LA TENTACIÓN DE UTILIZAR A DIOS*

 

Apunts de reflexió del comentari a l’evangeli (Mt 4, 1-11) escrit per: Fray Marcos

- «Jesús és el Messies, el Fill de Déu, perquè venç les temptacions.» A diferència del mite d’Adam i Eva, l’evangelista avui «ens fa descobrir el valor de l’esforç per superar la força d’atracció del plaer sensible i la temptació de posar la ment al servei de la biologia.»

El plaer és una mena de trampa que ens fa creure que és un bé per a nosaltres. El temptador fa creure a Adam i Eva que si mengen el fruit prohibit seran com déus. També intenta que Jesús segueixi les seves indicacions per a satisfer les seves necessitats corporals i de seguretat, i aconseguir poder. Però Jesús es manté fidel a la seva missió, «amb la tasca que se li ha encarregat. La "prova" de com desenvoluparà el seu messianisme.»

- «En Jesús es manifesten: un Déu que no es dejxa manipular, i un home que no ha de manipular a Déu --ni ha ningú--, i ha de deixar que ningú el manipuli. Només així assolirà la seva verdadera plenitud humana.»

- «Les temptacions de Jesús no són altre cosa que els entrebancs» que va haver d’anar superant en el seu dia a dia. «No el va temptar cap dimoni. El van temptar els que estaven al seu voltant, fossin amics o enemics.» La vida és lluita, «qui no se n’hagi assabentat té assegurat el fracàs.» Es tracte de descobrir i decidir-se entre «el bé autèntic i el bé enganyós, que en el fons és el mal.»

- El poder i les seguretats, vingudes de part de Déu podrien haver donat eficàcia al messianisme però no haguessin sigut un exemple de llibertat per a nosaltres. «La salvació ha d’arribar a l’home des de dins d’ell mateix.» Doncs que «les temptacions són inherents a l’home», no ens fan falta enemics. El pitjor enemic som nosaltres mateixos. Quan en refiem de l’ego, aquests mateix és l’inductor del mal.,

- El fracàs en la lluita contra el pecat es fonamenta amb l’enteniment, en discernir en «allò que és bó per a mi.» En el ben entès que aquests «per a mi» fa referència al meu jo verdader, no al jo egoista i individualista.

No podem esperar que Déu ens tregui les castanyes del foc. «Som nosaltres els que hem d’assolir la plenitud humana. El camí a seguir l’hem de descobrir nosaltres»

Per això som intel·ligents. Però encara ens queden restes d’animalitat biològica en els nostres gens. «La nostra "temptació" és quedar-nos en el que és biològic, renunciant a les possibilitats que se’ns ofereixen per esdevenir éssers plenament humans.»

«Avui els cants de sirena de les nostres temptacions es poden resumir en dues paraules: hedonisme i poder.» Ens deixem seduir per allò que la majoria considera que és bo, «L’esforç per assolir una verdadera humanitat segueix essent una actitud minoritària.»

- «La majoria dels mortals en tenim prou en viure el més còmodament possible.» Ens domina la «temptació d’utilitzar la religió com una manipulació de Déu.» Pretenem que sigui Ell qui ens solucioni els problemes vitals. «La cerca de les solucions fàcils, la confiança en el miracle, són proves evidents d’aquesta manipulació.»

- En el poder, per més sagrat que sigui, no es manifesta Déu, sinó el diable. Déu es manifesta en el servei, en el lliurament als altres.»

- Jesús a la creu significa el no-poder. Adam i Eva van pretendre ser ells qui discriminessin el bé del mal, el que és bo del que és dolent. És la temptació que hem heretat els humans. «Jesús repeteix per tres vegades "està escrit/heu sentit dir", reconeixent que no depèn d’ell el que és bo o és dolent.» «L’home no ha de pretendre ser absolut, ha de reconèixer i acceptar la seva dependència i des d’aquesta dependència, desplegar totes les seves possibilitats de ser.».

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 383-mateo

ELS NOSTRES ERRORS

Comentar a l’evangeli (Mt 4,1-11)), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

tEn aquell temps, l'Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu"».

Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix; l'Escriptura diu: "Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li contesta: «També diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"».

Després el diable se l'enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t'ho donaré si et prosternes i m'adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te'n d'aquí, Satanàs! L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"».

Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

Comentari.-

Tota persona que no vulgui viure alienada ha de mantenir-se lúcida i vigilant davant dels possibles errors que pot cometre a la vida.
Una de les aportacions més vàlides de Jesús és poder oferir a qui el coneix i segueix la possibilitat de ser cada dia més humà. En Jesús podem escoltar el crit d’alerta davant dels greus errors en què podem caure al llarg de la vida.

El primer error és fer de la satisfacció de les necessitats materials l’objectiu absolut de la nostra vida; pensar que la felicitat última de l’ésser humà es troba en la possessió i el gaudiment dels béns.
Segons Jesús, aquesta satisfacció de les necessitats materials, tot i ser molt important, no és suficient. L’home es va fent humà quan aprèn a escoltar la Paraula del Pare, que crida a viure com a germà. Aleshores descobreix que ser humà és compartir, i no posseir; donar, i no acaparar; crear vida, i no explotar el germà.

El segon error consisteix a cercar el poder, l’èxit o el triomf personal, per sobre de tot i a qualsevol preu. Fins i tot sent infidel a la pròpia missió i caient esclau de les idolatries més ridícules.
Segons Jesús, la persona encerta no quan busca el seu propi prestigi i poder, en la competència i la rivalitat amb els altres, sinó quan és capaç de viure al servei generós i desinteressat als germans.

El tercer error consisteix a intentar resoldre el problema últim de la vida, sense riscos, lluites ni esforços, utilitzant interessadament Déu de manera màgica i egoista.
Segons Jesús, entendre així la religió és destruir-la. La fe veritable no condueix a la passivitat, l’evasió i l’absentisme davant dels problemes. Al contrari, qui ha entès una mica què és ser fidel a un Déu, Pare de tots, s’arrisca cada dia més en la lluita per aconseguir un món més digne i just per a tothom.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Comentari al comentari.-

L’homilia ens proposa per a la nostra reflexió una seria d’actituds i errors comuns entre la majoria per culpa de la poderosa propaganda consumista que ens ha despersonalitzat la nostra fe i costums del passat. El que ens proposa Jesús, és ser capaços de viure al servei generós i desinteressat als germans.

Aquesta nova homilia d’aquest proper diumenge, manté la sintonia total amb el missatge de Jesús, un missatge que masses vegades o es distorsiona interessadament o l’obvien aquells que, malauradament, són seguidors no del missatge de Jesús sinó d’interessos alien al cristianisme, malgrat el seu alt càrrec eclesiàstic.

L’homilia en el seu primer paràgraf, deixa clar que: Una de les aportacions més vàlides de Jesús és poder oferir a qui el coneix i segueix la possibilitat de ser cada dia més humà. En Jesús podem escoltar el crit d’alerta davant dels greus errors en què podem caure al llarg de la vida. L’homilia centra en tres el seu alliçonament dels nostre errors: El primer error és fer de la satisfacció de les necessitats materials l’objectiu absolut de la nostra vida.

Segons Jesús, aquesta satisfacció de les necessitats materials, tot i ser molt important, no és suficient. L’home es va fent humà quan aprèn a escoltar la Paraula del Pare, que crida a viure com a germà. Aleshores descobreix que ser humà és compartir, i no posseir; donar, i no acaparar; crear vida, i no explotar el germà.

El segon error consisteix a cercar el poder, l’èxit o el triomf personal, per sobre de tot i a qualsevol preu. Segons Jesús, la persona encerta no quan busca el seu propi prestigi i poder, en la competència i la rivalitat amb els altres, sinó quan és capaç de viure al servei generós i desinteressat als germans.

El tercer error consisteix a intentar resoldre el problema últim de la vida, sense riscos, lluites ni esforços, utilitzant interessadament Déu.

Segons Jesús, entendre així la religió és destruir-la. La fe veritable no condueix a la passivitat, l’evasió i l’absentisme davant dels problemes. Al contrari, qui ha entès una mica què és ser fidel a un Déu, Pare de tots, s’arrisca cada dia més en la lluita per aconseguir un món més digne i just per a tothom.

Vers abans de l'evangeli Mt 4,4b

L'home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Vet aquí un aclariment clar i català dels tres grans errors que massa sovint el humans en general i les nostra generacions actuals, en particular, ens deixem temptar amb el conseqüent abandó de la fe en Jesús i de tots aquells principis morals i ètics que comporta ser cristià. És cert, dissortadament, que el testimoniatge que ens arriba d’alguns, teòricament pastors de l’Església, no és el més edificant ni exemplar. Nosaltres, malgrat tot, hem de sobreposar-nos a tot i viure intensament la fe en Jesús de

Natzaret. Així i tot, hem de reivindicar una neteja i purificació dins l’alta jerarquia, car malgrat els 58 anys de l’acabament del Concili Vaticà II, torna a ser urgent obrir portes i finestres per purificar de nou la putrefacció que el poder comporta en masses alts càrrecs vaticans i no vaticans.

L’homilia conclou amb un missatge ben entenedor: Jesús ens diu que per sobre del bé personal cal ser capaç de viure al servei generós i desinteressat dels germans.

ROCA O PLAYA ANTE LA 0LA*

 

Punts de reflexió extrets del comentari de l’evangeli (Mt 5, 38-48) escrit per: Fray Marcos

Llegint l’evangeli de Mateu d’avui, un es queda sense alè. Jesús ens demana coses difícils de complir:

- No t’enfrontis a qui t'agradeix. Estima al teu enemic, prega per ell. I, sigueu perfectes, perquè el vostre Pare del cel és perfecta.

Se’ns ha posat el llistó tant amunt que els cristians hem passat per sota. Tal vegada tenia raó Nietzsche quan deia que «Només hi ha hagut un cristià, i aquest va morir a la creu.»

- Sabeu que s’ha dit: «ull per ull i dent per dent.» --que encara que avui ens sembli una barbaritat, en el seu moment, significava: no fer més mal del que s’ha rebut, superant l’instint de venjança--. Però jo us dic: no t’enfrontis amb qui et molesta, a qui et pegui a la galta dreta mostra-li l’altre.

La civilització occidental ens ha posat la justícia com a substitut de l’ull per ull... Tenim assumia, per racional, la frase: «qui la fa la paga», i això ens impedeix entendre el que significa ser cristià.

Jesús no ens diu que no lluitem contra les injustícies. Contra les injustícies s’ha de lluitar sempre, amb totes les forces. Tenim tot el dret a defensar-nos personalment, però sobretot de defensar als altres, contra tota classe d’injustícies.

Però el que ens demana l’evangeli és que ens defensem sense fer mal a l’injust, a qui ens ha agredit, sense violència.

- Heu sentit dir: «estima al proïsme i odia al teu enemic», però jo us dic: «Estima als teus enemics.» Els jueus consideraven que el proïsme era la gent del seu poble, de la seva raça, de la seva família. L’«enemic» era sempre l’estranger, que atemptava real o potencialment contra la seguretat del poble.

L’amor a l’enemic, encara avui, és una assignatura pendent. El camí per seguir el que diu Jesús és llarg i ple de dificultats. Però cal que el seguim. Cal que prenguem consciència del que ens uneix als altres, de que tots som una sola cosa, i que en el fons, l’amor a l’enemic no és altre cosa que una manifestació del verdader amor; un amor que evitem quan ens supera l’instint de conservació.

Aclarim que l’amor no és instint, i que l’enemic és el que agredeix, no el que és agredit i no reacció amb violenta. Altrament es converteix en enemic, incapaç d’estimar a qui l’ha agredit. Si l’ona va contra la roca, aquesta la rebutja amb amb fermesa, però els dos es fan mal. Però si l’ona va contra la platja, aquesta desfà el seu potencial d’agressivitat i l’ona recula. Cal tenir en compta un detall: la roca i la sorra estan fets dels mateix material, l’únic que canvia és la forma de comportar-se.

En contra del que se'ns ha dit, Déu no estima exclusivament als bons, sinó que Ell estima infinitament a tothom. Semblantment l’amor que tinc pels altres no pot estar originat ni condicionat pel que és l’altre, sinó pel que jo soc.

- Estimant tothom sereu fills del vostre Pare, tal com s’entenia ser fill en temps de Jesús. El fill era aquell que es comportava com el pare, el que era capaç d’imitar-lo en tot. De tal manera que veient el fill se sabia qui era el pare. I per tant, si Déu és la perfecció, això ens ha de fer pensar que també nosaltres hem de ser perfectes.

Només prenent el Déu que estima com a referència, podrem comprendre l’amor a l’enemic.

* Veure-ho tot: https://www.feadulta.com › 383-mateo

 

MEDITACIÓN-CONTEMPLACIÓN (Mt 4,12-23)

Por: Fray Marcos

 

¿Arrepentirse o rectificar?

Es muy difícil entrar en la dinámica de conversión

sin caer en el sentimiento de culpabilidad.

Pero la culpabilidad nos hunde en la miseria

y nos hace entrar en una falta de autoestima nefasta.

.......................

 

El punto de partida de mi proceso espiritual es una toma de conciencia:

soy un diamante, pero en bruto y lleno de impurezas adheridas.

Tal como me encuentro, estoy impresentable.

Pero el valor absoluto ya está ahí, aunque escondido, camuflado.

........................

 

Mi tarea es quitar impurezas, tallar, pulir; pero nada que añadir.

Está ya todo ahí, porque está Dios el Absoluto.

Si eres capaz de eliminar lo que no es Dios,

aparecerá lo divino en todo su esplendor.

Eso eres tú.

LA LIBERACIÓN DE JESÚS*

 Algunes idees extretes del comentari a l’evangeli (Jn 1,29-34) escrit per: Fraya Marcos – Fe adulta

 

La litúrgia d’avui ens manté en l’ambient del baptisme de Jesús. L’evangeli destaca el testimoni de Joan sobre Jesús, per deixar clar qui dels dos és el messies. L’evangelista ens presenta un Baptista totalment integrat en el pla de salvació de Déu. Ell és el precursor d’aquell que ha de venir, és a dir: prepara el camí al verdader  Mesíes.

Joan Baptiste és el primer testimoni de Jesús confessant que és: l’anyell de Déu, preexistent, portador de l’Esperit, Fill de Déu.

Aquí l’evangelista posa en boca del Batista l’experiència pasqual de setanta anys d’evolució cristològica de la seva comunitat.

Les dues idees bàsiques que enstransmet aquest relat, són: «Anyell de Déu» i «pecat del món».

«Anyell de Déu», aquí no té un sentit apocalíptic. No es tracte d’un anyell victoriós que aniquila-larà definitivament el mal. Un anyell que derrota a la bèstia.

Tampoc hem d’entendre que es tracta de l’anyell Servent sofrent d’Isaïes, expiatòri, que paga un rescat per nosaltres.

En aquest text la metàfora de l’anyell s’ha d’interpretar en termes d’anyell pasqual, que pel judaisme era el signe de l’alliberament d’Egipte. Un anyell, que en record de l’alliberament de l’esclavitud se’l matava per menjar i celebrar aquell esdeveniment tant important en tota la historia d’Israel: l’Èxode. L’evangelista ens diu que, per Crist, estem alliberats de toda opresió.

«...que treu el pecat del món». És una frase que manifesta una cristologia molt elaborada. De cap manera la podia pronunciar Joan Baptista. Però per a nosaltres és una frase molt interessant, perquè ens pot dur al descobriment  d’allò que els primers cristians pensaven de Jesús com a salvador.

Hem d’entendre que el concepte de pecat en l’AT no era el mateix que en el NT. Els profetes arremetien contra el pecat dels dirigents, que oblidant-se de l’Aliança s’erigien en senyors que oprimien impunement al poble i l’obligaven a servir-los a ells en comptes  de servir a Déu. Els poderosos pecaven i en feien responsables a tot el poble. Ni en l’AT ni en el NT s’havia desenvolupat el concepte de pecat  individual com ho fem nosaltres. Avui estem en l’altre extrem del pèndol; no tenim consciència de pecat, mantenint com mantenim una injustícia colectiva que clama al cel.

Fixem-nos que en aquest text, «pecat», està escrit en singular. No fa referència, per tant, als «pecats» individuals, tal com ho entenem avui. En l’evangeli de Joan, «pecat del món» té un significat molt precís. Es tracte de l’opressió que les forces del mal causen al ser humà. És allò que impedeix a l’home desenvolupar-se com a persona. Es tracte de la injustícia, la humiliació, l’esclavitud en el doble sentit moral i físic. Tots els altres pecats es redueixen a aquest.

 *.- Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/390-juan.

Veure comentari a l’evangeli de Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

EL VERDADERO NACIMIENTO DE JESÚS*

 

Algunes idees extretes del comentari a l’evangeli (Mt 3,11-17) escrit per: Fraya Marcos – Fe adulta

 

El baptisme en el Jordà, per Joan el Baptista, és el primer fet important de la vida pública de Jesús.

És la primera dada de la vida de Jesús que els especialistes consideren altament probable de que sigui una història verdadera.

No hi ha dubta de que Jesús, com a ésser humà, va haver d’aprofitar totes les circumstàncies de la seva vida per madurar.

Els primers cristians van intentar comprendre que les obres i miracles, i tota la vida de Jesús, tenien com a motor l’Esperit que va rebra en el baptisme.

-       Ja Isaïes va parlar del que els primers Cristians van entendre que es referia a Crist: « He posat damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions.» (Is 42.1)

-       I Pere, al Fets dels apòstols, resumeix la vida de Jesús amb aquestes paraules: «Ja sabeu com Déu el va ungir amb l'Esperit Sant i amb poder, i com va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell» (Ac 10,38)

La presència salvadora de Déu a la història sempre s’ha fet a través de l’Esperit, actuant des de dins de l’ésser sense violentar-lo.

El baptisme de Jesús ve relacionat amb les temptacions. Una elaboració teològica dels primers temps per significar l’extraordinària importància que es donaven a les experiències que fonamentaven la vida de Jesús.

Potser Jesús va ser deixeble de Joan, atret per la seva doctrina i que després del baptisme, des de la seva pròpia experiència interior («mentre pregava», evangeli de Lluc), transcendís el missatge de Joan i comencés a predicar el seu propi missatge, superant la idea que del messies i de Déu tenia el Baptista.    

Les referències que Mateu fa de l’AT, semblen voler indicar que la figura de Jesús es constitueix a partir de l’acceptació del baptisme de Joan i el que ell predica, com a preparació del canvi radical que experimenta: «Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell. I una veu digué des del cel: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut.» (Mt 3,16-17) I a partir d’aquí, comença la seva vida pública per a predicar el Regne de Déu.

Déu ens arriba sempre des de dins. Les nostres normes i rituals no tenen res a veure amb el que va viure i predicà Jesús. El centre del seu missatge, consisteix en invitar-nos a tots els homes i dones a tenir la mateixa experiència de Déu que ell va tenir. Després d’aquesta experiència de Déu, Jesús veu amb tota claredat que aquesta és la meta de tot ésser humà, i pot dir a Nicodem: «s’ha de tornar a néixer». Perquè ell ja havia nascut de l’aigua i de l’Esperit.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo. html

Veure evangeli i comentaris: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

VER EL MISTERIO*

 Algunes idees extretes del comentari a l’evangeli (Lc 2,16-21) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta

 

L’evangeli d’avui presenta tres maneres de llegir-lo:

-       La consciència mítica va presentar aquest relat com una història de deus vinguts de fora.

-       La lectura literalista el va convertir en una "anècdota" pastoril.

-       La repetició, cada any de Nadal, n’ha fet una rutina costumista.

Per sortir dels tòpics, cal aprofundir en el relat i veure que a més d’uns pastors, un pessebre i un recent nascut amb els seus pares, hi ha una dona que "guarda" un secret, de glòria i lloança a Déu... L’escena no pretén explicar-nos un fet històric, sinó introduir-nos, senzillament, en un Silenci d’admiració i agraïment, i reconèixer el Misteri d’una Presència que va més enllà del temps i no té límit.

La nostra ment dualista, “veu” en Jesús un Déu separat que s’encarna en un home separat. No comprèn el Misteri d’Unitat que significa allò que en diem “encarnació”. Una encarnació que no és altre cosa que la proclamació de que la Divinitat travessa per tot allò que s’expressa i es manifesta.

La tradició cristiana, reconeix que en Jesús es revela aquesta unitat. Veient-ho així, sabem que els pastors, el pessebre, el recén nascut... representen tota la realitat.

Reconeguda aquesta realitat només ens queda l’actitud de Maria: acollir totes les coses, "guardar-les", "meditant-les en el cor". Anar més enllà dels conceptes i de les paraules, per endinsar-nos en el No-saber i, d’aquesta manera, descansar –-admirats, esglaiats, agraïts, agermanats-- en el Misteri i acceptar, com diu la Saviesa, que en formem part.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas