INFORMACIÓ I ÈTICA O L’ÈTICA DE LA INFORMACIÓ

Dos destacats periodistes, amb molts anys d’ofici Àlex Masllorens i Oriol Domingo, van parlar sobre «manipulacions i interessos als mitjans de comunicació». (Xerrada col·loqui a la parròquia sant Ildefons de Barcelona, promoguda per l’Associació Cristianisme al Segle XXI).

La comunicació d’avui ve a ser la retòrica d’ahir, sobre la que Aristòtil definia com un intent d’influir de forma intencionada. L’exemple el tenim amb Donald Trump, quan en un twit llença una pregunta sense cap fonament: Què ha passat a Suècia? Pregunta que va descol·locar, fins i tot, al president de govern d’aquell país. Perquè la pregunta llençada al aire sense més explicació donava a entendre que s’havia produït algun fet puntual, extraordinari. En realitat, Trump es referia, segons que va dir després, a que la política d’immigració d’aquell païs nòrdic havia desestabilitzat la seva pau social.  

Al marge de notícies intencionalment provocatives, cal reconèixer que no hi ha comunicació neutra: «el treball periodístic comporta una manipulació, pel sol fet de presentar una informació elaborada» (Masllorens). Sense arribar a ser «tendenciosa» derivada d’alguna ideologia, una notícia «té el ris de ser esbiaixada» i per tant de no dir tota la veritat. Algú ha dit que la veritat es troba en el dolor que produeix un cop de puny, tot el demés és una percepció subjectiva.

Per Oriol Domingo, hi ha «dues formes de manipulació: la censura i la tergiversació» La primera «seria l’intent de reprimir les informacions, és a dir, d’obturar el canal habitual de transmissió dels missatges i silenciar així certes idees no compartides pels censuradors». La segona «seria la desinformació de la notícia que es dóna, però de manera tendenciosa a fi d’aconseguir en el lector un cert estat d’opinió». Diuen que Napoleó va escriute en el seu exemplar d’El principe, de Nicolàs Maquiavel, la frase que s’ha traduït a tots els idiomes: «El fi justifica els mitjans». Aquest pensador italià, considerat per a molts investigadors com a dèspota, fred i amoral, justificava que «el príncep» pogués disposar de tots els mitjans disponibles, sense control moral o ètic, per tal d’aconseguir un determinat objectiu. Per això escriu, també, en el seu llibre: «El prìncep ha de ser estimat, però també odiat».

Sense ètica (que és la branca de la filosofia que estudia la naturalesa del que es considera bo o dolent), no hi ha bona informació. Avui els «mass-media» estan concentrades en empreses poderoses que controlen la informació. La premsa, la ràdio i la televisió estan controlats ideològicament per tendències polítiques, econòmiques o socials, i seleccionen i manipulen les notícies en funció dels seus interessos. Ens assabentem de les notícies, filtrades per la ideologia del mitjà que llegim, escoltem o veiem. Però. Si d’una notícia ens interessa saber-ne la «la veritat» tot i assumir que sempre serà aproximada –no podrem saber-la mai del tot- haurem de contrastar-la, necessariament, en d’altres mitjans.

Ara, la irrupció de twitter, faxebook i altres productes de les xarxes socials  han complicat encara més les coses, perquè qualsevol pot publicar una notícia que no té cap garantia, però sempre troba qui la replica i es pot crear una bombolla de confusió. Com la notícia del diari digital El Mundo Taday, que diu que Donald Trump es va oferir al Mariano Rajoy per a fer de mediador en el conflicte entrre Espanya i Catalunya. Oi que sembla inversemblant que el president dels EE.UU. vulgui intervenir en aquest conflicte? Tot és possible d’un personatge tant histriònic com Donald Trump que prescindeix dels mitjans de comunicació i cada dia penja una sèrie de twitts anunciant el que farà i denunciant als qui els critiquen; twitts que desenformen més que informen. Però qui pot posar portes al camp?.   

Salvador Sol

HOMENATJANT AL BISBE CAMPRODON

Els que vàrem nàixer en plena guerra civil, hem conegut i/o tractat cinc bisbes a la nostra diòcesi de Girona i dels cinc, tres encara eren entre nosaltres fins fa ben poc. Els darrers dies de desembre, però, ens deixava el bisbe emèrit Jaume Camprodon. Ell reunia en la seva persona, en el seu tarannà i en la seva concepció pastoral allò que tots voldríem de qualsevol bisbe. El perfil episcopal que es demanava, en un comunicat de JiP de Girona el 28 de juny del 2007, pel nou bisbe que havia de substituir, per raó d’edat, al bisbe Carles Soler Perdigó, era justament el que ens va mostrar el bisbe Camprodon, del qual n’hem quedat totalment orfes, doncs aquest perfil no només no el vam gaudir en els seus dos antecessors, sinó que tampoc l’hem observat suficientment en els dos que l’han precedit. Les sis qualitats o virtuts que es reivindicaven en l’esmentat comunicat, les podríem resumir dient que el futur bisbe fos: a) una persona oberta, comprensiva i, com a bon pastor, acollidora de tothom; b) ser català, a fi que comprengui la realitat històrica, cultural i social del nostre país; c) que no sigui un jerarca que ve a defensar la institució eclesiàstica i a imposar-ne els criteris i d) que estimi, respecti i estimuli el camí i les experiències de les diverses comunitats eclesials.

Jaume Camprodon fou consagrat bisbe el 21 d’octubre del 1973, en plena dictadura, però també en la il·lusionant època d’aplicació del Concili Vaticà II, tasca que s’hi va dedicar ferventment. El mateix dia, prengué posició de la seu gironina, poques setmanes abans de complir 47 anys. Exercí la tasca pastoral fins el 30 d’octubre del 2001, exactament 28 anys. Va ser fidel a l’esperit del Concili i al que tres anys desprès de haver estat anomenat bisbe de Girona, expressaria en una mena de pastoral que va ser publicada en el Full Parroquial de la diòcesi el 5 d’octubre del 1976 amb el títol “Tornar a Natzaret”. Cal tenir, com ell tenia, una clarividència pastoral molt aguditzada per, trenta anys enrere, advertir, o potser millor profetitzar, el que ja és una realitat indiscutible: “...hom preveu que l’Església anirà quedant cada dia més desmantellada i pobra de mitjans humans. Els qui hem de viure i anar al davant en aquest procés hem de passar una prova no gens fàcil. Tanmateix, necessària”.

Tot seguit afirmava categòricament: “L’Església ha de tornar a Natzaret”. Afirmació que argumentava afegint: “És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure”. “Tornar a Natzaret no vol dir amagar-se. Jesús, a Natzaret, no s’amaga pas. Hi viu com qualsevol altre natzarè. Cert que no hi ha les manifestacions extraordinàries de la divinitat. Comparteix la vida del poble, animat d’una vida nova i d’uns horitzons més amplis”. “Situada a Natzaret, l’Església es rejovenirà, aprendrà a ser del poble, animat d’una vida nova i d’horitzons més amplis. Si el poble opta per prescindir-ne, caldrà revisar-ne el per què l’aital rebuig i encaixar cristianament el cop, sense fer ploure foc del cel. Ni en aquest cas s’afeblirà la seva potencialitat d’estimar i de comunicar esperança. En una societat existencialista com la present, l’Església tindrà credibilitat, no tant per les veritats que predica com per la vida dels qui hi creuen. És necessària la renúncia als privilegis per trencar llibants (elements equívocs) i purificar el rostre”. Finalitzava la seva visió futurista, però real, animant-nos amb paraules inequívoques d’un veritable bisbe i pastor: “És imprescindible l’esforç per una catequesi a tots els nivells, per envigorir la fe. Però una i altra cosa no són més que passos vers la solidificació de grups de persones lliures que maldin per recrear, avui, la vida de Jesús de Natzaret. Grups d’homes, obradors de justícia, de reconciliació, de pau, i portadors de la gran esperança en el Crist-Senyor. Així és com veig el demà que ja ha començat avui.”

Aquesta va ser la línia pastoral del bisbe Camprodon, un bisbe que com ha escrit aquests dies el periodista gironí, Josep M. Fonalleras, era de llengua pulcra, llimada i alhora acollidora i d’una prosòdia clara, rítmica, com la del malaurat Modest Prats, però diferent: “El bisbe Camprodon era la imatge de la placidesa cristiana i del compromís moral”.

Jaume Rocabert i Cabruja
Girona, 14 de gener del 2017 

MARTÍ LUTER, PARE DE LA REFORMA

Luter no volia crear una nova església, no obstant, la Reforma Protestant va provocar un cisma a l’Església d’occident. Era el 31 d’octubre de 1517 quan un monjo de l’orde dels agustins va penjar a la porta de l’església del palau de Wittenberg les 95 tesis doctrinals que pretenien una reforma en profunditat de l’Església catòlica.
El monjo en qüestió es deia Martí Luter, i «reclamava el retorn de l’Església a l’Evangeli de Jesucrist, a les Escriptures, i principalment a les cartes de Pau» (Hans Küng. La Iglesia catòlica, p. 161) L’Església, al llarg dels segles, havia acumulat decrets i tradicions que no tenien res a veure amb els seus orígens. Rebutjava les tres afirmacions cabdals que sostenia: «L’autoritat espiritual està per sobre de la temporal. Només el papa pot interpretar les Escriptures. Només el papa té la potestat per a convocar concilis». Eren afirmacions que contradeien la seva essència pastoral: Eren senzillament –pensava Luter- una forma abusiva de poder, temporal i espiritual, concentrat en el Papa.
El monjo Luter va ser ordenat sacerdot (1507), i un any després ensenyava teologia a la Universitat de Wittenberg. El 19 d’octubre de 1512 es va doctorar en aquesta disciplina acadèmica. A més, era un expert coneixedor de la Bíblia, i creia que els fidel l’havien de poder llegir. Per això la va traduir a l’alemany.
En el seu viatge a Roma (1510) va veure con vivien, els que vivien a l’entorn de la Cúria Vaticana. Ell, que era un monjo amb problemes de consciència, sentint-se més pecador com més pregava, no va poder entendre tanta desviació doctrinal dels qui havien de ser garants de l’ortodòxia. Aconseguir «la íntima pau interna de la seva ànima», però més el «preocupava la reforma que segons ell, necessita aquella Església, que la volia «orientada pel camí de l’Evangeli. Luter no pretenia només una reformulació de la doctrina. El que s’havia de fer, era una renovació de la vida cristiana en totes les esferes». I va escriure un programa de reformes que contenia vint-i-vuit punts. Un d’ells referit a la reforma del papat: «la renúncia a voler governar el món i l’Església». També incloïa reformes, en: «la vida monàstica, el celibat dels sacerdots, les indulgències, les misses per les ànimes, la celebració de les festivitats dels sants, les peregrinacions, les ordes mendicants, les universitats i escoles, l’atenció als pobres, i eradicar la luxúria».
«El tema central del cristianisme, segons Luter, era la justificació per la fe sola. [...] Nega la llibertat de l’home –pel fet del pecat original- i afirma rotundament , que ens salvem només pels mèrits de Jesucrist [...]. La justícia de Déu és com un regal. Som justificats només per gràcia». (La llibertat dels cristians... Ed. Proa, p. 17)
«Si la doctrina de la justificació per la fe constitueix el centre de l’església luterana, la sola escriptura n’és el principi formal. L’única revelació és la Paraula de Déu escrita, sense cap interferència de l’autoritat de l’Església». (Ibid, p.17). Això li suggereix la seva interpretació de la carta als Romans: El «que podem saber de Déu, [és] perquè Déu mateix els ho ha fet conèixer» (Rm 1,19)
Luter defensava la doctrina de la «justificació»: al judici final ens haurem de justificar davant Déu, per la fe. Així va ser: «Abraham va creure en el Senyor, i el Senyor li ho comptà com a justícia» (Ge 15,6) Així interpretava Luter la Paraula de Déu: la fe salva per sobre de l’acció. Per això era contrari a les indulgencies, que es venien arreu per a finançar la construcció de la basílica de sant Pere de Roma, com una forma de justificar-se i redimir els pecats. Però en això no seguia Pau que també diu: «Ell pagarà a cadascú segons les seves obres» (Rm 2,6) Aquesta doble interpretació encara avui és motiu de controvèrsia entre els representants de l’Assemblea Mundial Luterana i els de l’Església catòlica.
«Si, els “manaies” del Vaticà haguessin estat capaços de reconèixer els signes dels temps podrien haver decidit penedir-se i retornar al camí de l’evangeli de Jesucrist [...]. Podien haver criticat els excessos de Luter, molt sovint emocionals i poc realistes. Roma podia haver sol·licitat elaboracions i correccions» de les propostes de Luter. (H.Küng, llibre citat). Però en comptes d’optar per la renovació, Lleó X, va atacar Luter d’heretge i decretar la seva excomunió (3 de gener de 1521) Luter no es va retractar i va seguir amb la seva reforma que donava llibertat a llegir la Paraula, lliurament, i posava la fe en el primer pla de la salvació.
Enguany farà cinc-cents anys d’aquella manca de diàleg i afany de poder del vicari de Crist i els que li donaven suport. La Reforma pretenia una Església cristiana, en contra dels que la seguien preferint constantiniana.
Salvador Sol

EPIFANIA DEL SENYOR

Reyes que venís por ellas,

No busquéis estrellas ya,

Porque donde el Sol está

No tienen luz las estrellas.

(Lope de Vega)

El Déu encarnat al petit poblet de Betlem es manifesta a tot el món. L’anunci del naixement de Jesús als pastors, considerats l’estament inferior de la societat, es presenta amb elements còsmics extraordinaris: estrella i àmgels; «hi ha una estrella que anuncia, dins l’aire d’aquesta nit» (Sagarra. El poema de Nadal). Els pastors són els més propers al lloc de la irrupció divina. Ells, ignorants i marginats, són els primers cridats a l’adoració de qui neix, també marginat, en un estable. Ara, però, ha arribat el moment de manifestar a tots els pobles que Déu s’ha fet home entre els homes, que ha nascut la salvació..

La paraula Epifania, derivada del grec vol dir manifestació en forma d’impacte; com la comprensió sobtada que un experimenta en relació a l'essència o el significat d'alguna cosa.fora del què és normal, transcendent.

Els Evangelis parlen poc d’aquest fet que els catòlics han transformat en una festivitat important. Només Mateu, seguint el llenguatge simbòlic emprat per explicar el lloc i les circumstàncies del naixement de Jesús, construeix una narració «en la línia d'una veritable teologia mística» (Full diocessà de la Seru d0Urgell) elaborada dins la fe de la seva comunitat. Tres reis presentats coma mags, estudiosos dels astres, són atrets per una estrella, singular, desconeguda, que els guiarà fins el coneixement de l’infant-Déu. «Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo» (Mt 2,2)

Tres reis, que representen els tres continents de l’entorn d’Israel. Occident,

Orient i Àfrica. Es tracta de la manifestació del Déu encarnat al màxim poder sobre la terra, i a la vegada, persones considerades d’intel·ligència superior, per tal que «tots coneguin la salvació». Ells seran els encarregat d’oferir a Déu els tres productes de màxim valor material, com un reconceixement a la seva superioritat i perquè l’or, l’encens i la mirra li pertanyen en tant que fruit de la seva creació.

Hi ha una història paralel·la en aquesta narració de Mateu. El poder local, Herodes i els caps religiosos d’Israel, rebutgen el nou nat, que és reconegut pels de fora. Es compleix el que va escriure Joan: «Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit» (Jn 1,11). «En el rei que acaba de nèixer ja es desenvolupa tot el què serà la seva vida i missió». El seu poble, com a poble, no l’accepta: «Quan Herodes hop va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem». (Mt 2,3) I, «Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d’aleshores Judes buscava una ocasió per entregra-lo» (Mt 26,15-16) i seran els pagans els qui acabaran donant testimoni d’ell. Com ho va anunciar Isaïes: «Els pobles s’acostaran a la teva llum, els reis vindran a la claror de lan teva albada» (Is 60,3)    

La festa que avui celebrem ens ha de recordar les paraules profètiques d’Isaïes: «les tenebres enbolcallen la terra i negres nuvolades cobreixen les nacions [però] sobre teu resplandeix el Senyor, apareix la seva glòria» (Is 60,2)

Salvador Sol