LOS MENSAJES QUE SUBYACEN EN LOS RELATOS MÍTICOS DE LA INFANCIA*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Lc 1,26-38) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Propers a Nadal, fem una breu introducció als textos que els exegetes en diuen «evangelis de la infància» de Mateu i Lluc. És molt important prendre consciència del seu caràcter no històric ni científic..

L’anunci del naixement d’un fill de déu, el naixement d’una mare verge, el naixement en una gruta, els pastors adorant al nen, l’intent de matar el nen, la fugida després d’un avís, la mort dels innocents, l’anunci mitjançant una estrella, l’adoració d’uns mags, etc. són relats mítics ancestrals, manllevats de les cultures de l’entorn. L’originalitat en el cristianisme és la profunda veritat teològica que que s’amaga al darrere de la seva esgarrifosa senzillesa.

Dir «mític» no vol dir falç. Aquest és el primer error a superar. El mite és un relat que intenta desvetllar una veritat radical que afecta la persona en la seva totalitat, però no es pot explicar amb discursos científics.

Dir que aquests relats són mítics no els devalua, sinó que, contràriament ens obliguen a descobrir el significat profund i vital que tenen per a l’ésser humà.

Les lectures d’avui destaquen la diferència entre l’actitud de David, que després de fer-se un palau, decideix fer-ne un altre dedicat a Déu; i l’actitud de Maria que només veu la gratitud de Déu en vers ella. La humilitat de Maria fa possible l’apropament a Déu. La supèrbia de David, l’allunya.

La lliçó és clara: nosaltres no podem fer res per Déu. Ell ens ho dona tot abans que nosaltres, ni que sigui amb sacrificis i oracions, li ho demanem.

El que Lluc ens proposa és una teologia de l’encarnació entesa des de l’AT. L’evangelista pren de model per la concepció de Joan, el de Isaac. Per la concepció de Jesús, el relat segueix la creació d’Adam. Igual que Adam, Jesús neix directament de Déu; comença una nova humanitat. No és un més dels grans personatges de la història d’Israel. Aquesta és la clau de tot el relat.

«Àngel» (=missatger). Per a nosaltres els àngels no són éssers al servei de Déu. Són la presència de Déu en figura humana.

Natzaret no figura en l’AT; és a Galilea on se situa el relat. Una província allunyada del centre de la religiositat oficial, que era a Judea i al temple. Això vol dir que la intervenció divina en Jesús trenca amb el passat i comença una autèntica novetat. Lluny del temple i dels ambients oficials.

L’escena es desenvolupa en una casa senzilla d’un poble desconegut, i «a una verge». Cap persona lligada a la institució, sinó a una donzella completament anònima. No té ni ascendència ni cap qualitat excepcional. Dels pares de Joan se n’han fet grans elogis, dels de Maria, cap.

Verge no vol dir el que entenem actualment. Fa referència a la fidelitat absoluta a Déu. Els profetes es referien al poble revel en termes d’infidelitat. Maria representa el poble humil, sense cap relleu social, però fidel.

«Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.» El Deu te guard (BCI) s’ha traduït també amb un: «Alegra’t» en al·lusió al que repetien els profetes: «Alegra’t filla de Sió; canta de joia, filla de Jerusalem». És una salutació d’alegria en un ambient de salvació.

La traducció oficial, «plena de gràcia», ens despista, perquè el concepte que nosaltres tenim de la paraula «gràcia», es va inventar molts segles després. No es tracte de la gràcia, (un ser diví que fa l’home fill de Déu i hereu del cel) sinó d’afirmar que Maria li va caure en gràcia a Déu.

Josep, descendent de David, segons Mateu, no participa en el pla de salvació relatat per Lluc. És Maria la qui imposa el nom de Jesús (=salvador), i no serà fill de David, sinó de l’Altíssim.

Ser Fill, en el relat mític, no significa generació biològica, sinó heretar la manera de ser del pare, i tenir per model al pare. No serà per tant David ni qualsevol altre ésser humà, el model per a Jesús, sinó Déu. Jesús no pot tenir pare humà, perquè en aquest caso tindria l’obligació d’obeir-lo i imitar-lo.

L’Esperit Sant i la força de l’Altíssim són el mateix. Cobrir amb la seva ombra, fa referència a la glòria de Déu, que en el relat del Gènesi es representa per un núvol, que era signe de la presència activa de Déu.

Sant (= «Consagrat» o «Fill de Déu»), són designacions messiàniques. Són títols que no podem interpretar com afirmació de la divinitat de Jesús. «Consagrat» es refereix sempre a una missió. El rei ungit era des d’aquest instant considerat, fill de Déu.

El diví que es manifesta en la humanitat de Jesús, és a causa de la consagració [messiànica] que obra en ell l’Esperit. L’Esperit no actua sobre el cos (per això l’aspecte biològic no té importància), sinó sobre l’ésser de Jesús, donant-li la seva qualitat divina.

«De la carn neix carn, de l’Esperit neix Esperit», diu l’evangeli de Joan. No és la carn de Jesús la que procedeix de l’Esperit que dona Vida, sinó el seu verdader ésser. Jesús va ser engendrat per obra de l’Esperit Sant, però d’una manera molt més profunda del que ens pensem.

«Sóc l’esclava del Senyor,» Quan ens convencerem de que l’encarnació de Déu no depèn de la perfecció de la persona en que s’encarna! Hem fet tant perfecta a Maria que hem convertit en impossible l’encarnació de Déu en algú que no sigui perfecte.

Per això la bona notícia és que la salvació és per a tothom.

El Déu de Jesús no és ni poderós ni amagat. És un Déu que està absolutament al nostre servei. Depèn només de nosaltres de que el descobrim i el fem visible.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...