La característica que les uneix és la llibertat d’esperit.
No hi ha dubte que persones com les esmentades han significat una revolució
social o religiosa que es mantén viva al llarg del temps. Això vol dir que el
papa Francesc se situa en aquesta línia? Encara és aviat per afirmar-ho. De
moment els passos que dóna com a cap de l’Església van en aquesta direcció. Pel
que transcendeix, sabem que no vol que se li doni el títol de Santedat, doncs
que «ell se sent germà entre els germans»; no viu a les dependències papals del
Vaticà sinó a la residència Santa Marta i dina amb els residents; va renunciar
a la creu d’or i pedres precioses, i a la petita capa (museta) plena de brocats
i joies, que els seus antecessors han dut fins ara i recorda el poder dels
emperadors romans. També veien que en les seves sortides renuncia al
«papamòbil» i, sovint, trenca el protocol per a saludar la gent.
Sembla, doncs, que el «papat» no ha canviat la manera de
ser de Jorge Mario Bergoglio, que segons ha dit ell mateix abans que papa vol
ser el bisbe de Roma- També se sap que no és partidari d’aplicar el Dret
Canònic per a dirimir conflictes sinó la llei de l’amor que predicava el
Mestre. Això és suficient per creure que hi haurà un abans i un després del seu
pontificat? Com cantava Bob Dylan, «la resposta està en el vent».
Francesc de Roma prové de la terra on s’ha engendrat la
teologia de l’alliberament, destinada a fer front a l’explotació dels pobres.
-Teologia que va posar nerviosos els monsenyors instal·lats en la poderosa
catolicitat vaticanista-. Cal dir, però, en aquest sentit, que el papa actual
no ha estat mai partidari d’aquesta teologia combativa, tant criticada per Joan
Pau II, sinó d’un apropament a la gent senzilla, de posar-se al costat del que
pateix i compartir el goig i l’esperança,
però també els plors i les angoixes
de la gent, en cada circumstància concreta. Tot això ens fa pensar que el seu
serà un pontificat de trencament, però suau; de petites coses, però que
iniciaran un camí de renovació profunda en les altes esferes del Vaticà.
Tornarà la línia de Joan XXIII? Voldríem creure que serà així. La idea d’una
església pobra, sensible als «signes dels temps» ens recorda el papa del
Concili. Una Església oberta al món, solidària, oberta als avenços científics i
compromesa amb la justícia i la pau universal.
Aquesta és l’Església que molts cristians voldríem. Però
no avancem pronòstics. Com va escriure el poeta Miquel Martí Pol: «Tot està per
fer, i tot és possible».
Darrere els gestos i les paraules veiem signes
d’esperança en l’Església que condueix el bisbe de Roma, com la declaració
sense precedents contra la violència: «La violència només duu a la mort» i, «La
pau s’afirma només amb la pau». Aquestes paraules pronunciades solemnement des
de la plaça de Sant Pere en la celebració del dia mundial d’oració, són un avís
moral contra les potències occidentals que pretenen atacar Síria, ni que sigui
amb l’excusa de castigar el president Al-Assad per haver bombardejat la seva
pròpia població amb gas sarín. El papa ha parlat clar -recordant allò que ja
havia dit Pau VI, però amb la boca petita- i s’ha compromès per la pau davant
del món, abans que sigui tard i l’atac es produeixi. Això és estar al costat de
la gent; a les guerres només pateixen els pobres.
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada