MIENTRAS NO VEAMOS CLARO, SERÁN INEVITABLES LOS TROPIEZOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Mc 10,46-52), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

 CONTEXT

Jesús surt de Jericó, camí de Jerusalem. Avui no hi ha ensenyança afegida, la lliçó va en el relat. Estem a l’última escena, abans d’entrar a Jerusalem. 

Marc en aquest relat utilitza uns detalls inèdits. Jesús crida al cec. Li pregunta què és el que vol. Admet el títol de Fill de David. No l’aparta de la gent. La curació no va acompanyada de cap gest. No li ordena que guardi silenci sobre el que ha succeït...

Marc ha deixat clar que el camí cap el Regne és la renúncia i el lliurament fins la mort. No té sentit fer callar ni rebutjar el títol de Messies. Tot es mou en el món dels símbols.

EXPLICACIÓ

«S'estava assegut vora el camí.» Bartimeu és el símbol de la marginació, està fora del camí... El cec tenia el seu paper assignat, (l’exclusió), però no es resigna. 

«Fill de David.» Era un títol messiànic amb concepte equivocat; es considerava que havia de ser un Messies, rei poderós, que s’imposaria a la força. «Fill de David» és el crit dea multitud que el segueix quan entra a Jerusalem. 

«Tothom el renyava perquè callés.» Els qui seguien Jesús no volien saber res dels problemes del cec. No tenia dret a cridar. El poble jueu, tant religiós, pensava que al cec li tocava: aguanta i calla. 

«La gent.» Són la majoria de cristians que segueixen Jesús, però no descobreixen la necessitat d’emprendre un camí nou. 

«Crideu-lo.» Marc destaca el simbolisme del seguiment. Per tres vegades es repeteix el verb cridar. Primer Jesús crida, després ve el seguiment. 

«Llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús.» Jesús valora la situació de manera diferent de com ho fan els seus. El cec que devia caminar tantejant, ara confia en Jesús tot i que no el veu. El mantell representa el refugi on havia estat fins aleshores. Ara tot està en esperança. Confia en Jesús. El miracle el realitza el mateix cec..

«Què vols que faci per tu?» És la mateixa pregunta del diumenge passat a Jaume i Joan. La pregunta és igual, però la resposta és diferent. Els dos germans demanaven privilegis. El cec només demana veure-hi, «poder caminar» amb ell. 

«Fes que hi vegi.» A la Bíblia, «veure» quasi sempre té connotacions cognitives. Veure significa la plena comprensió del que és important per la vida espiritual. 

«Vés, la teva fe t'ha salvat.» Una vegada més, la fe-confiança és el que allibera. Només ell veu Jesús. Només ell el segueix. Només ell se situa al camí... El camí que porta al lliurament total a la creu. Marc deixa ben clar que una resposta autèntica a la crida de Jesús, sempre serà cosa de minories. La multitud que segueix Jesús encara no el veuen. Els deixebles no van entendre Jesús fins després de l’experiència pasqual.

«I el seguia camí enllà.»  El cec, una vegada que ha descobert Jesús, el segueix. Abans estava vora el camí, ara el segueix pel camí. El relat d’una ceguera material es el suport d’un missatge teològic: Jesús és capaç de il·luminar el cor dels homes que estan cecs i en la foscor. Els deixebles demostren una i altre vegada, la seva ceguesa. Un home marginat crida al «fals Messies davídic.» Ara segueix l’autèntic Jesús, que va cap el lliurament total a la creu, i el segueix.

Jeremies, a la lectura primera, ja anuncia que Déu salva del seu poble, no els poderosos, ni els savis, ni els perfectes, sinó els cecs i coixos, i dones amb fills. És a dir, els pobres.

No es el cec el qui està enfonsat en la misèria. La verdadera misèria humana és en els que, tot i seguir Jesús, diuen al cec que calli. Són frases que sentim repetir diàriament. Que callin tots els pobres que molesten! Que s’eliminin els captaires dels carrers! No ens deixen viure en pau!. Per molta gent, també dels que diuen seguir Jesús, no escoltar, no veure la misèria que hi ha al nostre entorn, mirar cap a una altre costat..., és l’única manera de viure tranquils.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...

SOLO EL SERVICIO POR AMOR ME LLEVA A LA PLENITUD HUMANA*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 9,30-37) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

En aquest fragment Jesús anuncia la Passió per segona vegada. Té la seva lògica, perquè aquesta repetició ens pot fer comprendre l’ensenyança del diumenge passat. Jesús travessa Galilea camí de Jerusalem, on l’espera la Creu. L’evangeli no diu expressament que volia passar desapercebut, perquè ara està dedicat a instruir els deixebles. Un nou ensenyament que se centre en la creu.

EXPLICACIÓ

Els deixebles segueixen sense entendre res, tot i que el diumenge passat se’ns deia que Jesús s’explicava «amb tota claredat.» Però, si els feia por preguntar devia ser perquè intuïen que la resposta no els agradaria. Això ens indica que més que no comprendre, el que no volien era acceptar la mort ignominiosa de Jesús. No van entendre el significat messiànic fins després de l’experiència pasqual.

Què discutíeu pel camí? Jesús vol que treguin els seus sentiments més íntims, però ells resten en silenci, perquè no estan d’acord amb el que Jesús els ensenya. Ells encara es mouen en la recerca del domini i el poder. Cal recordar que en aquella cultura el rang de les persones es prenia a pit i era la clau de totes les relacions socials.

Es reuneix amb els deixebles, i els diu: «Qui vulgui ser el primer que sigui l’últim i el servidor de tots». És exactament el mateix missatge del diumenge passat. I el mateix de l’episodi de la mare dels Zebedeus, demanant-li els primers llocs pels seus fills. Jesús no ens demana que no pretenguem ser més, al contrari, ens anima a ser el primer, però per un camí molt diferent al que nosaltres ens apuntem. Tots hem d’aspirar a ser, no només «primers», sinó «únics». Aquesta possibilitat es la grandesa de tot ésser humà.

Déu no vol que renunciem a res. Sovint hem donat la impressió als de fora de que, perquè Déu sigui gran, ens vol a nosaltres petits. Però el que diu Jesús és: Vols ser el primer? Molt bé. ¡Tant de bo estiguéssim en aquesta dinàmica! .

S’apropa a un nen i el posa al mig... El nen abraçat a Jesús no és una estampa bucòlica. Tot i que no és fàcil descobrir el sentit i la connexió amb el que ha succeït. Per això cal aclarir algunes coses. En els temps de Jesús, els nens no gaudien de cap consideració; eren simples instruments dels grans que els utilitzaven com petits esclaus.

Jesús no s’apropa un nen petit digne de llàstima, sinó a un xicot que ja es pot valer per si sol. Recordem que a l’episodi de la filla de Jaire, Marc repeteix quatre vegades la paraula «paidión» per referir-se a la nena de 12 anys. En aquest context, el nen, seria un servidor de la casa, l’últim de tots.

Qui acull un nen com aquest, m’acull a mi. No es tracte de manifestar afecta o protecció al dèbil sinó d’identificar-se amb ell.

Qui m’acull a mi, acull a qui m’ha enviat. Aquest pas és molt important: acollir Jesús és acollir al Pare. L’essència del missatge de Jesús consisteix en aquesta identificació. .

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 391-marcos

PARA SABER QUIÉN ES JESÚS, TENGO QUE SABER QUIÉN SOY YO*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 8,27-35) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

En aquest relat, Jesús està a Cesarea de Filip, al capdamunt del riu Jordà, pels contraforts de l’Hermon, la muntanya on neix. En aquest episodi Jesús comença a proclamar un missatge nou, el de la creu, anant més enllà dels límits de la comprensió. A la vegada, inicia el «camí» cap a Jerusalem on consumarà la seva obra.

EXPLICACIÓ

La doble pregunta de Jesús fa pressuposar que esperava una resposta diferent. Pere li diu amb tota rotunditat: «tu ets el Messies», pensant en un messianisme gloriós, lluny de com el comprenia Jesús. A Pere se li fa difícil entendre que el Messies pugui ser humiliat fins a l’aniquilació total. Per aixó increpa a Jesús per parlar-los-hi de la creu.

Cal que el Fill de l'home pateixi molt.

«Fill d’home»: significa «pertànyer a la raça humana, però en plenitud». I per cert, és l’únic títol que Jesús s’atribueix.

«Cal que»: no al·ludeix a cap necessitat metafísica o a una voluntat externa de Déu, sinó a l’exigència de l’home verdader.

«Pateixi molt»: fa referència no només a la intensitat del sofriment en un moment determinat (la seva mort), sinó a la multitud de moments de dolor que es produiran al llarg de tota una vida.

Jesús proclama, «amb tota claredat», que la seva missió va al contrari del que esperaven els jueus i també esperaven els deixebles. Res de poder ni de domini sobre els enemics. Tot el contrari. Deixar-se matar abans de fer mal a ningú. Pere es veu obligat a dir-li a Jesús allò que ha de fer, perquè la seva postura equivocada li fa pensar que Déu no pot estar d’acord amb el que acaba de proposar Jesús, com itinerari de salvació.

Jesús respon a Pere, però dirigint-se a tots els deixebles, per tal de que s’assabentin del gran error que suposa no acceptar el messianisme del lliurament i la creu. És un missatge irrenunciable. El que Pere li proposa a Jesús és el mateix que li proposà Satanàs en el desert: el poder i la glòria. Però aquesta no és la «manera de pensar de Déu.»

«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix,»

Ara el que Jesús ha dit de si mateix ho aplica a la gent. No és fàcil entendre el verdader significat d’aquesta frase. Implica desfer-se del jo fals com a condició ineludible per a poder seguir pel camí que Jesús proposa.

«Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà,»

És difícil descobrir el sentit d’aquesta frase. «Psykhe», no pot voler significar vida biològica, perquè diria «bios»; tampoc significa ànima perquè és un concepte de la filosofia grega, no dels jueus. Per tant, ens obliga a anar més enllà de les paraules, i entendre que es refereix a buscar la plenitud de la vida en la seva totalitat.

Qui no és capaç de superar el seu propi jo i no deixa de preocupar-se per a ell mateix, destrueix la seva existència. Tanmateix, qui superant el seu egoisme, descobreix el seu ser verdader i actua en conseqüència, lliurant-se als altres, donarà ple sentit a tota la seva vida i aconseguirà la seva verdadera plenitud humana.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

 SI NO VEO A DIOS EN EL OTRO, MI DIOS ES UN ÍDOLO*

Alunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 7,31-37) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

L’episodi de la narració d’avui, no té una localització precisa. Només sabem que ve de Tiro al Llac de Galilea, passant pel camí de Sidó, travessant la Decàpolis. Podem suposar, doncs, que és a la Decàpolis, que és terra de pagans. Marc no és massa precús en geografia, i situa Jesús on teològicament li interessa.

EXPLICACIÓ

Els jueus consideraven que una persona sordmuda o cega o coixa, no era només un problema de salut sinó, sobre tot, un problema religiós. Això volia dir que les forces del mal se sobreposaven a les del bé, que Déu l’havia abandonat, i la institució religiosa estava obligada a fer el mateix. Però Jesús, amb la seva actitud, manifesta que Déu està a prop dels marginats i dels que pateixen. Jesús els cura per treure’ls de la marginació, i denunciar que, si la religió margina, no ho fa en nom de Déu.

Marc, en el següent relat incideix sobre el mateix. La curació d’un cec. Utilitza els mateixos simbolismes i detalls: és presentat pels altres, el separa de la multitud, li aplica saliva i li mana guardar silenci.

Pels profetes, la ceguera i la sordera són símbols de resistència a la paraula de Déu. En els evangelis simbolitzen la incomprensió i resistència al missatge de Jesús.

Sord i mud a l’ AT, era, simbòlicament, el que no volia escoltar la paraula de Déu i per tant, tampoc podia complir-la o proclamar-la. Si tenim en compta que la religió jueva es basava fonamentalment en el compliment, de la Llei, qui no la podia escoltar ni proclamar, quedava exclòs.

La imposició de les mans signe de la comunicació de l’Esperit. La mirada al cel era signe de relació íntima amb Déu. Apartar-lo de la gent era separar-lo del móno. El dit fa referència al dit de Déu que actua amb força. La saliva es considerava com el vehicle de l’Esperit. Aparentment Jesús actua com un sanador. Però els taumaturgs tractaven de fer les seves guaricions amb la màxima ostentació possible. L’objectiu de Jesús és molt diferent..

Jesús, a les benaurances vol deixar molt clar que el regne de Déu està obert a tots, siguin quines siguin les seves circumstàncies personals. El regne de Féu és dins de cadascú, és la descoberta de Déu en el més pregon de l’ésser humà. Uns vegada que es descobreix aquesta dinàmica, cal actuar a favor del Regne.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

 LO CONTRARIO DE MORDER A OTRO: HAY QUE DEJARSE COMER*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 6,60-69) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Som al final del desenllaç i cal discernir: Accedim a la Vida verdadera o ens mantenim en la pura materialitat. Mantenir-se en el camí fàcil, és hedonisme. El camí difícil és el que planteja Jesús.

Jesús ens demana que sortim de l’«ego» raonable i ens oferim als altres. Substituir l’amor a Déu per l’amor als altres. Sembla un absurd! El primer dels manaments no ens parla de donar «glòria» a Déu?

És l’esperit qui dona vida. Aquesta afirmació és la clau per entendre aquest capítol 6^è de l’evangeli de Joan. Aquí, carn i esperit no es refereixen a dues realitats concretes i contràries, sinó a dues maneres d’entendre l’existència humana. Només una actitud espiritual pot donar sentit a la vida humana. La materialitat, la carn, només pot aconseguir una limitació radical, i per tant, retalla la verdadera vida humana.

No és fàcil entendre el que vol dir Jesús, quan per una banda ens ha dit que hem de menjar la seva carn, i ara ens diu que la carn no val per res. Però no es tracte d’una contradicció, Jesús vol que descobrim que el valor de la «carn» li ve quan es posa al servei de l’esperit.

Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. S’ha d’anar més enllà de les paraules i descobrir l’esperit al que fan referència. Com en el discurs de Nicodem i el de la Samaritana, la referència a l’esperit esdevé la clau per entendre el missatge de Jesús. «El que neix de la carn és carn, el que neix de l’esperit és esperit.».

Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. El projecte creador és del Pare que ofereix a la humanitat la plenitud de Vida.

Jesús és qui executa el pla. Qui rebutja el projecte de Déu, no acceptarà mai a Jesús. Sense una experiència de Déu, les paraules més sublims queden buides. Com deia Plotí: «Parlar de Déu sense una virtut autèntica, és xerrameca.»

Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. Fins ara, els que el criticaven i murmuraven eren els «jueus», ara són els «deixebles» els qui decideixen abandonar-lo.

Llavors Jesús digué als Dotze: ¿També vosaltres em voleu deixar?

Jesús accepta el repte. Està disposat a quedar-se completament sol, abans de rebaixar la radicalitat del seu missatge. La pregunta traspua amargura, però a la vegada manifesta la seva convicció en la bondat del projecte..

Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, Pere, diu l’única resposta que es pot donar a les paraules de Jesús. «Nosaltres creiem.» Però són molts els qui se senten més segurs complint la Llei que creure en les promeses de la Vida nova predicada per Jesús.

Resum: Si descobríssim que la medul·la del missatge de Jesús és que ens hem de deixar menjar, quants cristians quedarien? Doncs això és el que ens demana Jesús. Abans de mossegar l’altre, ens hem de deixar menjar!.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

 DARSE A LOS DEMÁS, SIN TRUCOS DE MAGIA*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 6,51-58) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’eucaristia és una realitat profund i complexa, que forma part de la tradició més antiga. És possible que sigui la realitat cristiana més difícil de comprendre i d’explicar.

De la meva experiència amb la jerarquia puc explicar.

- El primer em van dir: «T’exigim que no afegeixis res al text de la celebració de l’eucaristia.»

- Un segon em va dir: «has de fer com el farmacèutic, que dispensa pastilles al client sense explicar-li el procés del laboratori.» A aquest li vaig replicar: «l’aspirina té un efecte ràpid comprovable encara que qui la pren no sàpiga res de l‘àcid acetilsalicílic; però la comunió no produeix aquest efecte automàtic.»

Es precís superar aquesta visió raquítica o errònia dels sagraments.

1.- Cap cristià acceptaria que l’eucaristia com un fet màgic. Tot i que el fet litúrgic guardi una certa relació amb el que els diccionaris defineixen com màgia.

Trento va afirmar que a l’eucaristia es produeix una «transsubstanciació.» Però cal advertir que «substància» i «accident» són conceptes metafísics.

2.- No hem de confondre eucaristia amb comunió. La comunió és només la darrera part del ritu i sempre referida a la celebració d’una eucaristia. Una eucaristia sense comunió, igual que una comunió sense eucaristia, deixarien el sagrament incomplet.

Joan parla del pa de vida com aliment. Però compta, alimentar-se és sinònim de «creure en mi» i «el qui ve a mi.»

3.- A les paraules de la consagració, «cos» no significa cos; «sang» no significa sang. No es tracte pas del sagrament de la carn i la sang físiques de Crist.

M’explico. A l’antropologia jueva, el ser humà no està constituit per ànima i cos (concepció grega). L’home és una unitat indivisible, però podem descobrir en ell quatre aspectes: Home-carn, home-cos, home-ànima, home-esperit.

Home-cos, pels jueus del temps de Jesús, és el ser humà en tant que subjecte de relacions amb els altres. El que avui en diem persona. Per tant, quan Jesús diu: «aquest és el meu cos», a llenguatge d’avui, està dient: això sóc jo, aquesta és la meva persona, estic aquí per deixar-me menjar.

En el cas de la sang: Pels jueus la sang era la vida. ¡Compta! No símbol de vida, sinò la mateixa vida. Per això, quan Jesús diu: «això és la meva sang vessada», està dient que la seva vida, no la seva mort, és lliurada als altres. Tot ell és al servei de tots.

4.- L’eucaristia no la celebra el sacerdot, sinó la comunitat. El capellà pot dir missa. Només la comunitat pot fer present el do de si mateix que Jesús va significar al darrer sopar.

L’eucaristia és el sagrament de l’amor. No hi pot haver signe d’amor en absència de l’altre. Per això diu Mateu: «on dos o tres estan reunits en el meu nom, allà estic jo, enmig d’ells.»

5.- La comunió no és un premi pels bons, «els qui estan en gràcia», sinó un remei pels desgraciats que necessitem descobrir l’amor gratuït de Déu. Només si em considero pecador tinc necessitat de celebrar el sagrament.

6.- El que signifiquen el pa i el vi no és Jesús en ell mateix, sinó Jesús com a do. El do d’ell mateix que ha manifestat al llarg de la seva vida i que l’ha dut a la plenitud, identificant-se amb el Pare.

Queda clar que l’eucaristia no és un producte més de consum que em proporciona seguretats a canvio de res. Podem oir missa sense que això no ens obligui a res, però no es pot celebrar l’eucaristia i quedar-se igual. Si la celebració no canvia la meva vida, en alguna cosa, és que la he reduït a un simple ritus folklòric.

7.- «Feu això», no fa referència a perpetuar un acte de culte. Jesús vol dir que repetim el significat del que ell acaba de fer. Això sóc jo que em trossejo i em dono per a ser menjat...

8.- Els signes de l’eucaristia no són el pa i el vi, sinó el pa partit i el vi vessat. Als primers segles, l’eucaristia rebia per nom «la fracció del pa.». No es tracte del pa com a cosa, sinó del gest de partir i menjar.

Al partir-se i deixar-se menjar, Jesús fa present Déu, perquè Déu és do infinit, lliurament total a tots i sempre. Això heu de fer vosaltres si voleu ser cristians: partir-vos, repartir-vos, deixar-vos menjar, és a dir, desaparèixer a benefici dels altres.

El signe del vi encara és més radical. Quan Jesús diu: això és la meva sang, està dient: això és la meva vida que s’està vessant, consumint, a benefici de tots.

Això d’apropiar-se de la vida (la sang) d’un altre, pels jueus era un horror, Però Jesús pretén això: Heu de fer vostra la meva pròpia vida. Heu de viure igual com jo he viscut.

Celebrar l’eucaristia és comprometre’s a fomentar la unitat, l’harmonia, l’amor, la pau.

L’eucaristia és un sagrament, que es produeix quan el signe (una realitat que entra pels sentits) connecta amb la realitat transcendent que no podem veure ni tocar. Trento, va definir l’eucaristia com sagrament, és a dir, igual que els altres sagraments, com a cosa sagrada. Una realitat significada que és el que li dona sentit.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

 EN LA "CARNE" DE JESÚS DEBEMOS DESCUBRIR LO DIVINO*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 6,41-51) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta Fray Marcos

Entre els jueus i Jesús es va aprofundint en el que ell ensenya i el que ells creuen entendre. El missatge segueix essent el mateix, però va manifestant-se l’enorme diferència entre allò que ells han aprés dels rabins i el que Jesús els vol transmetre. Recordem que el balans final no pot ser més desolador; dels cinc mil –del mracle dels pans i els peixos--, en van quedar només dotze i un va ser Judes.

El criticaven. Referència a l’AT. «Criticaven» és el mateix verb que s’utilitza quan es parla de les murmuracions dels israelites contra Moisès per no donar-los-hi menjar en el desert. Jesús els recorda, que els israelites no van confiar en Moisès com ara els jueus no confien en ell.

¿Aquest no és el fill de Josep? Per la mentalitat de l’època, que no superava la idea d’un déu antropomòrfic, la seva lògica és aclaparadora. Si és fill de Josep i Maria, no pot ser fill de Déu. Avui entenem que la paternitat de Déu i de Josep són realitats de distinta naturalesa. Els cristians també hem caigut a la trampa: Si Jesús és fill de Déu no ho pot ser de Josep...

«Ningú ve a mi si no és el pare qui l’atrau. La verdadera REALITAT de Déu no es pot expressar en paraules. Per això trobem contradiccions aparents en els evangelis. Jesús mateix ho diu en un altre lloc: «Ningú va al Pare bi no és per mi.».

«Jo el ressuscitaré l’últim día.» Compta amb la paraula. Ressuscitar és una manera de dir que a la Vida, la mort no l’afecta. La Vida definitiva ha de tenir un aliment transcendent. Un aliment que té el mateix origen que té aquesta Vida, que és Déu. «L’últim dia», aquesta Vida seguirà essent idèntica a la d’avui.

«Tots seran deixebles de Déu.» També Jesús és deixeble, el millor, és per això que a la vegada pot ser mestre. Anar a Jesús, com anar al Pare, és sinònim de coneixement. Conèixer-los no per la raó, sinó per la vivència. «Aquesta és la salvació, que et coneguem a tu, únic Déu verdader i al teu enviat, Jesucrist.»

«Els vostres pares va menjar el manà en el desert, però moriren.» El manà alimenta el cos que ha de morir. Jesús, en tant que pa de Vida, alimenta l’esperit que no mor. Aquesta és la deiferència.

La expressió «pa de Vida» és d’origen joanic. La VIDA, amb majúscules, és el tema fonamental de tot l’evangeli de Joan. Es tracta de la mateixa Vida de Déu. Més endavant ens dirà: «El Pare que viu m’ha enviat i jo visc pel Pere.»

«Jo sóc el pa viu baixat del cel, el qui menja d’aquest pa viurà per sempre.» Ees tracte d’una frase resum. Jesús és l’aliment de la verdadera Vida. Aquest és el missatge concís i sublim de la comunitat de Joan. Déus ho és tot per Jesús, i ho ha de seguir sent per a tots nosaltres.

«El pa que jo us donaré és la meva carn per la vida del món. Acostumats a pensar en un Déu transcendent, no poden comprendre que es pugui manifestar en la carn. Recordem que «carn» pels jueus, era el mateix ésser humà en el seu aspecte més baix; allò que el feia limitat i contingent; allò pel que li venien tots els «mals»: dolor, malaltia, mort... És tal vegada l’afirmació més contundent sobre l’encarnació a tot el NT. Per a ells, Déu era el contrari a qualsevol limitació. Per a ells un Déu-carn, un Déu ·ñimitat» és inacceptable.

Jesús vol que vegin que l’Esperit es manifesta sempre en la carn. No hi poden haver do de l’Esperit on no hi ha carn. El significat d’aquesta afirmació s’ha de completar amb el que dirà una mica més endavant: «L’esperit és el que dona Vida, la carn no val per a res.»

La grandesa de la carn consisteix en que està informada i transformada per l’Esperit, sense deixar de ser carn. Des d’ara, només podrem trobar Déu en la realitat concreta i en l’Home. Aquesta transformació és la que està manifestada en l’evangeli de Joan des del principi. Pensem en el diàleg amb Nicodem: «S’ha de néixer de nou.» «El que neix de la carn és carn, el que neix de l’Esperit és Esperit».

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com