dissabte, 3 de setembre del 2011

UN VIATGE ALLUNYAT DELS DE JESÚS


Després que el Papa se submergís en un continuat bany de masses, en motiu de la JMJ (jornada mundial de joves catòlics), milers de cristians es pregunten si el seu viatge a Madrid fou un viatge apostòlic, o més aviat fou una nova constatació que tant el Papa com l'Església Institució (donat l'immoral malbaratament de despesa i el sentit idolàtric que li promouen) s'estan allunyant de manera alarmant de l'evangeli i del missatge que Jesús ensenyava per terres galilees: "En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre". Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans". (Mt 23, 5-8)

Tenint en compte que fou rebut en honors de cap d'estat i que les despeses generades pel seu viatge superaren els 50 milions d'euros, dels quals el 50% foren sufragats per un Estat que tot i que constitucionalment és laic i que any rere any, tot i la crisi que ha provocat fortes retallades als sectors més desfavorits, subvenciona
l'Església espanyola amb d'altres 10 milions d'euros. Tenint en compte que la resta del 50% del viatge han estat aportacions privades que obtindran les conseqüents desgravacions fiscals (diners dels ?contribuents que només beneficiaran les grans fortunes), resulta que el papa Ratzinger amb el seu encontre amb els joves d'arreu del món (subvencionats també pels seus països per poder fer unes petites vacances per Espanya), ha provocat una despesa multimilionària no només supèrflua, sinó molt allunyada del que fou l'essència de la missió de Jesús: atendre els que sofreixen, els pobres, els tristos i depressius, els ancians i els infants abandonats, els que han perdut tot tipus d'amor, segons es desprèn de l'evangeli (Mateu 15, 21-28) que justament correspon litúrgicament al diumenge anterior a la seva arribada.

Aquesta pomposa actuació del papa Ratzinger, radicalment diferent de la del bon papa Roncalli (Joan XXIII), del papa Montini i del papa Luciani, és el trist i deplorable resultat del desmesurat afany de poder dels sectors més integristes del Vaticà, que de cap manera van acceptar que fos implantat un modus operandi d'absoluta transparència i de pobresa exemplar que l'esmentat papa Luciani pretenia aplicar com a punts fonamentals del seu pontificat i que havia ja expressat al Secretari d'Estat, cardenal Jean Villot, els quals van enfurismar als homes forts del Vaticà d'aquella època, entre ells al cardenal Giuseppe Siri, cap visible del sector conservador. Amb la seva encara no clarificada estranya mort, produïda el 28 de setembre del 1978, trenta tres dies del seu nomenament, els integristes aconsegueixen emmudir no només al papa i el seu revolucionari programa de reformes, sinó que amb els pontificats dels seus successors, el polonès Wojtyla i ara el de l'alemany Ratzinger, s'inicia un gradual desballestament de la doctrina renovadora del Concili Vaticà II, un retorn a les pràctiques de rígida disciplina eclesiàstica, un adoctrinament desfasat i carca proper als Concilis de Trento (1545) i del Vaticà I (1869), enaltit pel papa durant les jornades, així com l'intent de recuperar l'omnipresència de la jerarquia en els afers públics i polítics.

El Vaticà, en aplicar la seva gran maquinària propagandista, pretén ofegar les crítiques pel seu retorn a les pràctiques de segles passats i silenciar certs afers desgraciats com la pederàstia o la mateixa mort en rares circumstància del papa Luciani (tapats incomprensiblement pel papa Wojtyla), que sortosament avui s'acaben sabent. És per això que des del rigor evangèlic, ni la religió catòlica (tal i com ens la venen), ni la seva jerarquia, serveixen per emmirallar-nos-hi. A qui ens cal seguir, és a Jesús de Natzaret (Ell no va fundar cap religió, ni va instituir la casta sacerdotal, ni el papat). El que va interessar a Jesús fou alleugerir i eliminar el sofriment humà: la injustícia, el desamor, la insolidaritat, la corrupció, la marginació, l'explotació dels pobres pels rics, així com l'esclavitud del pobles pobres pels països poderosos, pobles com Uganda, Kenya, Somàlia o molts altres, on milers d'homes, dones i infants, moren diàriament de fam i misèria.

Jaume Rocabert Cabruja 
Cofundador d’Església Plural
Publicat, com article d'opinió, a: diaridegirona.cat (02/09/11)

dimarts, 28 de juny del 2011

SOLILOQIO: "HAN TRANSCURRIDO DOS MIL AÑOS Y TODO SIGUE IGUAL"

Escriu:  Ignacio Simal Camps
Publicat a: Lupa Protestante, 27 de juny de 2011
En ocasiones, más de las que quisiera, me encuentro caminando hacia Emaus . Y mientras camino, la tristeza, sin avisar, se abre paso en mi existencia. Me sucede lo mismo que a aquellos antiguos discípulos que transitaban el mismo camino por el que hoy, inevitablemente, discurro. Discuto con mis correligionarios y les digo a ellos  y al que me quiera escuchar: “Esperaba que el Mesías crucificado en Jerusalén fuera el que había de redimir al mundo, y ya han transcurrido dos mil años (no tres días como fue el caso de los discípulos de Emaus) y todo sigue igual…” (Luc. 24)
No tengo el privilegio de que Jesús se me manifieste en mi camino existencial al igual que lo hizo con aquellos hombres. Me gustaría que lo hiciera, aunque fuera para increparme calificándome de “insensato y tardo de corazón para creer”… Pero sólo tengo el texto que relata el encuentro de aquellos discípulos.
Me sucede lo mismo cuando viene a mi memoria el Pentecostés (Hch. 2) que experimentaron aquellos primeros seguidores de Jesús de Nazaret -curiosamente, a los discípulos de Emaus se les dijo que serían investidos del poder del Espíritu Santo-. Pentecostés produjo en ellos, y a través de ellos, el milagro de una nueva comunidad fraterna donde mujeres, hombres, niñas y niños experimentaron la solidaridad fraterna y el apoyo mutuo como conviene al mundo, también nuevo, con el que muchos soñamos. Ellos, según nos narran las crónicas, podían decir no solo “oíd”, sino también “ved” lo que el Dios de Jesús está haciendo en medio de la historia humana. De paso, el orden correcto era y es, en primer lugar, “ved”, y luego “oíd”. Sin embargo, muchos de nosotros, nos conformamos con el “oíd” ya que no hay mucho que ver en nuestros conventículos (o tal vez demasiado).
Bien, no quiero desanimar a nadie. Tan sólo deseo que a través de estas líneas que acabo de escribir en mi blog podamos escuchar un eco, al menos un eco, de la voz de Jesús. Un eco sin visiones, ni caminos a Damasco, que me dice y nos dice: “insensatos y tardos de corazón para creer”, a lo que nosotros respondemos con tono balbuceante, “Señor, ayuda a nuestra incredulidad. Deseamos experimentar un nuevo Pentecostés que reconforte nuestros cuerpos cansados, y nos capacite para alumbrar un mundo nuevo aquí y ahora”.
Han transcurrido dos mil años y ¿todo sigue igual? No, no tiene porqué seguir todo igual o, ¿acaso me equivoco? No sé.

diumenge, 12 de juny del 2011

MARX, NI PADRE NI PADRINO DE LA TEOLOGÍA DE LA LIBERACIÓN

 Entrevista: Juan José Tamayo, teòleg



Perfil
Juan José Tamayo es un teólogo de frontera y hace gala de ello. En ella lleva viviendo durante su vida su vida adulta, e incluso desde la juventud, primero cuando vivía en su pueblo natal, Amusco, en tierra de Campos, y en la ciudad castellana, luego en su éxodo a Madrid, la ciudad secular donde llegó a finales de los años sesenta y principios de los setenta del siglo pasado, y más tarde en su itinerario caminar por todos los continentes. Anida por convicción en la frontera religiosa, en el límite entre la fe y la increencia, en el filo de la navaja entre la ortodoxia y la heterodoxia, en la intersección entre la filosofía y la teología. Y no parece resultarle un lugar tan inhóspito. Todo lo contrario: la ubicación fronteriza le ha permitido viajar por todo el planeta, conocer diferentes culturas, entrar en contacto con las más variadas cosmovisiones, convivir con gente de todos los credos y con comunidades de todos los colores, dialogar con importantes personalidades del mundo de la política, de la ciencia, del arte, de la religión y debatir con intelectuales de todos los campos del saber. Gracias a esos encuentros es hoy una persona intercultural, interreligiosa, interdisciplinar y, si se me permite, interidentitaria. En y desde la frontera donde ha escrito cerca de sesenta libros, el primero Por una Iglesia del pueblo, secuestrado en 1976 por la censura todavía franquista en 1976, instaurada la Monarquía, y juzgado por el Tribunal de Orden Público, y casi treinta años después, Dios y Jesús. El horizonte religioso de Jesús de Nazaret, condenado por la Comisión para la Doctrina de la Fe de la Conferencia Episcopal Española a instancias de la todopoderosa Congregación (romana) para la Doctrina de la Fe cuando la presidía el cardenal Joseph Ratzinger, hoy papa reinante bajo el nombre de Benedicto XVI.

Para empezar, profesor Tamayo, ¿qué es un teólogo?
La misma pregunta le hicieron allá por los años sesenta del siglo pasado al arzobispo anglicano William Temple, un hombre que trabajó por el diálogo entre las diferentes iglesias cristianas. Su respuesta fue la siguiente: “Un teólogo es una persona muy sensata y sesuda que pasa toda una vida encerrado entre libros intentando dar respuestas exactísimas y precisas a preguntas que nadie se plantea”. Le salió el humor británico, pero la definición tenía una parte de verdad. Los teólogos han pasado tiempo y tiempo enredados en discutir el sexo de los ángeles y en desenredar los misterios insondables como si fueran fórmulas matemáticas.

¿Y se identifica con ese tipo de teólogo?
Para nada. Yo me muevo entre la teología política europea, la teología de la liberación y la teología de las religiones. La definición de teología con la que mejor sintonizo y que intento poner en práctica es la que diera el peruano Gustavo Gutiérrez, considerado uno de los creadores de la teología de la liberación: reflexión crítica sobre la praxis histórica a la luz de la fe.

¿Es verdad que uno puede sentirse a gusto viviendo en la frontera?
Sí, sí, porque el ser humano es un ser fronterizo entre la vida y la muerte, la palabra y el silencio, las dudas y las certezas, el deseo y la realidad, la alegría y la desdicha, la soledad y la compañía, la esperanza y la frustración, las promesas y su incumplimiento, el amor y el odio, la felicidad y la desdicha, la debilidad y la entereza, la entrega a una causa y la desidia, la guerra y la paz, la salud y la enfermedad, el amor y el desamor, el sufrimiento y el bien-estar, el equilibrio y la inestabilidad, la actividad y inacción.

¿También en la frontera política?
Por supuesto. Nunca prestado mi adhesión incondicional a ningún programa ideológico de partido político, lo que no significa que sea apolítico. Todo lo contrario. Asumo un compromiso cívico y político de izquierdas desde la libertad y el sentido crítico. No tengo conciencia de haber caído en la tentación, como cayó el personaje bíblico Esaú, de vender su libertad de conciencia y de opinión, de expresión y de cátedra por un plato de lentejas, por muy apetitosas que éstas fueran o por mucha hambre que tuviera. ¡Y yo de niño he pasado hambre!

Hablemos de dos de sus últimos libros, que seguro interesarán a los lectores: el primero, La teología de la liberación en el nuevo escenario político y religioso (Tirant lo Blanc, Valencia, 2010, 2ª ed.).
¿Sigue viva la teología de la liberación? ¿No se la ha llevado por delante el vendaval de la globalización?
Buena pregunta. En una ocasión le preguntaron a Woody Allen por la muerte de Dios y respondió: «Ha muerto Dios, ha muerto Marx, ha muerto Nietzsche, ha muerto la teología de la liberación y yo no gozo de buena salud». Era verdad, en esos días Woody Allen estaba pasando por una gripe. ¿Se ve afectada la teología de la liberación por una enfermedad pasajera o crónica? ¿Tiene tan mala salud? ¿Está ya enterrada? Yo creo que se confunde el deseo con la realidad. Muchos la dan por muerta e incluso han querido enterrarla viva: el Vaticano, el Imperio, el neoliberalismo, porque amenaza el orden establecido fundado sobre la injusticia estructura es una teología contrahegemónica, antiimperial, es la conciencia crítica del capitalismo. Cuantos más son los intentos de matarla, más Hoy la teología de la liberación se posiciona de lado de los movimientos sociales, alterglobalizadores.

Pero, ¿puede ser liberadora la religión cuando ha sido fuente de violencia y ha estado aliada con el poder?
Llevas razón. No se puede negar el carácter violento de las religiones y sus alianzas con los poderosos, como tampoco podemos desconocer que han construido mundos fantasmagóricos al margen de la realidad para alejar a los creyentes de sus responsabilidades históricas con promesas crédulas de premios en la otra vida. Decía Marx que la religión es la realización fantástica de la esencia humana, porque la esencia humana carece de realidad verdadera. Pero las religiones han sido también caudales de sabiduría, espacios de reconciliación en medio de los conflictos y fuerza de liberación. De nuevo recurro a Marx para quien la miseria religiosa es, por una parte, la expresión de la miseria real y, por otra, la protesta contra esa miseria., y la religión es el suspiro de la criatura oprimida, el corazón de un mundo sin corazón y el espíritu de un mundo sin espíritu.

¿O sea que Marx es el verdadero inspirador de la teología de la liberación?
No, yo no he dicho eso. Como acostumbran a decir mis colegas latinoamericanos, Marx no es el padre ni siquiera el padrino de esta teología. La fuente de inspiración es el Evangelio, es Jesús de Nazaret el Cristo liberador. El marxismo no es la teoría que está en la base o que fundamenta la teología de la liberación. La fuente de inspiración es el Evangelio, es Jesús de Nazaret el Cristo Liberador. Pero ni Jesús ni el Evangelio proporcionan instrumentos de análisis de la realidad. Por eso tenemos que recurrir también a las ciencias sociales, que nos ofrecen los instrumentos de análisis para mejor conocer la situación social, política, económica, etc. Y en este terreno, lo mismo que en el ético, el marxismo resulta de gran ayuda, como instrumento de análisis, como teórica y praxis de la transformación social y como actitud ética de denuncia contra las injusticia estructurales, pero asumido no al modo discipular, sino críticamente, como hiciera en su tiempo Tomás de Aquino con Aristóteles.

Para terminar, vayamos al segundo libro, En la frontera. Cristianismo y laicidad.
¿Son realmente compatibles ambos conceptos y fenómenos? ¿Lo han sido alguna vez? ¿Llegarán a serlo?
El libro responde a las tres preguntas dialécticamente, al modo hegeliano. Primero, la tesis: cristianismo y laicidad son fenómenos plenamente compatibles. Más aún, el cristianismo nace y desarrolla en los primeros siglos como religión laica. Su fundador, Jesús de Nazaret, es un creyente judío laico que vive su fe en el horizonte de la libertad y en conflicto con el poder ocupante, el Imperio Romano. La libertad religiosa es el principio por el que se rige el cristianismo primitivo hasta que Teodosio el Grande declara en el Edicto de Tesalónica el 380 al cristianismo religión focial del Imperio.

¿Y la antítesis?
Mientras se construye el Estado laico en Europa a lo largo de la Modernidad, el cristianismo oficial se convierte en su principal oponente, alegando que es contrario a la ley de Dios, a la ley natural y a los derechos de la Iglesia. Y todavía estamos en esas, al menos a nivel de Iglesia católica institucional, que rema a contracorriente de la historia y que no representa el sentir de los cristianos y las cristianas ubicados espontáneamente en el horizonte de la laicidad del Estado y de sus instituciones.

¿Es posible la síntesis?
Por supuesto, es posible y necesaria. La diversidad de ideologías y de creencias religiosas no puede ser motivo de enfrentamiento entre los ciudadanos de un mismo país. El Estado no va contra las religiones. Lo que hace es mantenerse neutral y no privilegiar a unas sobre otras, por muy mayoritarias y arraigadas que estén, y facilitar el libre ejercicio de todas ellas tanto a nivel público como privado, sin tomar partido por una u otra creencia, como se hace en los regímenes confesionales.

Pero, ¿el laicismo es la panacea, es solución a los problemas que se plantean en las sociedades democráticas y pluralistas?
No. El laicismo es el marco jurídico y político del Estado moderno –que no es poco-, donde caben todas las ideologías, todas las creencias religiosas y las no-creencias, siempre que se vivan y se expresen pacíficamente y conforme al Estado de derecho. Pero ese marco jurídico y político debe regirse por una axiología moral, que le dé legitimidad, por los valores de la justicia, la libertad y la solidaridad. Debe construirse sobre la base de una democracia política, pero también económica y ecológica, y sobre el principio de igualdad sin discriminaciones por razones de género, etnia, cultural, religión, clase o procedencia geográfica.

Josè Luis Razo y Enrique Orellana


dijous, 9 de juny del 2011

SÍMPTOMES POC EVANGÈLICS

Opinió: Jaume Rocabert Cabruja*
Publicat a: El Punt.cat, 26/05/11
L'Església catòlica viu una crisi existencial més greu del que pot semblar. El més preocupant és que el missatge evangèlic d'amor als pobres i desposseïts resta en segon pla i es promou una mena d'idolàtrica devoció al Papa.

Malgrat les moltes celebracions vaticanes i la pompositat de la seva arcaica litúrgia, l'Església catòlica viu una crisi existencial força més greu del que pot semblar a primera vista. Per qualsevol observador crític, és fàcil deduir que el focus originari de la crisi cal buscar-lo en el Vaticà, especialment en la complexa i poderosa cúria vaticana, en la seva infausta influència i en la cada cop més accentuada potestat que exerceix en els òrgans vaticans i en tota l'Església. El tàndem format pel Papa i la cúria, són els responsables d'una praxi eclesial allunyada dels més pobres, del missatge evangèlic i del testimoniatge que ens va ensenyar Jesús de Natzaret per terres galilees.

Per a molts, aquestes afirmacions poden semblar apocalíptiques, això no obstant el mateix papa Ratzinger reconeix que la barca de l'Església està patint fortes sacsejades. Tot i així, la màquina eclesiàstica continua funcionant al ritme de sempre: es nomenen nous bisbes, es preparen noves beatificacions i noves trobades mundials de joves, s'admeten joves a seminaris i noviciats, segueix la gatzara a la plaça de Sant Pere i les representacions papals. Tot com sempre... (així va passar en l'enfonsament del Titànic, ens assenyala en Víctor Codina sj.)

La cúria no admet la hipòtesi del naufragi i segueix maquinant. Una capacitat de manipular de què ens en va deixar constància quan va impedir que la justícia italiana jutgés el cardenal Paul Marcinkus, director de l'Istituto per le Opere di Religione (Banca Vaticana), el qual era accionista majoritari del Banco Ambrosiano que, en fer fallida, va arrossegar l'IOR. També va aconseguir impedir que es fes l'autòpsia al papa Luciani quan després d'haver ordenat investigar el gravíssim afer del Banc Vaticà el van trobar mort a la seva cambra. Una mort sobtada, que encara avui no s'ha aclarit. Des d'aquest trist capítol, hi ha un abans i un després en l'Església. Desaparegut el papa Luciani, el succeeix sorprenentment el cardenal Wojtyla, un polonès ultraconservador contrari a la doctrina del Concili. Amb ell, l'Església fa un canvi radical de rumb que, a part d'arraconar la doctrina del Concili i tapar l'estranya mort del seu antecessor, opta per una forma mercantil de refer les finances vaticanes. Wojtyla ho aconsegueix, potenciant la seva antiga experiencia teatral. Institucionalitza l'espectacle de fer sants que, a més, produeix ingressos inimaginables.

L'èxit fou tan gran que, només ell, va promoure més sants que els promoguts en molts segles. També el papa Ratzinger (de la mateixa línia ideològica, però sense el mateix carisma), ha seguit promovent
canonitzacions. En aquesta embogida cursa, però, Ratzinger aconsegueix una mena de record Guinness, en beatificar en el menor temps de la història el papa Wojtyla, que ha elevat als altars als sis anys i un mes de la seva mort.

La beatificació del papa Wojtyla és la culminació d'una línia eclesial preconciliar, dissenyada pel mateix Wojtyla i per qui aleshores era el cardenal Ratzinger. Ells van allunyar-se de la doctrina del Concili Vaticà II i van apropar-se a la del Vaticà I; també ells imposen als nous bisbes i cardenals fidelitat i obediència a Roma per damunt d'altra consideració evangèlica. Wojtyla, en cap cas, no ens ofereix un testimoni d'exemplaritat cristiana per la manera autoritària de governar l'Església, per la persecució exercida contra els teòlegs
progressistes, per la seva complicitat en els casos de pederàstia, com la del fundador dels Legionarios de Cristo, Marcial Maciel, o per no aclarir l'estranya mort del papa Luciani. El més preocupant, però, és que a partir de Wojtyla, el missatge evangèlic d'amor als pobres i desposseïts resta en segon pla i es promou una mena d'idolàtrica devoció al Papa. L'allunyament de la institució del testimoniatge de Jesús, és el símptoma inequívoc que l'actual model d'Església és agònic.

(*) Membre cofundador d’Església Plural

dilluns, 23 de maig del 2011

L'IMMOBILISME CATÒLIC TÉ DATA DE CADUCITAT


Article de Jaume Rocabert Cabruja, publicat a RECULL de Blanes


Aquests inicis del 2011 passaran a la història per les revoltes populars que sacsegen allà  on semblava impossible es poguessin produir. És el cas de les que s’estan donant en el si de règims tirànics i despòtics del món musulmà. És evident que la força del jovent, acompanyada d’un més alt nivell acadèmic, l’afany de llibertat i de democràcia, ben assistida per les noves tecnologies de la comunicació, estan impulsat la ciutadania a unes revoltes contundents, en contra la misèria i explotació a la qual s’han vist sotmesos, sense que, fins ara, poguessin fer una altra cosa que resignar-se als designis d’uns governants corruptes i sense escrúpols. És molt probable que, de manera sobtada, ens estiguem endinsant en un món menys conformista i a l’inici d’un nou paradigma democràtic. En qualsevol cas, sembla notori que tant a occident com en els països del Magrib o en qualsevol dels emergents, la ciutadania ja no accepta imposicions ni autoritarismes messiànics, com tampoc accepten ser miserablement explotats, car al que aspiren és a ser actors actius i no simples comparses o espectadors passius de l’evolució de la seva societat.

Aquesta reacció que s’està produint en el món àrab, és també un avís per aquelles societats occidentals que segueixen negant a la ciutadania els drets més bàsics de la democràcia (cas d’Espanya amb Catalunya i Euskadi), però també és un avís diàfan adreçat a institucions com l’Església Catòlica que amb la seva estructura barreja de poder polític (Estat del Vaticà) i de poder religiós (un i altre, sostinguts sota formes autàrquiques i dogmàtiques), està ofegant el desig de democratització interna, però molt més greu que això, està promovenla desnutrició evangèlica en la fe dels creients. No sembla que això preocupi la jerarquia que, salvant honroses excepcions, no només és altament conservadora i autoritària (també els nostres bisbes de la tarraconense), sinó que, des del papa Wojtyla (ara molt precipitadament beatificat) s’han instal·lat dins d’una mena de búnquer, aïllats de la realitat d’avui, de les inquietuds de les noves generacions i de les veus crítiques dels laics i teòlegs (homes i dones), que denuncien l’allunyament de la jerarquia al missatge de Jesús de Natzaret. Sembla com si pretenguessin no reconèixer la seva praxi erràtica de ser més curosos amb el compliment del Dret Canònic que amb exercir la caritat, l’amor o la misericòrdia evangèliques (l’exemple ens l’ha ofert el cardenal Sistach amb el cas del pare Manel). L’actitud d’una jerarquia immobilista i gens exemplar, provoca l’allunyament dels cristians de la religió, però no necessàriament de Jesús, car els que veritablement el prioritzen a bisbes, cardenals i al mateix Papa,s’orienten pels signes dels temps, el sensus fidei, i pel nou llenguatge evangèlic i teològic dels teòlegs perseguits per Roma.

Tot i que les vocacions sacerdotals s’han reduït dràsticament, que el nombre de capellans en actiu és cada cop més baix o que el nombre de creients està caient en picat (segons les darreres enquestes, en un període no superior als deu anys, les persones que es manifesten creients han baixat en un 20% i ara ja no superen el 50% de la població), la Conferència Episcopal Espanyola, una de les més integristes del món catòlic, s‘oposa, segons publica l’editorial d’Ecclesia (l’òrgan oficiós dels bisbes), a qualsevol de les reformes que a inicis del mes de febrer proposaven un col·lectiu de 144 teòlegs i teòlogues de parla germànica (alemanys, austríacs i suïssos). Entre les reformes bàsiques, esmenten el sacerdoci femení, la fi del controvertit celibat obligatori i l’elecció democràtica dels bisbes. Els més patètics, però, han estat els arguments (buits de qualsevol principi teològic) en què es basen per oposar-se a unes reformes que si no les accepten democràticament, podria ser que un dia fossin finalment aplicades després d’haver-los foragitat d’on, pel seu ostracisme, no hi haurien de haver estat mai.

divendres, 20 de maig del 2011

L'ESPERANÇA CRISTIANA



«La nostra esperança és el Senyor». Aquesta aclamació que ressona a les esglésies s’entronca amb l’esperança d’Abraham i per tant és fruit de la promesa. Jahvé digué a Abraham: «Jo seré el teu Déu» (Ex 17,7). Que és com dir-li: cuidaré de tu, i de tots els teus descendents. La promesa ens ve d’Abraham, es renova amb Moisès i els profetes, i Jesús «li donà la darrera plenitud» transformant-la en esperança de salvació. Aquesta és l’esperança cristiana, que té sentit escatològic perquè es projecta en la vida que hi ha més enllà de la vida. Déu és un Déu de vius. Ho recitaven els jueus cada dia en sortir i pondre’s el sol: «Beneït ets, Senyor, que fas viure els morts». Pau ho reforça amb aquestes paraules: «aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals» (Rm 8,11). En l’AT l’esperança tenia com a fonament la promesa de la presència permanent i providencial de Déu que es manifestaria en el Messies. Jesús posa les bases del Regne, del Déu a prop, el seu nom ho diu: Yesúa, és «Déu que salva». Avui: «L’objecta de l’esperança cristiana --com diu Josep Gil-- és l’assoliment del regne de Déu consumat» (L’esperança que no mor, p.88), l’acompliment de vida eterna; la segona vinguda de Jesucrist.

Col·loquialment diem «L’esperança és l’últim que es perd», quan no ens en sortim d’una cosa. L’esperança, ja ho sabem, és una virtut teologal. Les virtuts teologals són aquelles que deriven de la gràcia; són un do de Déu. La fe i l’esperança es complementen, la caritat dona sentit a les dues. Pau ens diu que de las tres «la més important és la caritat» (1Co 13,13) Però en què la sustentaríem sense l’esperança? La promesa feta a Abraham va assolint el seu acompliment en la història, és un procés que va fent camí. «Déu va fer una promesa i un jurament que ell de cap manera no pot desmentir» (He 6,18). La història de la salvació tindrà lloc «en una societat i una terra renovada per Déu» (J.G., llibre citat, p.61). Ara: «L’esperança resta unida a la utopia» (Jaume Botey, Construir l’esperança, CJ 154, p.7). A la pregunta: hi pot haver esperança després de Auschwitz? La resposta cristiana ha de ser sí, perquè Jesucrist regnarà al final dels temps.

L’Església té per missió transmetre aquesta esperança escatològica fent-se solidària de les diverses dificultats que hi ha, constantment, a llocs concrets del món; el «goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist» (Gaudium et spes). L’Església, que és sagrament de Crist, ha d’ajudar a mantenir un espai per a l’esperança malgrat la fam, les guerres i els tsunamis... L’Església ha de tornar a les benaurances, fent costat als últims, sense pactar amb els poderosos de la terra. Jesús, fidel al missatge, s’enfrontà a la casta sacerdotal del temple. Pagola ho diu de forma clara: «Jesús invoca Déu per a defensar la vida dels últims, Caifàs l’invoca per a defensar els interessos del temple» sense trencar amb el sistema que defensava Pilat, malgrat que l’Imperi romà, la famosa pax romana no estigués organitzada «segons el cor de Déu» (Jesús. Aproximación històrica).

Avui, quan l’església local defensa la pobresa estructural (Teologia de l’alliberament), l’Església oficial condemna els seus líders. Cinquanta anys després  del inici del Concili Vaticà II, moltes de les seves recomanacions nb han estat aplicades i des de Roma, i des d’alguns palaus episcopals de casa nostra ens arriben signes inequívocs d’involució. 

Malgrat tot, l’església –poble de Déu- avança mogut per l’Esperit, potser allunyant-se cada cop més de la jerarquia, però amb voluntat d’apropar-se a l’esperit del Concili, i sobretot al Jesucrist que ens transmeten els documents neotestamentaris. L’Església d’esperança és la de Vicenç Ferrer i del pare Ellacuria; la del bisbe Casaldàliga i la del pare Manel; tanmateix, la de tots els qui com ells, ajuden a les persones necessitades en un moment concret i en una situació determinada, sense tenir en compte la seva religió, i molt menys, si són o no batejades.  

Salvador Sol

dimarts, 17 de maig del 2011

QRTQDÒXIA ENFRONT DE LA TEOLOGIA CRÍTICA


Jesús de Natzaret. Des de la Entrada a Jerusalem fins a la Resurrecció.  Ratzinger-Benet XVI

Jesús tot just fa peu en la història, segons el nou llibre de Benet XVI. La cristologia papal és la imposició del pensament únic sobre el pluralisme

Escrit de: Juan José Tamayo, 19/03/2011
Traducció al català; Jaume Rocabert

El papa amb el seu segon volum de la cristologia de Jesús de Natzaret. “Des de la Entrada a Jerusalem fins a la Resurrecció”, ens torna a fixar els contorns de la recta doctrina. El llibre  acaba d'aparèixer amb un desplegament publicitari espectacular, precedit de la filtració, per part del Vaticà, del capítol que exonera al poble jueu en la mort de Jesús, tesi que no té res de nova. És veritat que no es tracta d'una declaració magisterial de caràcter dogmàtic, sinó d'un assaig teològic, però porta la marca papal a la mateixa portada on apareix el doble nom: Joseph Ratzinger Benet XVI. La imatge que ofereix en el llibre és la un Jesús pensat i viscut des de la fe de l'Església i despolititzat. Un Jesús que passa per la terra com per brases sense implicar-se en la vida social del seu poble, que no constitueix cap perill per a l'Imperi Romà, que anuncia un regne de Déu basat en la "veritat que està en el intel·lecte de Déu" i que tot just fa peu en la història. Un Jesús que separa amb nitidesa religió i política i, on la mort no és conseqüència del conflicte amb el poder, sinó autodonació vicària per a la reconciliació de la humanitat amb Déu. Benet XVI es distancia així de l'exegesi liberal i desconfia dels mètodes històric-crítics, com ja va fer en el primer volum publicat el 2007. Arriba a dir que "el 'Jesús històric', com apareix en el corrent principal de l'exegesi crítica ..., és massa insignificant en el seu contingut com per exercir una gran eficàcia històrica" ​​(pàgina 9). Però, al mateix temps, i des d'una no confessada ingenuïtat hermenèutica, diu intentar "arribar a la certesa de la figura realment històrica de Jesús", missió impossible, com ja demostrà Albert Schweitzer a principis del segle passat. La cristologia papal silencia els resultats de les investigacions de la sociologia, l'arqueologia, l'antropologia cultural i la història social sobre el Jesús històric i el cristianisme primitiu. Desqualifica les aportacions de les teologies polítiques i de la revolució. Desconeix algunes de les més importants i influents cristologies de la segona meitat del segle XX, escrites per col·legues seus com Edward Schillebeeckx, Karl Rahner i Hans Küng. Silencia les reflexions de la teologia de l'alliberament sobre la praxi històrica de Jesús sota la guia de l'opció pels pobres. Passa per alt l'hermenèutica de gènere de la teologia feminista i es manté dins de la cristologia patriarcal. Les referències bibliogràfiques es circumscriuen en bona mesura a autors alemanys, però molt selectivament, amb exclusió dels creadors de la teologia política i de l'esperança, Johann Baptist Metz i Jürgen Moltmann respectivament i de exegetes com Willi Marxsen i Gerd Lüdemann.
 
Els llibres de Ratzinger-Benet XVI, constitueixen avui el nou cànon eclesiàstic a què atenir-se a l’hora de fer teologia, mentre són condemnades algunes de les cristologies més rellevants pensades en l’horitzó de l’alliberament, del pluralisme religiós i de les investigacions sobre el Jesús històric, com, entre altres, Jesucrist alliberador i La fe en Jesucrist, de Ion Sobrino, Jesús, símbol de Déu, de Roger Haight, Cap a una teologia cristiana del pluralisme religiós, de Jacques Dupuis, i Jesús. Aproximació històrica, de José Antonio Pagola. És la imposició del pensament únic sobre el pluralisme, del dogma sobre el símbol, de l'ortodòxia sobre la ortopraxi i, en fi, de l'Església sobre Jesús de Natzaret. En aquestes condicions no és possible fer teologia crítica dins de l'Església-institució. ¡El cristianisme a l'inrevés!