“Lluís Vila és un
testimoni de com cal viure i comprometre's amb les conviccions”
El passat 10 de gener, el
sacerdot franciscà Lluís Vila i Vilanova ens deixava per aterrar, com ell ens
deia, a l'aeroport de Sant Pere. Ho va fer de la mateixa manera que va viure:
amb senzillesa i naturalitat, amb fermesa i molta pau interior, estimant i amb
el somriure als llavis. Escric aquestes lletres, conscient que si fòra entre nosaltres, no hauria volgut que fes cap glossa de
l'excel·lent manera que ell tenia de viure i exterioritzar la fe en Jesús de
Natzaret, ni del seu testimoniatge evangèlic que reflectia amb la seva
excepcional humanitat.
En Lluís Vila fou i
segueix sent un referent, un testimoni de com cal viure i comprometre's amb les
conviccions que sorgeixen de l'interior de cadascú. Als 24 anys, abandona la
seva feina ben remunerada de treballador de la banca per entrar al noviciat de
l'orde franciscà i, uns anys més tard, esdevé un sacerdot molt sensible amb la
gent (joves i vells), a qui es va lliurar tothora. També, però, amb la
necessària renovació de l'Església i el seu anacrònic llenguatge litúrgic, cosa
poc comuna en els clergues i menys els de nova fornada. Als seus 89 anys seguia
mantenint una vitalitat intel·lectual envejable que li feia mantenir activat
aquell aggiornamento eclesial del Concili de Joan XXIII, silenciat poc
després.
La seva mística, la
pau interior i clarividència, foren exemple de vida interior, car estava convençut
que en aquest interior és on habita, i no a fora, el Déu que ens estima. Ell
ens traspuava aquesta connexió, que la podem detectar llegint el seu testament,
del qual transcric només uns petits fragments indicatius del que va ser la seva
filosofia de vida. Ens diu que cal convertir-nos de nou a Jesús de Natzaret:
“Convertir-se és això: adonar-me, descobrir i viure que Déu està dins nostre.
Que ens estima, ens comprèn, ens accepta, ens perdona i ens salva.” “És
descobrir l'alegria de saber-me sempre estimat, perdonat i amb la certesa de
saber-me salvat definitivament.” En relació amb la religió i l'espiritualitat,
ens diu: “La religió fomenta l'adoració, el culte, les cerimònies, els
fastuosos ornaments. L'espiritualitat promou la meditació, el silenci, la pau
interior. La religió atrapa i lliga la ment. L'espiritualitat allibera la
consciència. La religió vol que l'ésser humà tingui somnis de la glòria i del
paradís. Per a l'espiritualitat la glòria és senzillesa i el paradís és amor a l'altre
aquí a la terra. L'espiritualitat és una recerca pacífica, és crítica, calla,
escolta, aprèn, mira, té més preguntes a fer que respostes a donar.” En el seu
testament, també ens parla de la mort, de la pau, de pares i avis, i el conclou
amb tres cartes excepcionals que mereixen ser comentades en un altre article.
Jaume Rocabert
Publicat a: El punt Avui+ (08/03/17)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada