GERMANA TERESA.

Caifàs, gran sacerdot del Temple, mitjançant una calumnia va aconseguir de l’autoritat romana que Jesús de Natzaret fos condemnat a morir a la creu. Allò que predicava el Fill de Déu no agradava als qui es consideraven defensors de la Llei. Ara, un altre gran sacerdot, el cardenal arquebisbe de Lima Juan Luís Cipriani, en un excés de zel, i empès per la dreta eclesiàstica, ha considerat que la monja benedictina Teresa Forcades és una «heretge». L’acusa «d’una exposició mediàtica en diversos temes que manifesten una sèrie contradicció amb les ensenyances de l’Església en temes fonamentals com per exemple en el de la moral». La conseqüència immediata d’aquests defensor de la fe va ser: prohibir la seva participació en les Jornades de reflexió, organitzades per la Conferència de Superiors i Superiores Majors del Perú, els dies 12,13 i 14 d’agost. Això sí, en la carta dirigida a la presidenta d’aquella associació (CONFER) li enviava un «cordial saludo en el Señor».  

Sembla que el temps de la inquisició no ha acabat encara. La dreta peruana considera que la monja catalana afavoreix l’avortament, defensa el feminisme radical i és rebel amb la jerarquia. I, a casa nostra, uns que es diuen Defensors de la Fe i el Papa, s’han adreçat a deu excel·lentíssims i reverendíssims arquebisbes i cardenals –aquests són el tractament que els atribueixen- demanant la suspensió de la religiosa. Entenc que la comunitat benedictina de sant Benet de Montserrat passi uns moments difícils, sobretot per la superiora que ha de gestionar el temporal de trons i llamps que els estàn caient a sobra.

Però hem de dir que no és veritat que la Teresa estigui a favor de l’avortament. Ella es posa a favor de la dona, també en la decisió d’interrompre un embaràs quan per diverses circumstàncies, que no som ningú per jutjar, no es veu en cor, des de la seva consciència,  de tirar endavant. I sí, considera que dintre de l’Església la dona ha de tenir un paper d’igualtat i que no hi ha motius teològics perquè se la discrimini, i si estima els gais i lesbianes, perquè també són fills de Déu, no està actuant diferent de com ho feia Jesús amb els homes i dones que li sortien al pas pels camins de Galilea. Si manifestar la seva llibertat d’esperit i dir públicament el que pensa és ser «rebel amb la jerarquia» és tant com dir que la jerarquia no creu en l’Esperit que inspira la consciència de cada persona, sense distingir si aquesta forma part de la jerarquia eclesiàstica o és un simple laic.

Els Defensors de la Fe i el Papa, i els monsenyors, haurien de llegir bé l’evangeli.  Què deuen entendre quan Pau ens diu: Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots. Avui, l’apòstol, afegiria: no hi ha homes ni dones sinó éssers humans? Però el que si diu, és: Que la paraula de Crist habiti en vosaltres amb tota la seva riquesa; instruïu-vos i encamineu-vos els uns als altres en tota mena de saviesa; moguts per la gràcia de Déu, (Co 3, 11 i 16)  Les primeres comunitats cristianes tenien algun apòstol que els guiava, persones que havien seguit el Mestre i havien rebut l’Esperit Sant. A la seva mort, els van anar succeint persones de fe que els membres de les comunitats reconeixien com a líders espirituals que vetllaven per l’amor entre els germans de fe. En aquesta línia s’inscriuen les paraules de l’apòstol; Pau no renya, Pau exhorta a seguir els passos del Senyor.   Quan a Jesús li pregunten pel manament més gran de la Llei (Mt 22,36) ell els contesta: ³⁰ Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. I, ³¹Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. (Mc 12, 30-31) Algú pot dir, en veritat, que la Germana Teresa incompleixi algun d’aquests dos manaments que estan per sobre del Dret Canònic?  I, en tot cas, abans de condemnar ningú per la manifestació de la seva fe (i això és vàlid pels clergues i els laics) cal imitar la sentència de Jesús: --Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. (Jn 8,7) Sembla, pel què s’ha escrit. que el papa Francesc és partidari d’aplicar el manament de l’amor abans que el Dret Canònic. A veure, doncs, si tots plegats aprenem la lliçó. 

                                                   

Salvador Sol

FRANCESC DE ROMA

Sembla que Leonardo Boff, sempre tant crític amb la cúria, ara aposta pel papa actual. En un escrit recent (Vegís El Pregò, 459-460) ha afegit al nom Francesc (escollit com a pontífex) el de Roma, per ser el lloc on desenvolupa la seva activitat. Són molt pocs els que al llarg de la història de l’Església se’ls recorda de forma tant singular. Quan parlem de Jesús sovint afegim, de Natzaret. També anomenem Pau de Tars quan ens referim a l’apòstol. I, així, tenim Francesc d’Assís, Antoni de Pàdua, Ignasi de Loiola... I, més recentment, Teresa de Calcuta, Romero d’Amèrica... Són persones que a més del nom s’identifiquen pel lloc de naixement o el lloc on han exercit el seu rol de líders en la fe; homes i dones que han merescut un reconeixement de caràcter especial dels seus propis coetanis, en raó de la seva actitud socio-religiosa que ha significat un trencament notable amb les normes establertes, o considerades normals, en el seu temps.

La característica que les uneix és la llibertat d’esperit. No hi ha dubte que persones com les esmentades han significat una revolució social o religiosa que es mantén viva al llarg del temps. Això vol dir que el papa Francesc se situa en aquesta línia? Encara és aviat per afirmar-ho. De moment els passos que dóna com a cap de l’Església van en aquesta direcció. Pel que transcendeix, sabem que no vol que se li doni el títol de Santedat, doncs que «ell se sent germà entre els germans»; no viu a les dependències papals del Vaticà sinó a la residència Santa Marta i dina amb els residents; va renunciar a la creu d’or i pedres precioses, i a la petita capa (museta) plena de brocats i joies, que els seus antecessors han dut fins ara i recorda el poder dels emperadors romans. També veien que en les seves sortides renuncia al «papamòbil» i, sovint, trenca el protocol per a saludar la gent.

Sembla, doncs, que el «papat» no ha canviat la manera de ser de Jorge Mario Bergoglio, que segons ha dit ell mateix abans que papa vol ser el bisbe de Roma- També se sap que no és partidari d’aplicar el Dret Canònic per a dirimir conflictes sinó la llei de l’amor que predicava el Mestre. Això és suficient per creure que hi haurà un abans i un després del seu pontificat? Com cantava Bob Dylan, «la resposta està en el vent».

Francesc de Roma prové de la terra on s’ha engendrat la teologia de l’alliberament, destinada a fer front a l’explotació dels pobres. -Teologia que va posar nerviosos els monsenyors instal·lats en la poderosa catolicitat vaticanista-. Cal dir, però, en aquest sentit, que el papa actual no ha estat mai partidari d’aquesta teologia combativa, tant criticada per Joan Pau II, sinó d’un apropament a la gent senzilla, de posar-se al costat del que pateix i compartir el goig i l’esperança, però també els plors i les angoixes de la gent, en cada circumstància concreta. Tot això ens fa pensar que el seu serà un pontificat de trencament, però suau; de petites coses, però que iniciaran un camí de renovació profunda en les altes esferes del Vaticà. Tornarà la línia de Joan XXIII? Voldríem creure que serà així. La idea d’una església pobra, sensible als «signes dels temps» ens recorda el papa del Concili. Una Església oberta al món, solidària, oberta als avenços científics i compromesa amb la justícia i la pau universal.  

Aquesta és l’Església que molts cristians voldríem. Però no avancem pronòstics. Com va escriure el poeta Miquel Martí Pol: «Tot està per fer, i tot és possible».

Darrere els gestos i les paraules veiem signes d’esperança en l’Església que condueix el bisbe de Roma, com la declaració sense precedents contra la violència: «La violència només duu a la mort» i, «La pau s’afirma només amb la pau». Aquestes paraules pronunciades solemnement des de la plaça de Sant Pere en la celebració del dia mundial d’oració, són un avís moral contra les potències occidentals que pretenen atacar Síria, ni que sigui amb l’excusa de castigar el president Al-Assad per haver bombardejat la seva pròpia població amb gas sarín. El papa ha parlat clar -recordant allò que ja havia dit Pau VI, però amb la boca petita- i s’ha compromès per la pau davant del món, abans que sigui tard i l’atac es produeixi. Això és estar al costat de la gent; a les guerres només pateixen els pobres. 

Salvador Sol  

SI VOLS LA PAU...

Si vols la pau prepara’t per merèixer-la. Amb aquestes paraules -més o menys, doncs la cita és de memòria-, el professor Tierno Galván replicava el famós si vis pacem para bellum. La diferència de plantejament és notori. Ara, el papa Francesc fa una crida per tal d’evitar la intervenció militar a Síria que sembla tenir obsessionat Obama. “La pau s’afirma només amb la pau” ha proclamat el papa a la plaça de sant Pere de Roma, lloc on cap altre papa havia fet una declaració contra la guerra, tant contundent. (La Vanguardia, 08/09/13). 

La justa resolució dels conflictes no passa mai per la violència del fort contra el dèbil. La utilització del gas sarín utilitzat per les forces del president de Síria Al-Assad contra la població civil no pot quedar impune. Però quina és la resposta adequada? Aquesta és la gran pregunta. El papa va fer referència a les paraules de Pau VI, pronunciades el 1976 ”La pau s’afirma només amb la pau, no separada del deure de la justícia i alimentada del sacrifici propi de la clemència, de la misericòrdia, de la caritat”. Està molt bé apel•lar a la consciència moral i preveure una actuació adequada en les petites coses injustes, que en fer-se grans acaben en violència. És el mal del món (que alguns cristians en diuen les situacions de pecat) el què alimenta les situacions injustes. I, són els interessos (econòmics, principalment) els que eviten una actuació a temps, abans que els conflictes es desfermin en violència. Perquè aleshores entra en joc, se sumen, altres interessos: els armamentístics. La poderosa industria d’enginys sofisticats de destrucció, àvida per col•locar armament en favor dels uns i contra els altres sense importar-los que en l’enfrontament moren milers i milers de nens i adults; de població civil, que l’únic que desitja és pau i benestar.

S’ha dit que les armes les carrega el diable. Però seria maniqueismes creure que només carrega les de l’altre; que en tot conflicte hi ha bons i dolents com pretenia fer-nos creure George W.Bush. Cal anar a les causes per analitzar els conflictes. A les guerres només queden morts. “La guerra significa sempre el fracàs de la paui és sempre una derrota per a la humanitat” va dir el papa Francesc evocant les paraules de Pau VI pronunciades a l’ONU el 1965. 

Els cristians ens cal prendre exemple de Jesús, el nostre Mestre, que renya Pere: “Guarda’t l’espasa a la beina” i guareix l’orella dreta de Malcus que l’apòstol havia ferit, segons narració de Joan (cf. Jn 18,10-11). Però com evitar les agressions injustificades, si aquestes, malgrat tot es produeixen? 

Els cristians no podem aplicar l’“Ull per ull, i dent per dent” que establia la Llei del Talió, sinó la pau i la justícia que engendren l’amor. Ara Obama vol castigar Al-Assad per no haver respectat la prohibició d’utilitzar armament químic contra la població. Però Putín –com a potència alternativa- amenaça els EE.UU. si ataca Síria, que considera país amic. Ja som altre vegada en una guerra d’interessos. 

Aquesta vegada, però, el papa ha parlat de forma clara i oportuna: una veu que clama per per la Pau universal. Si de debò volem la pau no ens preparerm per la guerra! 

Salvador Sol

LA VERITAT US FARÀ LLIURES. (Jn 8,32)

El que no diu veritat queda atrapat en la seva pròpia mentida. No és lliure, per tant de reconèixer l’error i és incapaç d’esmenar-se en allò que diu i pensa. La mentida, pel mentider, no admet controvèrsia. Es fonamenta en el prejudici i es busquen cent mil excuses per defensar-la sense que altres arguments siguin acceptats. “Conèixer les bases més febles de les nostres conviccions més fortes exigeix una enorme enteresa moral. (S.Cardús, Una mica d’imaginació sociològica, La Vanguardia,15/08/13). Això és el que els passa a alguns tertulians de determinades cadenes de T.V. i emissores de ràdio, atrapats com estan en el seu partidisme. Partidisme que ocupa el lloc del prejudici. (S.Cardús, article citat). Els mentiders s’inventen (o es creuen) mentides, que utilitzen com arguments, per defensar les seves conviccions.

És el cas de la tertúlia de la cadena 13 (la de la CEE) d’ahir (13 d’agost). El moment que els vaig escoltar parlaven de la situació catalana, assegurant que la gent s’increpava pels carrers. Un d’ells, Maduenda, o Marhuenda, –director de La Razón- , es posava com exemple de català insultat quan ve a Barcelona. La manipulació dels fets la vaig trobar exagerada i barroera; la forma de ridiculitzar les persones i institucions partidàries de la independència em van semblar faltades de respecta i fruit d’una falta d’anàlisi de les causes impropi de persones que es manifesten a través d’un mitjà tant potent.

Salvador Cardús, en l’article esmentat, cita la proposta de Carl W.Mills  en defensa d’una “imaginació sociològica” com a qualitat necessària per comprendre un món divers, obert i incert. És el menys que s’hauria de demanar a tots aquells que viuen (doncs que ja s’ha convertit en una professió) d’emetre el seu pensament a través dels mitjans de comunicació.

Els responsables de seleccionar els col·laboradors ho haurien de saber i tenir en compta. No es edificant que la “cadena dels bisbes”  permeti comentaris que distorsionin la veritat dels fets. A Catalunya només hi ha conflictes, més aviat confrontació d’idees, entre polítics, no pas en la gent. El que hi ha és que un percentatge de la població creu tenir dret a ser consultat i vol decidir el seu futur, en termes estrictament democràtics. I, és igualment injust que un suposat 50% de persones que volen seguir sent espanyols hagin d’acceptar viure en una Catalunya independent, a que un altre 50% ho hagin de fer sotmesos a l’Estat espanyol. Per tant, s’imposa una regla de joc democràtica. Els independentistes no són dimonis amb cua. Cal conèixer i respectar els drets de les persones i no és de rebut que des de fora es critiqui allò que, de manera ordenada, organitzen els partidaris del canvi.

L’anhel d’una Catalunya independent és un fet recurrent al llarg dels segles amb la mateixa insistència en que des dels governs de Madrid s’han fet mans i mànigues per intervenir-la. Potser ha arribat el moment històric de deixar que “la qüestió catalana” es dirimeixi sense prejudicis ni mentides. Per fer possible que això sigui així, l’Església hauria d’aportar una actitud de respecta cap a les dues parts sense prendre partit. No es tracte d’una guerra de bons contra dolents, sinó de persones adultes que volen decidir democràticament el seu futur. Els nostres bisbes juguen a favor o en contra de la llibertat dels pobles?.    

Salvador Sol 
(vegis Joan Pau II. El dret de les nacions, punt 5è del Discurs a les Nacions Unides ,5/10/1995)   

UNA RENOVACIÓ QUE NO POT ESPERAR

Per primera vegada en la història de l’Església ha estat elegit un papa jesuïta que, a més, ha pres la decisió d’anomenar-se Francesc, en honor a Francesc d’Assis, un nom que implica pobresa, humilitat i senzillesa. Tant és així, que el teòleg més clarivident i incisiu de les darreres dècades, Hans Küng, es pregunta si el papa Bergoglio és prou conscient del que significa haver escollit un nom tant extraordinàriament comprometedor. El temps ens dirà si el papa haurà estat conseqüent amb el nom de Francesc i amb el que porta associat de compromís amb els pobres. En qualsevol cas és important que els seus gestos, hagin despertat esperança en una gran part dels creients cristians, especialment en els moments actuals que la credibilitat de l’Església catòlica, del papa i la seva jerarquia no inspiraven confiança, com a conseqüència de la idolàtrica pompositat papal, la corruptela del la cúria vaticana i la imatge obscurantista i carca manifestada darrerament.

 

No és cap apreciació gratuïta, afirmar que la Cúria Vaticana és, en molts casos, el contrapoder a l’autoritat (si més no, l’autoritat moral) del papa. És un òrgan molt poderós, que històricament, s’ha oposat i s’oposa a qualsevol intent de modernització i d’adequació de l’Església als signes dels temps i a una més estricta fidelitat al missatge evangèlic. La seva gestió opaca i obstruccionista, sembla però, no tenir límits. És cert que quasi sempre ha estat afavorida per determinats papes (alguns de ben recents), però –en qualsevol cas- la Cúria ha estat, és i serà el gran obstacle per la renovació de l’Església, per la seva democratització, per la seva transparència i pel seu progressiu apropament als pobres i, molt especialment, al testimoniatge de Jesús de Natzaret.

 

El papa Francesc, per tant, li caldrà molta habilitat, molta ma esquerra i molta paciència per aconseguir, el que fins ara no sembla que hagi aconseguit cap dels seus predecessors que hagin volgut introduir determinades reformes, excepció feta del papa Roncalli (1958-1963), que no obstant no va aconseguir veure finalitzar el Concili, ni l’aplicació de la doctrina esperançadora que proclamaven les seves primeres grans Constitucions. L’anunci del Concili no va ser ben acceptat per la cúria i els cardenals; molts d’ells, li van fer passar un autèntic calvari, oposant-se frontalment al projecte del papa. Ves a saber fins a quin punt aquella dura oposició, el neguit i l’angoixa que a ben segur devia afectar al bon papa Joan XXIII, van poder desgastar-lo físicament, tenint en compte la seva avançada edat?

 

Cal recordar, que la renúncia del papa Ratzinger fou, en bona mesura, motivada, per la mala gestió dels responsables financers vaticans i pel blanqueig de capitals, com també pels casos de pederàstia entre els alts càrrecs de la jerarquia catòlica. Com afirmava Karl Marx, el poder corromp, malgrat que aquell estigui en mans d’alts dignataris de l’Església. Si bé els temps han canviat i, avui la critica no comporta la foguera pels qui l’exercim, l’Església encara és una Institució arcaica que cal modernitzar i renovar urgentment. Després de trenta cinc anys de pontificats molt conservadors i d’haver retrocedit als temps del Concili Vaticà I (1870), el papa Bergoglio haurà d’intentar aplicar, no només la doctrina del Vaticà II (en certa mesura ja desfasada), sinó promoure una gran obertura i un nou aggiornamento de l’Església; la total i igualitària participació de tots els seus membres; eliminar la casta cardenalícia i el poder de la cúria; aplicar la col·legialitat dels bisbes propugnada pel Concili, sense, però, que interfereixin com ara fan o intenten fer, en les polítiques dels poders civils; caldrà també que el celibat dels clergues, sigui lliure i opcional, com també caldrà que en el si de la comunitat cristiana, desaparegui per sempre la discriminació per raó de sexe. L’home i la dona són iguals davant de Déu i ho han de ser en el si de l’Església.

 

Girona, 31 de maig del 2013                                     JAUME ROCABERT i CABRUJA

ENRIQUE BENAVENT.- NOU BISBE DE TORTOSA

En un escrit anterior (vegis més avall), deia que per la seva condició de bisbe imposat, «Ara, doncs, li correspon fer-se digne de la missió que l’Església li ha confiat, posant-se al servei del poble». Avui, 2 de juny, llegeixo a La Vanguardia unes declaracions del bisbe Enrique en les que diu: «Vull fer-me meva la cultura de Tortosa». Això està bé, sobretot si al darrera de les paraules hi ha la voluntat de fer-ho.

En el mateix diari, i el mateix dia, l’hitoriador Albert Manent escriu: «La diòcesi de Tortosa ha tingut set bisbes des de finals del segle XIX fins avui, però només un ha estat català» Es tracta de Lluís Martínez Sistach. Els altres (quatre valencians, un basc i un menorquí) es van mostrar bel·ligerants amb la llengua catalana, que en part va trencar Ricard Maria Carles, consagrat bisbe d’aquella diòcesi el 3 d’agost de 1969 (sense ànim de treure-li mèrit, cal tenir present que el Concili Vaticà II –finalitzat el 8 de desembre de 1965- havia reconegut les llengües pròpies de cada comunitat per a les celebracions litúrgiques i la pastoral).

La diòcesi de Tortosa inclou alguna parròquia que geogràficament pertany a la Comunitat Valenciana, però això no pot ser argument perquè no es pugui parlat català sense complexes. Sembla que el nou bisbe parla valencià (que alguns el consideren català del nord), i a Tortosa es parla un català sui generis. Uns i altres, però, son maneres de parlar un mateix idioma, i per tant, no hi ha d’haver problemes de comprensió atribuïble a la llengua. Seguint el què ens va ensenyar Joan Oliver -Pere Quart- «Doncs que parla català, escoltem què diu». El nou bisbe diu: imitant el papa Francesc «hem de passar de la paraula als gestos». Sí, hi ha gestos eloqüents; els del papa Francesc ho son. Però després dels gestos venen les obres; Així doncs, pels seus fruits els coneixereu. (Mt 7,20). Deixarà que els seus capellans actuïn segons els seus carismes? Participarà i fomentarà les trobades dels cristians de base? Quan tingui un conflicte aplicarà la justícia del Dret Canònic o l’antiga Regla d’Or recollida en l’evangeli? (cf. Mt 7,12) Serà, realment, el bisbe de tots?

No tinc cap dret a opinar avant la letre de les decisions que prengui ni d’allò que faci el nou bisbe. Només manifesto el que m'agradaria que fos l’actitud dels bisbes en relació a l’home/dona moderns. Començant pel llenguatge. L’analogia del pastor i les ovelles, que tant repeteix el bisbe Enrique, aplicada avui, ja no té el mateix sentit que en el temps de Jesús. La fe se sustenta amb conviccions, no en el seguiment d’unes pautes, ni en la obediència cega a un suposat superior; en qüestions de fe no hi ha més superior que Crist. 

Senyor bisbe, cal actualitzar conceptes; «Perquè la lletra mata, però l’esperit dóna vida» (2Co 3,6)» I, Déu és esperit. «Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat» (Jn 4,24). Els fidels d’avui no som ovelles, no “tenim llana al clatell”. La gent de la diòcesi de Tortosa, no es diferent de la resta. Els cristians del segle XXI pensem i actuem des de la nostra llibertat de consciència, i només escoltem aquella paraula que ens mou a la veritat.

Salvador Sol

QUÈ EN FA L'ESGLÉSIA DE LA VEU DEL POBLE?

L’Associació Cristianisme al segle XXI, va llençar una enquesta (setembre 200 – gener 2001) que preguntava: «quina és la manera com creieu que hauríem d’exercir responsablement els fidels a escollir els seus pastors». Aquesta pregunta l’havia formulat Josep Maria Gasch, en la seva ponència en el Congrés de 1999 de la pròpia Associació sobre: Cristianisme, Església i Societat al Segle XXI. Les respostes apuntaven a considerar que els bisbes havien de ser servidors de l’església que els tocava presidir.

Molts experts consideren que el Concili Vaticà II va deixar pendents moltes qüestions relacionades al funcionament de la màxima institució eclesial. En els Fets dels apòstols llegim que Maties fou elegit a sort (Ac 1,15-25) però no ens diuen els criteris emprats. Ramon Maria Nogués –llegim en la memòria que Joan Estruch va fer dels resultats de l’enquesta- proposava recuperar tres criteris: que el poble i el clergat siguin consultats, i que fossin electors; que s’evitessin les manipulacions d’autoritats eclesiàstiques i civils; i que es procurés que el bisbe fos del lloc on havia d’exercir l’episcopat. Així s’havia fet els primers temps del cristianisme, però avui funciona d’una altra manera. Segons el cànon 377 del Dret Canònic, són els bisbes d’una província eclesiàstica, o de les conferències episcopals, els qui han de presentar de comú acord i secretament una llista de preveres, o de religiosos, per enviar a la Seu Apostòlica. Com diu Joan Estruch, el cànon no deixa clar si la Seu Apostòlica no pot elegir-ne un que no estigui a la llista. Per altra banda, en el cas de Catalunya, no queda car si la Conferència Episcopal ha de ser la Tarraconense o l’Espanyola.

En els documents del Concili Vaticà II no es parla de l’elecció de bisbes, però sí deixa clar referint-se als laics, que: «D’acord amb els coneixements, competència i prestigi de què gaudeixen, tenen la llibertat, més encara, de vegades l’obligació i tot, de manifestar el seu parer sobre les coses que afecten al bé de l’Església» (Lumen gentium, 37). Doncs bé, Potser no tinc ni els coneixements, ni la competència ni el prestigi que es demana però sí la llibertat, i potser l’obligació de dir que em sembla malament que en l’elecció del nou bisbe de Tortosa no s’hagin tingut en compte cap dels criteris esmentats i una vegada més s’hagi designat a un valencià.

El fins ara bisbe auxiliar de València Enrique Benavente Vidal, entra com a bisbe en una seu on ni la gent ni la litúrgia tenen res a veure amb la valenciana. Sobretot amb la de València capital on un grup com Els Rectors del Dissabte, tenen dificultats per expressar-se en català (encara que oficialment en diguin valencià) en l’exercici del seu ministeri. En un article recent a La Vanguardia (12/05/13) Teresa Ciges donava a conèixer que Els Rectors del Dissabte és l’únic grup que respira aires de llibertat -representants de «l’església silenciada», de línea progressista i oberta- en una diòcesis en la que «la jerarquia ha adoptat posicions conservadores i integristes». Doncs bé, el bisbe Enrique no consta que hagi format part d’aquest grup desmarcant-se de la línia jeràrquica esmentada. És sorprenent que al papa Francesc li hagin “colat” aquests “gol”. Encara que segons diuen: de Roma ve el que a Roma va. I, aquí es veu l’ombra allargada del cardenal Carles -i del seu company de viatge Rouco- i la seva influència en la Seu Apostòlica. Devia tenir raó Benet XVI quan va dir que «el problema de l’Església no són els enemics de fora, sinó els de dins».

Sembla impossible que a Tortosa, una seu amb gairebé 140 parròquies, i una història que arrenca al segle IV, no es trobin sacerdots idonis per exercir aquest càrrec episcopal. Bé que en van trobar un (Romà Casanova) per enviar-lo a Vic. De fet, des que el cardenal Ricard Maria Carles (que és valencià) va ser bisbe de Tortosa (1969-1990), han ocupat aquesta seu: Lluís Martínez Sistach, (1991-1997) que era auxiliar de Carles quan aquests ocupà la diòcesi de Barcelona, després Xavier Salinas (1997-2012) i el nomenat recentment, tot dos valencians. Masses coincidències per no veure-hi  «manipulacions d’autoritats eclesiàstiques».    

En la carta adreçada als nous diocesans, Enrique Benavent expressa que vol exercir el seu ministeri apostòlic «amb amor sincer i amb paraules vertaderes». Que vol actuar «no com un dèspota que es considera a sí mateix l’amo del ramat», sinó «amb el desig que el meu ministeri faça present Crist, únic model del ramat». La carta està escrita en valencià (a Tortosa malgrat les variants dialèctiques s’escriu el català correctament), i tractar als futurs diocesans de ramat (obviant que estem al segle XXI i cal reciclar el llenguatge) segur que no haurà estat la millor manera d’adreçar-los una salutació agradable.

Esperem i desitgem, no obstant, que l’Esperit l’il·lumini!. I que no oblidi la seva condició d’imposat. Ara, doncs, li correspon fer-se digne de la missió que l’Església li ha confiat, posant-se al servei del poble: «En el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa» (Gaudium et spes). Els homes i dones de la diòcesi, i també el clergat, necessiten que el bisbe sigui un líder de la fe, no un destorb.  

Salvador Sol