb els Sants l’infern omplia / expoliat en aquell dia, / que florí el Sant Roser».
De sempre
que a les esglésies, els assistents cantaven la seva fe, per allò de que: qui
resa cantant resa dues vegades. Però és a partir dels segles XV i XVI que
comença una mena de pietisme expressat en cants, que no busquen tant el coneixeu-me’n
de Déu com una forma de celebració joiosa d’alguna festivitat. En aquest cas,
les caramelles, cantades per la festa gran del cristianisme, les lletres de les
cançons que es canten en algun moment fan referència al Ressuscitat, enmig
d’analogies a les flors i a la vida que reneix passat l’hivern, en l’esclat de
la primavera, i poca cosa més. Tanmateix, durant segles, aquesta ha estat la
manera com l’Església ha mantingut la feligresia sense que aquesta es preguntés
res més. Un home de lletres com Joaquim Ruira, de finals de s-XIX, deia en un
dels seus poemes: «Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu / i enamorat
segueixo sa doctrina; / no vull saber la causa ni el motiu / de res que hagi
dictat se veu divina».
Les lletres de les
caramelles no pretenen anar més enllà. El modernisme era pecat. Pius IX ho va
definir així amb el seu cèlebre Sillabus Errorum
de 1864. A diferència de la lletra dels goigs que expliquen d’alguna manera la
vida del sant, els seus miracles, les seves exhortacions..., les caramelles són
un divertimento, justificat per la joia de la resurrecció que
ens dóna vida a tots, però fent un àpat, com ja s’ha dit, de tota la colla de
casntors.
Avui les caramelles són una tradició. Els caramellaires
es vesteixen com ho feien els pagesos endiumenjats, i s’acompanyen d’instruments
musicals antics i en diversos llocs es barregen amb danses pròpies de la
contrada. De manera que es converteix en una festa més, de les moltes que
últimament s’estan recuperant en els pobles. I fan bé. Perquè el missatge
cristià és un missatge de joia que apunta al banquet celestial, que no passi el
que Jesús anunciava: «Llavors va dir als seus servents: el banquet de noces és
a punt, però els convidats no n’eren dignes». (Mt 22,8)
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada