EL REI DAVID

 

La Bíblia ens explica que Jacob (anomenat Israel) era net d’Abraham, i que de la seva dinastia va néixer Jessè, para de David (que vol dir: elegit de Déu). Es considera que va viure del 1040 al 966 aC. I que va ser ungit pel profeta Samuel com a rei de Judà (1010-1006 aC), i rei de les dotze tribus d’Israel (1006-966 aC). Aquest rei, que amb el seu fill Salomó va donar la máxima esplendor i glòria a l'Israel dels segles XI i X, és citat 444 vegades al llibre de Samuel, 90 als llibres profètics: Reis, i 217 als escrits: Cròniques. Fan referencia d'ell les profecies de: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Osees, etc. També està referenciat pels evangelistes i, l'apòstol Pau en parla a les cartes adreádes als Romans, a Timoteu i als Hebreus. Tanmateix, també el cita l'Apocalipsi de Joan. En total, el trobem citat 967 vegades a les Escriptures, fent referencia a les seves gestes i destacant-ne un perfil de: rei just, valent, apassionat, guerrer, músic i poeta (se li atribueixen gran part dels Salms), però, principalment, situant-lo en la línea genealógica que va d'Abraham fins a Jesús. Ho afirme Pau quan situa Jesucrist «sorgit del llinatge de David» (2Ti 2,8). I, Joan posa en boca dels seus contemporanis aquesta pregunta: «¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?» (Jn 7,42). 

Però, malgrat estar tant prolíficament citat a les Escriptures, els arqueòlegs no troben restes que acreditin la historicitat d’aquest rei, i de la seva «gran» obra. Només una estela trobada a Dan (1993), escrita en arameu, dóna compta d’una victòria del rei de Damasc Jazael, sobre Israel i el rei de la «casa de David». En el llibre: Los enígmas del pasado, Historia de Israel y relato bíblico, de Jean-Louis Ska, es parla d’un David històricament relativitzat en no haver-se trobat cap document de l’època que el mencionin. «Es fa difícil –diu Ska- que els imperis propers no hagin sentit parlar ni hagin conservat cap record d’aquest regne». Però ja se sap que Déu amaga als savis allò que els humils descobreixen per la fe. (cf Si 3,19). 

No cal oblidar que Israel és un projecte de Déu; un poble creat per la promesa feta a Abraham. Al llarg dels segles, els «hebreus» (marginats, esclaus) es van anar organitzant en tribus, «creant estructures de llibertat i convivència que els capacitava per expandir-se i triomfar sobre la terra palestina». (X.Pikaza, Para leer la historia del pueblo de Dios, Cap.11). Tenien a Déu i no els calia cap rei per a governar-se. Però l’ordre i la pau es van acabar quan els filisteus (pobles del mar) van assetjar les seves terres. Els israelites s’adona que necessitaven un rei capaç de fer front a aquells «pirates» vinguts del Nord..

En el llibre de les Cròniques, llegim que: «Els filisteus perseguien de prop Saül i els seus fills» (1Cr 10,2). Morts tres dels seus fills, perseguiren Saül: «Els arquers el van descobrir i el feriren greument» (1Cr 10,3) i per evitar que el trobessin en vida, «convertint-se en la seva riota [...] Saül, doncs, va plantar a terra l'espasa i s'hi tirà al damunt» (1Cr 10,4). Israel es quedà sense rei, havia arribat l’hora de David. Ungit, com s’ha dit, rei de Judà li tocava fer-se ungir per la resta de tribus, que havien elegit Ixbóixet, de la tribu de Benjamí i fill de Saül. La guerra civil entre les tribus acabà amb un pacte: David fora el rei de tot Israel.   

El segon llibre de Samuel recull la confessió de David i el perdó de Déu: «He pecat contra el Senyor. Natan li va respondre: --El Senyor passa per alt el teu pecat. No moriràs» (2Sa 12,13). No solament no morirà a causa del seu pecat, sinó que Déu li fa aquesta promesa: «Quan t'arribarà l'hora d'adormir-te amb els teus pares, jo, el Senyor, posaré en el teu lloc un del teu llinatge, sortit de les teves entranyes, i refermaré el seu regnat» (2Sa 7,12). «El teu casal i la teva reialesa es perpetuaran per sempre davant teu, el teu tron es mantindrà per sempre» (2Sa 7,16).

Malgrat que només ho digui la Bíblia, no hi ha dubte que David va ser el gran rei d’Israel, que va rebre la protecció de Déu, i va instaurar la capitalitat del regne a Jerusalem, convertint-la en el centre religiós dels jueus. Les promeses fetes a Abraham s’anaven complint:  els circumcidats havien esdevingut un poble lliure, a la terra promesa; «un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel». (Ex 3,8). No tenien la potència cultural i militar dels sumeris, babilonis o egipcis, ni gravaven en esteles els seus èxits militars, que van ser més aviat pocs, però, encara avui, milions de persones arreu del món preguen amb salms i advocacions atribuïdes al rei David.

 

Salvador Sol

 

 

 

 

 

 

 

TOUT EST PARDONNÉ

«Tot està perdonat» llegim a la nova portada de la revista satírica «Charlie Hebdo». Però qui perdona a qui? La revista als gihadistes, o Alà als gihadistes i dibuixants de la revista? La frase conté l’adjectiu «tot», per tant, cal entendre que es refereix a la segona de les interpretacions. Perquè «només Déu (Alà) pot perdonar-nos, només demana que de debò en tinguem ganes» (H.Raguer, comentari al Salm 130). Demanar perdó implícita la voluntat d’esmena. Jesús perdona la dona adúltera amb l’advertiment: «no pequis més». (Jn 8,11), I, no sembla que sigui aquesta la intenció dels dibuixants de la revista.

Una revista satírica es dedica a això, a fer mofa de tot allò que no forma part del seu codi de creences i comportaments. Fent una ullada a les diferents portades publicades un s’adona que al darrera de cada sàtira hi ha una clara voluntat de molestar als qui no pensen com ells, al·legant «llibertat d’expressió». En una vinyeta es veu un gihadista disparant la seva arma, al crit de: «ell ha dibuixat primer». Es clar que no són comparables les dues accions; fa més mal el tret d’una pistola que la intenció d’un dibuix. Però no es pot negar que una cosa pot induir l’altre, dit sense ànim de justificar res. Però escarnir la religió, qualsevol d’elles, presentant els seus representants en actituds lascives, sodomitzant... sobrepassa els límits de la llibertat d’expressió socialment acceptable. És per aquesta raó que Mahoma no s’identificarà mai amb la sàtira, ni la grolleria. I no ha agradat als islamistes l’afirmació «JE SUIS CHARLIE», a la portada de l`últim número publicat. Cap ètica religiosa pot recomanar l’assassinat però tampoc l’escarni; ni l’Alcorà, ni la Torà ni les Escriptures avalen aquest tipus d’agressió. Un dibuix no mata, però pot ferir sensibilitats i trucar a la porta de la intransigència. Aquesta primera portada després de l’atemptat, ha tornat a molestar profundament als seguidors del profeta, «que no entenen que segueixen publicant caricatures de Mahoma» al·legant que es tracta només d’un ninot. Algú ja ha afirmat que «si segueixen publicant caricatures de Mahoma, saltaran pels aires», (La Vanguardia internacional, 16/’1/15)..   

En la història de les religions hi trobem quantitat d’accions violentes contra aquells que consideren «pagans» o «infidels». Voler convertir o eliminar per la força «els altres» és una forma de voler fer entrar el clau (de la fe) per la cabota. Ara hem assistit, lamentablement, a una acció terrorista perpetrada al cor mateix d’on van néixer els principis de la llibertat, per la pràctica d’una llibertat mal entesa, tant per part dels assassins com de les víctimes. Ni els uns ni els altres s’han aplicat en la fraternitat i això és greu. Perquè un principi va encadenat a l’altre. La llibertat ens ha de permetre gaudir de la igualtat, només així serà `possible la fraternitat. El lema de la República no pot fragmentar-se.

Aquest atemptat ha passat a París, i ha mobilitzat, en actitud de protesta, els principals dirigents dels països més o menys democràtics. Curiosament, aquells que es mostren indiferents en veure com una nena de 10 anys és utilitzada, immolant-se, en fer esclatar una bomba adossada al seu cos, en un mercat de Nigèria, provocant 20 morts i 18 ferits. Són aquells que fan negocis amb el règim de Qatar, Un emirat que malgrat formar part del set organismes de la Carta Internacional de Drets Humans, i “esponsoritzar” equips de futbol, a la vegada, finança el terrorisme islàmic arreu del món.

El terme gihad significa literalment «lluita», però no necessàriament lluita contra l’altre sinó contra les mancances d’un mateix. El salafisme utilitza la paraula «gihad» orientat a un retorn als orígens de l’Islam, i posar en valor els seus llibres principals: l’Alcorà i la Sunna.  La idea no és dolenta en si mateixa. També a l’Església catòlica hi ha veus que propugnen un retorn als orígens i als evangelis. El que no és coincident és la metodologia. Els mètodes gihadista en defensa de l’Islam se situen en l’islamisme, que ja no es tracta d’una religió sinó d’una ideologia sense ànima. No són les armes les que han d’evitar que aquesta religió, com les altres, siguin menystingudes i motiu de bromes pujades de to. Sota l’enunciat: Die n’existe pas, no es pot fer dir al papa Francesc: Merda! Ja ho sospitava. Ni titular amb lletra grossa, després de la matança d’Egipte: Le corant c’est de la merde. Aquestes tipus de comentaris més que satíric són generadors d’odi.    

Per més que ho diguin els salafistes i ho practiquin el gihadistes, l’Alcorà no incita a la guerra. Si Alà (Déu) és qui dóna la vida, no hi pot haver guerra santa en nom d’Alà. Segur que tot ha estat perdonat, però sembla que ni els uns ni els altres han enterrat les armes.

Salvador

.

QUE NO SE'NS REFREDI EL PAPA FRANCESC!

Els climes meteorològics de Buenos Aires i Roma són semblants, amb mínimes de 3º C i 5º C entre la primera ciutat i la segona. Però a la ciutat del vaticà sembla que hi ha un clima gèlid; res a veure amb la climatologia. El xoc tèrmic entre el papa i alguns del seus cardenals és de bastants graus sota cero. Les critiques que li arriben de més d'un purpurat, fent gal·la d'ortodòxia, considerant indigna el comportament de l’argentí Bergoglio en el seu rol de papa, el deuen deixar gelat.

Ortodòxia i tradició, són conceptes que s’esgrimeixen sovint pels jerarques immobilistes que per conservar el que per a ells és «la dignitat» de les seves funcions incompleixen greument el que Jesús recomanava: «no actueu com ells» (Mt 23, 3) referint-se als mestres de la llei i els fariseus que es creien estar per sobre dels altres. Avui com aquells que Jesús criticava, alguns membres de l’Església estan «asseguts a la càtedra de Moisès» (Mt 23,2) i creient-se en poder de la veritat absoluta «Preparen càrregues pesades i insuportables» (Mt 23,4) sense tenir en compte que la religió no pot estar d’esquena a l’evolució del coneixement i a les necessitats temporals. Amb la seva rigidesa moral, tanquen «a la gent l’entrada del Regne del cel» (Mt 23,13) i, inflats pel boato de les seves vestimentes i palaus, obliden «les coses més fonamentals de la llei: la justícia, l’amor i la fidelitat»

Haver escollit un argentí per papa, a molts ja els devia caure com una galleda d’aigua freda. Si al menys es comportés com un emperador en un esquema d’organització equivalent al del l’Alt Imperi, com han fet la majoria de papes anteriors, la seva procedència americana passaria inadvertida. Però no, Bergoglio és, primer de tot, un seguidor de l’únic model a seguir: «perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8). Doncs, resulta que Bergoglio actua com a germà grans dels cristians de Roma, que és el seu bisbat, i representant de l’Església catòlica. La seva missió, com a seguidor de Jesús, no és la de «condemnar el món, sinó salvar-lo» (Jn 12,47). Ho ha repetit en resposta a moltes preguntes: «qui soc jo per a condemnar».

Les discrepàncies entre el papa Francesc i alguns cardenals (almenys n’hi ha cinc que han donat la cara), estar en el fet de no obeir la voluntat d’aixecar la prohibició de donar la comunió als catòlics divorciats, que viuen en parella. El llibre, publicat pels cinc cardenals, du per títol: Permanecer en la verdad de Cristo. Matrimonio y Comunión en la iglesia Catòlica. Es tracte d’un clar manifest en contra de la doctrina impulsada pel cardenal Walter Kasper, en el Sínode sobre la família. Al president emèrit del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians no se li van acceptar els seus arguments, i va ser derrotada la seva proposta. El que defensava el cardenal Kasper està escrit en el seu llibre: La misericordia, molt proper al pensament del papa actual.

Cal tenir present que els cardenals crítics de la línia pastoral de Bergoglio, no són qualsevol. Tots ells formen, o han format part de l’Staff del Vaticà: Gerhar Müller, és prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe; Raymond Lee Burke, és prefecte del Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica; Walter Brandmüller, és president emèrit del Comitè Pontifici de Ciències Històriques; Carlo Caffarra, és arquebisbe de Bolonia; Velasio De Polais, és president emèrit de la Prefectura per els Afers Econòmics de la Santa Seu. (Font: univisionNOTICIAS).  

La postura sobre els divorciats defensada per aquests il·lustres purpurats no sembla justa. Entre altres qüestions perquè en un divorci, normalment, hi ha qui deixa i qui és deixat, i no sembla raonable, i per descomptat no forma part de la misericòrdia, obligar a aquests al celibat de per vida. Tampoc sembla just condemnar als qui tenen l’orientació sexual distorsionada, per la senzilla raó de que no ho han elegit ells. Per tot això, crec que la qüestió de la família no ha quedat resolta i que en el proper Sínode caldria que hi haguessin actituds més comprensives vers aquells que tenen problemes de convivència.

Demanem a Déu que el papa Francesc no se’ns refredi, i segueixi aplicant les reformes que li calen a l’Església. I, als senyors cardenals que facin pinya amb el papa en la línia de la comprensió dels problemes humans; que baixin del núvol i toquin de peus a terra. Si Déu estima els homes, qui són els cardenals per a condemnar-los?    

Salvador Sol      

NADAL, UN MISSATGE DE PAU I AMOR A TOTS ELS HOMES

Potser sigui fruit d’una mala traducció allò de: ...i a la terra pau als homes de bona voluntat. El que llegim a la Bíblia interconfessional, de l’evangeli de Lluc, és:  «...i a la terra pau als homes que ell estima». (Lc 2.14) Sembla un petit detall, però és important, perquè Déu no estima només els homes que són bons, sinó a tota la humanitat. Ho va deixar prou clar Jesus en dir que el Pare del cel «fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5, 45) D’aquesta manera es manifesta la universalitat de l’amor de Déu, i és una llàstima que encara no s’hagi modificat el Glòria que es recita a les misses, cosa que pot induir a error a aquells que es fixen en la literalitat de les paraules. 
L’amor de Déu no té límits i s’instal·la en la gratuïtat. Tant és així, que segons l’evangelista Joan: «Ha vingut a casa seva (la casa de David), i els seus (la nissaga d’Abraham), no l'han acollit» (Jn 1,11) La humanitat, creada per Déu, pot fer ús de la seva llibertat, acullint o rebutjant un fet històric transcendent, profetitzat per Isaïs: «la noia (la verge, segons Mateu) que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (Déu amb nosaltres)» (Is 7, 14; Mt 1,23).
Jesús és el centre de la història d’Israel. És el rebrot de Jessè (pare de David) que segons la profecia: «s’alçarà com a bandera entre els pobles» (Is 11,10) Entre «els pobles». Aquest plural vol dir que la promesa té lloc en un poble concret i en una nissaga, però el seu receptor és la humanitat sencera. Déu no s’ha encarnat en Jesús, el Messies, només pels jueus. Déu fa la seva irrupció humana per a tots aquells que el vulguin acollir, venerant el seu nom. Potser són aquests els qui el traductor anomena «homes de bona voluntat». L’error estaria en creure que és només a ells a qui Déu desitja la pau, pels qui pren un cos i neix en un estable. Tenen sentit les paraules de Jesús: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts» (Mt 9,12) Precisament el nom de Jesús deriva de la paraula hebrea Yeshua que vol dir salvació. Per això a Jesús se li dona l’atribut de Salvador sense circumscriure’l a cap poble determinat; ell és el salvador universal.  

Raimon Panikkar venia a dir que darrera de cada paraula (ell deia cada text) hi ha un context i un pretext. Una mala traducció pot fer dir a l’autor el contrari del que ha escrit. Avui tenim bons traductors de la Bíblia i podem entendre millor tot el procés històric del poble de Déu, que en Jesus contempla el passat: des d’Abraham (primer dels patriarques), i el futur, escatològic, de la humanitat. L’Alfa i l’Omega, de Teilhard de Chardin. Jesús és el centre d’aquests procés històric. Ja no són els profetes que anuncien sinó que és el mateix Déu qui ens parla.  És «l’home nou» (Ef 4,24) que ens mostra «un cel nou» i estableix les bases per a «una terra nova» (cf 2Pe 3,13). Ell inaugura una nova humanitat amb tots aquells que l’acullen.

L’Infant que neix tindrà el poder diví per a perdonar: «Avui, seràs amb mi al paradís» (Lc 23, li diu Jesus a Dimas, aquell que Lluc anomena «criminal» («bandoler» segons Mateu i Marc). Déu, a diferència nostra no té enemics; perdona sempre, i a tothom. Així ho fa palès Jesus, el Fill estimat, quan perdona els qui el crucifiquen, perquè «no saben el que fan» (Lc 23,55). Amb Jesus, Déu supera el Codi de Santedat dictat a Moisès (cf Lv 17ss) posant l’amor per sobre de la llei.
Nadal canvia la relació entre Déu i la humanitat; un Déu que es posa al costat dels homes i dones de tots els temps com un company de viatge, sotmès com ells al sofriment i el menyspreu. La resposta coherent a aquests fet insòlit ja l’havia anticipat el redactor del Deuteronomi, quan ens diu: «Estima el Senyor, el teu Déu (que ve a salvar-te) amb tot el cor, amb tota l’anima i amb totes les forces» (Dt 6,5). Nadal és això: «Déu t’estima» (Pau VI); estima fins i tot els que no volen ser estimats i l'igmoren. Però: «a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu» (Jn 1,12)

Salvador Sol

 

  

REFLEXIONS D'ADVENT

Ens ho repeteix cada Advent Isaïes: «Obriu en el desert una ruta al Senyor». (Is 40,3).

Els antics es preparaven per a rebre la visita dels senyors de la terra quan aquest es desplaçaven per a fer una estada triomfal al poble conquerit, Paradoxalment, el poble sotmès, aixecava arcs, engalanava els carrers i preparava grans festes. En això consistia l’advent pagà. Però nosaltres no esperem la visita fugaç d’un general victoriós que ve a prendre possessió del terreny que ha conquerit, i un cop festejat amb tots el honors se n’entorna, sinó el naixement d’un infant que ve per instal·lar-se en nosaltres al llarg dels segles. Déu no ens visita només una vegada l’any, ni la seva vinguda forma part de la història passada. L’Esperit del Senyor, el Jesús Fill de Déu, el Crist universal, el Messies, ens ve sempre a l’encontre, anunciant-nos la Bona Notícia de la salvació.

El que nosaltres esperem ve precedit de l’anunci del profeta: «la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà per nom Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres"» (Is 7,14).

Advent inicia un cicle litúrgic a través del qual recorrem una vegada més el camí que ens apropa a Jesús, que encara és per a nosaltres el gran desconegut. A molts dels que ens creiem cristians ens podria dir avui el Baptista, allò que en altre temps va respondre a sacerdots i levites: «enmig vostre hi ha el qui no coneixeu». (Jn 1,26). Les paraules que l’evangelista posa en boca de Joan el Baptista, són per afirmar que s’ha acomplert la promesa, que aquell que ens preparem per a rebre ja és aquí, i viu, pel seu Esperit, entre nosaltres. Pau en dona testimoni en la carta dirigida al gàlates (i a nosaltres), manifestant, un quants anys després de la mort i resurrecció del Senyor:  «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi». (Ga 2,20). Podríem dir que Jesús, el Crist, reviu en cada persona que compleix la seva paraula, estimant Déu per damunt de tot. La vida cristiana és un procés de recerca, de millora constant, buscant la perfecció: «Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48). Però conscients de que mai assolirem aquesta fita, ens abracem a l’Advent i intentem apropar-nos al Nadal amb el cor disposat a deixar-nos seduir pel misteri.

Això és Advent, una preparació per a poder rebre aquell «que sempre ens ve», que el volem conèixer malgrat tenir-lo present en els germans, sobretot en els més desvalguts.

Jesús està en el centre del procés històric narrat en l’Antic Testament: Abraham «surt» perquè ha escoltat la veu de Déu que li promet terra pels seus ramats, seguretat pels seus fills i una llarga descendència. Abraham, escolta la «veu» i surt, insegur confiant només en la «promesa». Una promesa que no s’esgota en ell, sinó que transcendeix en els fills, i juntament amb ells, formarà el patriarcat que va configurant el poble. Moisés durà aquest poble a la terra promesa, alliberant-lo de l’esclavitud. David reunirà les tribus i en farà un regne. Enmig de les dificultats, de guerres i deportacions, els profetes aniran alimentant l’esperança, anunciant la vinguda del Messies que durà a la terra la pau i la justícia.

Els cristians, som hereus d’aquest procés històric, i celebrem cada any la vinguda d’aquest Déu que s’encarna, per viure entre els homes i dones, i donar testimoni de l’acompliment de la promesa. El nounat no es dirà Emmanuel (Déu amb nosaltres) perquè no vindrà només a estar uns anys al món, sinó que es dirà Jesús (Déu que salva), i romandrà entre nosaltres repetint constantment les Benaurances com anunci escatològic d’«un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia» (2.Pe 3,13).

Avui, la corona d’Advent de les nostres celebracions litúrgiques ens recorden tímidament els focs que s’encenien als països nòrdics per demanar al sol que els tornés la llum, després dels dies curts i foscos de l’hivern. La reforma litúrgica del Concili Vaticà II ens porta l’analogia d’aquelles celebracions amb la presència d’uns ciris que encenem perquè qui és la Llum del món no deixi d’il·luminar-nos al llarg de la vida.

Amb l’Advent ens volem preparar per a descobrir Nadal, que en paraules de Pau VI vol dir: «Déu t’estima».

Nadal és el gran misteri, perquè com ha escrit Leonardo Boff: «En Jesús es revela allò que hi ha de més diví en l’home/dona i allò que hi ha de més humà en Déu».

Salvador Sol

DESCOBRIR NADAL

Jesús arriba al centre de la llarga història del poble de Déu. Ell és, l’Evangeli (la Bona Notíca) de Déu. Quan l’intrèpid general romà, Pompeyu irromp en el «santa santorum» del temple de Jerusalem, no hi descobreix cap signe visible del Déu dels israelites. Serà a la cova de Betlem, seixanta-tres anys després, quan uns pastors descobreixen el Déu fet home, en un infant que anomenen Jesús. La història ha donat un tomb, aquell Déu del misteri i els oracles ha incorporat físicament al món, s’acompleix la profecia: «avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor». (Lc 2,11).

De fet, com diu Leonardo Boff (Navidad un mito cristiano verdaero, 27/12/12), «fa. Almenys cinquanta anys, que l’exegesi bíblica sobre els textos (nadalencs) mostra que no es tracte d’un relat històric, sinó d’una alta i refinada teològica elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc». 

Malgrat aquesta hipòtesi, que posa en dubte la historicitat dels textos canònics, la línia geològica que presenta Mateu sembla plausible: situa Jesús en la línia filial de David i d’Abraham (cf Mt 1,1), Jacob com el pare (llunyà), de Josep, espòs de Maria. (cf Mt 1,16), I, calcula que d’Abraham a David van catorze generacions; catorze més de David fins a la deportació de Babilònia, i altres catorze, des de la deportació de Babilònia finsn el Messies (cf M;t 1,17). No es pot negar la càrrega de voluntat de l’evangelista per intentar demostrar que el camí emprés per Abraham, des de la seva terra d’Ur de Caldea conduïa a l’epicentre de la història, amb el naixement de Jesús.

Aquesta és la tasca encomanada als profetes: «Aleshores Isaïes digué: Escolteu-me, descendents de David: ¿No en teniu prou d'acabar la paciència dels homes, que voleu acabar també la del meu Déu? Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres")». (Is 7,10-25). «Digueu a la ciutat de Sió: El teu salvador ja és aquí; l'acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus.» (Is 62,11). «El Senyor fa sentir aquest missatge fins a l'extrem de la terra: Esperança d'Israel, salvador en temps d'infortuni» (Jr 14,8)

El poble de Déu s’ha purificat en l’èxode, que va de l’esclavitud a la terra promesa. Ha tinguts llei, reis i profetes. Ha estat deportat i ara viu subjecte al poder de Roma. Però ara és l’hora de Déu, i els evangelistes – dos d’ells-, ens ho expliquen; «avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor». (Lc 2,11). I naixerà a Betlem de Judà –d’ón era David-, perquè ho diu la profecia: «I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble. (Mt 2,6).

En el gir copernicà de la història, el Déu de Nadal, ja no és només el que és, que parlava a Moisés des del núvol, sinó un infant necessitat, nascut en condicions precàries, que es fa proper, assumint la condició humana. Un infant que com tos els altres riu i juga. En paraules del poeta portuguès Pessoa; «un nen tant humà que és diví».  

«Nadal no és una festa fàcil – escriu Pagola-, Només la pot celebrar des de dins qui s’atreveixi a creure que Déu pot tornar a néixer entre nosaltres, en la nostra vida diària. Serà un naixement pobre, fràgil, dèbil, com ho va ser el de Betlem. Però pot esdevenir real» (Pagola, El regalo de Navidad, 19/12/11)

El món viu un Nadal de regals i festa, de dinars familiars i felicitacions. Però no és això el què se celebra. Recordo que en una trobada, quan tots ens desitjàvem les clàssiques «Bones festes», algú, intencionadament, va reclamar silenci, per acomiadar-se dient-nos: «Que descobriu el Nadal». Pot ser un bon propòsit! 

Salvador Sol

 

 

 

                                                                                              

 

TOTS SON SANTS

L’amiga de Facebook, Teresa Ugas, ens ha regalat unes reflexions del pare Evangelista Vilanova, sobre els que en diu: «sants anònims». que són aquells que han passat per la vida fent el bé sense que es notés massa. Tots Sants és la seva festa.
 

En realitat només Déu és sant. Isaïes escriu que va veure el Senyors i uns serafins que es deien entre sí: «Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers, tota la terra és plena de la seva glòria». (cf Is 6, 1-3). Jesús invoca la santedat de Déu en instruir als apòstols en la pregària del Parenostre. La paraula sant deriva de l’arrel indoeuropea SAK i manifesta allò o algú que compleix totes les regles i d’aquest punt de vista mereix una veneració i pot intercedir davant Déu per tots nosaltres. Des de l’experiència religiosa, sant és tot allò que s’oposa al profà. L’Església catòlica té una obsessió per canonitzar persones i omplir el santoral de noms, que poden ser invocats per a demanar-los-hi una gràcia o un miracle. Perquè, un sant canònic és aquell (o aquella) que és capaç de traueres menjar de la butxaca per a donar-lo a un que passa gana, o tallar la seva capa per a donar-la a qui té fred, o ha fundat una orde religiosa... Però també ho és, aquell o aquella, que en la vida terrena ha creat espais de pau i esperança al seu voltant. Ho resava sant Francesc d’Assís, demanant ser instrument de pau: «On hi ha odi, que jo hi porti amor, / on hi ha ofensa, que jo hi porti perdó...». Sants són les persones anònimes que, com diu Vilanova, han fet el «miracle sensacional de ser fidels». Podríem dir, en llenguatge popular, que són «bones persones».
 

Pels que van escriure el Nou Testament, sant és tota persona, pel valor infinit que representa ser «la presència del misteri de Déu» (X,Pikaza), sense que això signifiqui una meritació pròpia. La persona és santa «pel fet que Déu estima a cadascú i habita en el seu interior» (X.Pilaza). I, de manera especial, amb els més humils i pobres.  
 

Pau recomana acollir la diaconessa Febes en nom del Senyor «com correspon als qui són del poble sant» (Rm 16, 2) i, és per aquests, pels qui s’ha establert la festa de Tots Sants (o festa de tots els sants); per tots aquells que ens han precedit i gaudeixen de la visió de Déu. Es tracte d’una festa que es va instituir el 609 i, engloba sants i benaurats, distinció innecessària, doncs que si la celebració es fa a honor dels que no estan als altars, aquesta classificació sembla sobrera. Establir nivells en la santedat, en persones anònimes, és com volgué posat portes al camp. S’hauria de clarificar que aquesta festa no és pels sants del calendari, que ja tenen la seva, sinó per a tots aquells i aquelles que no han gaudit d’aquests privilegi terrenal.
 

Ara bé, aquell Déu tres vegades sant, que manifestava en l’A.T. el seu poder a través dels elements còsmics, s’ha transformat, en la predicació de Jesús. en pare misericordiós, que estima de manera especial els més desfavorits de la terra. I, a partir d’aquí, aquells conceptes grandiloqüents de la santedat «com una majestat que s’imposa», ja no consten en els evangelis. No es tracte pas de reivindicar els sants innocents, en la línia de la novel·la de Delibes, sinó en aquells que Vilanova encaixa en el programa de les Benaurances; «els forts en la mansuetud». Gent que no puja als altars, perquè fer-ho és molt car -i perquè no han destacat en res important, sinó en una vida tranquil·la sense enveges ni rancúnies-. però dels qui en recordem el seu exemple, que ens són vàlids en els moments importants de la nostra vida.
 

Potser per això, la doble diada de Tots Sants i el dia de la Commemoració dels Fidels Difunts -establerta pels monjos del monestir de Cluny el s. XI-, i el fet que, amb la industrialització aquest dia deixés de ser festiu, s’hagin acabat celebrant el mateix dia. El dia dels difunts (o dels morts) es troba en totes les religions; és un costum ancestral. Tenir un record pels qui ens han precedit forma part del procés històric. Ells han contribuït, d’alguna manera, a que el món progressi, i ens han passat el testimoni. Recordar-los ens situa en el que transcendeix de la humanitat, que ve de Déu i a Déu retorna. Com ha escrit Javier Velasco-Arias, és una forma -que tenim els cristians- de viure en comunió amb els «sants», als qui ens unim per mitjà de l’oració. «La sentedat anònima –ha escrit el pare Vilanova-, és l`únic camí per a construir una Església esperançada».

Salvador Sol