DIOS ES LA SALVACIÓN Y YA ESTÁ EN MÍ*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Lc 21,26-28 i 34-36) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

INTRODUCCIÓ

Som el primer Diumenge d’Advent, comença el nou any litúrgic. L’any litúrgic és una posada en escena dels esdeveniments que van construir la nostra religió cristiana. En l’àmbit religiós, escenifiquem les experiències religioses dels nostres avantpassats.

Per a nosaltres la figura clau és Jesús, per això l’any litúrgic es desenvolupa al voltant de la seva vida i el seu missatge. No té cap valor que Jesús naixés el 25 de desembre o en qualsevol altre dia de l’any. Com tampoc en té si va néixer l’any 1 o l’any 5 aC. El que és important és que descobrim i visquem el que és essencial de la nostra religió, que s’origina en l’experiència d’un ésser humà que és en tot semblant a nosaltres.

EXPLICACIÓ

Les tres lectures d’aquest diumenge ens parlen de preparació per a un esdeveniment que està a punt d’arribar. Això significa advent. Les tres lectures ens diuen que Déu salva, però exigint una actitud adequada. Aquesta és la clau per entendre el missatge d’aquest diumenge.

La litúrgia va en una doble direcció. Se’ns diu que estiguem preparats per la vinguda futura i definitiva de Crist. I, a la vegada, ens invita a preparar-nos per a celebrar dignament la primera vinguda, la del seu naixement com ésser humà.

Celebrar el naixement de Jesús com esdeveniment històric, no servirà de res si no ens sentim implicats en el que va significar la seva pròpia vida. Per altre banda, entendre literalment la segona vinguda serà com tirar pilotes fora per l’altre costat.

Avui no té cap sentit parlar de la fi del món ni de catàstrofes futures. El que és important no és si va venir o si vindrà, sinó que està venint en aquest moment.

Quedar-se en la celebració d’un fet històric, no canviarà res de la nostra vida.

Hem de treure conclusions. Els jueus van estar esperant durant XVIII segles l’alliberament. I quan va arribar Jesús amb la seva oferta de salvació, la van rebutjar perquè no era el que esperaven. També els primers cristians van esperar endebades la segona vinguda, en que es realitzaria la verdadera salvació, perquè aleshores vindria amb gran «poder i glòria.»

Encara avui esperem una salvació a la nostra mesura. Si comprenguéssim que Déu ja ens ha donat tot el que pot donar-nos, deixaríem d’esperar que vingui a «fer» alguna cosa més per a salvar-nos. Però preferim pensar en el Déu totpoderós que actua des de fora de nosaltres i que ens demana que complim externament els seus manaments.

Déu està venint sempre. Si no es produeix l’encontre és perquè estem adormits o, el que és pitjor, amb l’atenció a una altre banda. La manca de salvació és degut a que les nostres expectatives van en direcció equivocada. Esperem actuacions espectaculars per part de Déu. Esperem una salvació que se’ns concedeixi com qui es treu un salconduit, i això no va així.

És igual que esperem la salvació aquí o en el més enllà. El que de mi depèn no ho pot fer Déu ni un altre ho pot fer per mi. Aquesta és la causa del nostre fracàs. Esperar que un altre faci el que només puc fer jo.

Déu és la salvació i ja és en mi. Constitueix el meu ser verdader. Només l’he de descobrir.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...