EL DESCRÈDIT DEL CATOLICISME HISPÀNIC*

Per: Jaume Rocabert Cabruja

 És evident que en parlar del catolicisme m’estic referint al jeràrquic o institucional. No és el cas del que el Concili Vaticà II va definir-lo com a Poble de Déu, o sigui dels fidels de base que, tot i que majoritàriament segueixen influenciats pel dissortat nacionalcatolicisme de la dictadura franquista, una petita part (que obertament prefereixen definir-se simplement cristians), s’han alliberat de la influència i de les orientacions jeràrquiques, intentant seguir el missatge de Jesús de Natzaret, guiant-se pel que els dicta la seva consciència que, en definitiva, és el termòmetre més fiable per detectar si hom és deixeble de Jesús o és un fariseu del nostre temps, o sigui un d’aquells que fan ostentació pública de la seva religiositat i de la fidelitat a les orientacions dels seus jerarques.

El catolicisme hispànic, i molt particularment els seus jerarques, s’han manifestat àcrates i molt propensos a fer el sord i -si cal- a condemnar tot allò que no accepten. Una actitud molt típica del tarannà intransigent de la cultura hispànica. Diríem que (generalment) elegeixen els bisbes, no per la seva predisposició a fer el que diu l’evangeli i per ser servidors dels pobres, dels malalts o marginats de la societat, sinó perquè qui l’elegeix valora que serà un fidel servidor, no pas del suara esmentat, sinó de la cúpula jeràrquica, històricament molt vinculada al establishment del poder polític i financer. La jerarquia hispànica, salvant honroses excepcions (entre les quals, a voltes hi trobem bisbes catalans), sempre s’ha posicionat al costat del poder civil, del qual –òbviament– com a premi a la seva infidelitat evangèlica, n’ha tret les prebendes lucratives que més els podia interessar. Podríem fer una relació molt llarga del seu innoble modus operandi, però em limitaré a retreure’ls el que pot ser diàfanament contrari a l’evangeli: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 6 24-24). 

El descrèdit del catolicisme hispànic no només li ve pel que de manera superficial acabo d’esmentar, sinó, entre moltes altres raons, pel seu posicionament sovint fonamentalista, totalment contrari al missatge evangèlic, a la Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU, o a qualsevol iniciativa que defensi els homosexuals, el dret de les dones a l’avortament, el lliure accés de dones i homosexuals al sacerdoci o la sistemàtica negativa a l’abolició del celibat obligatori dels sacerdots; així com el dret dels pobles a la seva independència, als quals condemna públicament a través de la Cope i de Trece (els seus mitjans audiovisuals, clarament conservadors i amb plena sintonia amb els altres mitjans ultraconservadors de l’altiplà castellà), com han fet molts membres de la Conferència Episcopal Espanyola, perquè l’autodeterminació –segons els seus arguments polítics, no pas evangèlics ni teològics– atempta contra la «sacrosanta unidad de España». En cap moment hem vist els bisbes defensant els drets dels treballadors o el dret a uns salaris més justos i equitatius. Tampoc els hem vist, ells tant propicis a condemnar, a denunciar públicament els desproporcionats –en relació al salari de la majoria dels treballadors- els dels diputats, ministres, banquers o els membres de la monarquia. I molt menys, els hem vist condemnar o denunciar els bisbes i clergues que han abusat com a pederastes o encobert la pederàstia dels seus col·legues. Tampoc els hem vist cantar el ‘mea culpa’ pels innombrables milers d’immatriculacions de bens immobles (esglésies o capelles, amb cementiris adjacents i, fins i tot, les places contigües de les esglésies) apropiant-se-les indegudament, tot acollint-se a un decret injust del govern d’Aznar.

Faig meves les paraules de Teodor Suau, capellà mallorquí, quan manifesta categòricament que: «El camí de la confrontació acrítica, de demonitzar la diferència, del llançar per la borda una tradició multisecular, capaç de vehicular la saviesa que ens constitueix com europeus, no és el camí més apte per sortir dels mals que ens afligeixen». Tot afegint, «no ens trobem avui sobrats de persones de bona voluntat, ni d’institucions lúcides. Ni podem permetre’ns el luxe de destruir alegrament». Conclou aquest seu argumentari dient que «un canvi de tarannà en aquests principis de segle, ens vindria a tots molt bé». 

*.- Publicat a la revista Recull. núm. 2.093 – nov. 2018 -  Pàg. 19

EL MITE DEL RECAT, 2

Per: Antoni Ferret

El meu article anterior “El mite del rescat” (que ara passaria a ser “El mite del rescat, 1”) mereixeria una sèrie de consideracions complementàries.

1) El poble d’Israel, poble escollit per Déu per ser una espècie de maqueta o projecte del seu Pla sobre la humanitat, provisional, extensible més endavant a la resta del món, com així ho creien i ho acceptaven els israelites, si més no els seus dirigents  (o així consta en els escrits bíblics), cometia pecats, com tothom. Aquests pecats són durament blasmats pels profetes, els quals consideren que les invasions d’assiris (721 aC) i babilonis (587 aC) són càstigs de Déu a les seves infidelitats.

2) Durant la deportació a Babilònia (587-538 aC), un profeta, no Isaïes, sinó l’anomenat Segon Isaïes, un continuador en el seu mateix llibre, reflexiona sobre el fet que el poble està pagant les conseqüències o el càstig dels seus pecats, i crea un personatge, simbòlic, que suposem que representa tot el poble, el Servent de Jahvè, del qual diu que carrega sobre seu les culpes de tots, i que pateix un cúmul de sofriments, que arriben fins i tot a desfigurar-lo. Aleshores, aquests sofriments li valen l'expiació de les culpes de tots.

3) Sis-cents anys més tard, l’apòstol Pau identifica el Servent de Jahvè amb Crist, el qual sofreix i mor com a resultat de les culpes de totes les persones (hagudes i per haver), i d’aquesta manera n’obté el perdó de tots els seus pecats. Així considera que totes les persones som comprades, o rescatades, amb la sang de Crist. Perquè, segons es diu (això ha sigut desenvolupat al llarg de la història per teòlegs), Déu Pare, ofès pels nostres pecats, hauria exigit aquest sofriment d’una persona divina, i per tant amb un valor diví, per perdonar-los.

Diu Pau:   Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures.  (1 Cor 15, 3)

  4) Aquesta idea esdevindrà central en la concepció teòrica del cristianisme, i serà anomenada la Redempció, i Crist serà, i encara és, anomenat Redemptor. El concepte de la Redempció dels éssers humans per Crist no tan sols caracteritzarà la religió cristiana, sinó que més aviat la determinarà. Vull dir que en serà la característica més important. Els cristians i les cristianes seran (i, segons la seva concepció, ho seran totes les persones) 1) creats per Déu, 2) assumits com a fills de Déu, 3) culpables i estigmatitzats com a pecadors, i finalment, 4) rescatats, i restituïts a la condició de fills, per la sang de Crist.

5) Vejam. En la qüestió de lo que pensés el Segon Isaïes sobre la relació entre Jahvè i els i les israelites, no m’hi vull ficar. És un afer bíblic de la història d’Israel, del segle VI aC. Però el fet que Pau, que era apòstol, però no historiador, identifiqui aquella situació concreta i històrica amb la relació universal de Crist amb tota la humanitat... parlem-ne.

6) Primer voldria tornar a preguntar si el Segon Isaïes es referia exclusivament als pecats de tots els i les israelites, o si això podria estendre’s, mitjançant Crist, als pecats de tota la humanitat. Qüestió important, i que mereixeria alguna demostració, cosa que ningú no ha fet mai, que se sàpiga. Entre una situació d’un poble en un moment donat de la seva història i la realitat de tota la humanitat i de tots els temps, és problemàtica aquesta identificació.

7) Després voldria reflexionar sobre la relació entre conseqüències del pecat i perdó del pecat. Un pecat sempre porta conseqüències, generalment sobre altres persones, perjudicant-les. I també pot comportar un càstig, personal o social, com a conseqüència del mateix pecat, o de la multitud de pecats, que pot ser una desavinença, una venjança, una crisi, una situació de dificultat general o de misèria o, fins i tot, una guerra. I un pecat, o pecats, finalment, segons la recta doctrina, és perdonat si hi ha penediment i voluntat de rectificar (encara que després no sigui així, però sí que ho era en el moment del perdó). Però... les conseqüències del pecat, ¿són una condició necessària per al seu perdó? Si un pecat, per sort, d’un o de molts, no portés cap conseqüència, quedaria sense perdó per aquesta causa? No, són dues coses independents.

8) És a dir, si Crist no hagués mort, ni patit, perquè les autoritats jueves i romanes no haguessin sigut tan malvades, o perquè ell hagués fugit a un país veí, o per qualsevol altra causa, aleshores... Déu hauria deixat sense perdó els pecats de totes les persones de la humanitat de tots els temps?? Qui s’atreviria a dir això?? O, l’anomenada Redempció, era, o és, realment necessària?

9) Doncs jo diria que, de manera gratuïta, idealista, teològica, se’ns ha atribuït una condició de rescatats per la sang de Crist que no es veu gens clar que sigui així. Diria que, quan Pau va assimilar la condició de totes les persones amb la condició que, segons el Segon Isaïes, tenien els i les israelites del segle VI aC, es va passar.  Va assimilar una opinió profètica temporal a la realitat de tota la humanitat.

10) I opino que som fills de Déu, tant si som innocents com si som temporalment pecadors, que els pecats (que, a més a més, no són tants i tants com ens han fet creure, perquè quasi tots els derivats del cos i del sexe no ho són) ens són perdonats de manera gratuïta, si hi ha penediment, tal com ensenya la paràbola del Fill pròdig, que no hi havia, ni hi ha, necessitat de cap Redempció, que Crist no és redemptor, sinó Mestre, i que tots nosaltres no hem de viure angoixats ni pels pecats (però sí fer els possibles per no fer-ne) ni per la culpabilitat dels sofriments de Crist, sinó ser responsables però viure alegres.

NOMÉS DES DE L’EXPRIÈNCIA PERSONAL PODEM DESCOBRIR LA NOSTRA SALVACIÓ

Selecció del comentari a l’evangeli d’avui (Lc 3, 1-6)

(Text original escrit per Fray Marcos):

INTRODUCCIÓ

Les tres figures de la litúrgia d’Advent són: Joan Baptista, Isaïes i Maria. La litúrgia d’avui comença amb Joan, un personatge important, entre altres coes, perquè feia gaire bé tres-cents anys que Israel no havia tingut profetes. Lluc comença el seu relat  amb el naixement de Joan i li dóna el rang de «precursor». D’aquí li ve la inportància, aquesta és la clau del relat. Els altres dos també són importants en l’Advent, peró en aquest evangeli d’avui no són protagonistes; a Isaïs només se’l cita i de Maria no se’n parla.  .

CONTEXT

Però a diferència del relat que pretén explicar el naixement de Jesús, el de Joan se situa en el nivell d’un fet, quelcom que va succeir. Lluc ho descriu amb dates i personatges reals.

Cal tenir present que l’«escenari» propi de Joan és el desert i on predica és a la ribera del Jordà. La seva prèdica va acompanyada d’un «baptisme de conversió per al perló dels pecats» (Jn 3, 3) i assegura que «tothom (no només els jueus), veurà la salvació de Déu». (Jn 3,6)

Per altra banda Joan considera que per anunciar la salvació no hi ha res millor que recordar l’anunci de salvació d’Isaïes quan el seu poble estava desterrat, sense esperança de futur. Joan intenta preparar el seu poble per a un nou alliberament, per promoure una nova actitud en relació amb Déu i amb els altres.

Tanmateix Jesús s’aparta d’aquest discurs de conversió i penitència i del baptisme d’aigua que practica Joan, «per a poder escapar del judici de Déu». Jesús parla de perdó i misericòrdia. Joan, com els profetes anteriors a ell, predica l’advent (la vinguda) d’un jutge escatològic que separarà els bons dels dolents, no de qui ve a instaurar el Regne, qui ens duu una «bona notícia»: Déu és Abba, és a dir Pare i Mare, que no castiga sinó que fa l’oferta de salvació total. Per Jesús, tot el que ens ve de Déu és positiu, no l’hem de témer.

En una cosa són coincidents les predicacions de Joan i de Jesús, en que el comportament personal és el que pot allunyar-nos del judici de Déu, no pas el ritualisme del culte i de l’observança purament externa de la Llei.     

Per a veure l’original, clikar aquí: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

DÉU ÉS LA SALVACIÓ I JA ÉS EN MI

Selecció del comentari a l’evangeli d’avui (Lc 21, 25-28 y 34-36)

Text original escrit por Fray Marcos:

http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

 INTRODUCCIÓ

Som en temps d’Advent i evoquem una posada en escena dels esdeveniments que són el fonament de la nostra religió. La societat civil es va inventar el teatre per explicar certes realitats de la vida. També les religions volen representar amb un llenguatge gestual les experiències humanes dels nostres avantpassats..

La figura clau de la litúrgic és Jesús. la seva vida i el seu missatge. Ell va viure una experiència humana igual en tot a la nostra.

L’Advent és el temps en que ens preparem per a celebrar un dels moments més importants de l’any litúrgic. Els jueus es van passa XVIII segles esperant el que havia de venir. I quan aquest va arribar no el van acceptar. També el cristians vivim a les expectatives de l’arribada del Regne de Déu. No ho rebutgem!

L’Advent és difícil d’entendre perquè els textos que l’anuncien són extensos i provenen d’un tipus d’escriptura molt diferent a la nostra. Però el missatge és simple: Pasi el que pasi, hem de confiar en un Déu que ens salva sempre.

EXPLICACIÓ

En les tres lectures d’aquest diumenge se’ns parla d’un temps de preparació. Esperem un Déu que salva i se’ns demana que tinguem una actitud adequada.

Celebrar el naixement de Jesús com esdeveniment històric, no servirà de res si no ens impliquem en el «significat» de la seva vida i entendre «el perquè» s’anuncia una segona vinguda.

Aquestes dues vingudes són importants només si ens ajuden a viure adequadament el present. És a dir, tenir present que «Crist» no ve ara i vindrà després, sinó que està venint en cada instant.

Tampoc ens ajuda a comprendre les dues vingudes si només ens quedem en la celebració d’un fet històric (el naixement de Jesús) i no fa que canviem la forma de vida.

Els jueus van esperar XVIII segles l’alliberament i en arribar qui els duia la «salvació», el van rebutjar, perquè no era el que esperaven.

Avui també vivim pendents d’una salvació que hem fet a la la nostra mida. No en la que ens porta Jesús i és la que Déu vol per a nosaltres. Si entenguéssim això ja no esperaríem més del que Déu ja ens ha donat. Però preferim seguir pensant en el Déu totpoderós, que actua on vol i des de fora, i ens obliga a complir els seus manaments

Aquest ens fa por i no ens deixa actuar positivament pel Regna. Si no entenem que Déu el tenim a dins nostre, seguirem donant-li la culpa del que passa i no viurem en la confiança de que ja som salvats.

Déu està venint sempre. Si no entenem això és que la nostra atenció està centrada en altres coses i en direcció equivocada. Només esperem allò que Déu pot fer per mi i no allò que nosaltres podem fer per a ell.

Déu és la salvació i ja viu en mi, en tot el meu ésser. Només cal que el descobreixi, i l’accepti com part de mi mateix. Perquè Déu m’ofereix la salvació, però són les meves obres el que hem salven

I, quan diem: «Veniu Senyor Jesús» caiem en la contradicció de creure que hi ha una escatologia ja realitzada i una altre de futur. Quan diem: «ja, però encara no» volem dir que Déu «ja» ha fet el que havia de fer per salvar-nos, però nosaltres «encara no» ho hem descobert..  

L’Advent avui ens ha de dur confiança. No hem d’esperar que el món canviï per a trobar la verdadera salvació. Confiar, creuer, és ja canviar el món. De no ser així, no confio en el Déu verdader sinó en un ídol.

Tendim a creure que Déu està amb nosaltres en les coses bones. Però Jesús va deixar clar que Déu es manifesta de forma plena  plenament en la creu. .

Advent ens invita a mirar dins nostra i descobrir la nostra contradicció. Per una banda celebrem amb alegria el naixement d’una nova vida, però seguim acomiadant els nostres difunts amb un «funeral». Hauríem d’atrevir-nos a mirar el final d’una vida no com un «fracàs» sinó com un nou naixement. Al final del camí, res del que ets, la teva essència, no s’ha estroncat. Això és el que ens ensenya l’evangeli. Això és el que Jesús va predicar i pel que va viure.

Naixement i mort són les dues cares de la moneda que és la vida.

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol

.

TOTS HEM DE SER REIS SERVIDORS DE TOTS

Selecció del comentari a l’evangeli d’avui (Jn 18, 33-37)

Text original escrit por Fray Marcos:

http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Crist Rei, una festa desenfocada. «La meva reialesa no és d'aquest món»(Jn 18,36).li diu a Pilat, en el sentit que no és un rei de poder i honors. En tot cas és el rei de l’amor que es manifesta a la creu. (S.S.)

CONTEXT

A principis del s.XX, «l’Església havia perdut poder i prestigi, assetjada per la modernitat i Pius XI va instituir aquesta festa (1925) amb la intenció de recuperar el terreny perdut davant d’un món secular, laïcista i descregut», Pel papa «era inacceptable que les nacions fessin les seves lleis al marge de les directrius eclesials i va intentar recuperar aquesta potestat amb la publicació de l’encíclica Quas primas per tal d’instituir aquesta festa de Crist Rei».

EXPLICACIÓ

Israel, en l’Antic Testament era un poble nòmada, sense rei,  que en entrar a les terres d’Israel van copiar el  tipus d’«organització de les ciutats veïnes i els seus avantatges. Aleshores els israelites «van demanar a Déu que els concedís un rei».

Però pels profetes «l’únic rei d’Israel era el propi Déu [...] que posava ordre, els defensava dels enemics i els procurava l’alimentació i la justícia».

La figura del rei, «en l’A.T. es va anar espiritualitzant, arribant a identificar-se amb el Messies, i ès la imatge  clau de l’apocalíptica en que, al final de la història, s’acabarà implantant el Regne de Dèu» predicat per Jesús..

El poder, doncs, anava associat a la reialesa. Per això a Jesús se’l va pretendre «temptar amb el poder». (cf. Lc 4,6).i després de «la multiplicació dels pans, la multitud el volia proclamar rei», (Jn 6,1-15)

Però «la tasca de predicació de Jesús va girar sempre entorn del Regne de Déu», cosa que sembla que el papa no va entendre. I en això es va «produir el malentès». El regne que va predicar Jesús no és un regne convencional, «no està ni aquí ni allà, perquè el tenim dintre nostre», i ens ve de Déu, a qui li demanem que «vingui a nosaltres» quan resem el Parenostre. Per això la festa de Crist rei «parteix d’una idea falsa». «No som nosaltres que preparem un món perquè Déu hi regni [...] sinó de fer que el Regne de Déu es faci present amb la nostra forma de viure».

Un regne que «supera tota idea de poder extern [...] i no és de persones físiques sinó d’actituds vitals». Un Regne que ens invita a «donar-ne testimonio; en que l’home i la dona participen de la seva reialesa».

«No oblidem que Jesús regna des de la creu. Acceptar la mort com entrega total, es tota la seva glòria i tot el seu poder. Jesús ens fa present el Regne, que és de Déu, quan s’oblida de sí mateix i posa tot el que és al servei de tots»..

«Ni el Déu todpoderós ni el Crist del Gran Poder tenen res a veure amb l’evangeli. El Déu de Jesús és l’Abba, pare i mare, que cuida de nosaltres».

En l’evangeli d’avui hi ha prous pistes per entendre que «qualsevol connotació de poder, tergiversa el missatge de Jesús. Una corona d’or i un ceptre de brillants són més denigrants que la corona d’espines i la canya amb que els soldats es van voler mofar-se d’ell».  

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol

SÓC ALLÒ QUE ERA I SERÉ SEMPRE

Selecció del comentari de Frai Marcos a l’evangeli d’avui (Mc 13,24-32)

Texto original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

CONTEXT

Jesús s’ha situat de ple en el discurs escatològic, del final del temps, plantejat des del patiment (la passió) en comparació amb la seva vida de persona que fa el bé a tothom. Ens trobem en un discurs que amb o menys variacions està en els sinòptics i per tant, això li dóna un plus d’autenticitat històrica. Probablement les coincidències provenen del fet d’estar recollides de la mateixa comunitat, la de Jerusalem, quan encara hi havia tots els apòstols  que havien conviscut amb Jesús.

EXPLICACIÓ

L’evangeli posa en boca de Jesús l’anunci del futur, escrit amb un llenguatge apocalíptic que avui se’ns fa difícil d’entendre. Amb la voluntat narrativa d’enllaçar l’A.T. amb el Nou, els evangelistes sembla que parlin d’un futur forassenyat. Per tant, hem de intentar desxifrar el que volen dir. Només fent-ho així podrem entendre algunes coses.

Jesús parla d’escatologia i els evangelistes ho expliquen en termes apocalíptics, com era costum, aleshores, quan es parlava de futur. Els jueus, com succeïa a les cultures de l’entorn, quan una cosa no es podia descriure amb paraules acudien a la figura mitològica. Recordem que el mite no és veritat però tampoc una mentida. En aquesta ocasió és una forma d’explicar els últims dies, d’acord amb una certa manera d’entendre el món.    

A diferència d’altres cultures, la jueva se situa sempre en un temps d’espera: Israel espera la salvació, el messies, que ha de venir i oferir-los-hi una vida millor.

Els profetes havien parlat de la salvació total  això havia de ser motiu d’alegria, de felicitat i de llum. Tanmateix, el poble era infidel i a causa d’això els profetes van canviar de discurs, i van anunciar dies de sofriment i tenebres pels homes i denes que no fan cas a la voluntat de Déu. Ells tenien molt clar que l’últim dia serà el de Jahvè, per a castigar als infidels i premiar els bons. .

D’aquí neix el llenguatge apocalíptic, Es tracte d’un gènere literari que pretén anunciar el futur a partir de la paraula de Déu, segons el llibre de la saviesa (sapiencial) i el profetisme. És un llenguatge pessimista sobre el món. Descriu un futur ple de desastres que invita a fugir-ne. Cal construir un món nou que no tingui cap relació amb el present. I per això els homes i les dones han d’estar alertes sabent el que els espera si es porten malament.  

Tanmateix, la paraula grega escatologia es descriptiva i ens parla també de l’últim. Igualment té el seu origen en la paraula de Déu i pretén descobrir-nos que succeirà al final dels temps amb realisme. Vol que ens preparem a acceptar-ho amb  confiança. El futur també està en les mans de Déu i arribarà com una progressió del present que està també en les seves mans, i és positiu malgrat tot..

El món no serà consumit sinó consumat. L’anunci escatològic prevaldrà sobre l’apocalíptic perquè l’últim dia Déu donarà sentit a la seva creació, amb la plenitud i amb la salvació definitiva. Una salvació que en llenguatge teològic d’avui «ja és, però encara no».

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol

EL MITE DEL RESCAT, 1

Per: Antoni Ferret

Anomeno «Mite del Rescat» a la creença tradicional, dins la religió cristiana, en el sentit que la mort, la sang i els sofriments de Crist han perdonat els pecats de tota la humanitat, d’abans, de durant i, molt més encara, de després. I que aquests sofriments han sigut necessaris per a aquest perdó, en el sentit que Déu ho exigia com a preu de satisfacció per les ofenses rebudes.

Durant molt de temps, moltes persones han sentit com a estrany, arbitrari i injust que Déu exigís aquesta satisfacció sanguinària, perquè semblava una actitud justiciera i cruel, impròpia de Déu.

I aquesta creença feia que els cristians se sentissin especialment culpables, no solament pels pecats en si, sinó perquè aquests pecats havien resultat en un augment dels sofriments de la persona de Crist. Això s’expressava, de manera poètica, en aquella estrofa del Via Crucis (no sé si ara encara la canten), que deia:

Com la creu és tan pesada,

defallit cau novament,

cau Jesús cada vegada

que jo trenco un manament.

Semblava estrany i difícil d'acceptar, però... aquí hi havia els textos. I no pas un, ni dos, ni tres, sinó molts. Vegem-ho:

Pau.-  Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos. (1Cor 6, 20) / Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. (Rom 5, 8-9)  /  Ell, per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar per causa dels nostres pecats... (Gal 1, 4)  /  En ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. (Ef 1, 7)  /  ... Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat per mitjà de la passió i de la mort. Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom. (He 2, 9)  /   ... que es donà a si mateix com a rescat per tothom... (Tim 2, 6) 

Pere.-  Sabeu que heu estat alliberats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no amb res de corruptible, com la plata o l'or, sinó amb la sang preciosa de Crist... (1 Pere 1, 18)

Mateu i Marc (la mateixa frase de la mateixa escena).  ... com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.  (Mt 20, 28).

(Fixem-nos que aquí, els dos evangelistes li fan dir aquesta afirmació ni més ni menys que al mateix Crist. No qualificaré l'acció, però estic totalment segur que Jesús mai no va dir això.) Tot plegat, no menys que 9 citacions, la gran majoria de Pau.

Però aquesta creença també està en relació amb els textos que parlen de la institució de l'Eucaristia. Donem un cop d’ull als textos que en parlen. Sobretot el que diuen sobre la sang.

Sant Pau (1Co, 11, 24-25): «(...) Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.»

Marc (Mc, 14, 22-25): «(...) Preneu: això és el meu cos. (...) Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. (...)

Mateu (Mt, 26, 26-28): «(...) Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos. (...) Beveu-ne tots, que això és la meva sang, vessada per tothom en remissió dels pecats.»

Lluc (Lc, 22, 19-20): «(...) Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres.»

Les expressions «ofert per vosaltres», «vessada per tothom», «entregat per vosaltres» i «vessada per vosaltres» cal entendre que volen dir «a benefici de vosaltres, o de tothom, perquè us serveixi d’aliment». L’únic autor que diu explícitament «vessada per tothom en remissió dels pecats» és Mateu.

Però això encara no és tot. He guardat la citació més important, de Pau, per al final.

Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures.  (1 Cor 15, 3)

Atenció: en les citacions esmentades fins ara, Pau assegura una cosa que figura que la sap. En canvi, en aquesta citació (carta de l'any 55), que molt probablement devia ser la primera que feia sobre aquest tema, aporta una gran autoritat: les Escriptures. Vet aquí per què va assegurant en diverses cartes la seva afirmació, perquè l'ha treta de l'Escriptura. I d'on? Una nota al peu de pàgina ens diu la font: Isaïes, 53, 5-12: “El servent”. 

És a dir: Pau treu aquesta doctrina d'Isaïes, i, segurament (segurament!), Pere, Mateu i Marc la treuen de Pau. Doncs, què diu Isaïes?

És molt contundent. Dibuixant la figura d'un personatge, que s'ha cregut per part de moltes persones i institucionalment que era Crist, en diu no menys que:

però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres

l’han ferit de mort per les infidelitats del meu poble

Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes

farà justos tots els altres perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells

I més, fins a set frases d'aquest tipus. Però observeu, sobretot, les dues subratllades.

El desenvolupament, a través dels segles, d'aquesta visió del cristianisme ha donat lloc a una concepció religiosa de la vida molt basada en el sentit del pecat, la culpa, la pena, el sofriment com a redempció, és a dir, un sentiment culpable i trist de la vida i, fins i tot, del mateix Déu.

  

I tanmateix... avui, la Facultat de Teologia de Barcelona es decanta a creure que aquestes frases no es referien a Crist, sinó al poble israelita, aleshores deportat a Babilònia.

Aleshores resultaria que tota una tradició, mil·lenària, basada sòlidament damunt uns textos profètics, trontollaria... I per una altra banda, tenim, en la paràbola del Fill pròdig, una prova clara que el perdó dels pecats és totalment gratuït.

Això és una altra cosa. I, la importància de Crist seria, no pas tant la seva mort, que ens hauria «salvat», sinó la seva vida i l'ensenyament.

Doncs jo diria que seria aconsellable, parlant de Crist, o pensant-hi, considerar-lo cada vegada més com a Mestre, i cada vegada menys com a Redemptor i com a Salvador.  Sense fer-ne cap soroll, sinó  anar evolucionant en la manera de dir.