EN LA COMMEMORACIÓ DELS DRRETS HUMANS

El passat 10 d’aquest mes, es va commemorar el 63è aniversari de la Declaració Universal del Drets Humans, una Declaració que esdevingué com a conseqüència positiva de la més mortífera i sagnant de les guerres hagudes fins aleshores: la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Es tractava, per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de promoure una iniciativa que impulsés la defensa dels drets més bàsics de les persones, després de les grans atrocitats que aquella guerra havia comportat, especialment en els camps de concentració i d’extermini, o en la miserable utilització de la bomba atòmica que va aniquilar les ciutats japoneses de Hiroshima i Nagasaki. Aquell conflicte bèl·lic provocà la mort d’uns 60 milions de persones. La històrica Assemblea General que va proclamar i aprovar la Carta Magna dels Drets Humans, es va celebrar al Palau de Chaillot de Paris el 10 de desembre del 1948, tot i que fins el 1966 s’hi inclogueren un seguit de tractats bàsics els quals constitueixen la Carta Internacional de Drets Humans que després van ser sotmesos a votació el 1976 i es van convertir en llei internacional.

La feblesa anímica post bèl·lic dels Estats occidentals, va fer possible no només que els esmentats Drets Humans fossin notablement respectats, sinó que el que entenem per democràcia, tingués una aplicació força acceptable en la majoria d’Estats de l’Europa occidental fins a la dècada dels 70, no així en els de l’Europa de l’est ni tampoc a Espanya. Justament quan l’Estat espanyol s’incorpora a una incipient i tímida democràcia, és quan –dissortadament- el concepte de democràcia inicia una decadència (avui força preocupant), on els Drets Humans deixen de ser respectats pels mateixos Estats signants.

És en aquest context de degradació, no només contrastable al continent africà, a Àsia o a l’Amèrica llatina, on la vulneració dels drets més bàsics són una pràctica habitual, sinó també en el gresol de la cultura occidental, Europa, on aquella sensibilitat per la seva aplicació i per la democratització de la convivència entre govern i governats ha deixat de ser exemplar com a conseqüència de la cada cop més forta influència del capitalisme ferotge, dels especuladors sense escrúpols i del creixent menyspreu al parer de la ciutadania. Pels governs, que es mouen als dictats dels mercats financers i dels seus hàbils especuladors, la democràcia només s’utilitza perquè els ciutadans legitimin uns governs, sovint corruptes, que els preocupa poc les reclamacions ciutadanes i els seus drets bàsics. Ara ja no importa garantir l’estat del benestar o vulnerar els drets dels més febles: al treball, l’ensenyament o la sanitat. Ja no importa el diàleg, el respecte o l’ètica convivencial. Tampoc importa, a l’hora de governar, aplicar mesures fiscals justes i equitatives, per tal que els que tinguin més, aportin més a les arques de l’erari públic. Ara es vetlla més pels sectors neoliberals, els que mouen els fils de l’economia, i per això, se’ls afavoreix aplicant més impostos indirectes, aquells que perjudiquen més als pobres perquè paguen la mateixa quantitat que els rics, p. ex. l’impost sobre el valor afegit (IVA), els transports públics o les tasses universitàries, o aplicant més impostos a les rendes del treball que a les del capital.

Hi ha molts estats que en l’actualitat estan vulnerant de manera flagrant els drets més bàsics, cas de Síria, d’altres com l’Estat del Vaticà, que hauria d’haver estat el més gran impulsor de la Carta Magna, no només no l’ha signat, sinó que manté impertèrrita la seva estructura feudal (el Papa té la plenitud dels poders legislatiu, executiu i judicial), amb la qual s’oposa a drets reconeguts en la societat civil com el dret a la investigació, a la llibertat d’expressió, al lliure exercici de la sexualitat. Obliga als sacerdots a ser cèlibes i a renunciar al matrimoni, quan teològicament i històricament no hi ha una vinculació entre ser sacerdot i cèlibe. Les dones segueixen marginades i, òbviament, excloses del sacerdoci, de l’episcopat i dels llocs de responsabilitat eclesial amb l’absurd argument que Jesús era home.

D’on es dedueix que si aquells que més haurien de donar exemple, no el donen, als demés els hi és molt fàcil incomplir quelcom pel qual es varen comprometre...

Jaume Rocabert Cabruja

Publicat a; RECVLL, Desembre 2011-

HOMOSEXUALITAT, AVORTAMENT, LIBERALISME

Amb la lucidesa que el caracteritza el teòleg José Maria Castillo es qüestiona la coincidència ideològica entre persones de caràcter liberal i religiós en matèries com l’avortament, l’homosexualitat i el liberalisme. (Vegis el blog: Teología sin censura, 11 de gener de 2012) Per què s’ho qüestiona? Doncs perquè el cardenal Rouco Varela ens va exhortar a obeir les decisions del Govern, en haver guanyat les eleccions el PP, i a Iowa, els republicans, aspirants a la presidència dels EE.UU., van parlar negativament d’homosexualitat i avortament. Tots sabem que els republicans nord-americans i el govern del PP defensen la ideologia liberal.

El problema de l’Església catòlica, des de ja fa molts segles, és que les seves més altes jerarquies s’arrenglera sempre amb els postulats de la dreta, oblidant que el missatge de Jesús era exactament al revés.

Seguint el pensament de Castillo, les reserves que tenen els liberals i els “manaies” de l’Església són paradoxals: No, al sexe per plaer. En això ens volen comparar als animals que només s’aparellen per a la procreació. On queden els sentiments humans?. No, a l’actual llei de l’avortament. Que no pot confondre’s d’avortista, doncs que contempla casuístiques específiques. Amb això no vull pas dir que no necessiti, potser, alguna modificació, però una cosa és millorar-la i un altre posar-s’hi radicalment en contra. Es proclama «el dret a la vida». Es clar que sí! Però el dret a la vida digna. Perquè no hem sentit que el cardenal condemni els desnonaments d’aquelles famílies que queden al carrer perquè la crisi econòmica –a causa de polítiques liberals-, els ha deixat a l’atur. Però han dit alguna cosa dels sous milionaris que cobraven, i encara cobren, aquells que amb els seus productes de crèdit han deixat tanta gent a la misèria? Tampoc veiem que des de les més altes jerarquies de l’Església es denunciïn de forma contundent les polítiques econòmiques neo-liberals que ha creat aquest «mercat» que és la causa directa dels 30.000 nens que moren cada dia per falta d’aliments i medicació.  I, en contra de les guerres, n’han dit alguna cosa? No va ser el PP que va donar suport a la guerra de l’Iraq? Algú recorda que la Conferencia Episcopal Española, o el seu president, aixequés la veu per a denunciar-ho? Si estem a favor de la vida siguem conseqüents. El què passa és que es més fàcil atacar el dèbil: la dona que per diverses circumstàncies es veu obligada a avortar i l’home, o la dona, que emotivament se sent atreta, honestament, per un o una dels mateix sexe. Ara, amb els mercats, tant poderosos, qualsevol si posa. El Déu dels «mercats» no és el Déu de Jesús. Però l’evangelista Mateu no ho pot dir més clar:  «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner». (Mt 6,24) A l’ex-jesuita  José María Castillo, per denunciar aquestes coses el van expulsar de la càtedra.

Això que eufemísticament ara hom en diu «els mercats» ho està pervertint tot, perquè només serveixen al diner. Segur que alguns de bona fe es van creure fer un favor en oferir hipoteques fàcils, a retornar en molts anys. Però això només afavoria als promotors de pisos sense escrúpols.    

Castillo acaba l’article dient: «Jo em pregunto per què no parlen d’aquestes coses els que a tot hora no paren de treure a col·lació la maldat de l’avortament i l’homosexualitat, alhora que enalteixen sense pudor les excel·lències dels mercats». 

Salvador Sol

CREIEM EN UNA SOLA ESGLÉSIA?

En un fulletó que algú ha dipositat a la bústia de casa llegeixo: «En el credo actual diem: Crec en l’Esperit Sant … i en una sola Església... En els credos baptismals més antics es deia: Crec en l’Esperit Sant en l’Església; és a dir, en l’Esperit Sant que és present i actua en l’Església». Sembla que es tracat d’un resum del llibre Creer el credo, escrit per Josep Vives i editat per l’Edit. Sal Terrae, col. Alcance. Cal que la fe dels cristians es concreti en alguna institució, i manifestar que l’Esperit Sant actua en l’Església potser ens ajudaria si concretéssim en quina església creiem que actua. Perquè, malgrat els esforços que els divulgadors dels documents elaborats en el Concili Vaticà II, en els que s’afirma que l’església és «el poble de Déu» alguns, molts, encara confonen església amb jerarquia. I a més, creuen que només l’Església catòlica és la verdadera. (vegis José Ignacio Faus, Nueva evangelización, nueva iglesia. Edit. Sal Terrae Col, Aquí y ahora).

«L’Església –Vives recorda un altre definició del Concili- és signe efectiu (“sagrament”) del Regne de Déu en la terra: el lloc on aquest Regne es va realitzant i manifestant». Però altres creuen (creiem) que el Regne és més gran que l’Església, sobretot aquella que queda reduïda a l’església jeràrquica, i que l’Esperit Sant actua en tots els homes i dones del món, no solament en l’església catòlica. ¿Per què hem de creure que fora de l’església no hi ha salvació, quan veiem milers de persones abnegades, de diferents creences i fins i tot agnòstics que practiquen, d’una forma quasi heroica, la misericòrdia envers el pròxim?. No va dir Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). A moltes de les actuacions solidàries que es practiquen arreu, potser no hi ha l’Església promovent-les, però sí hi ha el “sagrament del germà”, com diu Leonardo Boff.

«El Regne de Déu és el Regne de les benaurances, en el que els pobres són benaurats, en tant que són acollits i estimats», llegim cap al final del fulletò esmentat. Exacte!

Quan l’Església catòlica (la jerarquia, amb algunes, poques, excepcions) doni mostres de senzillesa, sigui pobre amb els pobres, i entengui (entenguem tots els qui ens diem cristians) el capítol 23 de Mateu, serà aleshores que es podrà dir, en tot cas, que l’Església és la institució, en la que els seus membres accepten els impulsos de l’Esperit Sant, i amb tot i això, sense pretendre tenir-lo en exclusiva. Sabem que Jesús ens va demanar que ens estiméssim els uns als altres com ell ens va estimar; aquests és el manament del Regne. Però no sabem segur que volgués instituir una església --més enllà de les primeres comunitats cristianes que es mantenien unides per vincles de caritat--, i que aquesta arribés a adquirí poder temporal i pretensions de ser la única que rep l’Esperit Sant. El què sí sabem segur és el missatge de Jesús: Déu és un Pare bo que perdona i vol la salvació per a tothom. Ens cal entendre bé aquell passatge tant bonic conegut com el de la samaritana, en el que Jesús li diu: «Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat» (Jn 4, 23-24). Segur que hi ha molts que ho fan així i no estan en l'Església. Aleshores...?      

Salvador Sol

SACERDOCI FEMENÍ?

"La Congregación para la Doctrina de la fe, para tutelar la naturaleza y validez del sacramento del Orden Sagrado, [...] en la Sesión Ordinaria del 19 de diciembre de 2007, ha decretado que tanto quien confiera el orden sagrado a una mujer, como la propia mujer que haya intentado recibir la ordenación, incurren en la excomunión latae sententia, reservada a la Sede Apostólica".Notícia de l’"L´Osservatore Romano".

Malgrat aquesta mesura extrema, la monja benedictina i teòloga Teresa Forcades, ha dit: «Cap papa s’ha atrevit a prohibir ex càtedra el sacerdoci femení». Religión digital 23/10/11, i Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat ha manifestat que aposta pel sacerdoci femení per superar la crisi de l’Església. ARA.cat 09/05/11 

La qüestió ve de lluny. L’Església apel·la a la tradició i s’agafa a l’evangeli per dir que Jesús va escollir només apòstols i a Pau, que només parla dels homes en quan a responsables de les comunitats. Alguns fan servir com argument aquell relat dels Fets dels apòstols, que diu: «Llavors els Dotze van convocar l'assemblea de tots els deixebles i els digueren: --No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a servir a les taules. Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació. Plens de l’esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta tasca. Nosaltres continuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula». (Ac 6, 2-4) Però tot plegat no té en compta la revolució que ha fet la dona en el món occidental, en comparació amb la marginació que ha sofert al llarg de la història, sobretot al segle primer de l’era cristiana. No adonar-se que avui la dona és tant o més responsable que l’home, és no escoltar els signes dels temps.

Els responsables de l’Església farien bé d’escoltar homes savis com Duch que proposa «una traducció en termes actuals del missatge evangèlic», per no quedar fora del temps i evitar «la profunda desafiliació» d’homes i dones, que malgrat tot, són exemple de comportament ètic i manifesten capacitat per practicar la virtut cristiana d’ajudar al necessitat.  

Els signes dels temps marquen un desfasament important de l’Església en ordre a la seva inculturació. El Regne predicat per Jesús és més gran que l’Església, inclou a tota la humanitat. I, en el Regne, els primers, seran els marginats. Avui les dones poden ser primeres ministres de països importants i directores generals d’empreses potents, però no poden ser intermediàries entre els homes i Déu. Això s’ho reserven uns homes que es creuen amb la potestat de marginar-les. . 

Però no us preocupeu dones. La jerarquia és endògena i creu que fora d’ella tot és maldat. «Crist no va ser sacerdot sinó laic. Considerat des del punt de vista israelita, jurídicament no tenia cap “ofici”. I, no obstant això, Crist no es va entendre a sí mateix com intèrpret de desitjos i esperances humans, quelcom semblant a la veu de poble, des de baix, com si fos el seu mandatari secret o públic, ni va comprendre la seva missió com si diguéssim en sentit democràtic. Més aviat es va presentar als homes sota el “menester” o necessitat d’un manament diví clarament perfilat amb autoritat i missió de dalt, com aquell a qui el Pare havia enviat», Això ho va escriure el cardenal Joseph Ratzinguer (El nuevo pueblo de Dios, Herder, 1969). 

El Regne de Déu necessita missatgers / missatgeres que no necessariament han de ser capellans, perquè una cosa és el Dret Canònic i un altre, molt diferent, l’amor als altres. Malgrat tot, confiem en què l’Església haurà d’acceptar el seu error secular. Que en l’evangeli, o Pau, no es parli de la dona per a missions apostòliques no significa exclusió, sinó adaptació al moment sociològic. Però ja no estem al segle primer. Senyors bisbes, baixeu del vostre pedestal, si us plau!. 

Salvador Sol

solbachs@gmail.com

LA MISSIÓ APOSTÒLICA

El teòleg Josep M. Rovira Belloso, parlant de l’estructura apostòlica de la missió, ens diu «que cal contemplar amb perspectiva adequada el moment en que els tres evangelis sinòptics narren la constitució dels Dotze (Apòstols = Enviats) i el relat de la missió dels setanta-dos deixebles». (Qui és Jesús de Natzaret, pàg. 201)

La vida apostòlica de Jesús la confia a aquells que ha escollit, per a predicar i curar: «No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà»(Jn 15,16).

Pau explica que després de la glorificació de Jesús pel Pare, «es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts. Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se'm va aparèixer també a mi». (1Co 15. 6-8).

Bernabé i Saule, acabada la missió, deixaren Jerusalem. Integrats «A l'església d'Antioquia [...] Mentre celebraven un acte de culte al Senyor en ocasió d'un dejuni, l'Esperit Sant digué: --Separeu-me Bernabé i Saule per a dedicar-los a l'obra a què els he cridat. Llavors, després d'haver dejunat i pregat, els imposaren les mans i els van acomiadar» (He 13, 1-3)

Per Rovira Belloso «L’estudi dels evangelis mostra que, lluny d’esgotar-se la funció messiànica en la persona física del Messies, continua en un Poble [...] i en uns “ministres”, que hauran de fer present en cada època la funció de predicar, guarir i alliberar en vista del Regne de Déu» (Llibre citat, pàg. 201)   

La missió de Pau sobre les comunitats no és pas la d’establir control jeràrquic. Ell mateix dirigint-se a la de Corinti ho deixa clar: «Jo sóc servidor d'aquesta Església en virtut de la missió que Déu m'ha confiat a favor vostre: anunciar plenament la paraula de Déu» (2Co 1, 25). Cal entendre que pels apòstols el Poble de Déu no és subjecta sinó objecta del Regna. És per això que l’Església del Concili vaticà II, es volgué implicar amb «El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits» (Proemi de la Gaudium et Spes)- La qual cosa no pot ser només un escrit de consens sinó l’única orientació de la missió de l’Església de tots els temps.   

Podríem dir que amb Pau acaba l’elecció directa dels “enviats”, i s’inicia el període de successions, a la mort dels apòstols. Les esglésies naixents, fundades pels apòstols, necessitaven líders espirituals i cada comunitat elegia d’entre els seus els més idonis, per a continuar la missió apostòlica. Aquestes esglésies havien de mantenir-se cohesionades, en comunió, per les causes del Regne. A les de cultura grega, els successors reberen el nom d’episcopus (paraula formada per epi: a dalt i scopus: observador), és a dir: observador que mira des de dalt. Títol que posteriorment empraren els responsables de les comunitats llatines. Aquell primer concepte de poble es va anar esllanguint, perquè poble vol dir iguals i els “bisbes” –des de dalt- iniciaren el camí del que Y.Congar en va anomenar “jerarcologia”.  Tant és així que a la Lumen Gentium, Capítol III, llegim: «Per això els apòstols es preocuparen d’establir successors en aquesta societat jeràrquicament organitzada». És a dir, malgrat que el Vaticà II va ser el concili de l’aggiornamento, no va poder recuperar aquell “servei entre iguals”, practicat pels apòstols i va mantenir l’estructura jeràrquica, que molts interpreten de poder; és com allò de: servei “pel poble però sense el poble” -propi de les monarquies absolutes- encara que es facin esforços per dissimular-ho. Què són, sinó, les adhesions incondicionals al papa per part de molts catòlics? I les amonestacions i retirades de càtedra i llibres de molts dels millors teòlegs?

 

Rovira Belloso justifica que Jesús cridés als dotze per tal de tenir un grup reduït d’amics, amb l’exigència de que «han de deixar immediatament les xarxes, la barca i el pare». Però, «Els altres membres del “dispositiu apostòlic” –avui en diem els laics- són cridats a participar de la figura messiànica de Jesús, però no són cridats a deixar el treball en aquests món» (Llibre citat, pàg.205). A l’evangeli de Lluc llegim: «El Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia de passar. [...] Aneu: jo us envio...» (Lc 10, 1-3). Pagola es fixa en que els setanta-dos no reben l’ordre dels Dotze, que serien, per dir-ho així, la “institució” sinó directament del Messies. Per tant, la “crida” als laics d’avui, s’insereix en aquella elecció; forma part d’aquells “enviats”, i segueix fent-la el mateix Jesús, no pas l’església. 

Per Pau, la missió era “servei” entre iguals; pels nostres bisbes és servei des de la jerarquia. L’Església, des dels temps de Constantí I el Gran i Licini, signants de l’Edicte de Milà l’any 313, en que es va assimilar al poder de l’Imperi romà, sembla haver oblidat que Jesús va viure “entre” els pobres, lluny de les jerarquies religioses i civils. Què significa, sinó, l’Estat del Vaticà? Per què els viatges papals, dits apostòlics, queden tant distants del poble?. Hi ha preguntes que al llarg dels segles segueixen no tenint resposta.  

Salvador Sol

LA REFORMA DE L’ESGLÉSIA, SEGONS CONGAR

Els mitjans de comunicació ens diuen que Benet XVI, en l’últim viatge a Alemanya va parlar de la necessitat de reformar l’Església. Però una cosa són les paraules i un altre els fets. Que a l’Església li cal una reforma ja es va dir en el Concili vaticà II, (Ecclesia semper reformanda) i abans ja ho havia dit Yves Congar al voltant dels anys 50 en el llibre, Verdaderas y falsas reformas de la Iglesia. Som molts els qui considerem urgent un canvi en profunditat de la nostra església, un full de ruta que ens retorni a l’experiència pasquals del cristianisme. “Desmundanitzar” l’Església, ha dit el papa; cristianitzar-la diem alguns.  

Quina és la reforma que l’Església necessita? Abandonar el poder i orientar-se a la societat i a les necessitats de la gent que hi viu. Que se’n ha fet d¡aquell propòsit conciliar en que: «El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de verdaderament humà que no ressoni en llur cor». (Pròleg del document del concili, Gaudium Et Spes). És veritat que hi ha una església missionera, al tercer i al quart món, però l’esperit evangèlic d’aquests no es veu reflectida en la jerarquia i en molts catòlics, revestits de parafernàlia i frases sense contingut. Se’ls nota, a uns i altres, un excessiu zel per a mantenir una Església excessivament estructurada i burocratitzada oblidant que el que cal és expandir el Regne? Un regne d’amor, de llibertat de consciència i de pensament, i de pau. Després de Nadal, algú recorda que Jesús vingué al món  amb l'anuni de «Pau als homes que estima el Senyo»r?. L’Església és un sagrament que té per finalitat apropar-nos al misteri del Déu fet home. Però tot i que això és molt importat, no és més que un signe del que de debò és important. Congar ho assenyala:  la reforma de l’Església s’ha de centrar en el Regne. A l’Església no li escau el poder, ni té sentit en si mateixa si no és transmissora del missatge, si no ens ajuda a tenir més fe.

Ens cal un tipus de reforma que ens retorni a l’esperit del primers cristians. Jesús va iniciar el camí del Regna i va deixar els apòstols (i a tots nosaltres) perquè seguissin vivint i predicant el projecta de Déu sobre els homes. Pare, ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. [...]  Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. (Jn 17, 1-18).

Després de l’alenada d’aire fresc que ens va dur el Concili, ara bufen vents conservadors que ens recorden aquells sacerdots del temple pendents només de la llei. «La reforma no es pot inspirar en l’Església preconciliar», ha escrit José Antonio Vázquez, a la web Espiritualidad Caminante. «L’Església de Crist ha de ser una església de comunió», va escriure Congar. Una església oberta a l’Esperit, sense dirigismes intencionats ni implicacions polítiques. Que reconegui les singularitats de cada cultura i els drets d’igualtat de la dona, que trenqui el jerarquisme i s’obri de cor al progrés que aporta la investigació .  

Si Benet XVI afirma, segons els mitjans, que l’Església s’ha d’estar reformant sempre per tal de servir l’Evangeli, si Joan Pau II, amb l’encíclica Ut unum sint,  es va manifestar a favor d’una reflexió profunda per la reforma del papat, si Joan XXIII demanava que a l’Església hi entrés un aire nou -aquesta va ser la idea del Concili Vaticà II-, per què després de tants anys n’hi ha que retornen al concili de Trento? Aquella reforma sí que l’accepten, però no la del Vaticà II. Tots aquells catòlics que s’omplen la boca parlant del papa, per què no fan cas de tot el que diu? Hem escoltat i llegit crítiques a la manera de funcionar de l’Església, de part de teòlegs, bisbes i cardenals. Crítiques perquè aquesta no dóna resposta a les necessitats dels homes i dones d’avui... Les crítiques a la Cúria romana per la seva manera de governar són moltes i fonamentades, doncs per què segueix immutable, tancada en si mateixa, sense escoltar els signes del temps?. Els fets semblen evidenciar que els papes tenen llibertat per dir el que pensen, però el poder real de l’Església el té la Cúria, i a aquesta no li deu agradar perdre poder.     

Salvador Sol

EL DISCURS DE LA LLUNA

L’11 d’octubre de 1962 s’inaugurava el Concili Vaticà II. Joan XXIII, després d’un dia molt apradat descansava a les seves habitacions quan els joves cristians de Roma, de forma espontània, van organitzar una desfilada des de diferents punts de la ciutat amb llums i cants fins congregar-se a la plaça de Sant Pere. Demanaven unes paraules del papa.  Joan XXIII no volia ser protagonista del Concili i considerava que no era convenient. Aquells joves, però el van convèncer, i els va dirigir el què es coneix con el discurs de la lluna, que amb goig reproduïm.    

"Estimats fills! Sento les vostres veus. La meva no és més que una veu, però resumeix la veu del món sencer. Aquí, de fet, tothom està representat. Es podria dir que fins i tot la lluna s'ha afanyat aquesta nit. Mireu-la allà dalt observant aquest espectacle. És que estem acabant una gran jornada de pau. Sí, de pau. Glòria a Déu, i pau als homes de bona voluntat (Lc 2,14).
"Convé repetir sovint aquesta invocació. Especialment quan percebem que en veritat el raig i la dolçor del Senyor ens uneixen i s'apoderen de nosaltres, diem: Heus aquí una bestreta del que hauria de ser la vida per sempre, de tots els segles, i de la vida que ens espera per l'eternitat.

"Si preguntés, si pogués fer-ho en aquest moment a cada un de vosaltres: 'D'on veniu?' Els fills de Roma, representats de manera especial en aquest cas, contestarien: 'Oh! Nosaltres som els seus fills més propers: vostè és el nostre bisbe, el bisbe de Roma'.

"Doncs bé, fills meus de Roma; vosaltres sou conscients que representeu de debò a Roma la capital del món, tal com per designi de la Providència està cridada a ser amb vistes a la difusió de la veritat i de la pau cristiana. En aquestes paraules es conté la resposta al vostre homenatge.

"La meva persona no val res. Es tracta simplement d'un germà que us parla, d'un germà convertit en pare per voluntat de nostre Senyor. Però tot unit, paternitat i fraternitat, és gràcia de Déu. Tot!, Tot!

"Seguim doncs estimant-nos, estimant-nos d'aquesta manera. I en la trobada continuem acceptant el que ens uneix, deixant de banda, si és que n'hi ha, el que pogués constituir dificultat. "Fratres sumus! Som germans! La llum que resplendeix sobre nosaltres, que está en els nostres cors i en les nostres consciències, és llum de Crist, que vol dominar, amb la seva gràcia totes les ànimes.
"Aquest matí hem gaudit d'una visió que ni tan sols la Basílica de Sant Pere, en els seus quatre segles d'història, havia contemplat mai. Pertanyem doncs a una època en la que sóm  sensibles a les trucades de dalt. Per això volem ser fidels i mantenir-nos en la direcció que Crist, beneït, ens ha deixat.
"Ara us vull donar la benedicció. M'agrada convidar al meu costat a la Santíssima Verge Immaculada, de la qual avui celebrem l'excelsa prerrogativa. M'ha semblat escoltar a algú de vosaltres evocar Efes i els llums encesos al voltant de la basílica d'aquella ciutat amb motiu del tercer Concili ecumènic del 431. Vaig tenir l'oportunitat de veure amb els meus propis ulls, fa alguns anys, els records d'aquella ciutat que evoquen la proclamació del dogma de la Maternitat divina de Maria.

"Doncs bé, invocant, elevant tots units les mirades cap a Jesús, el seu Fill, fent present tot el que porteu en vosaltres i en les vostres famílies, d'alegria, de pau i una mica també de dolor i de tristesa, accepteu amb bona disposició aquesta benedicció del Pare. En aquest moment, l'espectacle que se m'ofereix és tal que romandrà llargament en la meva ànima de la mateixa manera que ha de romandre en les vostres. Fem honor a la impressió d'una hora tan preciosa. Siguin sempre els nostres sentiments els que en aquest moment expressem davant del cel i davant la terra: fe, esperança, caritat. Amor a Déu, amor als germans. I després, tots units, sostinguts per la pau del Senyor, continuem endavant obrant el bé.

"En tornar a casa, trobareu als fills: feu-los una carícia dient-los: 'Aquesta és la carícia del Papa!' És possible que trobeu alguna llàgrima que eixugar. Tingueu, per a qui pateix, una paraula de consol. Que els afligits sàpiguen que el Papa està amb els seus fills de manera especial en les hores de tristesa i d'amargor.
"En fi. Recordem tots, de manera especial, el vincle de la caritat i, cantant, o sospirant, o plorant, però sempre plens de confiança en Crist que ens ajuda i escolta, continuem serens i confiats el nostre camí.

"A la benedicció afegeixo el desig d'una bona nit, recomanant-vos que no us atureu en el simple camí dels bons propòsits.

"Avui, podem afirmar, estem començant un any que portarà amb si gràcies insignes. Ha començat el Concili i no sabem quan conclourà. Si no hi ha de concloure abans de Nadal, ja que potser no puguem aconseguir, per aquesta data, dir-ho tot i tractar tots els temes, serà necessari un altre encontre. Doncs bé: la perspectiva de tornar-nos a trobar cor unum et anima una (en un sol cor i una sola ànima) ha d'alegrar sempre les nostres ànimes, les nostres famílies, a Roma i al món. Bé, vinguin doncs, aquests dies, Els esperem amb goig íntim".