dissabte, 25 de novembre del 2017

FEM PRESENT EL REGNE DE DÉU

Retalls de comentaris sobre l’evangeli d’avui. (Mt 25, 31-46)

Aquesta festa de «Crist Rei de l’Univers», presenta dificultats interpretatives. és difícil d’entendre. La litúrgia comença amb aquesta proclamació de reialesa i acaba parlant d’un pastor.
Cal situar-se al 1925 i la pèrdua de poder i prestigi de l’Església en no acaptar els principis de la modernitat que s’imposaven. La jerarquia va considerar que calia fer una declaració d’autoritat i Pius XI va establir aquesta festa amb la intenció de reivindicar-se.
L’evangeli parla del regne de Déu però com un espai de servei. «el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom». (Mt 20,28)
Qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor, i fugir del poder. Com Jesús, que «s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya» (Jn 6,15)
Jesús utilitza el concepte regne de Déu, seguint la tradició jueva segons la qual, en entrar a les terres de Canaan, els nòmades que venien del desert van voler assimilar-se a la gent de les ciutats i van demanar a Déu que els concedís un rei.
La paràbola del Judici final es una analogia amb aquell rei que reparteix l’herència, hi ho fa amb criteris de comportament. Déu separarà els qui han seguit el comportament humà de Jesús d’atenció als necessitats, d’aquells que han mirat a un altre costat.
Curiosament, en el regne de Déu predicat per Jesús queden exclosos els que es creien bons (els jueus) i els que hi entren són les prostitu­tes, els pecadors, els marginats... Els gentils seran cridats a entrar mentre que molts dels jueus en quedaran fora. (Vg. Fray Marcos. Fe adulta)  
...
Un Rei que treballa pels seus servents
Festa de Jesucrist Rei de tot el món. Aquest títol ens pot fer pensar en un rei assegut al seu tron, amb corona, donant ordres,,, Però Jesús és rei d'una altra manera. La primera lectura ens mostra Déu com a pastor diligent i preocupat per totes i cadascuna de les ovelles, individualment.
El rei de la festa d’avui és un Déu proper, que actua, que cuida, que treballa, que serveix. Tant s'acosta que s'ha fet un de  nosaltres, fins a poder «dir que no té on reclinar el cap….»
Sant Ignasi als Exercicis ens convida a «considerar com Déu treballa i labora per mi».
És aquesta la manera que té Jesús de ser Rei de tot el món, que té Déu de ser Senyor de l'univers. És aquesta la manera que té el Senyor de ser Rei.
Un Rei que és present en els més petits
L'Evangeli aprofundeix més encara aquesta proximitat inèdita de Déu amb nosaltres. Sí, hem vist que Déu és present a través de les seves obres, del seu actuar sostenint, vivificant, animant, cuidant, acompanyant. Jesús ens diu avui que Ell no només actua, sinó que també rep el nostre servei. Ens recorda que Ell s'identifica amb aquells més petits, a qui anomena 'germans meus', que pateixen, que tenen necessitat, que estan oblidats, descartats.
Jesús s'identifica tant, que diu que ell mateix “té fam, té set, és foraster, està despullat, està malalt, és a la presó”... Ell mateix pateix amb qui pateix. No és, doncs, un Rei aliè als patiments dels més petits. Al contrari, Ell mateix pateix el patiment dels petits. Ell mateix experimenta, com si fos seu, aquest patiment.
Potser això, és una crida radical a veure que la meva vivència de fe no pot anar gents allunyada de la meva empatia, sensibilitat, acollida interpel·lant, del patiment dels més petits i vulnerables.
Un Rei d'esperança
La segona lectura ens convida a l'esperança. Sabem que som febles i que no podem arribar a tot.
Per això Pau escriu als corintis i els parla d'esperança. És cert que veiem molt fracàs i molta mort. Però això no té la darrera paraula.
Sant Pau ens convida a no tenir por, a no deixar-nos impressionar per les forces del mal que ens agiten tan sovint. No tenen la darrera paraula: Jesucrist «destituirà tota mena de sobirania, d'autoritat o de poder, i posarà el Regne en mans de Déu» i encara: «el darrer enemic destituït serà la Mort»... de manera que «així Déu serà tot en tots».
(Vg. Llorenç Puig, sj – Honilies dominicals - pregarioa,cat)  http://www.pregaria.cat/homilies

Selecció i rtedacció : Salvador Sol

dissabte, 18 de novembre del 2017

DE QUINS «TALENTS» PARLA JESÚS?

Retalls de comentaris sobre l’evangeli d’avui. (Mt 25, 14-30)
LA RIQUESA DE L’AMOR
«Les lectures del dia [són un examen]. L'assignatura […] és l'amor», Com diu Joan de la Creu: «a la tarda de la vida ens examinaran en l'amor». L’evangeli d’avui tracta «d'uns talents que poden ser doblement rendibles, o d'una generositat empàtica envers els marginats i empobrits […]. La clau és l'amor o, si es prefereix, la correspondència a un primer amor […]; el de l'amo dels talents, el de Jesús solidari del necessitat».
«D'una manera atrevida i incisiva Sant Ignasi […] concep la vida com una correspondència, comparant què ha fet Crist per ell i què ha de fer ell per Crist». Les monedes de què parla l’evangeli són els talents que un ha rebut i és capaç de fer crèixer compartint. «De manera que si un té saviesa, consol, escalf..., en doni al qui no en té i a la inversa».
«Així, [aquesta] paràbola dels talents esdevé il·luminació quotidiana dels dons rebuts de Déu i la manera d'haver-los fet fructificar retornant-los a Déu».
«Els talents, que Déu ens dóna dia a dia, són llavor de creativitat, tant com perquè cinc en donin cinc més, o dos en donin dos. En cap cas viure esporuguit evitant el risc de donar la cara de la solidaritat».
«Ignasi ho resumeix en una petició cabal, que jo reconegui tant de bé rebut per en tot estimar i servir». (Santi Thió, sj. Homilies dominicals – pregaria.cat) 
...
ELS TALENTS QUE ENS CAL DESCOBRIR.
Mateu escriu a una «comunitat pendent del final dels temps. En la que cada membre ha de prendre la part de responsabilitat que li correspon i no defraudar ni a Déu ni als altres. Probablement perquè ja devia haver-hi algú que vivia sense donar cap».
Jesús no parla «d’una moneda [...] imaginària». En grec, la paraula «talent, significa el contingut en el platet de la balança, equivalent a 6.000 denaris (antiga moneda romana, de plata romana)». Això era «el sou de setze anys d’un jornaler».
Aquesta moneda, si es perdia, quedava exempta de responsabilitat civil. I la forma més segura de guardar-la era enterrant-la, degudament protegida».. 
Per tant, d’aquesta paràbola no se’n pot fer «una interpretació literal, materialista» de conservació, ans el contrari, «ens invita a fer produir» en actitud de benefici pels altres, a diferència del «capitalisme que només busca el propi enriquiment creant enormes desigualtats i bosses de pobresa».
A quina mena de talents es refereix aquest evangeli?  La resposta cristiana només pot ser: «allò que fa que la persona sigui més humana, que vol dir: estimar més i, estimar vol dir: servir als altres». .
«La bona notícia fóra que tots poséssim aquests tresor [dels talents personals] al servei de tots, perquè en això consisteix el Regne predicat per Jesús». (Fray. Marcos. Evangelios y comentarios – fe adulta)
Selecció i redacció: Salvador Sol


dijous, 16 de novembre del 2017

TEXTOS RECOMANATS D'ISAÏES, 2

Per: Antoni Ferret

A partir del capítol 40, com sabem, el text és d’un altre profeta, de nom desconegut, que continua el llibre d’Isaïes, ja mort. Correspon al període de l’exili. Se l’anomena el segon Isaïes.
Així com el primer Isaïes (l’autèntic) presenta una gran varietat de temes, el segon se centra en un tema principal: la glòria de Déu, i la relació paternal amb el seu poble, contraposant-ho sovint amb la nul·litat dels déus falsos. Però exposa també un tema secundari, molt important: tota una seqüència, en quatre fragments separats, de l’anomena’t Servent del Senyor, un personatge sofrent, del qual es diu molt repetidament, que “s’ha carregat damunt seu totes les nostre culpes”. Personatge que ha sigut considerat com una figura de Crist, o bé com una figura de l’ Israel sofrent per la deportació. 
El profeta tracta el poble d’Israel (que era captiu a Babilònia) amb una dolcesa desconeguda ni en l’ Isaïes autèntic ni, sobretot, en Jeremies.

Consoleu,
consoleu el meu poble,
diu el vostre Déu.
Parleu al cor de Jerusalem
i anuncieu-li
que s’ha acabat la seva servitud,
que li ha estat perdonada la culpa,
que ha rebut del Senyor
doble paga per tots els seus pecats.
Escolteu una veu que crida:
Obriu en el desert
un camí al Senyor,
aplaneu en l’estepa
una ruta per al nostre Déu.  (40, 1-3)

Ara, però,
el Senyor que t’ha creat,
poble de Jacob,
el qui t’ha format, Israel, et diu:
No tinguis por, que jo t’allibero,
t’he cridat pel teu nom: ets meu.
Si travesses aigües profundes,
jo soc amb tu;
si passes rius, el corrent no et cobrirà.
Si camines pel foc, no et cremaràs,
no et consumiran les flames.
Perquè jo, el Senyor, soc el teu Déu,
el Sant d’Israel, el teu salvador.
Donaria Egipte per rescatar-te,
Etiòpia i Sebà, a canvi teu.
Ets tan preciós per a mi,
tan valuós i estimat,
que donaria altres homes
en comptes teu,
altres pobles,
a canvi de la teva vida.
No tinguis por, que jo soc amb tu!   (43, 1-5)

Israel, poble de Jacob,
recorda que tu ets el meu servent.
Jo et vaig formar perquè em servissis
i no t’oblidaré mai, Israel.
He fos com un núvol
la teva infidelitat,
he desfet com la boira els teus pecats.
Torna a mi, que jo t’allibero.
Alegra’t, cel, que el Senyor triomfa!
Aclameu-lo, fondàries de la terra!
Arbres, boscos i muntanyes,
esclateu en crits d’alegria!
El Senyor ha alliberat
el poble de Jacob,
fa resplendir la seva glòria a Israel.  (44, 21-23)

Recorda això, poble rebel!
Tingueu seny
i mediteu en el vostre cor!
Recordeu els fets antics:
Jo soc Déu, i no n’hi ha d’altre.
Jo sol soc Déu;
No n’hi ha cap com jo.
Des del principi
anuncio les coses que vindran,
dic per endavant
el que encara no ha passat.
Jo mano
que es compleixi el meu designi
i duré a terme el que he decidit.
......
Escolteu-me, gent obstinada,
que sou lluny de ser salvats:
He fet que s’acosti la meva salvació,
ja és a prop;
la meva victòria no trigarà.
Donaré a Sió la salvació;
al poble d’Israel, la meva glòria.    (46, 8-13)

Sortiu de Babilònia,
fugiu d’entre els caldeus.
Amb crits d’alegria
anuncieu aquesta nova,
feu-la arribar
fins a l’extrem de la terra.
Digueu: El Senyor ha alliberat
el poble de Jacob, el seu servent.
No han patit set
quan els conduïa per terres àrides;
per a ells he fet néixer
l’aigua de la roca:
tot just l’ha esberlada,
l’aigua s’ha escolat.
Però la pau no és per als malvats,
diu el Senyor.   (48, 20-22)

El meu servent triomfarà,
serà enlairat, enaltit,
posat molt amunt.
Així com tots
s’horroritzaven de veure’l
–ja que, de tan desfigurat,
ni tan sols semblava un home
i no tenia res d’humana
la seva presència–,
així també ell purificarà
tos els pobles.
..........
No tenia figura
ni bellesa que es fes admirar,
ni una presència que el fes atractiu.
Era menyspreat,
rebuig entre els homes,
home fet al dolor
i acostumat a la malaltia.
......
De fet, ell portava
les nostres malalties
i havia pres damunt seu
els nostres dolors.
Nosaltres el teníem
per un home castigat
que Déu assota i humilia.
Però ell era malferit
per les nostres faltes,
triturat per les nostres culpes:
rebia la correcció que ens salva,
les seves ferides ens curaven.  (52, 13 - 53, 5)


(El segon Isaïes no diu cap exabrupte contra pobles estrangers, els quals ni tan sols esmenta.)

diumenge, 12 de novembre del 2017

JESÚS ÉS LA LLUM QUE DUU AL SENY

Retalls de comentaris sobre l’evangeli d¡avui. (Mt 25, 1-13)
Sempre apunt.
Pot ser habitual recordar-se de Déu només quan tenim una necessitat o problema. Sigui per oblit, irresponsabilitat o apatia, estar lluny de Déu té conseqüències negatives; aquesta conducta debilita la nostra capacitat d’estimar.
Aquest és el sentit de la paràbola d’avui. Les cinc verges que no tenien seny, van quedar privades de participar en les noces, perquè: «mentre eren a comprar oli, es va tancar la porta. (Vg. Mt 25,10) 
Pot ser que visquem en l’obscuritat en haver-se’ns apagat la torxa en la que Déu ha posat una llum particular. Una llum que ens permet veure i transitar pel Regne i no tinguem temps d’emmanllevar la llum del veí per a salvar-nos.
Cada persona té la seva llum que ha de cuidar de mantenir-la encesa en el canelobre de les virtuts. (Francisco Valencia. Catholic.net). 
Som llum 
Amb aquesta paràbola de les verges prudents, Jesús ens està dient que hem d’estar preparats, que hi ha un temps adequat per a cada cosa i cal no arribar tard.
Tota la nostra vida està orientada a esperar l’arribada del nuvi.
La torxa és la metàfora de la vida. La llum, la Paraula de Déu. 
«Vosaltres sou la llum del món», ha dit Jesús (Mt 5,14) Aquesta llum que circula per la nostra vida pot ser llum per la gent del nostre entorn; la nostra llàntia els il·lumina i alhora queden il·luminats per la d’ells. (Espacio sagrado) http://www.espaciosagrado.com/node/186128

La glòria està en servir
En temps de Jesús el ritual de les bodes consistia en portar la núvia a casa del nuvi on se celebrava el banquet. Els amics i els parents participaven d’aquesta cerimònia del trajecte, a la que s’unien les amigues i parents d’aquesta que esperava a casa. 
Tot es feia a la caiguda del sol i per tant era necessari portar les torxes enceses.
Però el relat té poc a veure amb el nuvi i la núvia. El relat va de la llum, de veure el camí i de tenir la precaució de disposar de l’oli necessari.
La vida és un do, però cal saber trobar el sentit de la vida. L’oli que ens ha d’il·luminar no ens ve donat, ni podem emmanllevar-lo. 
Ens és necessària la llum per a viure la pròpia vida en plenitud, i Jesús aprofita aquest fet quotidià,de la cerimònia nupcial per a dir-nos que «ell és la llum» de la torxa que hem de portar encesa. Una llum que evita que anem a les fosques i a la vegada ens transcendeix. 
Aquesta és l’advertència de la paràbola. Ens cal estar alerta, desperts. No sigui cas que perdem l’oportunitat de viure en plenitud la nostra vida.(Vg. Fray Marcos. Fe, adulta - http://www.feadulta.com/es/buscadoravanzado/item/624-la
-gloria-est%C3%A1-en-servir.html
El sentit de la vida.
Aquest diumenge la paraula que el Déu de la vida ens proposa és cercar la saviesa, que ens resta oculta, disfressada amb tantes coses, que no ens deixa veure el seu profund sentit.
Ser savis no és tenir molts coneixements. Se savi té a veure amb ser subjectes de la nostra vida, i no simplement objectes de vida, 
Savi ho pot ser tothom. No és patrimoni dels que tenen molts títols universitaris o coneixements doctorats, o pel fet de llegir molt. Ser savi és l'oportunitat que tenen totes les persones, perquè s’ha dit que la saviesa es troba a les portes de les cases. 
Cada persona té la possibilitat de ser sàvia en el seu ésser relacional, en el lloc de les accions humanes. I la Saviesa porta a la veritat i a la justícia. 
Ser savis és, per tant, sentir la paraula de Déu que toca els cors al costat dels nostres esdeveniments del dia a dia. Distanciar-se d'ells per tal de reconèixer el seu valor vivint i actuant en el recta sentit. Com veieu, res d’intel·lectual, sinó de disposició afectiva, d'obrir-se i ser honestos amb nosaltres mateixos i amb Déu.
La paràbola de les verges assenyades ens convida a la saviesa. Les noces figuren l¡oportunitat del seny. 
- No perdre aquesta oportunitat que ens brinda Déu,i allunyant-nos-en ens faci desgraciats. 
- No deixar que la llàntia s’apagui. Aquelles dones desassenyades van tenir la voluntat dormida. El nuvi ja no els va treure la son. 
La nostra vocació és l’oli que ha de cremar i renovar-se. Siguem homes i dones savis, capaços de reconèixer el nostre nuvi, Crist, el Senyor. (Vg. Eduard López, s.j. . pregaria.cat) http://www.pregaria.cat/homilies
Selecció i redacció: Salvadopr Sol

diumenge, 5 de novembre del 2017

UN NOU ESTIL DE VIDA

Extracte de comentaris a l’evangeli d’avui (Mt 23,1-12)
«NO DIGUEU A NINGÚ PARE» 
L'evangeli d'avui ens parla de corrupció. Quan Mateu escriu aquest fragment d’evangeli l’ambient és molt diferent al que va viure Jesús. Els fariseus, després de la destrucció de Jerusalem, l'any 70 es van fer amb el control absolut del judaisme i van imposar a tots la seva manera de pensar: «s’han assegut a la càtedra de Moisès»,
És en aquest context, en que els fariseus van expulsar del judaisme els seguidors de Jesús, considerant-los heretges, en que Mateu escriu aquest fragment d’evangeli.
Mateu es dirigeix a la seva comunitat,
Jesús havia criticat molt la manera d’entendre la religió dels partits i sectes del seu temps i Mateu pretén aplicar-les al moment actual de la seva comunitat, que ha caigut en el mateix error, i diferenciar les pràctiques obligades de l’antic Israel de les comunitats inspirades en els principis del Regne.
Els fariseus exigien als israelites el compliment dels 248 preceptes positius i 365 prohibitius si volien ser fidels a la Llei. Unes exigències que ni  ells estaven en condicions de complir. D’aquí les paraules de Jesús: «no actueu com ells perquè diuen i no fan»  .
Avui s’entén aquest evangeli perfectament.
Des de l’Edat Mitjana, altres veus com la de Mateu han criticat l’estructura de poder de l’església Romana i els criteris i normes inamovibles que surten dels dicasteris, considerats les «càtedres» actuals. (Vg. Fray Marcos. - Fe adulta. http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html)
...
AVUI VA DE «FATXENDES»…
Mateu ens prevé de la gent que dogmatitza a tort i a dret, que es creu «no sé pas què» i que de retruc maltracta els «petits», trencant les relacions igualitàries de la comunitat! De persones que sempre són forts amb els dèbils, però dèbils amb els forts.
El Jesús de Mateu «assenyala amb el dit persones molt concretes: els ;mestres de la Llei i els fariseus [...], la majoria laics (amb alguns escribes), força fonamentalistes en la interpretació de la llei, rigoristes i legalistes«. Amb una «immensa influència social i religiosa».
Quan Mateu escriu l’evangeli, sobre els anys 80, «intueix la mirada de Jesús» sobre els fariseus del seu temps. Escriu per la «infinitat de persones, des de jerarques de la primera església que poden tenir la temptació de caure en el que avui Jesús fustiga, fins a qualsevol mena de masclisme, de gent fatxenda, de gent que vol imposar maneres de fer i de pensar, que vol dominar el pensament...».
Gent que han passat «del “servei” als fills de Déu al “monopoli” de Déu. De la gran experiència de religió alliberament a la religió feixuga»,
Mateu posa en boca de Jesús la crítica dels que «Diuen i no fan, posen càrregues pesades i insuportables a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent, els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre”.
Aquest no és «l’estil de Jesús». Pau ho explica bé quan diu: «volíem donar-vos Bones Notícies!, no posar-vos càrregues, per això fins i tot treballàvem nit i dia».
Els cristians hem d’imitar l’estil de Jesús. «Mirem sempre què fa i què diu Jesús»:
 - Vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans.
 - Ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel
 - Ni us feu dir "guies",perquè de guia només en teniu un, que és el Crist.
Dit amb altres paraules.
 - El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor.
 - El qui s'enalteixi, serà humiliat, però el qui s'humiliï, serà enaltit.
L’estil de Jesús és aquell que fa «rentar els peus dels deixebles [...], perquè el primer és l’últim en el Regne, a «la Humanitat nova». Tanmateix un «estil» que duu a la creu. (Francesc Riera, sj.
 Pregària.cat -
http://www.pregaria.cat/homilies)

Selecció i redacció: Salvador Sol

diumenge, 29 d’octubre del 2017

LA LLEI DE L'AMOR

Comentaris a l’evangeli del diumenge 29 d’octubre

(Mt 22,34-40)

Els saduceus havien interpel·lat Jesús: «Quan arribi la resurrecció, de quin dels set [germans] si tots ells [seguint la llei de Moisès] s’hi havien casat?». Jesús els fa callar, dient-los-hi: «Quan arribi la resurrecció, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel».
En l’evangeli d’avui, Mateu ens presenta uns fariseus, un d’ells mestre de la llei, coneixedor de la resposta de Jesús, li fa aquesta pregunta per provar-lo: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». La resposta és molt coneguda: «Estima el Senyor, el teu Déu» i «Estima els altres com a tu mateix» (Mt 22,37-39)
...
Davant d’aquesta exigència d’amor tan gran en el «misteri de Déu» només podem formular una afirmació i un desig: «Crec. Senyor, però augmenta la meva fe» (Mc 9.24)
I, conscients de que «Déu es fa visible a través dels altres, hauria de reflexionar sobre el meu amor [la meva actitud] pels que tinc al costat i pels que no conec de la resta del món».
Jesús coneix de sobres la manera de comportar-se dels fariseus, «per això va directa a l’ensenyament fonamental [a l’esperit] de la llei jueva».
«Els gran líders saben distingit el que és important del que no ho és». Jesús ensenya en veritat qui és el primer i el segon manament. Però, de debò creiem que «tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos?». (Vg. Mt 22.40)
Jesús no va convèncer als fariseus, i a nosaltres? «Dins de cada un de nosaltres hi ha un petit fariseu. Tenim [com ells] els nostres temors i inseguretats». Hem de procurar anar al fons de la fe. (Cf. Espacio Sagrado http://www.espaciosagrado.com/)
...
«Malament rai quan algú va a Jesús per posar-lo a prova». Preguntar per «quin és el manament més gran, no és una pregunta retòrica; és una qüestió de saber o no la Llei», que en la Torà hi «constaven 248 preceptes positius i 365 prohibicions. Tot un repte que toca de ple la línia de flotació del vaixell de la honorabilitat, la bona fama i la bona imatge del jueu, coma persona religiosa».
«Jesús no pot separar de cap manera l’amor a Déu de l’amor al proïsme». «Joan (el deixeble estimat) ho diu amb tota rotunditat i “sentit comú”: “Qui diu que estima Déu que no ha vist mai, i en canvi no és capaç d’estimar el seu germà que té al costat, és un mentider”». «Hi ha molta gent que ha posat la força de la seva religió en els rituals, els signes religiosos, les pregàries i els sacrificis al marge de l’amor».
«El to vital de l’evangeli és l’amor. El seu missatge  s’inspira, neix, creix i es desenvolupa sota la perspectiva de l’amor. Jesús ho vivia així, quan predicava les paràboles, quan feia signes d’alliberament, quan perdonava, quan acollia els petits, els més necessitats. No hi havia altra to vital que no fos estimar, vessar la seva capacitat d’humanitzar les persones que pels motius que fossin se sentien deshumanitzades [...]. Per això era un “Mestre diferent”».
Jesús va «més enllà de la Llei [...]. Per això en fa aquesta síntesi tant radical com dir que “tota la llei i els profetes vénen d’aquest únic precepte: estimar, Hi ho diu davant d’un fariseu [mestre de la Llei] que se la sabia fil per randa».

«El món anirà millor, si repassem [la conjugació del verb estimar] i la nostra nostra pròpia vida...». (Francesc Roma, s.j. http://www.pregaria.cat/homilies) 
Selecció i redacció: Salvador Sol

dissabte, 21 d’octubre del 2017

UN SOL DÉU

Comentaris a l’evangeli del diumenge 22 d’octubre

(Mt 22,15-21)

L’evangeli d’avui ens exhorta a prendre’s seriosament no només les nostres obligacions de cristians, sinó també les nostres tasques de ciutadans, els nostres deures polítics.
La política i l’«autoritat» s’han creat perquè siguin instruments per a la realització de la voluntat de Déu, encara que potser no ho sàpiguen o no vulguin saber-ho.
Els cristians no han de ser enemics de l’Estat. La fe no pot ser una excusa per no complir amb les obligacions familiars, socials i polítiques. Aquesta és la condició primera d’aquell: «Estimeu-vos com jo us he estimat» recomanat per Jesús.  
D’això en va donar testimoni Agustí d’Hipona: «els soldats cristians van servir l’emperador infidel, però en allò que eren «les causes» de Crist no reconegueren més que a Aquell que estava en el cel».
Avui l’evangeli ens planteja la dicotomia entre servir Déu o servir el poder temporal: cal recordar aquesta reflexió del papa Francesc: «la comunitat cristiana ni pot ni ha de suplantar les legítimes i necessàries competències de les institucions. És més,  ha d’estimular i recolzar les seves tasques. I col·laborar amb elles pel bé de tots»..    
La resposta de Jesús als fariseus i herodians és d’una gran intel·ligència. Volien desacreditar Jesús davant del poble amb una pregunta trampa i situar-lo en un carreró sense sortida. Però Jesús, amb la seva resposta, separa de forma convenient els compromisos socials imposat pel poder temporal d’aquells que altres compromisos que emanen de Déu. (Catholic.net - http://es.catholic.net/op/articulos/41806/dad-al-csar.html)   
...
La pregunta que li fan a Jesús, en aquesta narració de Mateu, no pretén saber la seva opinió sinó intentar fer-lo caure en contradicció. D’aquí que la resposta comença amb aquestes paraules: «Perquè em poseu a prova. Hipòcrites?» I, apel·lant a la religiositat que caracteritzava als fariseus, els recorda que cal complir amb el Cèsar, però això no eximeix de complir amb la voluntat de Déu..  (Escuela Bíblica)
Es palpa una gran tensió entre els adversaris de Jesús que es proposen .  fer-ño caure en un parany. La pregunta que plantegen els fariseus no té res a veure sobre detalls de la Llei, sinó que va al cor dels duríssim problemes polítics que es vivien a causa dels elevats impostos que els exigien els romans.
La majoria de la gent de la Palestina del s.I era pobra. Un revés de la climatologia i la salut podia en dos anys arruïnar una família i ser venuda com esclaus per tal de pagar els deutes. En aquest context parlar d’impostos era important, i la gent anava darrera d’aquells que proclamaven no pagar els impostos als romans i aixecar-se amb armes en contra d’ells. .
Així les coses, la trampa dels fariseus era fer dir a Jesús que no era lícit pagar impostos i els notables, partidaris dels romans, el detinguessin. Els fariseus eren els primers que es negaven a pagar tributs a Roma però volien que fos un altre que aixequés la veu en aquest sentit.  
La resposta de Jesús va més enllà de la frivolitat de la pregunta. «Donar a Déu el que és de Déu» vol dir lliurar-se per amor, com ho va fer Jesús. Aquest és el camí per a construir una societat més justa, solidària i fraterna. Només amb la renovació de l’interior de cada persona serà possible construir el regne de Déu.   
...
Per la trampa que preparen a Jesús, els fariseus, que són una mica covards, es fan acompanyar dels herodians. Preparen bé l’estratègia perquè s’adonen que Jesús és un oponent formidable i volen evitar fallar en l’intent. La pregunta que li fan és capciosa. És un moviment tàctic que intenta comprometre Jesús davant l’autoritat.
Sabem poc sobre els herodians. Però sabem que recolzen Herodes i simpatitzen amb els romans. Això els posa en conflicte amb els fariseus per qüestió del tribu, que no revertia en millores per la província romana de Judea. Tanmateix, s’uneixen contra Jesús.
La moneda amb que s’havia de pagar el tribut era el denari, que duia l’esfinx del Cèsar, considerada idòlatra i la inscripció «Tiberi Cèsar August fill del diví  August»,una blasfèmia. Així que la qüestió tenia una base religiosa important. Tanmateix, era una moneda d’us comú inclús per persones reñigiosament escrupoloses.
La pregunta va precedida d’un afalac: «Mestre, sabem que estimes la veritat...». Estan segurs que no es deixa portar pel dir de la gent. Però és un afalac irònic. El que pretenen, de debò, és comprometre’l. La resposta només accepta un sí o un no. Però Jesús s’adona de la complexitat: responent si. s’enemista amb els que són contraris al impost; si la resposta és no, els romans l’arrestarien. Amb la resposta que sigui els fariseus i herodians el posen en un conflicte. La resposta de Jesús és intel·ligent: Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.  (Sermon Writer) .   
Jesús feia present la voluntat de Déu amb la seva vida i això posava excessivament nerviosos als fariseus. Aquesta presència de Déu en Jesús és el que els fariseus volien desmuntar.
La qüestió, que li plantejaran, toca dos aspectes essencials per a tota societat organitzada: els diners i l’autoritat. Pagar o no pagar el tribut al Cèsar?
Potser és veritat que es demana una quantitat abusiva i és injust. Potser, es qüestionable que s’hagi de tributar a l’«Emperador» en detriment de les necessitats locals. Sigui com sigui, la qüestió, tot i ser ben punyent té el risc de distreure i posar l’atenció primera al lloc erroni.
Qui és el Senyor de la història? Els diners? El Cèsar? La meva gent? No, el Senyor de la història és el Déu d’Abraham, Isaac I Jacob, que ofereix una nova aliança al seu poble, com ja ho va fer a l’antigor. Es ell i no hi ha d’altre.( David Guindulain. Pregaria.cat)

Selecció i redacció: Salvador Sol