«Bueno nos es saber / que el vaso sirve para beber. / Lo malo
es que no sabemos / para qué sirve la sed...». (Antonio Machado)
En els tres propers diumenge l’evangeli de Joan
posa en boca de Jesús l’afimació «Jo soc...»: «Jo soc l’aigua» (samaritana),
«Jo soc la llum» (el cec) i «Jo soc la vida» (Llatzer). El relat, eminentment
teològic, se situa en el pou de Jacob (un pou d’aigua-vida), Convé recordar que
Jacob és el fundador d’Israel i que els samaritans i els jueus es van
distanciar després de l’exili per qüestions de religió. Doncs és precisament
aquí on Jesús proclama que: «La manera en que l’’home es relaciona amb Déu, no
és ni en la muntanya (Garizim) com diuen els samaritans, ni en el Temple
(Jerusalem) com diuen els jueus». «Déu és esperit (Jn 4,24). Per això els qui l'adoren han de
fer-ho en Esperit i en veritat». (Fray
Marcos)
Aquesta és una narració «plena de simbolismes: la dona no té nom
(simbolitza tots els samaritans), el pou (construït per Jacob), la set
(aspiracions humanes), l’aigua (element que calma la set fisiològica), els
marits (incompliment de la Llei), l’aliment... (la fe). Tot fa referència a una
altra realitat». Jesús utilitza la paraula «dona» (plenitud femenina),
referint-se a la mare (noces de Canà i a la creu), adreçant-se a la samaritana
(Déu proper) i a Maria Magdalena (relat de resurrecció). Tres dones que tenen
significat transcendent: la mare és l’esposa fidel de l’antiga aliança, de la
que prové el Messies; la samaritana és l’esposa adultera –com la d’Osees-, a la
que conquista amb amor i li promet l’”aigua viva”; Maria Magdalena és l’esposa
de la nova aliança. (vg Enrique Martínez Lozano. Fe adulta)
«L’Esperit [...] és la veritat que ve de Déu, que
porta a la llum, que fa lliure, és camí i és vida. El culte [...] autèntic, és
el que s’ha despullat de teatralitats innecessàries, el que no necessita espais
perquè tota la creació és temple de Déu, el que cerca la intensitat i la
plenitud per damunt de la visibilitat dels rituals. És el culte que allibera,
que realitza, que ens projecta als altres». (vg Josep Maria Solà, Catalunya
Religió)
«Jesús està cansat i sedent, i no pot treure aigua perquè
el pou és profund. La nostra fe no es basa en un Jesús màgic, exempt de
cansament o de debilitats». Tot i així es fa proper. «Parla amb una dona
samaritana», Per tant, per un jueu: «herètica i estrangera, i a més, de mala
fama. Fins i tot els deixebles se n’estranyen. Però és que el metge, ve a
curar, a salvar, ha d’estar amb els malalts [...]. A Jesús no li interessa el
Temple, ni els cultes externs [...]; li interessa que la dona arregli la seva
vida». (vg José Enrique Galarreta, Fe adulta)
«Avui la Bona Notícia ens diu, ben obertament, que és
Jesús qui de debò pot calmar la nostra set. És Ell –només Ell- qui pot omplir
el meu desig d’autenticitat, de sentit, d’amor i de bondat []. D’humanitat i
d’esperança. De Pau i de Justícia. De veritat i felicitat, De transcendència.
D’absolut» (vg Josep Miquel Esteban, s.j., Pregària.cat)
Quedem-nos, d’aquest relat, en «el respecte, l’acceptació i i l’acollida
humana de Jesús envers qualsevol persona» [...].Jesús es troba amb una dona
estranya, mentidera i forastera. Una dona que és menystinguda i
menyspreada per tres raons de pes: els homes la menyspreen com a dona, els
jueus l’odien com a samaritana, les altres dones la miren malament perquè és i
actua com a ‘fulana’». (vg Josep Llunell, Les homilies a sant Felip Neri)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada