Basta con salir al encuentro del hermano que te necesita*

Claus d’interpretació extretes del comentari a l’evangeli (Mt 25,31-46) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

Estem a l’últim diumenge del temps litúrgic amb dues celebracions que se solapen: la festivitat de Crist Rei de l’Univers i el 34é diumenge del temps ordinari, amb la lectura de la paràbola del Judici Final. Ambdós molt complicats

La Festa de Crist Rei la va introduir el papa Pius XI, el 1925 quan l’Església estava perdent poder, prestigi i influència a la societat occidental i la jerarquia seguia oposant-se a la modernitat i somiava en una possible «restauració» instaurant aquesta figura de Jesús.

Però, resulta que Jesús mai havia reivindicat un regne per a ell, tot el contrari. El que deia és: «Qui vulgui ser primer , que sigui el servidor.» I això és el que deia i feia. «No va venir a ser servit sinó a servir.»

És més- Després del dejuni al desert se li presenta com una temptació ser amo i senyor del món, i ho reburja.

També, després de la multiplicació dels pans i els peixos, Joan ens diu: «Veient Jesús que el volien fer rei, es retirà a la muntanya tot sol.»

I, quan Pilat fa posar el títol sobre la creu: «Aquest és el rei dels jueus» ho fa burlant-se d’ell i dels jueus. No serà també una burla anomenar Jesús rei de l’univers?

Jesús es va ocupar del Regne de Déu.

Quan els jueus entren a la terra promesa demanen a Déu un rei. Cosa que els profetes consideren una traïció, però acaba sent la clau de tota l’apocalíptica. El final de la història serà el Regne de Déu el que se sobreposarà a tots el altres.

La característica fonamental del regne que predica Jesús, és que no l’hem d’esperar, ja està aquí, entre nosaltres. De fet, no es tracte d’un regne extern, sinó del que ja tenim dins nostre.

El Regne de Déu és un regne d’AMOR. Un regne d’actituds vitals. Quan ens apropem al que ens necessita, preocupant-nos per ell, fem present el Regne de Déu.

Jesús respon a la pregunta de Pilat: «El meu regne no és d’aquest món.» I, davant de la insistència, afegeix: «Sí, sóc rei, per això he vingut al món, per a ser testimoni de la veritat.»

Ser testimoni de la veritat és ser autèntic. L’única manera de ser amo d’un mateix, de tota la realitat i així aconseguir la plenitud humana i manifestar el Regne de Déu.

Pel que fa a l’evangeli d’avui, Mateu ens diu: els que pertanyen al Regne de Dú són aquells que s’han preocupat pels dèbils.

El Regne, «que és el mateix Déu», es fa plenament present cada vegada que un ésser humà actua des del seu verdader ésser. Ho fa present Jesús i ho va fer Teresa de Calcuta. Que el Regne es faci present, ara i aquí, només depèn de tu. Ni que no reconeguis a Crist. N’hi ha prou en sortir a l’encontra del germà que et necessita.

Aquesta paràbola no parla de religió. La pertinença al Regna no depèn d’una actitud religiosa, sinó d’una actitud vital amb relació als dèbils, la preocupació per l’altre.

*.- Veure oriinal. https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

SOMOS EL TALENTO A DESCUBRIR*

Claus d’interpretació extretes del comentari a l’evangeli (Mt 25,14-30) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

Mateu avui ens parla de ser responsables. Tots hem d’aportar a la comunitat allò que se’ns demana, o sabem que la comunitat necessita, sense defraudar a Déu ni als altres. De forma que se’ns puguin demanar responsabilitats per allò que no fem, o no fem bé.

EXPLICACIÓ
El «talent» era com un bitllet de bank o un pagaré, de gran valor. Equivalia a 26,41 kilos de plata = 6.000 denaris; el salari de 16 anys d’un jornaler. Això és importat a l’hora d’evaluar la realitat espiritual.

Cal tenir present que la norma jurídica establia que si es guardava diner que es tingués en custòdia, envoltat amb un mocador (de cap) i s’enterrava, en cas de pèrdua no n’era responsable civil. Per tant, era la forma més segura de guardar-lo.

Una interpretació errònia d’aquest text seria creure que aconsella produir i acaparar bens materials. D’aquesta interpretació en va néixer el capitalisme.

També seria una equivocació interpretar que els «talents» són com qualitats de la persona.

Què significa tenir talent? En l’ordre de les qualitats estem obligats a desplegar totes les possibilitats, però sempre pensant en el bé de tots i no emprar la major intel·ligència, el major enginy, les majors habilitats o la major preparació, per a acaparar més, deixant sense res als menys capacitats. I, a sobre, donant gràcies a Déu per ser més llestos que els altres.

Els talents s’han de fer fructificar però no tot té la mateixa importància. Els éssers humans tenim alguna cosa essencial i moltes més accidentals. El més important és l’essència que constitueix a l’home com a tal. Aquests és el talent verdader. Tot el que tinc (accidental) no pot ser la preocupació principal. Els talents de que parla l’evangeli, són les realitats que fan que l’home sigui més humà. Ser més humà significa estimar més. I estimar vol dir servir als altres.

La paràbola es refereix a uns talents que són els bens essencials que hem de descobrir. La paràbola del tresor amagat és una pista, si entenem que dintre nostre hi ha un tresor de valor incalculable. I la primera obligació que tenim és descobrir aquesta realitat.

La «bona notícia» seria que tots poséssim aquest tresor al servei de tots. En això consistiria el Regne predicat per Jesús. El relat del diumenge passat, el d’aquest i el del proper diumenge tenen un final pràcticament igual: «Entraran al banquet de boda», «Entre a celebra-ho amb el teu Senyor», «Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne.» Posseir el Regne i Banquet són símbols de plenitud.

*.- Veure oriinal. https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

 LA GLORIA ESTÁ EN SERVIR*

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mt 25,1-13) Font: Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

Vetllar, estar preparats. Això és el que llegirem en els propers diumenges, últims de l’any litùrgic. Però, preparats no per la mort, sinó per la vida, perquè sempre mantinguem la torxa encesa i siguent llum, tots els instants de la nostra vida, ens pugem salvar amb Crist.

El que dona sentit a la nostra vida no és la mort, sinó al revés. Només aprenent a viure s’aprèn a morir.

No sabem ni el dia ni l’hora, però no morirem desatesos. Jesús va dir: «Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20).

EXPLICACIÓ

El punt d’inflexió de la paràbola està en la falta d’oli per tal que les torxes puguin mantenir-se enceses.

El relat del nuvi que esperen les noies està agafat de la vida quotidiana. En aquell temps, el nuvi anava a buscar la núvia per portar-la a casa seva. Les amigues acompanyaven la núvia i com que la cerimònia es feia quan es ponia el sol, s’havien de portar torxes enceses per il·luminar el camí.

La importància del relat no el té la núvia, ni el nuvi, ni els acompanyants. El que el relat destaca és la llum. La llum és el que determina que les noies entrin o no al banquet. Per això l’oli que portaven les noies prudents esdevé tant important per a mantenir la torxa encesa.

Jesús havia dit: «Jo sóc la llum del món.» I també: «vosaltres sou la llum del món.»

La primera lectura ens pot ajudar a trobar el sentit de la paràbola: «Fàcilment trobaran la saviesa els que l’estimen i la cerquen» (Sab 6,13-16) La verdadera saviesa és trobar la manera de donar sentit a la vida. Donar sentit a la vida és més important que la pròpia vida, és la tasca més específicament humana i no ens ve donada. Hem d’estar alerta i buscar-la: Aquesta és l’advertència de la paràbola. Si estem dormint podem perdre l’oportunitat de descobrir la Saviesa.

Quin és l’oli que mantén encesa la torxa? Jesús va dir: «Aquell que escolta les meves paraules i les posa en pràctica s’assembla a l’home sensat que construeix sobre la roca.» (Mt 7,24-27).

La llum que il·lumina són les obres. L’oli que alimenta la flama, és l’amor. La persona sensata no ho és pel coneixement superior que tingui sinó per la seva actuació.

Les noies sensates no donen olí a les altres, no pas per egoisme: és que no es pot estimar en nom d’una altre persona, o considerar com a pròpia la donació que fa un altre. Per tant, la nostra torxa no pot fer llum amb l’oli d’un altre.

El sentit de tota una vida no es pot improvisar en un instant. Només amb el que hi ha de Déu en mi, descobert, reconegut, desenvolupat, puc considerar que sóc llum.

*.- Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

PARLEM DELS ABUSOS SEXUALS DE CLERGUES I RELIGIOSOS

Per: Jaume Rocabert i Cabruja

Durant els anys que es produïen els escandalosos abusos, els aleshores nens i nenes, que foren l’objecte dels esmentats abusos, ja sigui perquè vivíem sota el regim del nacional catolicisme franquista, ja sigui per por a comentar-ho als pares, o perquè aquests no ens sabien res o perquè també ells tenien por a denunciar-ho, el cas és que els pocs abusos que sortien a la llum, la jerarquia ho silenciava, sense prendre cap mesura ni disciplinària ni molt menys d’expulsar els abusadors del sacerdoci o de la corresponent ordre religiosa a que pertanyien. El modus operandi habitual, fou traslladar als abusadors a un altre destí on seguien abusant i deixant-se portar pel seus instints malèfics.  

Un cop la premsa ha publicat els diferents casos d’abusos comesos per sacerdots i religiosos, el president de la Conferència Episcopal Espanyola, a diferencia d’algunes de les ordres religioses que obertament s’han manifestat disposades a indemnitzar a les víctimes, ha desqualificat el document presentat pel Defensor del Poble, Angel Gabilondo, i a la manera protocol·lària, ha demanat perdó tardanament, però manifestant –sense argumentar-ho- que l’esmentat Gabilondo menteix i que el número de víctimes és menor del que fa esment el citat document, que quantifica amb 440.000 persones les que haurien patit abusos dins l’Església. 

El periodista Jordi Llisterri, desgrana a Catalunya Religió del passat diumenge 29 d’octubre, la resultant de l’enquesta demoscòpica que sobre aquesta qüestió del abusos es feu a 8.000 ciutadans, del quals un 0,6%, diuen haver estat víctimes d’abusos sexuals per part de capellans i religiosos, que sumant els que diuen que l’abús fou en un entorn religiós, el total seria del 1,13%, la qual cosa ens descriu que l’actual població major de 18 anys, sobre un total de 39,4 milions, dóna la xifra dels 440.000 persones que patiren abusos dins l’estructura eclesiàstica i que uns 200.000, l’haurien comés capellans.

És evident que la quantitat de 440.000 menors (avui majors de 18 anys) que en el seu dia foren objecte d’abusos sexuals, és una xifra que certament horroritza, però que al cardenal Omella, president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) l’hagi esgarrifat tant que l’ha volgut reduir, em sembla força penós, doncs ni ell, ni molts menys la resta dels demés bisbes que la composen, en cap moment han parlat d’indemnitzar a les víctimes ni tampoc han fet esment del greu pecat comés pel clero, ni del seu doble pecat d’ocultació i silenciar-lo que, es miri com es miri, és tant o més greu el dels membres de la jerarquia eclesiàstica, justament perquè, molts d’ells, també estigueren directa o indirectament, no només involucrats amb els esmentats abusos, sinó que no feren absolutament res de res fins que el problema els hi ha esclatat a les mans. Però encara pitjor que això, és que els bisbes espanyols pretenien que fossin els tribunals eclesiàstic i no els civils, els que  jutgessin als violadors, malgrat els escandalosos precedents d’haver silenciat les sinistres violacions.

Per definició, qualsevol religiós, sacerdot, bisbe i més encara qualsevol cardenal, haurien de ser exemple de virtut, d’humilitat i, molt especialment, del testimoni quotidià de l’únic mestre i senyor que tenim els cristians i que no és, ni pot ser cap altre que Jesús de Natzaret!

Girona, 3 de novembre del 2023

       

              

 NO LLAMÉIS A NADIE «PADRE»*

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mt 23,1-12) èr: Fray Marcos – Fe adult

CONTEXTO

Seguimos con el mismo discurso. Después de la controversia, que duró varios domingos, Mateo sigue hablando para su comunidad y poniendo en boca de Jesús lo que quiere decir él a aquellos cristianos. Su intención es hacer ver la diferencia entre el antiguo Israel y la nueva comunidad.

En el relato de hoy, Jesús no habla a los fariseos, sino a la gente y a sus discípulos. Este texto prepara las siete maldiciones que pone el evangelio en boca de Jesús: "Ay de vosotros, letrados y fariseos hipócritas..." Mateo pide a su comunidad que no caiga en los mismos errores que critica. Su preocupación está justificada, porque el cristianismo cayó muy pronto en un fariseísmo mayor que el judío.

EXPLICACIÓN

Nos llevaría demasiado tiempo el explicar cada una de las frases que hemos leído. Vamos a revisar sólo algunas. La verdad es que hoy no se necesita ninguna exégesis especializada. Se entiende todo perfectamente. Otra cosa es que nos interese, de verdad, seguir las directrices del evangelio.

De muchos, que se encuentran hoy sentados en cátedras, se podía decir lo mismo que el evangelio dice a los fariseos. ¡Qué poco han cambiado las cosas! El texto sigue teniendo hoy una rabiosa actualidad.

El ambiente reflejado en este texto, no es el del tiempo de Jesús, sino el de la comunidad de Mateo, cuando escribe su evangelio. El judaísmo del tiempo de Jesús, estaba integrado por numerosas organizaciones, partidos y sectas, que tenían distinta manera de ver y practicar la religión. Jesús, criticó a muchos de esos grupos, pero los furibundos ataques contra los fariseos que aparecen en los evangelios, seguramente no corresponden a Jesús, sino a una situación que comienza a partir de la destrucción de Jerusalén en el año 70.

Fue entonces cuando, desaparecido el sacerdocio, los fariseos se hicieron con el absoluto control del judaísmo e impusieron a todos su manera de pensar. Solo entonces decidieron expulsar del judaísmo a los cristianos y declararles formalmente herejes.

Lo que reflejan los evangelios es la reacción de los cristianos contra esos fariseos, que se mantuvo a través de los siglos. En el texto de hoy encontramos dos pistas para descubrir que esas palabras no las dijo Jesús:

a) Nunca pudo decir que el único Señor era él mismo.

b) La denominación de "hermanos", que el evangelista pone en boca de Jesús, fue un distintivo de la primera comunidad cristiana.

El saber que no lo dijo Jesús no resta un ápice la importancia de la advertencia a aquellas primeras comunidades.

"Ellos no hacen lo que dicen". No es exacto que los fariseos fueran por definición "fariseos". Eran cumplidores, pero su rigorismo en la interpretación de la Ley les obligó a disimular que eran incapaces de cumplirla, para poder seguir exigiendo a los demás lo que ellos no hacían. Pero el engaño mayor consistía en exigirles en nombre de Dios unas prácticas que no les podían traer salvación, porque no eran más que preceptos humanos.

"Cargan a la gente con fardos pesados e insoportables". Eran 613 los preceptos que tenía que cumplir todo israelita para ser fiel a la Ley y, según algunos, todos tenían la misma importancia. En ese fárrago de prescripciones, la vida humana quedaba aprisionada y las personas sumidas en una frustración alienante. Recordemos que Jesús había dicho: "Mi yugo es llevadero y mi carga ligera".

"Todo lo que hacen es para que los vea la gente". Cuando se pone la perfección en el cumplimiento de normas externas, sólo caben dos salidas:

En la medida que la alcances, la soberbia. Soy más que los demás y puedo mirarlos por encima del hombro.

En la medida que no la alcanzas, la simulación. Lo que los demás piensen de mí es más importante que lo que soy realmente. De ahí el afán por exagerar todos los signos externos de religiosidad. Hoy sigue habiendo cristianos que están es esa misma dinámica.

"Vosotros, en cambio..." Aquí tenemos la clave del texto. La nueva comunidad no debe comportarse como los fariseos, sino desde la autenticidad. Esto es lo que quiere dejar claro Mateo. El mensaje central del evangelio consiste en abandonar todo intento de superioridad y entrar en una dinámica de servicio incondicional a los demás. Cuando Juan habla del pecado del mundo, se refiere siempre al oprimir o al dejarse oprimir.

"No os dejéis llamar maestros, no llaméis a nadie padre, no os dejéis llamar jefes". ¡Qué poco dura lo auténtico! Seguramente ya se empezaba a estructurar la comunidad y ya había, en aquella época, quien quería ser más que los demás. Los seres humanos somos capaces de remover el cielo y la tierra, con tal de justificar el estar pon encima de los demás y de alguna manera someterlos y utilizarlos en beneficio propio.

"El primero entre vosotros será vuestro servidor". Jesús exige lo que él vivió. El mismo Jesús comenta esto en otro lugar: "lo mismo que el Hijo de hombre no ha venida para que le sirvan, sino para servir y dar su vida en rescate por todos". Recordad que cuando Juan dice "dar su vida", no emplea "zoe" ni "bios", sino "psiques". No está hablando de la vida biológica o zoológica, que entregó en la cruz, sino de la vida sicológica (propiamente humana) que pone al servicio de los demás durante su vida biológica.

*.- Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

 HABLEMOS DEL AMOR, UNA VEZ MÁS*

Algunes idees extretes i reinterpretades del comentari a l’evangeli (Mt 22,34-40) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

A Jesús li preparen trampes, Els fariseus i els herodians el volen comprometre amb la pregunta sobre el tribut al Cèsar. El saduceus el volen ridiculitzar amb allò de la resurrecció i els set germans que es casen amb la viuda. Ara, els fariseus hi tornen, i un d’ells, que era mestre de la Llei, li pregunta sobre el «manament més gran.»

La pregunta no té res de senzilla. Els mestres de la Llei consideraven que tots eren iguals d’importants i d’obligat compliment. Altres defensaven que la primera de les obligacions d’un jueu era respectar el «sàbat». I encara hi havia uns altres pels qui el principal manament era «estimar els altres». Jesús no es talla i diu que els manaments principals són dos.

Marc i Mateu coincideixen en dir que Jesús posa en primer pla la «shema» (Escolta Israel...) que cada israelita pietós ha de recitar dues vegades al dia. (Dt 6, 4-9) però afegint-hi un segon: «Estima els altres com a tu mateix» fent referència al Levític (Lv 19,18)

En l’evangeli de Lluc es presenta diferent. Jesús li contesta al mestre de la Llei amb una altre pregunta: Què hi ha escrit a la Llei? I el lletrat coincideix en la resposta. (vg Lc 10,27)

L’originalitat de Jesús és la d’identificar el primer i el segon manament; l’estimació a Déu amb l’amor als altres. No només al «proïsme» que significa estimar els de la teva ètnia o poble (els del costat), sinó «els altres», a la himanitat sencera.

Joan, que escriu el seu evangeli molt més tard, posa en boca de Jesús un nou manament: «Que us estimeu els uns als altres.» (Jn 13,34). Però en realitat no és un nou manament, sinó l’amor a Déu i els homes, que surt de dins i es projecta cap enfora. «Un amor que respongui a l’amor de Déu.» (vg Jn 1,16). Un amor que faci inútil tota llei, norma o precepte, imposats.

Pau ho diu amb molta claredat: «Qui estima ja compleix amb la resta de la Llei.» Sant Agustí ho recull i ho expressa així: «Estima i fes el que vulguis.» .

Moisès va proclamar uns manaments per unir el poble, per a preservar el grup de la seva destrucció: no mataràs, no robaràs, no siguis adúlter...

L’originalitat de Jesús, com es va veure el diumenge passat, és el de donar valor a la persona en tant que persona, no pel fet de ser d’una ètnia, d’un poble o d’un grup. L’home és propietat de Déu. I així com s’ha de «retornar» al Cèsar el que és del Cèsar, l’home ha de retornar a Déu, estimant-lo per sobre de totes les coses i estimant als altres, com un s’estima a sí mateix.

*.- Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-

 ALGUIEN ESTÁ ARRIBA PARA SERVIR MEJOR A LOS DE ABAJO*

Algunes idees extretes i reinterpretades del comentari a l’evangeli (Mt 22,15-21) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

A les lectures d’avui hi ha una revelació d’Isaïes inèdita, adreçada a Cir, a mitjans del s.VI aC: «Jo sóc el Senyor, i no n'hi ha d'altre. Fora de mi no hi ha cap Déu.» (Is 45,5)

També Pau a la primera epístola als tessalonicencs (primer escrit del NT.) fa referència a la fe, l’amor i l’esperança en Jesús d’aquells primers cristians, que han estat evangelitzats «no tan sols amb paraules, sinó també amb obres poderoses i tota la plenitud de l'Esperit Sant.» (1Tes 1,5).

Aquestes lectures ens introdueixen a un evangeli en el que es manifesta que Jesús no es posa amb política, perquè des que Moisès va unificar les tribus en un sol poble, tota la vida d’aquell poble es referia a Déu. Els reis eren considerats representants de Déu (fills de Déu) sense altre poder que el que els conferia la divinitat.

Quan els fariseus proposen a Jesús la pregunta, no estan pensant en una confrontació entre el poder religiós i el poder civil. La qüestió de fons és, si un jueu ha d’acceptar la sobirania d’una nació estrangera, si el poble elegit s’havia de sotmetre a un altre poder que no fos el diví.

El poder romà també era una teocràcia. La moneda deia: «Tiberi Cèsar August, fill del diví August». Però pels jueus, Déu era l’únic sobirà.

La pregunta no tenia cap sentit. Si utilitzaven la moneda romana és que ja s’havien acomodat al poder roma. Era una pregunta trampa:

La resposta de Jesús és coherent. Si la moneda és del Cèsar Jesús ; usaven la seva moneda. Jesús no està proposant una separació del món civil i el religiós, com avui s’intenta.

Els fariseus, eren contraris a l’ocupació però s’hi havien acomodat: utilitzaven la seva moneda. Els herodians, eren partidaris del poder de Roma. Però s’uneixen per a fer a Jesús una pregunta trampa.

- Si deia que no s’ha de pagar el tribut al Cèsar, es declarava en contra de Roma i els herodians el podien acusar de subversiu.

- Si contestava que sí, eren els fariseus els qui el podien acusar d’anar en contra del judaisme, que no tenia més senyor que Déu.

La resposta és coherent. El verb que empre Jesús,és «apodídômi», que no vol dir «donar» sinó «retornar». Per tant, si la moneda és del Cèsar –hi ha la seva cara estampada--, aquest pot exigir que se li retorni.

Ara bé, la cara que hi ha en el denari, la del Cèsar, té un valor relatiu, mentre que l’«home» té un valor absolut. En el Gènesi es diu, que l’home ha estat creat a imatge de Déu. Per tant, l’home ha de retornar a Déu.

Entre Déu i el Cèsar no hi ha un problema de poders. El poder és nefast perquè esclafa la llibertat humana. En Déu no hi ha poder, ni polític ni religiós, sinó servei. Això ho deixa clar l’evangeli.

*.- Veuere-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html