Sabem que hi ha bastants cristians que podrien repetir les paraules
d’aquells deixebles d’Efes que van dir a Pau que ni tan sols havien sentit a
dir que hi hagués Esperit Sant (Ac 19,2).
És veritat que citem l’Esperit en senyar-nos, en resar el Glòria i el
Credo, però això influeix poc en la nostra vida. I ens passa el mateix que el
patriarca de l’Església oriental, Ignasi IV d’Antioquia, va expressar
lúcidament: “Sense Esperit Sant, Déu és lluny, Jesucrist en el passat,
l’evangeli és lletra morta, l’Església és una simple organització, l’autoritat
és un despotisme, la missió és propaganda, el culte és un mer record i el nostre
actuar és una moral d’esclaus. (…) Però en l’Esperit, Crist ressuscitat és
aquí present, l’evangeli és poder de vida, l’Església significa la comunió
trinitària, l’autoritat és un servei alliberador, la missió és una nova
Pentecosta, la litúrgia és memorial i anticipació i l’actuar humà és
divinitzat”.
Aquestes paraules d’Ignasi IV es poden ampliar, ja que l’Esperit no està
tancat en l’Església: ja era present en la creació, és l’Esperit Creador, que
és Senyor i infon la vida, que batia les ales en el caos original (Gn 1,2) i va
fer sorgir el cosmos, plantes, flors, peixos, ocells i bèsties, el que comunica
a l’ésser humà una vida plena, sense fi, divina, filial.
L’Esperit és present en la història de salvació. Segons Ireneu, bisbe i
màrtir de Lió de segle II, l’Antic Testament és el temps de l’Esperit. Darrere
d’Abraham, dels patriarques i profetes, darrere de l’èxode, de la terra
promesa, de l’exili i el post-exili, hi ha l’Esperit preparant els camins del
Senyor, fent que dones estèrils siguin fecundes i que dels ossos secs del poble
d’Israel sorgeixi vida (Ez 37,1-14)
Però l’Esperit actua de manera especial en el Nou Testament: descendeix
sobre Maria perquè engendri Jesús (Lc 2,35), descendeix sobre Jesús en el
baptisme (Lc 3, 22) i l’ungeix perquè anunciï l’evangeli als pobres (Lc
4,16-21), passi pel món fent el bé i guarint tots els oprimits (Ac 10, 38);
l’Esperit l’omple de goig perquè el Pare ha revelat els misteris del Regne als
pobres i senzills (Lc 10,21). L’Esperit brolla del costat traspassat del Crucificat
(Jn 19,34) i és el gran do pasqual que el Ressuscitat comunica als deixebles
(Jn 20,22-23) i a l’Església naixent. (Ac 2). L’Esperit que va ressuscitar
Jesús d’entre els morts, és el que ens ressuscitarà a nosaltres després de la
mort (Rm 8,11), és l’Esperit que ens comunica la filiació divina, de manera que
podem anomenar Déu Pare (Ga 4,6) i dir a Jesús, Senyor (1 Cor 12,3).
Aquest Esperit fa sorgir les Escriptures i guia la vida de l’Església al
llarg de la història, enmig de nits fosques, persecucions, hiverns eclesials, dificultats, i
pecats; és una Església santa i pecadora, casta prostituta. L’Esperit dóna a
l’Església dons i carismes, jeràrquics i no jeràrquics, i és font de vida i de
santedat, la rejoveneix constantment i la renova per dins. És
dinamisme, és vida, no és substantiu, sinó verb, sempre nou i sorprenent, de
vegades no sabem d’on ve ni on va (Jn 3).
Però aquest Esperit creador no es limita a Israel ni a l’Església, sinó que
omple l’univers (Sv 7), fecunda tota la història, encoratja cultures,
religions, humanismes, moviments artístics, socials i polítics al servei dels
drets humans, de l’ecologia i l’alliberament. Tot el que hi ha de bo i bell en
la història de la humanitat, en pensament, música i arts plàstiques, catedrals,
mesquites i pagodes, avenços científics, servei al poble, espiritualitat i
mística, totes les persones lliurades al bé dels altres, metges, educadors i
educadores, treballadors i treballadores de tot tipus, mares i pares de
família, voluntaris, missioners, pobres que lluiten per sobreviure cada dia,
però no desesperen, tenen fills i compren flors; on hi ha amor, bondat,
perdó i bellesa, allí hi és present l’Esperit: de Francesc d’Assís a Monseyor Romero, de Gandhi a Luther
King i Mandela, de Teresa de
Calcuta, Etty Hillesum i Dorothy Stang i als sants “de
la porta del costat”.
Certament l’Esperit no actua químicament pur, es barreja amb les impureses
i limitacions humanes, sempre cal discernir els signes dels temps, però sempre
es troba present i actua, mai no es fatiga.
I ara podem tornar a la nostra situació actual. A més de la violència
estructural, de la destrucció de la naturalesa, de l’exclusió dels pobres, del
masclisme, d’alguns dirigents mundials dignes de psiquiàtric, ara patim la
pandèmia del coronavirus, amb milers de malalts, morts, situacions angoixants
de dolor i solitud, una gran crisi econòmica, caos i foscor sobre el futur.
Déu s’ha oblidat de nosaltres? No hi ha futur? ¿Val la pena viure, estimar,
tenir fills, lluitar per un món millor, per una Església més evangèlica,
fraternal i en sortida, per una Església dels pobres? ¿O només ens queda
l’amargor i el desengany, tornar el bitllet de la vida?
Aquí podem reprendre la frase inicial: l’Esperit mai no està de vaga, mai
no ens abandona, és l’Esperit del Pare i de Jesús, és font de vida i
d’esperança, d’amor i perdó, és vent, foc, aigua, ventre matern que engendra
vida. No podem ser profetes de calamitats, podem esperar contra tota
esperança (Rm 4, 8), no és simple optimisme psicològic, és esperança
teologal (Rm 8), és la visió mística: “Tot estarà bé” (Juliana de Norwich).
No podem extingir l’Esperit (1 Te 5,19), és necessària la nostra conversió
i col·laboració, caminar cap a un món diferent i nou, teixir noves relacions de
comunió, personals, amb la natura i amb Déu, viure a l’estil de Jesús. Res no
pot ser igual que abans, hem de treballar per un món més just i solidari,
sobri, que no destrossi el planeta, respecti cultures i religions, faci
justícia a pobres, dones, joves, indígenes, gent gran i nens.
Demanem que vingui a nosaltres el seu Regne, que vingui a nosaltres el seu
Esperit, un Esperit que no està de vaga.
Víctor Codina - Publicat a CJ, 29/07/2020
