FRANCESC DE ROMA

Sembla que Leonardo Boff, sempre tant crític amb la cúria, ara aposta pel papa actual. En un escrit recent (Vegís El Pregò, 459-460) ha afegit al nom Francesc (escollit com a pontífex) el de Roma, per ser el lloc on desenvolupa la seva activitat. Són molt pocs els que al llarg de la història de l’Església se’ls recorda de forma tant singular. Quan parlem de Jesús sovint afegim, de Natzaret. També anomenem Pau de Tars quan ens referim a l’apòstol. I, així, tenim Francesc d’Assís, Antoni de Pàdua, Ignasi de Loiola... I, més recentment, Teresa de Calcuta, Romero d’Amèrica... Són persones que a més del nom s’identifiquen pel lloc de naixement o el lloc on han exercit el seu rol de líders en la fe; homes i dones que han merescut un reconeixement de caràcter especial dels seus propis coetanis, en raó de la seva actitud socio-religiosa que ha significat un trencament notable amb les normes establertes, o considerades normals, en el seu temps.

La característica que les uneix és la llibertat d’esperit. No hi ha dubte que persones com les esmentades han significat una revolució social o religiosa que es mantén viva al llarg del temps. Això vol dir que el papa Francesc se situa en aquesta línia? Encara és aviat per afirmar-ho. De moment els passos que dóna com a cap de l’Església van en aquesta direcció. Pel que transcendeix, sabem que no vol que se li doni el títol de Santedat, doncs que «ell se sent germà entre els germans»; no viu a les dependències papals del Vaticà sinó a la residència Santa Marta i dina amb els residents; va renunciar a la creu d’or i pedres precioses, i a la petita capa (museta) plena de brocats i joies, que els seus antecessors han dut fins ara i recorda el poder dels emperadors romans. També veien que en les seves sortides renuncia al «papamòbil» i, sovint, trenca el protocol per a saludar la gent.

Sembla, doncs, que el «papat» no ha canviat la manera de ser de Jorge Mario Bergoglio, que segons ha dit ell mateix abans que papa vol ser el bisbe de Roma- També se sap que no és partidari d’aplicar el Dret Canònic per a dirimir conflictes sinó la llei de l’amor que predicava el Mestre. Això és suficient per creure que hi haurà un abans i un després del seu pontificat? Com cantava Bob Dylan, «la resposta està en el vent».

Francesc de Roma prové de la terra on s’ha engendrat la teologia de l’alliberament, destinada a fer front a l’explotació dels pobres. -Teologia que va posar nerviosos els monsenyors instal·lats en la poderosa catolicitat vaticanista-. Cal dir, però, en aquest sentit, que el papa actual no ha estat mai partidari d’aquesta teologia combativa, tant criticada per Joan Pau II, sinó d’un apropament a la gent senzilla, de posar-se al costat del que pateix i compartir el goig i l’esperança, però també els plors i les angoixes de la gent, en cada circumstància concreta. Tot això ens fa pensar que el seu serà un pontificat de trencament, però suau; de petites coses, però que iniciaran un camí de renovació profunda en les altes esferes del Vaticà. Tornarà la línia de Joan XXIII? Voldríem creure que serà així. La idea d’una església pobra, sensible als «signes dels temps» ens recorda el papa del Concili. Una Església oberta al món, solidària, oberta als avenços científics i compromesa amb la justícia i la pau universal.  

Aquesta és l’Església que molts cristians voldríem. Però no avancem pronòstics. Com va escriure el poeta Miquel Martí Pol: «Tot està per fer, i tot és possible».

Darrere els gestos i les paraules veiem signes d’esperança en l’Església que condueix el bisbe de Roma, com la declaració sense precedents contra la violència: «La violència només duu a la mort» i, «La pau s’afirma només amb la pau». Aquestes paraules pronunciades solemnement des de la plaça de Sant Pere en la celebració del dia mundial d’oració, són un avís moral contra les potències occidentals que pretenen atacar Síria, ni que sigui amb l’excusa de castigar el president Al-Assad per haver bombardejat la seva pròpia població amb gas sarín. El papa ha parlat clar -recordant allò que ja havia dit Pau VI, però amb la boca petita- i s’ha compromès per la pau davant del món, abans que sigui tard i l’atac es produeixi. Això és estar al costat de la gent; a les guerres només pateixen els pobres. 

Salvador Sol  

SI VOLS LA PAU...

Si vols la pau prepara’t per merèixer-la. Amb aquestes paraules -més o menys, doncs la cita és de memòria-, el professor Tierno Galván replicava el famós si vis pacem para bellum. La diferència de plantejament és notori. Ara, el papa Francesc fa una crida per tal d’evitar la intervenció militar a Síria que sembla tenir obsessionat Obama. “La pau s’afirma només amb la pau” ha proclamat el papa a la plaça de sant Pere de Roma, lloc on cap altre papa havia fet una declaració contra la guerra, tant contundent. (La Vanguardia, 08/09/13). 

La justa resolució dels conflictes no passa mai per la violència del fort contra el dèbil. La utilització del gas sarín utilitzat per les forces del president de Síria Al-Assad contra la població civil no pot quedar impune. Però quina és la resposta adequada? Aquesta és la gran pregunta. El papa va fer referència a les paraules de Pau VI, pronunciades el 1976 ”La pau s’afirma només amb la pau, no separada del deure de la justícia i alimentada del sacrifici propi de la clemència, de la misericòrdia, de la caritat”. Està molt bé apel•lar a la consciència moral i preveure una actuació adequada en les petites coses injustes, que en fer-se grans acaben en violència. És el mal del món (que alguns cristians en diuen les situacions de pecat) el què alimenta les situacions injustes. I, són els interessos (econòmics, principalment) els que eviten una actuació a temps, abans que els conflictes es desfermin en violència. Perquè aleshores entra en joc, se sumen, altres interessos: els armamentístics. La poderosa industria d’enginys sofisticats de destrucció, àvida per col•locar armament en favor dels uns i contra els altres sense importar-los que en l’enfrontament moren milers i milers de nens i adults; de població civil, que l’únic que desitja és pau i benestar.

S’ha dit que les armes les carrega el diable. Però seria maniqueismes creure que només carrega les de l’altre; que en tot conflicte hi ha bons i dolents com pretenia fer-nos creure George W.Bush. Cal anar a les causes per analitzar els conflictes. A les guerres només queden morts. “La guerra significa sempre el fracàs de la paui és sempre una derrota per a la humanitat” va dir el papa Francesc evocant les paraules de Pau VI pronunciades a l’ONU el 1965. 

Els cristians ens cal prendre exemple de Jesús, el nostre Mestre, que renya Pere: “Guarda’t l’espasa a la beina” i guareix l’orella dreta de Malcus que l’apòstol havia ferit, segons narració de Joan (cf. Jn 18,10-11). Però com evitar les agressions injustificades, si aquestes, malgrat tot es produeixen? 

Els cristians no podem aplicar l’“Ull per ull, i dent per dent” que establia la Llei del Talió, sinó la pau i la justícia que engendren l’amor. Ara Obama vol castigar Al-Assad per no haver respectat la prohibició d’utilitzar armament químic contra la població. Però Putín –com a potència alternativa- amenaça els EE.UU. si ataca Síria, que considera país amic. Ja som altre vegada en una guerra d’interessos. 

Aquesta vegada, però, el papa ha parlat de forma clara i oportuna: una veu que clama per per la Pau universal. Si de debò volem la pau no ens preparerm per la guerra! 

Salvador Sol

LA VERITAT US FARÀ LLIURES. (Jn 8,32)

El que no diu veritat queda atrapat en la seva pròpia mentida. No és lliure, per tant de reconèixer l’error i és incapaç d’esmenar-se en allò que diu i pensa. La mentida, pel mentider, no admet controvèrsia. Es fonamenta en el prejudici i es busquen cent mil excuses per defensar-la sense que altres arguments siguin acceptats. “Conèixer les bases més febles de les nostres conviccions més fortes exigeix una enorme enteresa moral. (S.Cardús, Una mica d’imaginació sociològica, La Vanguardia,15/08/13). Això és el que els passa a alguns tertulians de determinades cadenes de T.V. i emissores de ràdio, atrapats com estan en el seu partidisme. Partidisme que ocupa el lloc del prejudici. (S.Cardús, article citat). Els mentiders s’inventen (o es creuen) mentides, que utilitzen com arguments, per defensar les seves conviccions.

És el cas de la tertúlia de la cadena 13 (la de la CEE) d’ahir (13 d’agost). El moment que els vaig escoltar parlaven de la situació catalana, assegurant que la gent s’increpava pels carrers. Un d’ells, Maduenda, o Marhuenda, –director de La Razón- , es posava com exemple de català insultat quan ve a Barcelona. La manipulació dels fets la vaig trobar exagerada i barroera; la forma de ridiculitzar les persones i institucions partidàries de la independència em van semblar faltades de respecta i fruit d’una falta d’anàlisi de les causes impropi de persones que es manifesten a través d’un mitjà tant potent.

Salvador Cardús, en l’article esmentat, cita la proposta de Carl W.Mills  en defensa d’una “imaginació sociològica” com a qualitat necessària per comprendre un món divers, obert i incert. És el menys que s’hauria de demanar a tots aquells que viuen (doncs que ja s’ha convertit en una professió) d’emetre el seu pensament a través dels mitjans de comunicació.

Els responsables de seleccionar els col·laboradors ho haurien de saber i tenir en compta. No es edificant que la “cadena dels bisbes”  permeti comentaris que distorsionin la veritat dels fets. A Catalunya només hi ha conflictes, més aviat confrontació d’idees, entre polítics, no pas en la gent. El que hi ha és que un percentatge de la població creu tenir dret a ser consultat i vol decidir el seu futur, en termes estrictament democràtics. I, és igualment injust que un suposat 50% de persones que volen seguir sent espanyols hagin d’acceptar viure en una Catalunya independent, a que un altre 50% ho hagin de fer sotmesos a l’Estat espanyol. Per tant, s’imposa una regla de joc democràtica. Els independentistes no són dimonis amb cua. Cal conèixer i respectar els drets de les persones i no és de rebut que des de fora es critiqui allò que, de manera ordenada, organitzen els partidaris del canvi.

L’anhel d’una Catalunya independent és un fet recurrent al llarg dels segles amb la mateixa insistència en que des dels governs de Madrid s’han fet mans i mànigues per intervenir-la. Potser ha arribat el moment històric de deixar que “la qüestió catalana” es dirimeixi sense prejudicis ni mentides. Per fer possible que això sigui així, l’Església hauria d’aportar una actitud de respecta cap a les dues parts sense prendre partit. No es tracte d’una guerra de bons contra dolents, sinó de persones adultes que volen decidir democràticament el seu futur. Els nostres bisbes juguen a favor o en contra de la llibertat dels pobles?.    

Salvador Sol 
(vegis Joan Pau II. El dret de les nacions, punt 5è del Discurs a les Nacions Unides ,5/10/1995)   

UNA RENOVACIÓ QUE NO POT ESPERAR

Per primera vegada en la història de l’Església ha estat elegit un papa jesuïta que, a més, ha pres la decisió d’anomenar-se Francesc, en honor a Francesc d’Assis, un nom que implica pobresa, humilitat i senzillesa. Tant és així, que el teòleg més clarivident i incisiu de les darreres dècades, Hans Küng, es pregunta si el papa Bergoglio és prou conscient del que significa haver escollit un nom tant extraordinàriament comprometedor. El temps ens dirà si el papa haurà estat conseqüent amb el nom de Francesc i amb el que porta associat de compromís amb els pobres. En qualsevol cas és important que els seus gestos, hagin despertat esperança en una gran part dels creients cristians, especialment en els moments actuals que la credibilitat de l’Església catòlica, del papa i la seva jerarquia no inspiraven confiança, com a conseqüència de la idolàtrica pompositat papal, la corruptela del la cúria vaticana i la imatge obscurantista i carca manifestada darrerament.

 

No és cap apreciació gratuïta, afirmar que la Cúria Vaticana és, en molts casos, el contrapoder a l’autoritat (si més no, l’autoritat moral) del papa. És un òrgan molt poderós, que històricament, s’ha oposat i s’oposa a qualsevol intent de modernització i d’adequació de l’Església als signes dels temps i a una més estricta fidelitat al missatge evangèlic. La seva gestió opaca i obstruccionista, sembla però, no tenir límits. És cert que quasi sempre ha estat afavorida per determinats papes (alguns de ben recents), però –en qualsevol cas- la Cúria ha estat, és i serà el gran obstacle per la renovació de l’Església, per la seva democratització, per la seva transparència i pel seu progressiu apropament als pobres i, molt especialment, al testimoniatge de Jesús de Natzaret.

 

El papa Francesc, per tant, li caldrà molta habilitat, molta ma esquerra i molta paciència per aconseguir, el que fins ara no sembla que hagi aconseguit cap dels seus predecessors que hagin volgut introduir determinades reformes, excepció feta del papa Roncalli (1958-1963), que no obstant no va aconseguir veure finalitzar el Concili, ni l’aplicació de la doctrina esperançadora que proclamaven les seves primeres grans Constitucions. L’anunci del Concili no va ser ben acceptat per la cúria i els cardenals; molts d’ells, li van fer passar un autèntic calvari, oposant-se frontalment al projecte del papa. Ves a saber fins a quin punt aquella dura oposició, el neguit i l’angoixa que a ben segur devia afectar al bon papa Joan XXIII, van poder desgastar-lo físicament, tenint en compte la seva avançada edat?

 

Cal recordar, que la renúncia del papa Ratzinger fou, en bona mesura, motivada, per la mala gestió dels responsables financers vaticans i pel blanqueig de capitals, com també pels casos de pederàstia entre els alts càrrecs de la jerarquia catòlica. Com afirmava Karl Marx, el poder corromp, malgrat que aquell estigui en mans d’alts dignataris de l’Església. Si bé els temps han canviat i, avui la critica no comporta la foguera pels qui l’exercim, l’Església encara és una Institució arcaica que cal modernitzar i renovar urgentment. Després de trenta cinc anys de pontificats molt conservadors i d’haver retrocedit als temps del Concili Vaticà I (1870), el papa Bergoglio haurà d’intentar aplicar, no només la doctrina del Vaticà II (en certa mesura ja desfasada), sinó promoure una gran obertura i un nou aggiornamento de l’Església; la total i igualitària participació de tots els seus membres; eliminar la casta cardenalícia i el poder de la cúria; aplicar la col·legialitat dels bisbes propugnada pel Concili, sense, però, que interfereixin com ara fan o intenten fer, en les polítiques dels poders civils; caldrà també que el celibat dels clergues, sigui lliure i opcional, com també caldrà que en el si de la comunitat cristiana, desaparegui per sempre la discriminació per raó de sexe. L’home i la dona són iguals davant de Déu i ho han de ser en el si de l’Església.

 

Girona, 31 de maig del 2013                                     JAUME ROCABERT i CABRUJA

ENRIQUE BENAVENT.- NOU BISBE DE TORTOSA

En un escrit anterior (vegis més avall), deia que per la seva condició de bisbe imposat, «Ara, doncs, li correspon fer-se digne de la missió que l’Església li ha confiat, posant-se al servei del poble». Avui, 2 de juny, llegeixo a La Vanguardia unes declaracions del bisbe Enrique en les que diu: «Vull fer-me meva la cultura de Tortosa». Això està bé, sobretot si al darrera de les paraules hi ha la voluntat de fer-ho.

En el mateix diari, i el mateix dia, l’hitoriador Albert Manent escriu: «La diòcesi de Tortosa ha tingut set bisbes des de finals del segle XIX fins avui, però només un ha estat català» Es tracta de Lluís Martínez Sistach. Els altres (quatre valencians, un basc i un menorquí) es van mostrar bel·ligerants amb la llengua catalana, que en part va trencar Ricard Maria Carles, consagrat bisbe d’aquella diòcesi el 3 d’agost de 1969 (sense ànim de treure-li mèrit, cal tenir present que el Concili Vaticà II –finalitzat el 8 de desembre de 1965- havia reconegut les llengües pròpies de cada comunitat per a les celebracions litúrgiques i la pastoral).

La diòcesi de Tortosa inclou alguna parròquia que geogràficament pertany a la Comunitat Valenciana, però això no pot ser argument perquè no es pugui parlat català sense complexes. Sembla que el nou bisbe parla valencià (que alguns el consideren català del nord), i a Tortosa es parla un català sui generis. Uns i altres, però, son maneres de parlar un mateix idioma, i per tant, no hi ha d’haver problemes de comprensió atribuïble a la llengua. Seguint el què ens va ensenyar Joan Oliver -Pere Quart- «Doncs que parla català, escoltem què diu». El nou bisbe diu: imitant el papa Francesc «hem de passar de la paraula als gestos». Sí, hi ha gestos eloqüents; els del papa Francesc ho son. Però després dels gestos venen les obres; Així doncs, pels seus fruits els coneixereu. (Mt 7,20). Deixarà que els seus capellans actuïn segons els seus carismes? Participarà i fomentarà les trobades dels cristians de base? Quan tingui un conflicte aplicarà la justícia del Dret Canònic o l’antiga Regla d’Or recollida en l’evangeli? (cf. Mt 7,12) Serà, realment, el bisbe de tots?

No tinc cap dret a opinar avant la letre de les decisions que prengui ni d’allò que faci el nou bisbe. Només manifesto el que m'agradaria que fos l’actitud dels bisbes en relació a l’home/dona moderns. Començant pel llenguatge. L’analogia del pastor i les ovelles, que tant repeteix el bisbe Enrique, aplicada avui, ja no té el mateix sentit que en el temps de Jesús. La fe se sustenta amb conviccions, no en el seguiment d’unes pautes, ni en la obediència cega a un suposat superior; en qüestions de fe no hi ha més superior que Crist. 

Senyor bisbe, cal actualitzar conceptes; «Perquè la lletra mata, però l’esperit dóna vida» (2Co 3,6)» I, Déu és esperit. «Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat» (Jn 4,24). Els fidels d’avui no som ovelles, no “tenim llana al clatell”. La gent de la diòcesi de Tortosa, no es diferent de la resta. Els cristians del segle XXI pensem i actuem des de la nostra llibertat de consciència, i només escoltem aquella paraula que ens mou a la veritat.

Salvador Sol

QUÈ EN FA L'ESGLÉSIA DE LA VEU DEL POBLE?

L’Associació Cristianisme al segle XXI, va llençar una enquesta (setembre 200 – gener 2001) que preguntava: «quina és la manera com creieu que hauríem d’exercir responsablement els fidels a escollir els seus pastors». Aquesta pregunta l’havia formulat Josep Maria Gasch, en la seva ponència en el Congrés de 1999 de la pròpia Associació sobre: Cristianisme, Església i Societat al Segle XXI. Les respostes apuntaven a considerar que els bisbes havien de ser servidors de l’església que els tocava presidir.

Molts experts consideren que el Concili Vaticà II va deixar pendents moltes qüestions relacionades al funcionament de la màxima institució eclesial. En els Fets dels apòstols llegim que Maties fou elegit a sort (Ac 1,15-25) però no ens diuen els criteris emprats. Ramon Maria Nogués –llegim en la memòria que Joan Estruch va fer dels resultats de l’enquesta- proposava recuperar tres criteris: que el poble i el clergat siguin consultats, i que fossin electors; que s’evitessin les manipulacions d’autoritats eclesiàstiques i civils; i que es procurés que el bisbe fos del lloc on havia d’exercir l’episcopat. Així s’havia fet els primers temps del cristianisme, però avui funciona d’una altra manera. Segons el cànon 377 del Dret Canònic, són els bisbes d’una província eclesiàstica, o de les conferències episcopals, els qui han de presentar de comú acord i secretament una llista de preveres, o de religiosos, per enviar a la Seu Apostòlica. Com diu Joan Estruch, el cànon no deixa clar si la Seu Apostòlica no pot elegir-ne un que no estigui a la llista. Per altra banda, en el cas de Catalunya, no queda car si la Conferència Episcopal ha de ser la Tarraconense o l’Espanyola.

En els documents del Concili Vaticà II no es parla de l’elecció de bisbes, però sí deixa clar referint-se als laics, que: «D’acord amb els coneixements, competència i prestigi de què gaudeixen, tenen la llibertat, més encara, de vegades l’obligació i tot, de manifestar el seu parer sobre les coses que afecten al bé de l’Església» (Lumen gentium, 37). Doncs bé, Potser no tinc ni els coneixements, ni la competència ni el prestigi que es demana però sí la llibertat, i potser l’obligació de dir que em sembla malament que en l’elecció del nou bisbe de Tortosa no s’hagin tingut en compte cap dels criteris esmentats i una vegada més s’hagi designat a un valencià.

El fins ara bisbe auxiliar de València Enrique Benavente Vidal, entra com a bisbe en una seu on ni la gent ni la litúrgia tenen res a veure amb la valenciana. Sobretot amb la de València capital on un grup com Els Rectors del Dissabte, tenen dificultats per expressar-se en català (encara que oficialment en diguin valencià) en l’exercici del seu ministeri. En un article recent a La Vanguardia (12/05/13) Teresa Ciges donava a conèixer que Els Rectors del Dissabte és l’únic grup que respira aires de llibertat -representants de «l’església silenciada», de línea progressista i oberta- en una diòcesis en la que «la jerarquia ha adoptat posicions conservadores i integristes». Doncs bé, el bisbe Enrique no consta que hagi format part d’aquest grup desmarcant-se de la línia jeràrquica esmentada. És sorprenent que al papa Francesc li hagin “colat” aquests “gol”. Encara que segons diuen: de Roma ve el que a Roma va. I, aquí es veu l’ombra allargada del cardenal Carles -i del seu company de viatge Rouco- i la seva influència en la Seu Apostòlica. Devia tenir raó Benet XVI quan va dir que «el problema de l’Església no són els enemics de fora, sinó els de dins».

Sembla impossible que a Tortosa, una seu amb gairebé 140 parròquies, i una història que arrenca al segle IV, no es trobin sacerdots idonis per exercir aquest càrrec episcopal. Bé que en van trobar un (Romà Casanova) per enviar-lo a Vic. De fet, des que el cardenal Ricard Maria Carles (que és valencià) va ser bisbe de Tortosa (1969-1990), han ocupat aquesta seu: Lluís Martínez Sistach, (1991-1997) que era auxiliar de Carles quan aquests ocupà la diòcesi de Barcelona, després Xavier Salinas (1997-2012) i el nomenat recentment, tot dos valencians. Masses coincidències per no veure-hi  «manipulacions d’autoritats eclesiàstiques».    

En la carta adreçada als nous diocesans, Enrique Benavent expressa que vol exercir el seu ministeri apostòlic «amb amor sincer i amb paraules vertaderes». Que vol actuar «no com un dèspota que es considera a sí mateix l’amo del ramat», sinó «amb el desig que el meu ministeri faça present Crist, únic model del ramat». La carta està escrita en valencià (a Tortosa malgrat les variants dialèctiques s’escriu el català correctament), i tractar als futurs diocesans de ramat (obviant que estem al segle XXI i cal reciclar el llenguatge) segur que no haurà estat la millor manera d’adreçar-los una salutació agradable.

Esperem i desitgem, no obstant, que l’Esperit l’il·lumini!. I que no oblidi la seva condició d’imposat. Ara, doncs, li correspon fer-se digne de la missió que l’Església li ha confiat, posant-se al servei del poble: «En el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa» (Gaudium et spes). Els homes i dones de la diòcesi, i també el clergat, necessiten que el bisbe sigui un líder de la fe, no un destorb.  

Salvador Sol   

HI HA UNA ESGLÉSIA BEL·LIGERANT CONTRA CATALUNYA?

Reflexió arran de la lectura de la novel·la històrica L’últim abat

A la novel·la de Martí Gironell, L’últim abat, s’explica que l’abat del monestir San Benito de Valladolid (fundat el 1390 pel rei Joan I) pretén castellanitzar els monestirs benedictins catalans, a benefici de Felip II, i de la voluntat d’uniformització centralitzadora, "espanyolitzant", que ja regia en ple segle XVI.  Donem per bona, doncs, la locució que afirma que els reis i els governs de matriu castellana no han acceptat mai, al llarg dels segles, el tarannà obert dels catalans, ni les seves lleis. Cal recordar les guerres amb intent d’aniquilació: dels Segadors (1640), de Successió (1714), Civil (1936), i també del cop d’Estat de Primo de Ribera (1923), i la dictadura  franquista (1939), per citar només els fets més rellevants. En totes aquestes ensopegades, amb l'intent d’unificació forçada, l’Església -o una part molt significativa de la mateixa- hi ha tingut un paper de recolzament, sinó és que n’ha estat directament la instigadora.  

Des del Concili Vaticà II ha adquirit força la idea de que l’Església som tots els batejats. Però sovint, quan parlem de l’Església ens referim a aquells que es mouen en els complexos entreteixits del poder terrenal. Una informació recent, ens fa saber que s’especula amb la possibilitat de que el successor del bisbe de Barcelona. Martínez Sistach, sigui el cardenal Cañizares. Les fonts consideren que Roma podria tenir un home fort a la capital catalana com a contrapès a Rouco, que fa i desfà des de Madrid. Però la pregunta és pertinent: a qui beneficia que en l’elecció d’un bisbe no es tingui en compta la idiosincràsia dels catòlics diocesans? No hem quedat que l’església som tots els batejats?  A què obeeix doncs, aquesta politicaria? 

La ingerència per part de membres destacats de l’Església espanyola -però també catalana- sobre aquesta part territorialment insignificant de la península, ha estat constant al llarg dels segles, i no pas per interessos espirituals sinó polítics. Sobretot a partir dels reis catòlics. A tall d’exemple: per què en la llista de mèrits de Cañizares es destaca la seva amistat amb el senyor Lara? (El Pregó, nº 451).

Sense entrar en si aquest cardenal seria, o no, un bon bisbe per a Barcelona, la pregunta recorrent és, des de fa molts segles: L’Església jeràrquica universal és procliu o bel·ligerant amb Catalunya? Què podem pensar en llegir les declaracions, sorprenents, de dos bisbes catalans actuals: Xavier Novell, bisbe de Solsona: «No sóc catalanista, ni m'identifico amb l'Església progressista». (El Punt Avui, dissabte, 11/05/2013). Romà Casanova, bisbe de Vic (protegir del cardenal Carles): «L’Església catalana no existeix» (Vila Web 02/03/07).

La novel·la esmentada de Martí Gironell, sustenta la tesi de que la Congregación de la Observancia de Valladolid, tenia com objectiu aconseguir que abats de monestirs catalans, però d’obediència castellana, entressin a constituir el braç eclesiàstic de la Diputació del General. D’aquesta manera, un terç d’aquesta Institució –la que tenia tot el poder polític de Catalunya- seria favorable a les decisions polítiques de Felip II. El maquiavelisme d’aquest plantejament ja el trobem en Ferran II d’Aragó -dit el Catòlic- quan obliga que Montserrat aculli 14 monjos castellans (1493), i aquesta abadia quedi controlada per la Congregación vallisoletana, desvinculant-se de la Congregació Claustral Tarraconense. Congregació –la tarraconense- creada seguint indicacions del Concili IV del Laterà (1215), i per tant anterior a la de l’Observança. Cal reconèixer, però, que aquesta unió amb el monestir de Valladolid no va ser dolenta del tot; el monjo d’aquella observança García Jiménez de Cisneros (germà del Cardenal famós), convertit en abat de Montserrat (1499-1510) va donar un gran impuls a l'abadia montserratina. Però al costat negatiu tenim: la castellanització del culte, la utilització d’una llengua desconeguda per la majoria dels peregrins que visitaven l’abadia, i un canvi de sensibilitat nacional. Sembla poc important, però des d’aleshores ens ha quedat la pronunciació castellana del llatí -amb la (e) tancada-. No pas a Montserrat, que cuiden molt la llengua, però sí a la majoria d'esglésies entre clergues i fidels.  

La història ens diu que el papa Benet XII (1334-1342), ignorant –o no- l’existència de la Congregació Claustral Tarraconense, que cobria els monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. (cf. Gran Enciclopèdia Catalana), va decretar que la província eclesiàstica d’Espanya fos Valladolid, i que tots els monestirs s’adherissin a la Congregación de la Observancia, controlats pel monestir de San Benito, d’aquella ciutat castellana.

Decisions d’aquests tipus s’han repetit al llarg dels segles. Es tracta de l’afany d’imposar l’esperit i tarannà del Reino de Castilla contra les lleis i costums dels catalans. La història documenta que la seu de Tarragona (Hispània Citerior) es va erigir com a diòcesi en el segle I, i els arquebisbes tarragonins van ser considerats, durant segles, Hispaniarum Primas (Primat de les Espanyes). Doncs, per raons de capitalitat del Regne aquest títol va anar a parar a la seu de Toledo. Així són els fets. Quan el cardenal Isidre Gomà (que era català, i havia estat canonge de la seu tarragonina, i per tant havia fet la promesa de guardar fidelitat a aquesta seu), el van nomenar arquebisbe de Toledo (1933-1940) va exercir de cardenal Primado de España, oblidant-se de la història i de la promesa. 

En el context de la novel·la hi ha elements de rigurosa historicitat. El papa Juli II, nomenà a l’abat de San Benito de Valladolid, Alfonso de Toro, impulsor de la reforma benedictina, dita de la Observancia (13/11/1505) substituint la butlla del papa Innocenci VIII, que atorgava aquesta funció als bisbes de Córdoba i Segovia. I, també que des d’aleshores  el Monestir de San Benito de Valladolid, va fer els possibles per controlar tots els monestirs benedictins catalans.

La contribució de Martí Gironell, amb la seva novel·la històrica, recrea l’ambient en el que l’abat Frigola s’erigeix en líder per a defensar la independència dels monestirs adscrits a l’obediència de la Congregació Claustral Tarraconense. Es tracta d’una gran novel·la. D’una novel·la que enganxa. Potser els mètodes emprats per l’abat Ceballos, descrits en la novel·la no siguin rigorosament històrics, però en tot cas denuncia la fal·lera d’Espanya per tal d’envair institucions catalanes, amb un marcat tarannà diferent.

És obvi que Catalunya no ha trobat l’encaix adequat amb la resta d’Espanya. Qui va escriure aquell discurs en el que Joan Carles I assegurava que el castellà mai s’havia imposat a cap altre llengua, potser no coneixia que durant el mandat de l’avi del rei es van fer cremar els llibres escolars escrits en català, i que en el primer temps del franquisme, es van prohibir les publicacions en aquests idioma i parlar català a les escoles, als centres oficials i a les esglésies. Tot, una vegada més, amb l’aquiescència i el suport institucional de l’episcopat espanyol, encara que amb alguna excepció destacada; la del cardenal Vidal i Barraquer, i l’abat Escarré, entre d’altres.

Doncs bé. Ara que tornen a aixecar-se veus reclamant la independència de Catalunya, i molts clergues i alguna jerarquia del país proclamen el dret d’un poble a decidir el seu futur en la línia de la doctrina de la llibertat dels pobles proclamada per Joan Pau II, ens trobem que des de la Conferència Episcopal Española es proclamen les virtuts de la «sagrada unidad de la Patria».

En altre temps, els papes dirimien sobre qüestions de territorialitat, com per exemple en la distribució d’Amèrica (Roma locuta, causa finita). Però ja ha plogut molt, i avui els estats reclamen canvis. Seria bo que l’Església (que la jerarquia eclesiàstica) deixés que els pobles decideixin el seu futur, de forma lliura i democràtica. 

Salvador Sol