BISBES OFUSCATS PEL SEXE

Si hom s’atura a analitzar les reaccions dels grans exponents de la jerarquia catòlica, se n’adona que la gran majoria de bisbes i cardenals, el sexe sembla que sigui la seva gran preocupació. Quasi bé mai és pronuncien per les desigualtats socials, pel dramàtic problema dels refugiats de la salvatge guerra de Síria, pels milers de morts que provoca l’èxode pel mediterrani dels que busquen una vida més digna, per la xenofòbia de molts governants europeus, entre ells el govern Rajoy, i molt menys per la discriminant desigualtat entre l’home i la dona. Com que fins ara, cap d’ells ha estat apartat del seu càrrec daurat per les seves paraules contraries a l’evangeli, des de les seves trones, pontifiquen –sense cap mena de rubor- un sens fi d’absurdes sentències on, majoritàriament, les seves elucubracions tenen per objectiu els menors, el sexe, els gais i les dones.

Vet aquí uns quants desgraciats i cruels exemples: “Hi ha avortaments de nenes, però no és perquè hagin abusat d’elles, sinó perquè la dona es posa com en un aparador, provocant” (Juan Luis Cipriani, arquebisbe de Lima); “Hi ha menors que desitgen que abusis d’ells, inclús et provoquen” (Bernardo Álvarez, bisbe de Tenerife); “El sida és un acte de justícia” (André-Joseph Leonard, arquebisbe de Brussel·les-Malines); “Si una dona avorta, dóna als barons la llicència absoluta, sense límits, d’abusar del seu cos” (Javier Martínez, arquebisbe de Granada); “L’avortament és com els trens d’Auschwitz” (Juan Antonio Reig Plá, bisbe d’Alcalá de Henares); “Hi ha mals pitjors que els que va passar a Haití, com la nostra situació espiritual” (José Ignacio Munilla, bisbe de Donosti); “La ratxa de ‘feminicidios’ (relatiu a l’assassinat de dones), té que veure amb la desaparició del matrimoni” (Héctor Aguer, arquebisbe de La Plata); “Per jutjar el robatori de bebès, cal fer-ho amb criteris d’aquells temps” (Lluís Martínez Sistach, cardenal i arquebisbe emèrit de Barcelona). Aquests són només, una reduïda relació d’exemples que podríem oferir.

Tota aquesta manifesta malaltia persecutòria que pateix un nombre molt elevat de clergues, entre ells els membres de la jerarquia que pel seu càrrec, tenen més rellevància, és culpa, en bona part, per la hipòcrita determinació del Vaticà de mantenir el celibat sacerdotal. Dic hipòcrita, hi ho podria subratllar, perquè el Vaticà admet als capellans casats provinents de l’Església Anglicana, com també admet que els capellans de ritu oriental o ortodoxa, però adscrits a Roma, puguin casars-se. Una política no només discriminatòria, sinó –molt especialment- antinatural, car no hi ha cap argument teològic que desaconselli el matrimoni dels capellans, ni el manteniment del desfasat celibat esmentat. La teologia com la medicina, com qualsevol altre disciplina, cal –per a tots i cadascun dels llicenciats- posar-la al dia. Un teòleg que segueix inamovible amb la teologia o doctrina de Trento, és com un metge que segueixi fidel a la medicina dels anys quaranta del segle passat. Els resultat és que uns i altres deixen i deixaran molt morts pel camí.

Avui tots aquets ‘respectables’ jerarques homòfobs que consideren que ser gai és una malaltia, desconeixen que no hi ha pitjor malaltia que la ignorància. Si volessin aprofundir en els estudis més avançats, se n’adonarien que l’homosexualitat ha existit sempre i que no és ni cap malaltia, ni cap desviació per raó del vici o del pecat. Entre aquests estudis, sorprenentment, s’hi trobem els que han investigat –a través de les seves cartes- les reaccions, la lluita, el neguit per uns desbocats i desconeguts instints que turmentaven de nit i dia, justament a Pau de Tars, o sigui a l’apòstol Pau. Les investigacions o estudis, conclouen que Pau fou homosexual, òbviament sense tenir-ne consciència i sense que el judaisme que professava abans de la seva conversió, pugues admetre que els instints i inclinacions que patia fossin admesos com a natural. Només la conversió amb Jesús, va apaivagar el seu dolor. Referències epistolars del seu neguit i lluita interna: (Rom. 6:13,19; 7:14; 7:18; 7:20; 7:23-24); (Gal. 5:16;5:19); (1a Cor.9:27); (2a.Cor. 5:14; 6:9-10; 7:5).

Jaume Rocabert i Cabruja 
Article publicat a la revista: Recull de Blanes. 29 de març del 2017

Jo sóc la resurrecció i la vida. (Jn 11,25)

Reflexions sobre la resurrecció de Llàtzer

Els jueus no tenien una idea molt clara de la resurrecció. Més aviat creien que un cop morts quedaven dipositats al Sheol. Fou a causa de la persecució religiosa del rei Siri Antíoc IV Epífanes (s.II aC.) que es començà a estendre la idea d’un futur d’esperança, prop de Déu, com a recompensa pels qui donaven la vida per la fe.
És per això, que sentir parlar de la resurrecció dels morts, pels jueus no té cap sentit. Tampoc els cristians s’ha acabaven de creure, malgrat la narració de Joan que palesa les paraules de Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, encara que hagi mort viurà».
Però, malgrat semblar un contrasentit, Joan també destaca el plor de Jesús davant la mort de l’amic. «Jesús començà a plorar. Els jueus deien: --Mireu com l'estimava». Jesús sent compassió del plor de Maria: «es commou i es contorba». Aquesta actitud de Jesús s’oposa a les tendències gnòstiques de l’Església d’aquell temps, segons les quals Jesús era exclusivament Déu i per tant no tenis sentiments humans. Jesús plora per Llàtzer, i per a tots aquells que no podrà ressuscitar en aquesta vida i només els podrà oferir el consol de participar amb ell a la vida futura. (Cf. José Luís Sicre, Fe adulta)
Marta fa un acte de confiança en Jesús: «si haguessis estat aquí el meu germà no hagués mort». Però «Marta, com molts de nosaltres, ha de purificar» les seves conviccions, «Ha d’aprendre a passar del dolor a l’esperança [...] i, sobretot, ha de sortir a “rebre” Jesús» ara que ell la va a veure. «Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà» li diu com a benvinguda. Però Jesús li replica: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més». Marta sap la teoria: «Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món». Però Jesús vol que aquesta afirmació li surti del cor i no només de la ment i de la boca, i li fa la pregunta incisiva, que ens la podem aplicar també nosaltres: «Ho creus, això?». (Cf. Ignasi Vila, s.j., Pregària,cat)
La pregunta es fa necessària: «Si Jesús sabia que anava a tornar la vida a Llàtzer, perquè plora?». Les llàgrimes de Jesús «són llàgrimes de compassió» pels que pateixen. «Tot el misteri de redempció és un misteri de compassió i d’amor [...]. El comportament de Jesús amb Llàtzer ens mostra la tendresa amb que Déu estima tots els homes».
Dos diumenges abans, Jesús parla a la samaritana: «del do de Déu, de l’aigua viva: qui begui de l’aigua que jo li donaré no tindrà mai més set». I el diumenge anterior, Jesús parlava amb el cec de naixement de la vertadera llum. I «li obre els ulls: els ulls del cos i els ulls de la fe». Dues accions que «prefiguren el sagrament del Baptisme, que ens fa néixer de nou per l’acció de l’aigua i de l’Esperit». Avui l’evangeli de Joan ens parla «de les conseqüències» de posseir «l’aigua de la vida, i la veritable llum: els qui creuen en mi, encara que morin viuran». (Cf. Joaquim Vidal. El matí digital)
«Els escribes i fariseus havien demanat insistentment un senyal del cel per tal que Jesús demostrés que procedia de Déu. La resurrecció de Llàtzer va ser un miracle espectacular... [però] cregueren?, es convertiren?. Una setmana més tard el duien a la creu». (Cf. Evangeli.net)
El relat de la resurrecció de Llàtzer és ple de simbolismes. «Els tres germans representen la nova comunitat. Jesús [en forma part] pel seu amor a cada un d’ells. Uns membres que es preocupen de la salut de l’altre». A més, «si Jesús hagués volgut salvar la vida biològica de Llàtzer, hagués anat immediatament a curar-lo [...]. Però Jesús no volia curar la malaltia de Llàtzer, sinó manifestar la Vida que hi ha en ell. Per això espera que la mort sigui rotundament confirmada: Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies».
«Si ens seguim preguntant si Llàtzer ressuscità o no físicament, és que seguim de la part dels morts, perquè seguim preocupats [només] de la vida biològica». (Cf. Fray Marcos, Fe adulta)

Selecció i redacció: Salvador Sol

«TU ETS LA LUM DEL MÓN»

Jesús actua per iniciativa pròpia però, com en el cas de la samaritana «demana que l’interessat respongui personalment». Es tracta d’una senyal pels catecúmens. «Tots vivim en la ceguesa fins accedir a la llum [...] . Si acabem confessant Jesús estem en condicions de ser batejats» «Jesús ha d’allunyar-se del temple fugint dels fariseus que no acapten que digui: «Jo soc la llum del món» i ho demostri «donant la vista a un cec» de naixement. Jesús inicia l’acció, «el cec ha de fer la seva part: anar a rentar-se a la piscina de Siloè». Sense aquesta participació no hi ha curació. Simbòlicament «tornem a la creació (Jesús posa fang als ulls del cec) i aquest queda transformat en l’home nou [...], en l’home lliure [...]. L’home carnal ha estat transformat per l’Esperit». (Fray Marcos. Fe adulta.com).
En l’evangeli joànic «no es parla de miracles de Jesús sinó d’obres i sobretot de senyals o signes (semeia, en grec) que venen a revelar la persona i la missió del Mestre». Aquests signes es presenten clarament en cada una de les set obres a que fa referència el quart evangeli. En el cas que ens ocupa la curació del cec i la piscina de Siloè «són un clara referència al baptisme». El nom «que l’Església primitiva donava al baptisme ers (photismós), que significa il·luminació. Jesús s’havia proclamat: «Jo soc la llum» (Jn 8,12), però per donar-la al cec fa que aquest es netegi el fang i la saliva de l’home vell (es purifiqui) a l’aigua neta de la piscina per tal d’esdevenir l’home nou, l’home de fe, transformat per l’Esperit, Els fariseus, incrèduls, se’l treuen de sobra. I es pregunten: «És que nosaltres també som cecs? Si fóssiu cecs,-els diu Jesús- no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix»..· (Enrique Martínez Lozano. Fe adulta.com)
Els evangelis són catequesi per a catecúmens. En aquests diumenges de Quaresma ens presenten Jesús com l’Aigua (samaritana) i avui com la Llum que ens treu de les tenebres (de la ceguera «inclús de la gent reliogiosa»), del coneixement de la humanitat que durà Jesús fins a la creu. L’itinerari dels homes des de la creació és avançar vers la llum de Déu. La curació del cec és el signe messiànic de Jesús (salvador). I ho fa «provocant la legalitat: curar en dissabte». Jesús «es dóna als qui es reconeixen pecadors i necessiten ser alliberats [...] i és rebutjat pels que es creuen justos». José Enrique Galarreta, Fe adulta. Com)
El cec de naixement és la història «d’un procés personal que el condueix fins el punt de creure en Jesús [...]. De veure la vida d’’una manera nova». Al revés «del camí que segueixen els fariseus».
La llum ha de resplendir «en aquest món enfosquit» per l’exemple «dels que pertanyen a la llum [...], oposant-se a tot el que porta a la foscor o que enfosqueix la vida de les persones». Els qui «pertanyen a la llum no poden ser indiferents al sofriment humà. Un n o es pot encongur d’espatlles quan té notícia de polítiques que oprimeixen les persones al països en vies de desenvolupament. Hom no pot ignorar falsedats o els tractes deshonestos en qualsevol organització, ja siguin en el lloc de treball o en la pròpia comunitat o en l’Església. Hom no pot alegrar-se que la llum de la creació no sigui més que una ombra de la Llum veritable de l’univers, i després ign orar alegrament la destrucció del medi ambient creat.
Et demanem Senyor que faci’s un miracle per a nosaltres en aquesta Quaresma:
- que puguem anar-nos a rentar en alguna piscina de Siloè,
- i que en sortim amb la nostra vista restaurada. (Silvestre Falguera, sj. Pregària.cat)

Amb el somriure als llavis

“Lluís Vila és un testimoni de com cal viure i comprometre's amb les conviccions”

El passat 10 de gener, el sacerdot franciscà Lluís Vila i Vilanova ens deixava per aterrar, com ell ens deia, a l'aeroport de Sant Pere. Ho va fer de la mateixa manera que va viure: amb senzillesa i naturalitat, amb fermesa i molta pau interior, estimant i amb el somriure als llavis. Escric aquestes lletres, conscient que si fòra entre nosaltres, no hauria volgut que fes cap glossa de l'excel·lent manera que ell tenia de viure i exterioritzar la fe en Jesús de Natzaret, ni del seu testimoniatge evangèlic que reflectia amb la seva excepcional humanitat.

En Lluís Vila fou i segueix sent un referent, un testimoni de com cal viure i comprometre's amb les conviccions que sorgeixen de l'interior de cadascú. Als 24 anys, abandona la seva feina ben remunerada de treballador de la banca per entrar al noviciat de l'orde franciscà i, uns anys més tard, esdevé un sacerdot molt sensible amb la gent (joves i vells), a qui es va lliurar tothora. També, però, amb la necessària renovació de l'Església i el seu anacrònic llenguatge litúrgic, cosa poc comuna en els clergues i menys els de nova fornada. Als seus 89 anys seguia mantenint una vitalitat intel·lectual envejable que li feia mantenir activat aquell aggiornamento eclesial del Concili de Joan XXIII, silenciat poc després.

La seva mística, la pau interior i clarividència, foren exemple de vida interior, car estava convençut que en aquest interior és on habita, i no a fora, el Déu que ens estima. Ell ens traspuava aquesta connexió, que la podem detectar llegint el seu testament, del qual transcric només uns petits fragments indicatius del que va ser la seva filosofia de vida. Ens diu que cal convertir-nos de nou a Jesús de Natzaret: “Convertir-se és això: adonar-me, descobrir i viure que Déu està dins nostre. Que ens estima, ens comprèn, ens accepta, ens perdona i ens salva.” “És descobrir l'alegria de saber-me sempre estimat, perdonat i amb la certesa de saber-me salvat definitivament.” En relació amb la religió i l'espiritualitat, ens diu: “La religió fomenta l'adoració, el culte, les cerimònies, els fastuosos ornaments. L'espiritualitat promou la meditació, el silenci, la pau interior. La religió atrapa i lliga la ment. L'espiritualitat allibera la consciència. La religió vol que l'ésser humà tingui somnis de la glòria i del paradís. Per a l'espiritualitat la glòria és senzillesa i el paradís és amor a l'altre aquí a la terra. L'espiritualitat és una recerca pacífica, és crítica, calla, escolta, aprèn, mira, té més preguntes a fer que respostes a donar.” En el seu testament, també ens parla de la mort, de la pau, de pares i avis, i el conclou amb tres cartes excepcionals que mereixen ser comentades en un altre article.

Jaume Rocabert

Publicat a: El punt Avui+ (08/03/17)