PAPA FRANCESC, TRES ANYS.

Fa tres anys que Jorge Mario Bergoglio, fins llavors cardenal de Buenos Aires, es convertí en bisbe de Roma, que vol dir Papa de l’Església Catòlica. El 13 de març de 2013 la fumata bianca anunciava al món que el conclau havia enllestit la feina; hi havia un nou Papa. I es va veure de seguida que es tractava d’un papa diferent, un papa que somreia, un americà allunyat de les corts cardenalícies europees. Un papa que va sorprendre d’entrada pels seus gestos i paraules, i per les seves renuncies a títols medievals, que tenien més de poder terrenal que de les condicions espirituals que se suposa ha de tenir el bisbe de bisbes de l’Església. Un papa que abans de beneir a la gent congregada al voltant de les columnates de Bernini, a la plaça de sant Pere del Vaticà, demanava que el beneïssin a ell, en emprendre aquella gran responsabilitat.
«En tres anys de pontificat –escriu Glòria Barrete, Catalunya Religió-, Francesc s’ha convertit en una persona que desperta l’interès de tots els mitjans, convertint-se en un líder que parla de manera sintètica, amb frases píndola ideals per a Twitter, mems i titulars». Un papa diferent que molts van veure com un retorn a les essències del cristianisme, en la línia del Regne instaurat per Jesús. El fet d’escollir Francesc com a nom pontifici, en record d’aquell personatge natural d’Assís que va dur de cap al pontífex Innocenci III, era un signe de canvi necessari que feia plausible la definició que algú ha escrit amb encert: «ell està aquí per obra de l’Esperit». Certament, l’elecció de Bergoglio va significar una gran esperança pels sectors progressistes, enamorats de l’Evangeli, proclius a la Teologia de l’Alliberament, pel seu anunci de renunciar, com s’ha dit, a títols honorífics, i voler una església pobre i pels pobres.
En la carta que Lucía Caram -Catalunya Religió- escriu a Bergoglio, parla de la «força de l’Esperit» que va fer possible la seva elecció i ho compara amb el «primer Pentecostés de la història». L’Església vivia temps difícils –segueix dient sor Lucía-. Molts teníem por dels que des de dins mateix preferien els honors, les seves veritats absolutes i els seus privilegis. Eren temps en que L’Observatora Romano va qualificar la situació de Benet XVI, com la «d’un pastor enmig de llops». A Joseph Ratzinger li devia faltar la força per a conduir la Barca de Pere i amb la humilitat que el caracteritza va renunciar.
Ara, passats tres anys, algú parla de la «revolució francesca» en veure la tasca feta dins del Vaticà. Però també hi ha qui troba que s`ha fet molt poc a tenor de les expectatives que va generar. Si hi ha hagut «revolució» aquesta se centre més en la seva persona, les seves dites i els seus fets. Inclús en les seves bromes... Com aquella que va dirigir a cardenals i bisbes, dient-los-hi: «no us importi fer olor d’ovella», en clara referència a la implicació del Bon Pastor.
Però no agrada a tothom la seva manera de conduir l’Església. El seu magisteri i lideratge, orientat a proclamar un «evangeli de servei» ha estat vist com «un perill» per a més d’un monsenyor, acostumats com estaven a mantenir una dignitat d’estatus, amb les prebendes i benestar que això els suposava, i la llibertat d’imposar la seva veritat sense dissidències. Una manera de fer una Església arrogant i distanciada de la realitat.
Però, malgrat aquest esforç personal, és evident que el canvi no ha arribat a les estructures eclesials. A les nostres parròquies, ha dit José Antonio Pagola, no es noten canvis. I podríem afegir que les grans reformes segueixen estant pendents. El laics no poden participar, encara, en l’elecció dels seus bisbes, les dones segueixen marginades dels ministeris, els divorciats que viuen en parella continuen essent exclosos dels sagraments, i tants d’altres.
Preguem perquè Déu doni llarga vida al papa Francesc i que, sense pressa però sens pausa pugui anar realitzant aquelles reformes que l’Església del s.XXI necessita.

Salvador Sol

EL GRAN MISTERI DE DÉU.

«A Déu, ningú no l’ha vist mai» (Jn 1,18) L’abadessa del monestir de sant Benet de Montserrat, Maria del Mar Albajar defineix la vida monàstica com «una fascinació de Déu». Tot i reconeixent que, «quan parlem de Déu no sabem ben bé què diem». (cita d’Oriol Domingo, Foc Nou, nº 472). El poeta Rainer Maria Rilke diu «Encara que no ho vulguem, Déu madura». Madura en el coneixement que tenim d’ell, encara que seguim sense saber-ne gairebé res. Qui sí pot parlar de Déu en propietat és Jesús, que fins i tot l’anomena Pare (Abba) i ens en fa fills seus. Alguns poden veure que aquestes afirmacions tenen elements antropomòrfics derivats de la mitologia pagana, en la que els déus tenien forma humana i participaven dels defectes propis d’aquesta condició. Però les paraules de Jesús són precises: «qui m’ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,9) Probablement no es referia al seu aspecte físic, a la seva corporeïtat, sinó a l’acció salvífica que realitzava en el món; en la construcció d’un regne de pau i de justícia.
Les divinitats cristianes no tenen atributs humans. Jesús, que era de «condició divina» (Fl 2.6) va prendre figura humana en encarnar-se, «el Verb s’ha fet home» (Jn 1,14). Podríem dir que la segona persona trinitària va fer un parèntesi, deixant la seva divinitat per a poder esdevenir «vere homo»?, fins la mort i resurrecció. Són les seves «dites» i els seus «fets» el que l’emmirallen amb Déu. Aquest, en modelar l’home a imatge i semblança seva; «a imatge nostra, semblant a nosaltres» (Ge 1,26) li confià dues missions: el conreu i protecció de la terra (cf Ge 2,15) i tenir cura del germà. (cf Ge 4,9) Jesús excel·lí en l’amor per la terra (pels lliris i els ocells) i en la misericòrdia pel proïsme. Des d’aleshores, tot home o dona que el segueix, tot aquell que pot dir com sant Pau «Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20) no és Déu però el representa. Com deien els primers cristians quan eren ajudats en alguna tribulació: Si «Has vist el teu germà?», aquell que ha tingut cura de tu, «has vist a Déu!».
Avui hi ha un retorn teològic a l’ecologia i el que s’ha denominat «sagrament del germà». Dues maneres de parlar de Déu sense anomenar-lo. La identificació entre Déu i el Regne predicat per Jesús, es basa en un únic manament: «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34) Perquè «qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà». (1Jn 4,21). Aquesta «presència» indirecta de Déu en l’altre, és el que duu a la «fascinació» de que parla l’abadessa del monestir de Montserrat.
Déu està dins l’home i la dona, diuen algunes religions orientals, però això no vol dir que siguin Déu. També els panteistes pretenen que Déu és l’univers, però tampoc és això. Les cultures mil·lenàries han assenyalat llocs sagrats per a poder donar lloança als déus. Tanmateix, el Senyor de l’Univers diu a Moisès: «treu-te el calçat dels teus peus; doncs el lloc on et trobes és una terra santa» (Ex 3,5) Que determinats espais del món es considerem sagrats, se’ns apareguin com una hierofania, no ens ha de confondre. El Creador no es dissolt dins la creació i va més enllà de tot el que té vida.
El gran misteri de Déu és que el considerem absent mentre ell segueix actuant en la història. David Jou ha dit algunes vegades: «entre tots hem exiliat Déu a un cel invisible, oblidat i llunyà». Però ell estava a la creu amb Jesús i al costat de les víctimes de l’Holocaust, i ara és als camps d’immigrants que fugen de persecucions i guerres, i amb tots aquells que són rebutjats per la societat, donant-los força i esperança.

Salvador Sol

L'ANORMALITAT D’UN PAPA NORMAL

Hem de convenir que no estem acostumats a un papa sense la «majestat hieràtica» d’un Pius XII, i la distància que el separava dels que se li volien apropar. En algun lloc s’ha escrit que s’havien de fer tres genuflexions abans de poder-li besar l’anell. Els altres papes que hem conegut, potser amb l’excepció de Joan XXIII tampoc ho posaven fàcil. Uns pel que representava tradicionalment la seva figura (Joan Pau II, a més, per qüestions de seguretat) encara que volien aparentar el contrari. Amb el papa Francesc hem descobert la verdadera dimensió humana de l’home tocat per Déu. «No es que Francisco se baje de su seriedad –diu el cardenal Maradiaga-: es que nos trata como de su familia [...] Toma la merienda conversando con nosotros». 

El cardenal Oscar Andrés Rodriguez Maradiaga, arquebisba de Tegucigalpa (Honduras) és un dels cardenals que el papa va escollir per a que formés part del grup de nou cardenals (G-9) que cada dos mesos es reuneixen amb el papa en qualitat d’assessors. És, per tant, persona propera, i confessa: «que li agrada treballar amb el papa» per analitzar la situació del món, en el seu cas, centrat a Llatinoamèrica on la realitat de l’Església catòlica és molt diferent de la tenim a Europa. Allà, per exemple, els pes de la família s’expressa en forma de clan i aquesta manera de fer comunitat de família s’adapta molt bé a la formació de comunitats més amples que comparteixen angoixes i esperances. 

Aquesta proximitat humana és la que el papa argentí ha fet entrar al Vaticà i ha tingut ocasió de practicar en la seva recent visita per sud-amèrica: proximitat, abraçades, petons... Quan algú li va preguntar: ¿Santidad le esperamos en México? El papa sense pensar-s’ho dues vegades li contesta: ¿Con tequila o sin tequila?. Sembla una anècdota trivial, però no ho és, denota que el papa no està tens en el seu paper de bisbe de bisbes, i té l’espontaneïtat de l’home normal que no té por de fer el ridícul, com li passaria a un monsenyor de Roma. Només és qüestió de sentir-se un món més en aquest món, a qui Déu 8o l’Església) li ha confiat la missió que Jesús li donà a Pere: «Pastura les meves ovelles» (Jn 21,16) I això no es pot fer des d’una cadira gestatòria o un papamòbil blindat, sinó trencant el protocol de seguretat y saludant a la gent amb, amb cara riallera i deixant anar algun acudit. 

Però no ens enganyem, Maradiaga també ens dóna a conèixer la cara íntima, privada del papa, la seva religiositat. «Es lleva a dos quarts de cinc del matí, i després de la seva neteja personal, fa oració fins a les set es prepara per la celebració eucaristia. Després d’esmorzar en el menjador de la residència de santa Marta, comença la seva jornada de treball. A les set de la nit torna al seu recolliment en oració i meditació, com feia Jesús quan apartant-se dels apòstols es retirava a pregar». Els que viuen a la residència comenten que se’l poden trobar per l’ascensor o els passadissos de la manera més natural. «És una persona –diu Maradiaga- que viu submergida en Déu i consegüentment, no se li veu que perdi la pau interior malgrat els enormes problemes que afronta l’Església». 

Ara, amb el Jubileu de la Misericòrdia, el papa Francesc vol que l’Església deixi de condemnar: «Qui soc jo –va dir en certa ocasió- per condemnar». L’Església ha d’assumir la cultura del perdó i retornar al seu sí a tots aquells que per una malentesa doctrina de la fe, han estat apartats de les càtedres de teologia i religió, se’ls ha retirat la llicència per exercir el ministeri sacerdotal, i se’ls ha prohibit la participació als sagraments per les seves tendències sexuals o perquè han trencat el matrimoni i viuen en parella. La misericòrdia –diu el diccionari del Institut d’Estudis Catalans- és: «És una profunda pietat o comprensió que empeny a perdonar, a socórrer». 

L’exemple de normalitat en que el papa viu la seva acció missionera ens ha de duu a descobrir la manera de ser cristià, no pas per imitar-lo a ell sinó pel seguiment que ell fa de Jesús, aquell galileu que ens va ensenyar a viure i morir seguint la voluntat de Déu. L’Església, els cristians, ho hauriem de tenir en compte!.

Salvador Sol, (Font principal: Luís M.Modino, entrevista al cardenal Marediaga, 23/02/16, Religió digital)     

EL COMPROMÍS TEMPORAL

Sentir-se Involucrat en allò que pot reportar un benefici per altres persones, per la societat, no és només una actitud cristiana sinó que és, també, una condició obligada a tot ésser humà, pel sol fet de ser-ho. Potser no està de moda ser solidari! Potser tendim més a l’hedonisme, procurant cobrir les necessitats materials i espirituals d’un mateix, amb un comportament ètic, però fugint del compromís de col·laborar en la construcció d’un món millor.

Els cristians hem de tenir clara aquesta missió d’ajudar l’«altre». Mateu ens narra que en el Judici final «el Fill de l’home» destriarà la gent i dirà als qui han col·locat a la seva dreta: «Veniu, beneits del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món». (Mt 25,34) Qui seran aquests agraciats? Els qui van tenir misericòrdia dels seus conciutadans necessitats! En el Regne del cel es premiarà, fins i tot, l’haver donat un got d’aigua o acollit un foraster... «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquest germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25, 40)

Però no hi ha dubte que avui es viu una religiositat laxa. Sobretot al primer món s’han abandonat, en bona mesura, les exigències de l’Evangeli, per buscar en altres religions formes místiques i pietoses que ens atrauen pel seu misteri o exotisme, com són les que ens venen de l’Orient, més orientades al benestar individual, negligint –o no exigint- cap tipus de compromís humanitari.

És el cas d’aquest corrent religiós de la New Age, que agafa diferents elements, fins i tot esotèrics, de religions diverses, passant de puntetes sobre els conflictes aliens. Pel seu conformisme en acceptar el moment present sense cap voluntat d’incidir en la història, aquest tipus de «religiositat a la carta», l’antropòleg i teòleg Xavier Melloni li fa aquesta interpel·lació: «Davant l’exaltació d’un voluntarisme ètic i la tensió de projeccions i projectes cap al futur, la New Age fa l’elogi del moment present i afavoreix la reconciliació amb l’entorn immediat». Però: «Des del profetisme bíblic i evangèlic s’adverteix el perill d’eludir el conflicte i la confrontació i de donar peu a una espiritualitat intimista que eviti el caràcter de denúncia del compromís politicosocial» (X.Melloni, Vers un temps de síntesi, Fragmenta Editorial, p.154). També Francesc Torralba, filòsof i teòleg dedica una crítica a aquest tipus d’espiritualitat acomodatícia: «L’espiritualitat que cerca l’ataràxia i l’oblit del món no encaixa amb la dinàmica alliberadora de la fe cristiana que cerca transformar el món a la llum de l’Evangeli» (F.Torralba, Dialogal, nº 56)

L’espiritualitat no pot ser aliena a l’actitud messiànica de transformació de la realitat, que no té com a principi la justícia i l’amor.

Des del temps de la Il·lustració en que es va qüestionar seriosament la religiositat, s’ha anat descobrint i apreciant els valors humans que van ser nord de les primeres comunitats cristianes. Cal tenir present, com diu José María Castillo, que «el Déu cristià és un Déu encarnat, i per tant un Déu humanitzat» (J.M. Castillo, Teología sin censura). Els experts, que ens alerten del retorn a un temps en que la fe era una qüestió privada, sense incidència en el món real ni estar lligada a cap cànon eclesial -és allò de: crec en Déu però no en l’Església-, a la vegada reconeixen aquesta major consciència social en el voluntarisme dels qui creuen que cal fer alguna cosa per tal de mitigar les desigualtats injustes i s’agrupen en ONG’s i moviments ciutadans amb voluntat de dur ñ’ajud allà on les administracions no arriben.

En aquest sentit, cal posar al costat de tota aquesta gent solidària, al papa Francesc, que ha decretat el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia. Perquè, com ell mateix ha escrit: «Misericòrdia: és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona que mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida».  

Salvador Sol

L’IMMANENT PRIORITARI AL TRANSCENDENT

Fes la teva tasca a la vida, perquè l’acció és superior a la inacció. (Bhagavad Gita 3,8). La nostra cultura occidental ens projecta al futur i al progrés i això fa que sovint oblidem que ens cal viure el dia a dia, el moment present, que és irrepetible. Aspirant a un demà, que somiem millor; ens situem, esperançats, en un futurible que ens ajudi a superar la realitat, potser adversa, de l’ara i aquí.  

Però el demà no existeix!. No sabem si hi haurà un demà!. «D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res». (Mc 13,32)

Diu X. Melloni, que «el mite o ideologia del progrés és el resultat de la secularització de l’espera messiànica». (Vers un temps de síntesi, Fragmenta, p.81). En el moment àlgid de la història de la salvació Jesús instaura el Regne de Déu. Així ho expressaven alguns dels seus coetanis: «Beneit el Regne que arriba, el del nostre pare David! Hosanna a dalt del cel» (Mc 11,10) Jesús posa les bases del Regne, que per voluntat del Pare, cal que els seus seguidors anem construint pas a pas. Déu no ens demana que fem plans de futur, sinó que tinguem fe en ell, i per ell, practiquem el que alguns teòlegs han resumit com el «sagrament del germà». Això és el que fan persones tant properes (que coneixem) com la Victòria Molins (Viki), el pare Manel, la Lucía Caram i l’ermitana Montserrat Domènec, que: «quan truquen –diu- deixo son, meditació o oració, i obro la porta [...] Les persones són el mes important»; sense que li importi ni el dia ni l’hora. Després d’uns segles de pietisme molts cristians han descobert el vertader sentit de la paràbola del bon samarità. El Regne es construeix actuant a favor de la gent necessitada.

Les obres van justificar Abel: «Les seves obres (de Cain) eren dolentes i les del seu germà eren bones». (1 Jn 3,12). Això dóna sentit a la metàfora: «Pels seus fruits els coneixereu». (Mt 7,20) Tant és així, que quan els jueus l’acusen de blasfem i el volen apedregar Jesús els emplaça a verificar els fets; «Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu, però si les faig, i a mi no em creieu, creieu almenys aquestes obres. Així sabreu i coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare» (Jn 10,37-38). Les seves obres validen el seu messianisme. «Si jo trec els dimonis pel poder de l’Esperit de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu». (Mt 12,28)

En Jesús es fa visible el Regne de Déu però es tracte d’un present que: ja és ara, però no encara. El seu caràcter és escatològic. Amb l'ajud de l'Esperit es va construint. Ho demanem en resar el Parenostre, que vingui a nosaltres aquest Regne, perquè, com s'ha dit; ja és aquí, però encara no!.  

L’anunci del Regne és l’anunci de la bona nova de la salvació (transcendència) i de la vida present  (immanència). De bell antuvi, l'acció de Jesús presenta aquests resultats: «els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden curats, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Lc 7,22). Jesús presenta una realitat, un tast del què ha de ser la implantació del Regne de Déu a la terra. Un regne de vida per a tothom. Així ho expressa Jesús fent l’analogia entre el pastor i les seves ovelles: «Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin en abundància». (Jn 10,10). La «Vida eterna» que dóna Jesús, «no és només la vida del més enllà -diu el papa Francesc-, sinó que es la vida plena, realitzada, sense límits». (Àngelus, 11 d’octubre 2015)

Així doncs, treballar pel Regne és fer la voluntat del Pare. La vida dels cristians està estretament relacionada amb el present, en el moment històric de la nostra existència, en allò que succeeix al nostre entorn. Viure l’avui és implicar-se amb tot allò que succeeix, que ens succeeix, i reclama de nosaltres una determinada actuació en la mesura de les nostres possibilitats. Recordem aquestes dues dites. Una del refranyer castellà: «A Dios rogando y com el mazo dando». I un altre, atribuït a Teresa de Jesús: «Dios está entre los pucheros». El Regne del cel comença  aquí a la terra.

Salvador Sol 

ÉS EL DÉU DE LA MISERICÒRDIA, EL DÉU EN QUI CREIEM?

«És possible conèixer Déu només amb les forces de la raó natural?». «Qui és Déu per a mi?» Són preguntes que formulava el cardenal Carlo M. Martini (Documents d’Església, p. 916), i que d’alguna manera formen part del qüestionari que interpel·la a homes i dones que volen viure de forma conseqüent la seva fe. Les preguntes són incisives, perquè, preguntar-se en abstracte: qui es Déu?, pot tenir respostes elusives, pietoses o de negació. Cal convenir, d’entrada, que, «Si Déu fos adequadament expressable, ja no seria Déu!» (González Faus, Carta a un amic agnòstic). Però, malgrat que Déu no es pugui conèixer per les forces de la raó, que no sigui expressable, hi ha d’haver una «causa» que expliqui el sentit ètic de la vida. Deia Dostoieski: «Si Déu no existeix, tot és permès», i el món fora un caos.

Ara bé, la pregunta més incisiva que formulava el cardenal és la que ens interpel·la personalment. «Qui és Déu per a mi?». Que equival a preguntar-se, una vegada es reconeix la seva existència, ¿quin és el Déu en qui creiem?  

Parlar de Déu és una tasca agosarada, perquè –com deia Martini- d’«Ell no en sabem gairebé res». Però això no evita que, per a una part molt importants dels homes i dones d’aquest món –incloent-hi molts dels que es professen cristians-,  sigui el responsable de no evitar les desgràcies, personals i col·lectives. Ratzinger, teòleg i papa, fent-se ressò d’aquesta culpabilització generalitzada, en visitar el camp d’extermini d’Auschwitz, va pronunciar aquelles paraules inquietants: «On era Déu?» Aquesta pregunta la va traslladar l’Antoni Bassas a Raimon Panikkar (Els matins amb Raimon Panikkar. Ed. Proa, p.255) i el comentari teològic d’aquest teòleg i filòsof, va ser: «Aquest Déu no existeix!». Pel savi de Tavertet «El món no està sota el domini d’un  Déu monoteista que calla, que és amo del bé i del mal, que és Omnipotent, paraula que, d’altre banda i com deia ja sant Jeroni és una traducció falsa» (Llibre citat). Aquest Déu fóra un constructe humà fet a la mesura de les necessitats humanes, com el definia Freud.

Parlar de Déu equival a mantenir en diàleg dos conceptes oposats, contradictoris, si només tenim en compta la raó.  Pensar en Déu és trobar-se davant d’una «Realitat sagrada inaccessible, en un Ésser profundament distant» (Martini), «Un Déu agressiu [...] que sembla que és del tot absent en els interminables esdeveniments dolorosos del nostre món» (valentí Fàbrega, El Pregó, nº 510). Però des de la fe, puntualitza Martini, tenim «la certesa que aquest Ésser és proper a nosaltres, ens estima, ens cerca, ens vol, s’adreça a nosaltres amb amor compassiu i perdonant». Però, el mateix cardenal reconeix que: «Mantenir alhora aquestes dues (maneres de concebre Déu) sembla una mica impossible, com d’altra banda mantenir alhora la justícia rigorosa i la misericòrdia infinita de Déu».  

En el Déu de Jesús també s’hi pot veure aquesta dualitat. El Déu de l’univers (del poder): «que fa sortir el sol [...] i fa ploure» (Mt 5,45). I el de la misericòrdia (a través del mateix Jesús): «Avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23, 43). Una misericòrdia que s’estén a tots aquells que Mateu contempla en les Benaurances: els pobres, els que ploren, els humils, els que tenen fam, els compassius, els nets de cor, els que treballen per la pau, els perseguits... (Mt 5,3-11). Però que Lluc, tanmateix, hi oposa quatre malaurances: «Ai de vosaltres, els rics; ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!» (Lc 6,24-26).

En la carta de Jaume, «servent de Déu i de Jesucrist», se’ns diu: que el Déu del Nou Testament, de la bondat i la justícia. no es planteja en termes de pensament sinó de vivències: «en el judici, no hi haurà misericòrdia per a aquells que no hauran tingut misericòrdia; però els misericordiosos podran riure’s del judici» (Jm 2,13)

Salvador Sol

                        

 

 

 

 

LA MISERICÒRDIA DE DÉU ÉS INFINITA

El papa Francesc ha declarat el 2016, Any Jubilar de la Misericòrdia. L’Església celebra regularment un any de gràcia des del 1300, any en que el papa Bonifaci VIII el va proclamar pel «perdó dels pecats». Les arrels de l’any jubilar –any de gràcia-, cal buscar-les en l’Antic Testament. Pel Levític, llibre del Pentateuc, sabem que «El Senyor parlà a Moisès dalt de la muntanya del Sinaí, i li digué: «Comunica això als israelites [...] deixeu reposar la terra (que jo us dono) cada set anys». Que sigui «un any de repòs en honor del Senyor» (Lv 25,1-2). I, cada cinquanta anys (l’any següent d’haver observat aquest repòs de la terra set vegades) declarareu «el dia de l’Expiació [...] i proclameu la llibertat a tots els habitants del país» i recuperareu les terres perdudes, «Aquest serà l’any del Jubileu» (cf Lv 25, 8-10)

L’Església ha anat repetint aquesta celebració especial, a períodes que han anat canviant en el temps (últimament està establer cada vint-i-cinc anys) o motivat per a commemorar algun esdeveniment important. Com ara el present, que respon als cinquanta anys de l’acabament del Concili Vaticà II. El papa Francesc va considerar que era una bona oportunitat per a reconduir l’Església cap a la misericòrdia, i el 13 de març de 2015, va convocar els cristians del món a un jubileu extraordinari de la Misericòrdia, que es va iniciar el dia 8 de desembre (festivitat de la Immaculada Concepció) i acabarà el 20 de novembre de 2016 (festivitat de Crist Rei).

El papa ha tingut l’encert d’orientar aquest jubileu a la contemplació de la misericòrdia que potser els cristians hauríem de tenir més present. La misericòrdia, la defineix el diccionari, com: «Profunda pietat o compassió que empeny a perdonar, a socórrer». (IEC). Com escriu Ramon M. Nogués (El Pregó, nº 510), «la misericòrdia com a característica genuïna de la revelació cristiana per a definir l’actitud de Déu evers els humans».

Contrasta el rigor en que l’Església, considerada oficial, tracta algunes qüestions que per a ells són tabú, amb una fixació quasi neuròtica, com escriu Nogués, en  tot allò que es relaciona amb el sexe: homosexualitat, divorciats que viuen en parella, us de preservatius... Tanmateix, fora bo tornar a llegir el que escrivia Isaïes recriminant el comportament dels israelites, quan els compara amb la vinya que dóna vi agre: «El Senyor n’esperava justícia, i pertot veu injustícies; volia misericòrdia, i tot són misèries» (Is 5,7). En les votacions del passat Sínode sobre la família, es va posar de manifest que la majoria dels bisbes sinodals no han entès de què va això de la misericòrdia.

La misericòrdia i la compassió són atributs primigenis de Déu: «En tu confiaven els nostres pares –diu el salmista-, i confiaven i els vas alliberar» (Sl 22,5). Déu manifestà la seva misericòrdia al poble d’Israel, quan li parla a Moisès, i li confià una missió: «El clam dels israelites ha arribat fins a mi  i he vist com els egipcis els oprimeixen. Ara, doncs, jo t’envio al faraó; vés-hi i fes sortir d’Egipte els israelites, el meu poble. (Ex 3, 9-10). En el Nou Testament, també Jesús es refereix a aquesta actitud de Déu, quan recomana als seus seguidors: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare» (Lc 6,36)

Joan Pau II va reconèixer, en la seva carta apostòlica Tertio Millennio Adveniente –escrita arran de la proclamació del Jubileu del 2000-, que: «a partir de Crist, tots els anys són “anys de gràcia”. “Crist és el Senyor del temps, el seu principi i el seu compliment; cada any, cada dia i cada moment són abastats per la seva Encarnació i Resurrecció”». Malgrat aquesta consideració, fa bé el nou Francesc de l’Església, d‘invitar-nos a reflexionar sobre actituds cristianes que hauríem de tenir sempre presents i que alguns tenim una mica adormides. Que ens recordi que el Déu de Jesús, és el Déu misericordiós que pren partit pels qui pateixen, pels marginats que la societat aboca a la pobresa, pels condemnats injustament... El Déu, que: «Ha  revelat la seva gran bondat per Israel, la seva misericòrdia i el seu amor immens» (Is 63,7).

Salvador Sol