HABLEMOS DEL AMOR, UNA VEZ MÁS*

Algunes idees extretes i reinterpretades del comentari a l’evangeli (Mt 22,34-40) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

A Jesús li preparen trampes, Els fariseus i els herodians el volen comprometre amb la pregunta sobre el tribut al Cèsar. El saduceus el volen ridiculitzar amb allò de la resurrecció i els set germans que es casen amb la viuda. Ara, els fariseus hi tornen, i un d’ells, que era mestre de la Llei, li pregunta sobre el «manament més gran.»

La pregunta no té res de senzilla. Els mestres de la Llei consideraven que tots eren iguals d’importants i d’obligat compliment. Altres defensaven que la primera de les obligacions d’un jueu era respectar el «sàbat». I encara hi havia uns altres pels qui el principal manament era «estimar els altres». Jesús no es talla i diu que els manaments principals són dos.

Marc i Mateu coincideixen en dir que Jesús posa en primer pla la «shema» (Escolta Israel...) que cada israelita pietós ha de recitar dues vegades al dia. (Dt 6, 4-9) però afegint-hi un segon: «Estima els altres com a tu mateix» fent referència al Levític (Lv 19,18)

En l’evangeli de Lluc es presenta diferent. Jesús li contesta al mestre de la Llei amb una altre pregunta: Què hi ha escrit a la Llei? I el lletrat coincideix en la resposta. (vg Lc 10,27)

L’originalitat de Jesús és la d’identificar el primer i el segon manament; l’estimació a Déu amb l’amor als altres. No només al «proïsme» que significa estimar els de la teva ètnia o poble (els del costat), sinó «els altres», a la himanitat sencera.

Joan, que escriu el seu evangeli molt més tard, posa en boca de Jesús un nou manament: «Que us estimeu els uns als altres.» (Jn 13,34). Però en realitat no és un nou manament, sinó l’amor a Déu i els homes, que surt de dins i es projecta cap enfora. «Un amor que respongui a l’amor de Déu.» (vg Jn 1,16). Un amor que faci inútil tota llei, norma o precepte, imposats.

Pau ho diu amb molta claredat: «Qui estima ja compleix amb la resta de la Llei.» Sant Agustí ho recull i ho expressa així: «Estima i fes el que vulguis.» .

Moisès va proclamar uns manaments per unir el poble, per a preservar el grup de la seva destrucció: no mataràs, no robaràs, no siguis adúlter...

L’originalitat de Jesús, com es va veure el diumenge passat, és el de donar valor a la persona en tant que persona, no pel fet de ser d’una ètnia, d’un poble o d’un grup. L’home és propietat de Déu. I així com s’ha de «retornar» al Cèsar el que és del Cèsar, l’home ha de retornar a Déu, estimant-lo per sobre de totes les coses i estimant als altres, com un s’estima a sí mateix.

*.- Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-

 ALGUIEN ESTÁ ARRIBA PARA SERVIR MEJOR A LOS DE ABAJO*

Algunes idees extretes i reinterpretades del comentari a l’evangeli (Mt 22,15-21) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

A les lectures d’avui hi ha una revelació d’Isaïes inèdita, adreçada a Cir, a mitjans del s.VI aC: «Jo sóc el Senyor, i no n'hi ha d'altre. Fora de mi no hi ha cap Déu.» (Is 45,5)

També Pau a la primera epístola als tessalonicencs (primer escrit del NT.) fa referència a la fe, l’amor i l’esperança en Jesús d’aquells primers cristians, que han estat evangelitzats «no tan sols amb paraules, sinó també amb obres poderoses i tota la plenitud de l'Esperit Sant.» (1Tes 1,5).

Aquestes lectures ens introdueixen a un evangeli en el que es manifesta que Jesús no es posa amb política, perquè des que Moisès va unificar les tribus en un sol poble, tota la vida d’aquell poble es referia a Déu. Els reis eren considerats representants de Déu (fills de Déu) sense altre poder que el que els conferia la divinitat.

Quan els fariseus proposen a Jesús la pregunta, no estan pensant en una confrontació entre el poder religiós i el poder civil. La qüestió de fons és, si un jueu ha d’acceptar la sobirania d’una nació estrangera, si el poble elegit s’havia de sotmetre a un altre poder que no fos el diví.

El poder romà també era una teocràcia. La moneda deia: «Tiberi Cèsar August, fill del diví August». Però pels jueus, Déu era l’únic sobirà.

La pregunta no tenia cap sentit. Si utilitzaven la moneda romana és que ja s’havien acomodat al poder roma. Era una pregunta trampa:

La resposta de Jesús és coherent. Si la moneda és del Cèsar Jesús ; usaven la seva moneda. Jesús no està proposant una separació del món civil i el religiós, com avui s’intenta.

Els fariseus, eren contraris a l’ocupació però s’hi havien acomodat: utilitzaven la seva moneda. Els herodians, eren partidaris del poder de Roma. Però s’uneixen per a fer a Jesús una pregunta trampa.

- Si deia que no s’ha de pagar el tribut al Cèsar, es declarava en contra de Roma i els herodians el podien acusar de subversiu.

- Si contestava que sí, eren els fariseus els qui el podien acusar d’anar en contra del judaisme, que no tenia més senyor que Déu.

La resposta és coherent. El verb que empre Jesús,és «apodídômi», que no vol dir «donar» sinó «retornar». Per tant, si la moneda és del Cèsar –hi ha la seva cara estampada--, aquest pot exigir que se li retorni.

Ara bé, la cara que hi ha en el denari, la del Cèsar, té un valor relatiu, mentre que l’«home» té un valor absolut. En el Gènesi es diu, que l’home ha estat creat a imatge de Déu. Per tant, l’home ha de retornar a Déu.

Entre Déu i el Cèsar no hi ha un problema de poders. El poder és nefast perquè esclafa la llibertat humana. En Déu no hi ha poder, ni polític ni religiós, sinó servei. Això ho deixa clar l’evangeli.

*.- Veuere-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

 LA VIDA ES UNA FIESTA... PARA TODOS*

Algunes idees extretes del comentari a l’evangeli (Mt 22,1-14) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT. L’esquema d’aquest evangeli segueix el càntic d’Isaïes i és, com el dels diumenge passat, una metàfora del Regne.

És un intent de Jesús d’acusar als dirigents jueus que rebugen l’oferta de salvació que els fa Déu per mitjà de Jesús.

EXPLICACIÓ. El profeta parla a un poble que passa per la pitjor de les crisis de la seva història. Els anuncia «la salvació total, malgrat les circumstàncies adverses»; d’un futur –que en llenguatge simbòlic--, hi haurà menjars exquisits i bons vins, es retirarà el vel (de dol) de tots els pobles, s’assecaran les llàgrimes i s’aniquilarà la mort per sempre.

L’AT, utilitza el banquet per a designar els temps messiànics. Jesús l’utilitza per a designar el Regne de Déu.

Un banquet no és gran cosa pel qui ho té tot. Però, era molt important, per un poble que només tenia els banquets de noces com a única manera d'alleugerir les seves penes i oblidar-se de la dura realitat d’una vida en que el primer objectiu era la subsistència.

La paràbola no és més que una metàfora per indicar que Déu ens invita a tots a satisfer la major de les felicitats possibles, dins de les nostres limitacions.

- El Pare és el que invita a les noces del seu Fjll.

- Els primers invitats són els caps religiosos jueus que no acceptaven el missatge de Jesús.

- Els nous invitats són els gentils, és a dir, tots els éssers humans, sense tenir en compta ni raça ni condició social i, el que és més escandalós, sense que tingui importància si són bons o dolents.

Ara bé, el concepte de Déu que es descriu en aquesta paràbola correspon a la idea que en tenia l’home de l’A.T. Res a veure amb el de Jesús, al qui no li escauen represàlies contra els dolents. Tanmateix és una pena que encara avui alguns pensin en aquell Déu de l’A.T. i no en el de Jesús.

La referència que fa la paràbola a un que no duia el vestit adequat presenta una certa dificultat de interpretació. Si havien d’invitar a la gent que trobessin pels camins, se suposa que aquests no anaven vestits de noces. Tal vegada Mateu es refereixi a la túnica que es posava als batejats (?)

En tot cas, el que l’evangeli ens transmet és que: El que es quedarà fora del banquet és aquell que no voldrà entrar-hi, qui s’autoexclou. És a dir, qui no vol acceptar les condicions del Regne.

Déu ens fa una oferta (banquet =seure a la seva taula), a tots per un igual.

- «Si la resposta no és sí, ja estic dient no.»

- Si la resposta és sí «però, no invitem a la nostra pròpia taula als que passen gana» --si no assistim als necessitats--, «és que no acceptem de veritat la invitació de Déu.»Aquesta és la diferencia entre dir sí o dir no.

Tanmateix, és una pena que encara avui tinguem aquella idea de Déu.De tota manera, el Déu de Jesús no li escauen represàlies contra els dolents. Més aviat es quedarà fora del banquet aquell que es negui a entrar-hi, al qui no vol acceptar les condicions del Regne. És a dir, del que s’autoexclou.

*.- Veuere-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

PARÀBOLA DELS VINYATERS HOMICIDES, (Mt 21,33-43)

L’evangeli d’avui, com diu Fray Marcos, més que paràbola és una al·legoria, en la que cada element metafòric fa referència a un element real. El propietari de la vinya és Déu. La vinya és el poble jueu, poble elegit. Els vinyaters són els caps religiosos d’Israel. Els servents enviats en cada ocasió, són els profetes. El fill és Jesús. Els fruits que Déu espera d’aquesta vinya, són, segons Isaïes: dret i justícia i segons els primers cristians: l’amor. Els nous vinyaters –líders religiosos--, hauran d’entregar fruits, és a dir: servir, al nou poble, que no és altre que la comunitat cristiana.

En el relat d’Isaïes el protagonista és el poble (vinya) que no respon a les expectatives de Déu. En el de Mateu són els caps religiosos (vinyaters) que es volen apropiar-se dels fruits i de la vinya.

Un cop dita la paràbolaJesús el fa aquesta advertència: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.» (Mt 21.43)

Però partiríem d’una ide falsa si consideressim que aquells caps religiosos eren malvats. No, es preocupaven pel culte, defensaven la Llei i la institució per respecta al seu Déu de forma sincera. Però confonien els drets de Déu amb els seus propis interessos; identificaven la voluntad de Déu amb la seva pròpia i es creien amos i senyors del poble. Pensem que Jesús va ser crucificat perquè aquests caps religiosos no van acceptar la crítica que els feia. Tenien desenfocada la voluntat de Déu.

A l’evangeli se’ns diu que l’única alternativa al desastre de la història, és fer de l’amor (que és Crist) la pedra angular que coroni la construcció d’una nova humanitat.

Font: Fray Marcos. «LA RESPONSABILIDAD DEL PODER: NOS AFECTA A TODOS»

Veuere-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

 DECIR "SÍ" Y LUEGO SER COHERENTE *

Ralgunes idees del comentari a l’evangeli (Mt 21,28-32) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

En l’episodi immediatament anterior, els summa sacerdots i els senadors, han preguntat a Jesús amb quina autoritat actua. Ell contesta amb una altre pregunta: El baptisme de Joan era cosa de Déu o cosa humana? Ells no s’atreveixen a contestar i Jesús els explica aquesta paràbola dels dos fills.

Mateu vol advertir a la nova comunitat que no caigui en l’error dels jueus, que diuen i no fan..

Els propers diumenges llegirem les paràboles «del vinyaters homicides» i «el banquet de noces», que juntament amb la d’avui constitueixen una provocació intolerable per a la casta religiosa del seu temps.

Són advertències a la comunitat.

És molt perillós creure’s perfecte. El més important és descobrir amb què fallem i rectificar el que s’ha fet malament.

L’únic que salva és el que es viu. Les paraules buides, si no van acompanyades per una actitud vital, no serveixen de res. Com diu Jesús en l’evangeli de Joan: «Si no em creieu a mi, creieu en les meves obres.»

EXPLICACIÓ

Jesús ens parla de fills. En l’ AT, el poble en el seu conjunt, era considerat fill de Déu. Ara Jesús fa la distinció entre el fills: els que es consideraven verdaders israelites (bons) i els que, segons els caps religiosos, eren considerats «pecadors»

Cal recordar que el bon fill era qui feia en tot la voluntat del pare. Aquell que era com el pare. Per tant, qui deixava de fer la voluntat del pare, deixava de ser fill. Preguntar: Qui, dels dos fills ha fet la voluntat del pare?, equival a preguntar: Qui dels dos es comporta com a Fill verdader?»

Jesús s’enfronta a l’oposició radical ls caps religiosos. Tots els evangelis destaquen la lluita a mort de les instàncies religioses en contra de Jesús.

Tanmateix, la paràbola no permet extreure’n arguments antisemites. Tant les prostitutes com els recaptadors d’impostos, els caps religiosos i els primers cristians, eren tots jueus.

Els summe sacerdots i els ancians es creien perfectes, no tenien res de què penedir-se. Deien «sí» a tots els manaments de Déu. Per tant, consideraven que tenien dret al favor de Déu. Per això rebutjaven de ple el canvi que Jesús els exigia.

No s’adonaven de que la seva resposta era només formal, literal, sense cap tipus de compromís vital. L’esperit de la Llei no els importava gens ni mica. «Aquest poble m’honora amb la boca, peró el seu cor està lluny de mi.»

Jesús capgira els conceptes. Els qui només compleixen formalment la Llei, són els dolents. Per contra, aquells que no la coneixen i per tant no la poden complir, són els bons. Jesús deixa clar quina és la voluntat de Déu, i qui la compleix, deixant clar, a la vegada, que els dos són fills de Déu.

«Els recaptadors d’impostos i les prostitutes us passaren davant camí del Regne.» És una de les frases més dures que pot haver dit Jesús als caps religiosos del seu temps. Els recaptadors i les prostitutes, eren les dues classes de persones més denigrades i odiades per les instàncies religioses.

Jesús s’enfrontava al poder religiós i social del seu temps, per repressiu i injust. Ell havia descobert que l’únic que volia Déu és el benestar dels humans. Utilitzar-lo per esclavitzar és totalment contrari a Déu i al missatge de Jesús. 

*.- Veure comentari a l’evangeli: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

 DIOS ES PARA TODOS IGUAL, ES AMOR, DON INFINITO*

Ralgunes idees del comentari a l’evangeli (Mt 20,1-16) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

La paràbola de l’evangeli d’avui «intenta advertir als cristians de la comunitat que no és cap privilegi haver accedit a la fe abans que els altres.» Els jueus se sentien superiors. «Es creien ser elegits.» Déu els havia de reconèixer aquest privilegi.

En el capítol 19 de Mateu Jesús diu al jove ric que si el vol seguir vengui tot el que té. (vg Mt 19,21)

I Pere, després de recordar-li que els que el segueixen ho han deixat tot, li pregunta: «Què rebrem, doncs?» (Mt 19,28)

Casilla Jesús li promet cent vegades més del que ha deixat, li promet la vida eterna. Però acaba amb una frase enigmàtica: «Molts passaran de primers a darrers, i molts de darrers a primers.» (Mt 19,30.BCI)

Després d’això ve el relat d’avui, i Jesús torna a dir aixì dels primers i els darrers. Per tant que ningú es faci falses il·lusions.

Les lectures dels tres últims diumenges han tractat sobre el mateix tema, però en una progressió de idees interessants:

- El diumenge 23 ens parlava de la correcció fraterna, - El diumenge 24 ens parlava de la necessitat de perdonar.

- Avui el tema és la necessitat de compartir.

Tot un procés d’aproximació a l’amor que Déu manifesta en cadascú de nosaltres.

EXPLICACIÓ

El relat d’avui està entre l’al·legoria i la paràbola. Això fa que la interpretació sigui més difícil. A l’al·legoria cada un dels elements del relat significa una altre realitat concreta. Mentre que en la paràbola, és el conjunt el que ens porta a un altre nivell de realitat mitjançant un trencament del procés lògic de la història narrada.

Queda clara l’al·legoria de la vinya referint-se al poble elegit i el propietari com a referència a Déu. Però, a la vegada, la paràbola, trenca la lògica, quan als darrers reben la mateixa paga que els primers, destacant-ne la injustícia.

Des de la lògica humana, no hi ha cap raó que justifiqui aquest comportament de l’amo de la vinya. Però la paràbola vol destacar que aquest actua des de l’amor absolut, cosa que només pot fer Déu.

.*.- Veure comentari a l’evangeli: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html

ENSÉÑANOS A PERDONAR*

Algunes idees del comentari a l’evangeli (Mt 18,21-35) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

L’evangeli d’avui segueix amb el perdó. Mateu ens diu que sense perdó recíproc no és possible la comunitat.

El perdó no és altre cosa que una manifestació d’amor, que arriba fins a perdonar l’enemic. L’amor i el perdó són indissociables.

EXPLICACIÓ

La paraula «Setanta vegades set» no s’ha d’agafar en sentit literal. És una manera de dir: sempre. Perdonar no ha de ser un acte, sinó una actitud sigui quina sigui l’ofensa.

La paràbola s’explica per si sola. Posa de manifest l’enorme diferència que hi ha entre el deute de l’un i de l’altre. El senyor perdona un deute immens, i l’empleat no és capaç de perdonar una misèria.

Al final Mateu té una contaminació d’AT. Jesús no podia haver dit: «Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.» (Mt 18,35)

A l’evangeli, sovint, trobem aquesta incapacitat d’acceptar plenament el Déu de Jesús, que abans que tot és Pare.

Compta perquè nosaltres també ens sentim més propers a aquests Déu de l’AT que premia i castiga perquè ens permet també a nosaltres fer-ho amb els altres.

APLICACIÓ

El perdó només pot néixer d’un amor verdader. No és fàcil perdonar, tampoc ho és estimar. Va en contra dels nostres instints. Va en contra del que per a nosaltres és raonable.

Pel nostre ego, perdonar és sentir-se moralment superiors. I per altre banda tenim molt arrelat allò de: Perdono però no oblido.

Entrar en la dinàmica de Jesús és entendre que quan perdono em faig un favor a mi, i quan em perdonen em sento perdonat per Déu..

Perquè, la millor manera de sentir-se perdonat per Déu és descobrir que aquells a qui jo he ofès m’han perdonat. És des de la convicció de sentir-se perdonat per Déu que som capaços de perdonar-nos a nosaltres mateixos.

Per entrar en la dinàmica del verdader perdò, hem de prendre consciència del que som realment i de la manera de ser de Déu. Descobrint l’única realitat m’adono que no hi ha res per perdonar, perquè no hi ha un altre.

*.- https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.html