DEJUNI, ORACIÓ I ALMOINA, ELS ANTÍDOTS DE LES TEMPTACIONS

Selecció del comentari a l’evangeli (Lc 4,1-13)

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

INTRODUCCIÓ 
Comença la quaresma. És temps de «retirar-nos al desert» i conèixer millor qui som realment, per a poder obrir-nos a noves rutes.
Jesús va ser temptat, segons els evangelis. Les temptacions són una constant en la vida, les temptacions són el fruit del nostre ego desenfocat. 
EXPLICACIÓ  
No hem de insistir en que aquests relats no són història sinó una relació de la lluita dels humans entre fets instintiu o biològic d’una banda i de l’altre,tot allò espiritual o transcendent que portem dins.

La realitat és que no necessitem cap enemic que ens tempti des de fora. El mite del mal personificat en el que en diem el «diable» ens ve de dins, neix i creix en cada ésser humà. El mal no ens pot venir de Déu.
El mal és conseqüència d'una intel·ligència limitada. De creure’ns que és bo el que en realitat és dolent. Plantejar una lluita entre el bé i el mal, és pur maniqueisme. La lluita espiritual sempre es dóna entre allò que nosaltres considerem el bé (el mal no altre cosa que el bé aparent) i el bé real.
La primera lliçó que cal extreure d’aquest evangeli és que Jesús es lliure d’aquest bé aparent perquè està ple de l’Esperit. És a dir, està ple de Déu.
Les tres temptacions que ens narren els evangelis són un resum de les temptacions que desenvolupem els humans al llarg de la vida, que fan que prenguem decisions equivocades en relació a nosaltres mateixos, amb els altres i amb Déu. 
PRIMERA TEMPTACIÓ: Si ets Fill de Déu. Ser fill de Déu, en sentit semític, és ser fidel a la seva voluntat. Qui fa la voluntat de Déu té Déu de la seva part i el bé li surt de dins i pot convertir les «pedres en pans»; els instints animals en accions humanes encaminades al bé.
L'antídot d'aquesta temptació és el dejuni. Privar-nos voluntàriament d'allò que és bo per al cos, és la millor manera de entrenar-nos per no cedir, en un moment donat, al que és dolent. 
SEGONA TEMPTACIÓ : Si m'adores, tot serà teu. Sovint ens oblidem de Déu i el que adorem és l’ídol. Caiem en mans de la idolatria.
Adorar Déu no és embolcallar-lo amb encens i lloances, sinó en descobrir aquella part de Déu que hi ha dins nostre i fer-lo visible a través de les obres.
L'antídot pot ser l'almoina, en el sentit de donació de nosaltres mateixos en termes de gratuïtat. 
TERCERA TEMPTACIÓ : Tira't d'aquí d’alt  a baix. Demostra que ets gran, que tens Déu a la butxaca i pot utilitzar-lo al teu favor.
Compte, que en aquesta temptació el diable fa referència a l‘Escriptura, que segons com es llegeixi pot convertir-se en diabòlica.
La resposta és que cal deixar que Déu sigui Déu. Acceptar la nostra condició de criatura i des d'aquesta condició aconseguir la veritable plenitud.
Déu ja ens ho ha donat tot a tots. Ara ens toca a nosaltres descobrir les possibilitats que tenim de ser, allò que realment podem arribar a ser, sense culpar Déu de les adversitats, temptacions i mancances.
A cada temptació Jesús respon amb paraules de l'Escriptura. Si tenim en compte que aquesta és feta de relats simbòlics, descobrirem el que els evangelistes ens volen dir: Déu per mitjà de la seva paraula vol orientar-nos en la presa de decisions. Però com deia Pau: aquesta paraula és a prop nostra, la tenim als llavis i al cor.

Selecció i redacció: Salvador Sol

ATURAR-SE

Evangeli (Lc 6,39-456) del diumenge (03/03/2019) i comentari

Jesús «Els digué encara una paràbola: --¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre.Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: "Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà» No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons .Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca». (Lc 6,39-45)

Veure comentari de José Antonio Pagola:Diumenge 8 durant l’any – C (Lc 6,39-45)

OBRAS SÓN AMORES...

Selecció del comentari a l'evangeli (Lc 6,39-45)

Escrit original: Fra Marc: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Ja s'ha dit altres vegades que Lluc escriu el su evangeli com la descripció del llarg camí que Jesús va fer anant cap a Jerusalem i a les coses que fa i diu tot fent Camí. 

Els evangelis estan escrits en llenguatge simbòlic i per això és important situar l'acció en llocs concrets. D'aquí venen a els aparents discrepàncies entre evangelistes. Mateu situa el sermó de les Benaurances a la muntanya, perque és a la muntanya on és creia que residia la Divinitat. Lluc prefereix situar-lo al pla, «Baixant de la muntanya», perque és la residència dels humans i Jesús fa de pont entre el diví i l'humà ..

Tanmateix, a l'evangeli d'avui, Lluc posa en boca de Jesús Proverbis d'altres cultures perque ajuden, amb la seva saviesa i contundència, a fer més comprensible el seu missatge i són fàcils de recordar.

Per tant, no ens hem d'estranyar que les frases que llegim en avui s'atribueixin a Jesús tot i que probablement no van ser dites per ell, o no van ser dites aiixí. Però responen al contingut del seu missatge: que ens diu que la bondat i la malícia no són qualitats dels homes i dons que puguem descobrir en els altres i en nosaltres mateixos sinó és indirectament. No és fàcil accedir a l'interior de cada persona i per això és tant difícil pretendre fer judicis de valor sobre l'actuació dels altres; el seu Comportament.

Se'ns ha dit: «pèls Seus fruits els coneixereu». Però difícilment serà un coneixement profund, encertat, si no en coneixem també la intencionalitat. Un acte reprovable pot ser fruit d'un rampell que no expressa el que hi ha al seu interior i del qual és capac de penedir-se. Potser per això l'evangeli ens diu: «No jutgeu i no sereu jutjats». «No condemneu i no sereu condemnats» ..

Creure que estem en possessió de la veritat i que tenim el dret d'imposar-la als altres, és l'actitud més contrària al missatge evangèlic, que ens demana estar sempre amatents a escortar allò que ens puguin dir els altres i que estiguem amb la boca tancada per tal de no enganyar ningú amb discursos interessats i simplistes. El món no necessitat gent que creu saber-ho tot, sinó de deixebles què volen aprendre del bon exemple dels altres.

Un cec no pot guiar un Altre cec. Deia Machado: «no em parlis de la teva veritat sinó de la veritat, i vine amb mi a buscar-la».

La imatge de la brossa i la biga ho aclareix tot. Si no podem estar segurs del per què fem les coses, com podem atrevir-nos a criticar el que fan els altres si no en sabem els motius? Al moment en què ens sentim superiors i amb capacitat moral o intel·lectual ja estem demostrant la nostra superficialitat.

El seguiment a Jesús no consisteix a imitar allò que va fer o dir. Del que és tracta és d'intentar descobrir les seves experiències de vida interior, que el van impulsar a externalitzar la seva acció a favor de les causes per les que va viure.

Els fariseus donaven més valor al compliment de la doctrina (la Llei) que a la recerca de les exigencies propies de la vida espiritual.

«Obres són amors i no bones Raons». (Atribuit a Teresa de Jesús).  Afirmar que el més important és la vida interior, no et cap sentit si no és manifesta què sóm realment en allò que fem. «No tothom qui DIU Senyor, Senyor entrarà al Regne». (Mt 7.21). 

Selecció i redacció: Salvador Sol

ATURAR-SE

Evangeli (Lc 6,39-456) del diumenge (03/03/2019) i comentari 

Jesús «Els digué encara una paràbola: --¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot?  El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre.Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: "Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà».

«No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca». (Lc 6,39-45)

Veure comentari de José Antonio Pagola: Diumenge 8 durant l’any – C (Lc 6,39-45)

NOMÉS EN LA MANERA DE SER HI HA L’AUTÈNTICA FELICITAT (cont.)

Selecció del comentari a l’evangelsi (Lc 6,27-38)

L Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.htm

«Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare.» No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran [...]. Tal com mesureu sereu mesurats». (Lc 6, 36-38)

Aquest evangeli d’avui és la continuació del de la setmana passada en que Jesús es dirigia als deixebles. Ara es dirigeix de forma general «a vosaltres que escolteu» (Lc 6,27) i els diu allò tant exigent i difícil: «Estimeu els vostres enemics», que dirigides als pobres que l’escoltaven i preses al peu de la lletra sembla que justifiquin el comportament dels rics. Però això no va així. El mateix Jesús quan el soldat li pega al peu de la creu, no li presenta l’altre galta sinó que reacciona amb fermesa, i l’increpa amb aquestes paraules: «si he parlat malament, diguem en que» i «si he parlat bé, per què em pegues?” (Jn 18,22-23). Aleshores, com s’ha d’entendre el que en aquest evangeli ens diu Jesús? Jesús ensenya als qui l’escolten, la Regla d’Or, és a dir, aquella regla que diu: «Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin.» (Lc 6.31) i «sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare celestial». (Lc 6.36)

Aquestes dues frases demostren que Jesús, no volia invertir la situació que no produiria cap canvi. El que pretenia era canviar el sistema i fer-ho des de l’experiència de Déu, que és Pare, ple de tendresa, que vol acollir tothom. Amenaçar els rics no ha de motivar la venjança dels pobres. L’amor que predica Jesús no depèn del que rebem dels altres sinó del bé que els hi volem. L’amor que predica Jesús és creatiu, com l’amor que Déu ens té a nosaltres; un amor fet de compassió!

Mateu també introdueix aquest fet però substituint la paraula compassius per  la de perfectes:  «Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48)

Malgrat la recomanació hem de reconèixer que ningú és perfecta ni compassiu com ho és el Pare del cel. Sempre estem per sota del llistó que Jesús ens proposa.

Mateu, igual que Lluc, també ens parla de la Llei d’Or, i ho ha amb aquestes paraules: «Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes». (Mt 7,12).

Cal constatar que pràcticament totes les religions  del món tenen la mateixa Llei d’Or encara que l’expressin de manera diferent. Això vol dir que estimar fins i tot a aquell que no ens estima és un sentiment universal que neix del fons de cada ser humà. I, també vol dir, que Déu ens estimarà sempre, sigui quina sigui la nostra forma d’estimar. 

Segons Lluc, Jesús, en el Sermó de la Muntanya, fa efectiva la visita de Déu de que ens parla el Deuteronomi. (Dt 30).

Al cap i a la fi es tracta de situar-se entre els «Feliços (Lc 6,20-22), o entre els «Ai de vosaltres…» (Lc 6,24-26) Ser d’un grup o d’un altre és una opció personal.

Selecció i redacció: Salvador Sol

SENSE ESPERAR RES

Evangeli (Lc 6.27-38) del diumenge (24/02/2019) i comentari

»Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany.

»Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents

»Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare.

»No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.

Veure comentari de José Antonio Pagola: Diumenge 7 durant l’any – C (Lc 6,27-38)

NOMÉS EN LA MANERA DE SER HI HA L'AUTÈNTICA FELICITAT

Selecció del comentari a l’evangelsi (Lc 6,7 i Lc 6,20-26)

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.htm

L’evangeli d’avui és una lliçó que va dirigida a tots, i capgira radicalment la nostra escala de valors. Però està ple d’interrogants.

¿Poden ser feliços: el pobre, el que plora, el que passa gana, l’oprimit, el menys preuat? Podem trobar moltes interpretacions, però la veritat és que no n’hi cap de plausible que faci humanament compatibles les desgràcies amb la felicitat.

Es tracta, doncs, d’un missatge que sobrepassa la nostra capacitat d’enteniment. Una dificultat ja és la mateixa formulació. De què serveix als pobres que se’ls digui: «és vostre el Regne de Déu», etc.

Només té sentit amb una idea mítica de Déu, de l’home i del món, que ens duu a creure que les condicions de vida milloraran perquè Déu, des de fora, imposarà justícia,.

Però si per mantenir l’esperança caiem en la trampa de pensar que tot això es produirà en el més enllà, equivaldria a donar per bo tot el que ens passa, avui aquí, i esperar que un dia canviaran les condicions.

Tampoc té sentit que els que no hem passat mai gana vulguem parlar dels pobres, etc. Els canvis necessaris s’han de produir des dels afectats.

Què va passar quan els pobres de debò van reunir-se per a pensar en l’evangeli? Doncs que es va proclamar la «teologia de l’alliberament», com una nova manera d’entendre l’Evangeli. La «teologia» convencional (encara vigent) s’adreça a tranquil·litzar els «satisfets», però no «allibera» els oprimits. Quan l’Església oficial declara la «opció preferencial pels pobres», s’està situant a la banda dels rics.  

Les dificultats d’interpretació de les Benaurances ja venen en els mateixos textos evangèlics. Lluc només diu: Feliços els pobres, els que passeu gana, els que ara ploreu,. A diferència de Mateu que parla dels «pobres d’esperit», dels que tenen «desig de fam i set de justícia», dels «nets de cor», etc.

Si només llegim Lluc, veiem que els pobres són els que no tenen res i precisament per això han de ser feliços. «perquè d’ells és el Regne de Déu. Mentre que llegint Mateu, podem entendre que al ric només li cal tenir «esperit de pobresa», despreocupant-se dels demés, sense tenir present les causes de la pobresa.

Per entendre l’escrit de Lluc s’ha de tenir en compta el concepte bíblic de pobresa.  

Els profetes, sobretot Amós, Isaïes i Miquees, fan una crítica despietada de la situació del poble d’Israel, en que els poderosos s’enriqueixen a costa dels més pobres (aniwin).

Però no es tracta d’una crítica social sinó religiosa. Perquè iots els israelites pertanyen a un poble que és propietat de Déu. Però els rics no li fan cas a Jahvè, no reconeixen la seva sobirania i es constitueixen en amos i senyors. Aleshores sembla que les Benaurances anuncien que Déu no pot tolerar aquesta manca de pietat i reaccionarà. Per tant el futur està en mans de Déu, tant el dels pobres com el dels rics, i acabarà imposant justícia.

És a dir, simplificant-ho molt, podríem concloure que els pobres bíblics són aquells que no tenen res, ni ningú en qui confiar. Només Déu és l’única esperança.

En llenguatge actual potser podríem formular les Benaurances d’aquesta manera: Feliç el pobre, si no permet que la seva «pobresa» l’aclapari. És a dir, que aguanti estoicament perquè Déu el recompensarà. Però a l’altra vida. I, al ric, li diríem que sigui feliç si no es deixa dominar per la seva «riquesa». No que renunciï a la riquesa per tal d’assegurar-se un lloc en el cel.

Les Benaurances s’han d’entendre com un NO rotund a les injustícies.  

Lluc té paraules dures pels injustos: «Ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!». I els anuncia que un dia passaran fam, i que un dia seran maltractats per aquells que avui «parlen bé d’ells». (cf Lc 6,20-26)

Resumint. Si tots poguéssim «menjar fins saciar-nos», no hi hauria rics. Tanmateix, si tots peséssim les mateixes necessitats no hi hauria pobres. Si els humans fóssim solidaris, tots seriem feliços!

Selecció i redacció: Salvador Sol