JESÚS, MODELO DE ACOGIDA*

Extracte del comentari a evangeli (Lc 19.1-10) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

Jesús, am,b la seva actitud. ens està dient, una vegada més, com ens hem de comportar amb aquells que considerem pecadors.

Sigui o no un relat històric –només l’explica Lluc--, La importància està en el que ens vol transmetre.

Lluc insisteix molt en la dificultad que tenen els rics per a poder entrar al Regne: «Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.» (Lc 18,24-25) No obstant, en la narració d’avui, resulta que la salvació arriba a la casa d’un ric, que és un publicà, i al dur de la gent, un pecador.

Probablement el que Lluc reprodueix és la incorporació a les comunitats de gent rica que han d’entendre que poden mantenir el seu estatus social, si resoecten la justícia i comparteixin el que tenen amb els que no tenen res.

Però el relat no ens diu coses importants, com ara:

-       A què ve l’interès de Zaqueu per veure Jesús?

-       Com és que Jesús sap el seu nom?

-       D’on treu Jesús la confiança per autoinvitar-se a anar a casa seva?

-       Quin diàleg mantenen Jesús i Zaqueu, perquè aquest faci una promesa tan radical i solemne?

La reflexió d’aquest diumenge connecta perfectament amb la del fariseu i el publicà del diumenge passat. Els qui es creien ser «bons», murmuraven pel fet de que Jesús entrés a casa d’un publicà, que consideraven «pecador».

Zaqueu no fa com l’home ric que s’apropa a Jesús només per preguntar-li: què ha de fer per obtenir la vida eterna?, i és queda trist en sentir la resposta. (Vg Lc 18,18-23) Zaqueu només vol veure Jesús, i en ell troba la salvació.

Estem davant d’un plantejament dual, que podriem denominar de Vida-Mort:

-       Vida en Jesús que «s’obre» a un altre ser humà.

-       Vida en Zaqueu que, «busca» en Jesús, sense saber què, i «descobreix» la humanitat.

-       Mort en la multitud que, tot i que segueix Jesús físicament, no actua perquè els altres el descobreixin.

-       Mort en «tots», els benpensants que s’escandalitzen perquè Jesús ofereix Vida a aquell que només mereix menyspreu.

Podriem concloure fent-nos aquesta pregunta: En quantes ocasions, els cristians no fem com aquells creguts, «benpensants», que amb la nostra actitud impedim que els altres, els que busquen de debò, «vegin» en nosaltres a Jesíus?

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

ALABAR A DIOS Y DARLE GRACIAS*

Extracte del comentari a evangeli (Lc 17,11-19) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

 Jesús va caminant cap a Jerusalem i pel camí va fent present la salvació.

Sap que tota marginació, material o espiritual, ha de ser superada, i va a l’encontre d’aquells que la pateixen: els oprimits i esclavitzats de qualsevol classe; aquells que tenen dificultats per ser ells mateixos i la comunitat els margina...

Ens diu, l’evangeli d’avui, que deu leprosos se li adrecen: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» Jesús no els fa cap pregunta, només els diu: «Aneu a presentar-vos als sacerdots». I «mentre hi anaven quedaren purs de la lepra.» Un d’ells, samarità (estranger), torna i agenollat li dona gràcies. Jesús només li diu: «Aixeca't i ves-te'n. La teva fe t'ha salvat.» (Vg Lc 17,11-19)

En el relat veiem clarament que la fe no és només confiança, també és resposta (fidelitat). La confiança cura, la fidelitat salva. No serveix de res la confiança en Déu si no va acompanyada de fidelitat agraïda.

Avui els protagonistes són: la lepra, Jesús i un que no és jueu. Cal tenir present que la lepra era el màxim exponent de la marginació. I que, en aquell temps es confonia la lepra amb altres infeccions que es curaven, i els sacerdots tenien autoritat per declarar-los purs i que es reintegressin a la comunitat.

Jesús vol canviar la manera com la societat margina els malalts i posa la fe com element de salvació. Una salvació que aplicada al samarità, indica universalitat.

Aquest relat posa en qüestió el fonament de la religiositat jueva centrada en el compliment de la Llei, per merèixer la promesa de salvació. Pels primers Cristians, al do gratuït i incondicional de Déu s’hi havia de respondre amb agraïment i lloança.

Tenim dades més que suficients per  afirmar que la litúrgia de les primeres comunitats era l’acció de gràcies (eucaristia) i la lloança divina.

Fent un anàlisi del relat, veiem:

1.- Súplica profunda i sincera: «Jesús, mestre, tingues compassió de nosaltres.»

2. - Resposta indirecta de Jesús: «aneu a presentar-vos als sacerdots.»

3.- Confiança: «Mentre anaven de camí, queden nets.»

4.- Reacció espontània d’un d’ells: «Tornà enrere alabant Déu i donant gràcies.»

5.- Sorpresa de Jesús: «No eren nou els curats?.»

6.- Confirmació: «Aixeca’t i ves-te’n, la teva fe t’ha Salvat.»

Aquestes són les idees centrals de tot l’evangeli. L’autenticitat, la sinceritat, la necessitat d’una religiositat que sigui vida i no només programació i acomodació a unes normes externes.

Només un dels deu va tornar a donar gràcies. Només un va seguir l’impuls vital. Els altres nou (se suposa que eren jueus), es van sentir obligats a complir amb la Llei, a presentar-se al sacerdot perquè els declarés purs i poguessin tornar a formar part de la societat.

Jesús ratifica l’actitud del que torna, perquè és més important respondre vitalment al do de Déu, que al compliment d’uns rituals externs imposats pels homes.

No n’hi ha prou en complir escrupolosament les normes, com feien els fariseus, s’ha de viure el do de Déu que es fa present entre nosaltres.

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

FE Y GRATUIDAD*

 

Extracte del comentari a evangeli (Lc 17,5-10) escrit per Enrique Martínez Lozano - Fe adulta

 

Algunes de les qüestions importants que preocupaven a la primera comunitat cristiana semblen ser: l’escàndol, el poder de la fe i la qüestió de la gratuïtat. Avui el text de l’evangeli va d’aquestes dues últimes.

El poder de la fe. Els exegetes dubten que aquestes paraules siguin del Jesús històric. Més aviat semblen ser ensenyances elaborades per l’ambient en que vivien els primers cristians.

En tot cas, sembla que segueixen l’estil típicament oriental d’exagerar per atraura l’interès. Però la idea escrita per Lluc: 6 Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria.» (Lc 17.6) Ja ho havia escrita Mateu, només que ell no parla d’una morera, sinó d’una muntanya: «si dieu a aquesta muntanya: "Alça't i tira't al mar", es realitzarà» (Mt 21,21) Ambdós evangelistes insisteixen en la força de la fe. Aquella fe, que segons la dita popular «mou muntanyes.»

Però compta, aquesta fe de la que se’ns parla, no és la simple de la creença ni una actitud voluntarista, sinó que apunta a la fe de la certesa, de «qui ha vist» el misteri del Real. Una fe, el poder de la qual, se’ns escapa de la nostra capacitat de comprensió. Va en la línea d’aquella frase que diu: «Canvia la forma de veure les coses i les coses que veus canviaran».perquè és la ment la que crea la realitat. (Veure conferència del cardiòleg Manel Ballester: http://www.gamisassociacio.org/video/Dr-Manel-Ballester/)

La segona part del text, d’entrada, resulta una mica estrany. Necessitem situar aquestes paraules en el seu context i endinsar-nos en el seu significat més profund.

El context podria ser la polèmica amb els fariseus i la seva religiositat recolzada en el mèrit i la recompensa, com es posa de manifest en moltes paràboles, particularment en la dels «treballadors de la vinya» (Mt 20,1-16).

Enfront d’aquest tipus de religiositat que ens diu que un té drets davant Déu, pels mèrits obtinguts pel «compliment» de la norma, Jesús presenta a Déu com a Gràcia, que s’aboca sense mesura, començant pels últims, aquells que no  es tenen en compta i inclús són considerats «pecadors». Les anomenades «paràboles de la misericòrdia» (Lc 15) són testimonis magnífics del canvi radical de perspectiva que presenta el mestre de Natzaret.

La «gratuïtat» és un dels eixos centrals de l’evangeli. Tot és Gràcia. «Ningú» no fa res, tot flueix, perquè tot es regala.

Com diria Pau: «Què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7)

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

LA INDIFERENCIA CREA ABISMOS*

Extracte del comentari a evangeli (Lc 16,19-31) escrit per Enrique Martínez Lozano - Fe adulta

 

Les dues paraules clau d’aquest fragment d’evangeli d’avui, són: «abisme» i «indiferència»

Hi ha un abisme entre el dolor actual de Llatzer i el dolor futur (després de la mort) del ric.

La paràbola denuncia una fractura social (vigent encara a dia d’avui) que no és casual, ni voluntat de Déu, sinó que és fruit de la indiferència del ric, que no «veu» el pobre que té al costat.

La indiferència no és altre cosa que inconsciència. És un mecanisme de defensa que ens protegeix davant de les necessitats dels altres, del dolor  aliè: «ojos que no ven, corazón que no siente» En el fons, és no «saber» que som branques del mateix tronc, que l’altre no és algú separat de mi. I que, el mal que faig, i el bé que deixo de fer, m’ho faig a mi mateix. Per això el ric rebrà el mateix que dona.

La paràbola també ens fa veure que aquesta inconsciència és molt profunda, perquè preferim seguir en el benestar que ens produeix un ego adormit.

Per això l’evangeli fa referència a «Moisès i els profetes», perquè pels jueus eren la saviesa. És a dir, ens fa descobrir que el nostre ego (com el de tots) està fracturat i només pensa en si mateix i en els seus interessos.

La indiferència és l’actitud més negativa, la que s’oposa a la compassió, que és el nucli del   missatge de Jesús.

La compassió ens fa vibrar «en les entranyes» davant del dolor –aliè i propi--, i ens mou a donar una resposta eficaç. La indiferència, en canvi, ens adorm en el petit refugi de l’ego.

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

SOLO LE PIDO A DIOS

Comentari de l'evangeli (Lc 11,1-13) escrita  per: María Dolores Lóèz Guzman - Fe adulta .

 Evangeli.-

1  Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan vaig acabar, un dels discípules li vaig dir:

--Senyor, ensenyeu-nos a pregar, tal com Joan ens va ensenyar als seus discípules.

2  Ell els vaig dir:

--Quan pregueu, digueu:

Pare,

santifica el teu nom,

vingui el teu Regne.

3  Dóna'ns cada dia

el pa que necessitem;

4  perdona els nostres pecats,

que nosaltres també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permeteu

que caiguem en la tentació.

5  I els vaig dir encara:

--Si algú de vosaltres te un amic, i aquest el trobarà a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, 6  que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per donar-li", 7  segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te 'ls." 8  Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.   

9  »I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; busqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, 10  perquè el qui demana, rep; qui cerca, troba; ia qui truca, li obren. 11  Quin pare d'entre vosaltres, si el vostre fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? 12  I si li demana un ou, li donarà un escorpí? 13     Així, doncs, si vós, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen Així, doncs, si vós, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanin. (Lc 11,1-13.BCI)

Comentari.-

Demanar o no demanar… Segur que tot creient s'ha plantejat aquesta disjuntiva en algun moment. D'una banda, per què demanar a Déu si Ell sap amb certesa què necessitem? Sant Pau ja ens va advertir que  nosaltres no sabem com demanar per pregar com convé  (Rm 8,26). No és millor deixar-lo actuar sense més ni més? Per altra banda, ens assalta la dubte. Com no demanar a qui és Totpoderós? No és  tot possible per a Déu  (Mc 10,27)? A qui acudir en cas de necessitat sinó a ell? I sobretot, què demanar?

Jesús ens ofereix diverses claus per aprendre a fer peticions. Perquè igual que des de nens ens ensenyen a donar les gràcies, hem d'estar igualment disposats que ens instrueixin en l'art de “la demanda”. I qui millor que el Mestre?

En aquesta primera part del capítol 11 de Lluc que llegim aquest diumenge, el Senyor ens dóna algunes pistes:

- Jesús vincula la petició a un context de pregària i amistat. Per tant, a un lloc de diàleg i trobada amb el Pare. Quan hi ha confiança és més fàcil demanar perquè si les dues parts s'entenen i es coneixen, tot flueix amb naturalitat. Amb l'exemple de l'amic importú ho deixa clar. A un desconegut difícilment se li obre la porta a mitjanit.

- La petició és insistent. Una manera de mostrar el valor del que es demana. Per coses petites no val la pena molestar els altres, però quan ens va la vida en això es fa el que sigui: cridar, colpejar la porta, suplicar, tornar una vegada i una altra… L'obstinació dóna la mesura de la nostra convicció sobre la importància del que volem.

- El Senyor, per no perdre'ns, ens ofereix una pregària plena de peticions. Ens deixa clar, des de la perspectiva de Déu, allò que és realment vital per a l'home: l'arribada del Regne, on els coixos caminen i els cecs recobren la vista; l'aliment de cada dia; el perdó del nostre pecat que causa ferides irreparables; que tots estiguem units al Pare, l'Únic que ordena totes les coses; que ens enforteixi per no caure en les temptacions que ens condueixen a allunyar-nos d'Ell i dels altres. I que entenguem que cada petició comporta implícitament un compromís: Com demanar el perdó si després no perdonem? Com reclamar aliment, guariment, fortalesa… només per a mi, si tots som els seus fills i el bé de cadascú repercuteix en el de tots? Per això, com deia el cantautor argentí León Gieco a la seva cançó: “només li demano a Déu…, que el dolor no em sigui indiferent; que la resseca mort no em trobi buit i només sense haver fet prou”. 

Ara bé, si mai volem demanar una sola cosa o resumir en una totes les altres, el millor és dir: “només li demano a Déu que es faci la seva voluntat”, ja que mai en trobarem cap millor que la seva.

PREDICAR EL REINO ES PROCLAMAR QUE DIOS NOS AMA*

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 10,01-20) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

 

En l’evangeli d’aquest diumenge Lluc ens parla de la predicació de la novetat del Regne, que no és altre cosa que dir: «És el mateix Déu qui ens estima I està en nosaltres». .

Jesús envia els seus deixebles (dotze, com les tribus d’Israel) i altres setanta (com les nacions gentils reconegudes en el Gènesi). Els envia de dos en dos, perquè, pels jueus, l’opinió d’un de sol no tenia cap valor en un judici, i la missió que reben és la de ser testimonis de la Bona Notícia, com ho ha de ser, també avui, qualsevol cristià, a través del seu exemple de vida.

No és doctrina el que s’ha de transmetre, sinó allò que Déu és per a tots, sense excepcions, en qualsevol temps i lloc.

Aquestes són les Claus de la predicació:

1.- Itinerància. «Aneu» (Lc 10,3).

Jesús va «anar»… a proclamar la Bona Noticia, sense seguretats: «el Fill de l'home no té on reposar el cap.» (Lc 9,58)

2.- Dificultat. «jo us envio com anyells enmig de llops».

Quan es va escriure aquest evangeli les comunitats cristianes eren ferotgement perseguides pels jueus i pels pagans.

3.- Pobresa. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies» (Lc 10,4).

La pobresa material és signe d’haver superat les seguretats personals. Els mitjans externs emprats han de ser, només, els que ens permeten fer arribar el missatge, però mai que repercuteixin en benefici propi.

4.- Urgència. «no us atureu a saludar ningú pel camí» (Lc 10,4). 

En aquell temps, saludar algú pel camí anava acompanyat d’un gran cerimonial, que durava hores, i els primers cristians havien d’anar per feina; creien que la fi dels temps era imminent

5.- Pau. «Quan entreu en una casa, digueu primer: «Pau en aquesta casa». (Lc 10,5)

La pau, per un jueu del temps de Jesús no es referia només a l’absència de problemes i conflictes, sinó a l’abundància dels mitjans necessaris perquè un ésser humà pogués aconseguir la seva plenitud humana.

El cristià ha de dur, vagi on vagi, harmonia, comprensió, amor i pau... En això es coneix el regne de Déu.

6.- Humilitat. «menjant i bevent el que tinguin».(Lc 10,7)

Es tracta d’una de les actituds més difícils: posar-se al nivell de l’altre. Respectar els seus costums, estar disponible, acceptant el que et donin sense esperar res a canvi.

7.- Cureu. «cureu els malalts que hi hagi» (Lc 10,9)

No solament les malalties físiques, també les psíquiques i sentimentals, que arruïnen l’existència de tantes persones; tot allò que a un li impedeixi ser un mateix. Els 70 (72) fant referència als dimonis que sotmeten.

8.- Bona Notícia (evangeli). «El Regne de Déu és a prop vostre» (Lc 10,9).

Més enllà de doctrines i rituals, el que l’ésser humà ha de saber és que Déu l’estima.

Predicar el Regne és fer veure a cada persona que Déu és proper, que el tenim en el fons del nostre propi ser. Déu és (està) en cadascú de nosaltres. Descobrim-lo i ho tindrem tot.

Proclamar el Regne de Déu, requereix viure en el Regne, i limitar-se a fer una oferta, que, encara que no l’acceptin, sàpiguen que el Regne és a prop.

 

Pau i bé, CSXXIG – Publicacions

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

LA PLENITUD HUMANA CONSISTE EN DEJARSE COMER*

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 9,11-17) escrit per: Fray Marcos  – Fe adulta

 

Avui l’evangeli ens parla d’eucaristia, que des dels primers cristians significa assumir com havia viscut Jesús, fer el seu  «memorial», i prendre el compromís de viure com ell.

L’essència primigènia de l’eucaristia –el Sopar del Senyor--, era el seu «aspecte sacramental». L’eucaristia és un sagrament. És a dir: «la unió d’un signe amb una realitat significada».

El signe.- Totes les formes de llenguatge són signes, que permeten que la ment identifiqui realitats que no capten els nostres sentits.

En l’eucaristia hi ha dos tipus de signes:

-       El Pa partit i preparat per a ser menjat, és el signe del que va ser Jesús tota la seva vida. El signe no està en el pa com a cosa, sinó en el fet d’estar partit i re-partit, és a dir, en la disponibilitat de ser menjat. Jesús va estar sempre preparat per a que tothom que s’apropés a ell se’l pogués fer seu.  Es va deixar partir, es va deixar menjar, es va deixar assimilar…

-       La sang vessada. Pels jueus la sang era la vida. Vist així, la sang vessada fa referència a la vida de Jesús que va estar sempre a disposició dels altres. No és la mort la que ens salva, sinó la vida humana que va estar sempre disponible per a tothom que el necessitava.

La realitat significada.- Es tracta d’una realitat transcendent, que no està a l’abast dels nostres sentits, i necessitem sagraments que, a través de signes, ens la representin.

A través del sagrament poden accedir a la veritat eterna i entendre què va ser la vida de Jesús i descobrir en ell, la presència de Déu.

En l’eucaristia es concentra l’AMOR que és Jesús --que és l’amor de Déu--, donant-se a si mateix, com va fer tota la vida.

Per això, les paraules de la consagració no diuen altre cosa que: «Això sóc jo». Sóc: donació total, amor total, sense límits. I per això, en menjar el pa i beure el vi consagrats, estem completant el signe. És a dir, fem nostra la vida de Jesús i ens comprometem a identificar-nos amb el que ell va ser i va fer

De manera que, el pa que ens dona la Vida no és el que mengem, sinó el pa en que ens convertim quan ens donem als altres. 

Hauríem d’entendre bé que: Som cristians, no quan «mengem a Jesús», sinó quan ens deixem menjar, com ell.

 

Pau i bé, CSXXIG – Publicacions

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas