LA GLORIA ESTÁ EN SERVIR*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 25,1-13) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.CONTEXT
El fragment de l’evangeli d’avui (de les deu noies) segueix essent d’advertiment a la comunitat de Mateu, a fi de posar en atenció els cristians, de les últimes conseqüències de les seves actituds vitals.
Ni Déu ni Jesús tenen ja res per fer. Ara ja tot depèn de nosaltres.
Els textos d’aquests últims diumenges de l’any litúrgic ens inviten a vetllar, a estar preparats. No perquè la mort ens trobi confessats, com es diu popularment. Això podria considerar-se com un insult a Déu i a tot el missatge de Jesús. No, Déu està en nosaltres, tots els instants de la nostre vida perquè puguem portar-la a la plenitud, és a dir, per salvar-nos en Ell.
S’ha aprofitat aquest llenguatge per fer por a la gent: No sabeu ni el dia ni l’hora de la vostra mort. No és la mort la que ha de donar sentit a la nostra vida, sinó al revés, només aprenent a viure s’aprèn a morir. Tot i que només us quedés un segon de vida, faríeu molt malament si penséssiu en la mort. Fora molt més positiu viure plenament aquest segon. La mort no arregla res; si hi ha problemes, els hem d’arreglar mentre que estem en peu.
EXPLICACIÓ
El punt d’inflexió de la paràbola és a la manca d’oli per a que les torxes estiguin enceses.
El relat està agafat de la vida quotidiana. En temps de Jesús, no era fins després d’un any o més de desposoris, no se celebrava la boda, que consistia en portar la núvia a la casa del nuvi, on se celebrava el banquet nupcial. Aquesta cerimònia no tenia cap caràcter religiós. El nuvi, acompanyat dels seus amics i parents anava a casa de la núvia per a portar-la a casa seva. A casa de la núvia els esperaven aquesta i les seves amigues, que l’acompanyarien en el trajecte. Tots aquests rituals començaven a la posta de sol, i es feien de nit. Per això feien falta les torxes.
La importància del relat no la té el nuvi ni la núvia, ni els acompanyants. El que destaca del relat és la llum La llum és més important que les noies, perquè el que determina que entrin o no al banquet,és que tinguin les torxes enceses. Tanmateix, perquè la torxa estigui encesa ha de tenir oli. Per això cal ser previsor..
Jesús havia dit: «Jo sóc la llum del món». I també: «vosaltres sou la llum del món». L’ésser humà és llum quan ha desenvolupat el seu ésser verdader; és a dir, quan transcendeix i va més enllà del que li demana la seva simple animalitat. No és que la nostra condició d’animals sigui dolent, al contrari, és la base per assolir la nostra plenitud. Però si no anem més enllà retallem les nostres possibilitats d’humanització.
La primera lectura pot ajudar-nos a trobar el sentit de la paràbola.
«Aviat es fa conèixer al qui la desitja. Qui matina per trobar-la no s'haurà de cansar gaire.» (Sv 6,13-16)
Donar sentit a la vida és més important que la mateixa vida. Aquest sentit no ens ve donat, l’hem de buscar. Aquesta és la tasca més específicament humana, altrament, la nostra vida té el perill de malmetre’s.
Aquesta és l’advertència de la paràbola. Cal estar atents perquè el temps passa volant. Si estem adormits, cal que ens desvetllem, altrament podem perdre l’oportunitat de descobrir aquesta Saviesa.
El verdader significat (l’oli) de la paràbola està a (Mt 7,24-27) on es diu: «Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca...»
La llum que ha de cremar són les obres. L’oli que alimenta la flama és l’amor. Ser sensat no depèn d’un major coneixement, sinó de la seva aplicació.
Així s’entén que les noies sensates no comparteixin l’oli. No és qüestió d’egoisme. És només que l’oli (amor) no es pot compartir. La nostra torxa (obres) no pot cremar amb l’oli (amor) d’un altre.
El sentit de tota una vida no es pot improvisar en un instant. Només desenvolupant el que hi ha de Déu en mi, puc assolir la Saviesa de la que ens parlava les lectures d’avui.
*.- Per veure l’original, íntegre: (clicar): MATEO
El fragment de l’evangeli d’avui (de les deu noies) segueix essent d’advertiment a la comunitat de Mateu, a fi de posar en atenció els cristians, de les últimes conseqüències de les seves actituds vitals.
Ni Déu ni Jesús tenen ja res per fer. Ara ja tot depèn de nosaltres.
Els textos d’aquests últims diumenges de l’any litúrgic ens inviten a vetllar, a estar preparats. No perquè la mort ens trobi confessats, com es diu popularment. Això podria considerar-se com un insult a Déu i a tot el missatge de Jesús. No, Déu està en nosaltres, tots els instants de la nostre vida perquè puguem portar-la a la plenitud, és a dir, per salvar-nos en Ell.
S’ha aprofitat aquest llenguatge per fer por a la gent: No sabeu ni el dia ni l’hora de la vostra mort. No és la mort la que ha de donar sentit a la nostra vida, sinó al revés, només aprenent a viure s’aprèn a morir. Tot i que només us quedés un segon de vida, faríeu molt malament si penséssiu en la mort. Fora molt més positiu viure plenament aquest segon. La mort no arregla res; si hi ha problemes, els hem d’arreglar mentre que estem en peu.
EXPLICACIÓ
El punt d’inflexió de la paràbola és a la manca d’oli per a que les torxes estiguin enceses.
El relat està agafat de la vida quotidiana. En temps de Jesús, no era fins després d’un any o més de desposoris, no se celebrava la boda, que consistia en portar la núvia a la casa del nuvi, on se celebrava el banquet nupcial. Aquesta cerimònia no tenia cap caràcter religiós. El nuvi, acompanyat dels seus amics i parents anava a casa de la núvia per a portar-la a casa seva. A casa de la núvia els esperaven aquesta i les seves amigues, que l’acompanyarien en el trajecte. Tots aquests rituals començaven a la posta de sol, i es feien de nit. Per això feien falta les torxes.
La importància del relat no la té el nuvi ni la núvia, ni els acompanyants. El que destaca del relat és la llum La llum és més important que les noies, perquè el que determina que entrin o no al banquet,és que tinguin les torxes enceses. Tanmateix, perquè la torxa estigui encesa ha de tenir oli. Per això cal ser previsor..
Jesús havia dit: «Jo sóc la llum del món». I també: «vosaltres sou la llum del món». L’ésser humà és llum quan ha desenvolupat el seu ésser verdader; és a dir, quan transcendeix i va més enllà del que li demana la seva simple animalitat. No és que la nostra condició d’animals sigui dolent, al contrari, és la base per assolir la nostra plenitud. Però si no anem més enllà retallem les nostres possibilitats d’humanització.
La primera lectura pot ajudar-nos a trobar el sentit de la paràbola.
«Aviat es fa conèixer al qui la desitja. Qui matina per trobar-la no s'haurà de cansar gaire.» (Sv 6,13-16)
Donar sentit a la vida és més important que la mateixa vida. Aquest sentit no ens ve donat, l’hem de buscar. Aquesta és la tasca més específicament humana, altrament, la nostra vida té el perill de malmetre’s.
Aquesta és l’advertència de la paràbola. Cal estar atents perquè el temps passa volant. Si estem adormits, cal que ens desvetllem, altrament podem perdre l’oportunitat de descobrir aquesta Saviesa.
El verdader significat (l’oli) de la paràbola està a (Mt 7,24-27) on es diu: «Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca...»
La llum que ha de cremar són les obres. L’oli que alimenta la flama és l’amor. Ser sensat no depèn d’un major coneixement, sinó de la seva aplicació.
Així s’entén que les noies sensates no comparteixin l’oli. No és qüestió d’egoisme. És només que l’oli (amor) no es pot compartir. La nostra torxa (obres) no pot cremar amb l’oli (amor) d’un altre.
El sentit de tota una vida no es pot improvisar en un instant. Només desenvolupant el que hi ha de Déu en mi, puc assolir la Saviesa de la que ens parlava les lectures d’avui.
*.- Per veure l’original, íntegre: (clicar): MATEO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada