VIVIR EL MOMENTO PRESENTE*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 21,05-19) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adult


A l’evangeli d’avui se’ns presenta uns deixebles més interessats per la qüestió de «quan» i «com» els vindrà la salvació, que pel missatge.

Ells saben que la «salvació» només pot venir de Déu. Des de Noè, passant per Abraham i l’èxode, els jueus viuen en l’esperança de que Déu els donaria una cosa millor.

Els profetes els ajuden a mantenir viva aquesta esperança, però ja comencen a anunciar el dia de tenebres; el dia en que Jahvè castigarà els infidels. L’objectiu era urgir-los a la conversió, per escapar de la ira de del Senyor.

Jesús no va tenir cap inconvenient en utilitzar les imatges de la tradició jueva i l’àmbit religiós del seu temps, per a dona la seva interpretació de l’esdeveniment salvífic, cridant-los a la conversió urgent. En aquell temps es creia que la intervenció de Déu seria imminent. Però,a la vista de que els esdeveniments no arribaven, les comunitats es van anar preparant per la permanència.

Déu ha volgut la nostra contingència com a criatures que som. El dolor, el pecat i la mort no són una fallada de l’home, sinó que pertanyen a la seva naturalesa. La salvació no consistirà en que Déu ens alliberi d’aquestes limitacions, sinó: perquè ens adonem de que Ell està sempre amb nosaltres, i podem assolir la plenitud del nostre ésser, malgrat les limitacions.

El que de debò ens hauria de preocupar és el que fem malament per culpa nostre. L’ésser humà està causant tant de mal a d’altres éssers humans i al món, que hauríem d’estar aterrits. Tanta injustícia i tant deteriorament de la naturalesa ens hauria de preocupar de veritat, perquè és aquí on la nostra tasca podria canviar la vida sobre el planeta.

No ens ha d’estranyar la referència a la destrucció del temple. Per a un jueu, la destrucció del temple era la «fi del món»; per a ells, el temple era la seguretat total. Era impensable l’existència sense el temple. D’aquí la pregunta: Quan succeirà això? Però la resposta de Jesús fa referència a la fi del temps, no del temple.

A Jesús no li impressiona tan el final, com l’actitud de cadascú davant de la realitat actual («abans d’això»). És el present del creient el que li interessa a Jesús.

«Que ningú us enganyi!». Tota la predicació de Jesús es podia resumir en aquesta idea. Ni el final ni les catàstrofes no tenen cap importància, si sabem mantenir l’actitud adequada. La realitat no ens ha de pertorbar: «no tingueu por».

L’actitud ha de ser constant. «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lc 21,19).

La seguretat no la pot donar la falta de conflictes (sempre n’hi haurà), ni la promesa de felicitat, sinó la confiança en Déu. Tampoc hem de seguir edificant «temples» que ens donin seguretats. Ni organigrames ni doctrines ni un cristianisme sociològic garanteixen la nostra salvació. Ben al contrari, pot ser que la desaparició d’aquestes seguretats ens ajudi a buscar la nostra verdadera salvació.

Jesús va vèncer la mort, morint. Però no per recuperar la mateixa vida que va perdre, sinó per l’acceptació total de la seva limitació; això va ser el que el va projectar a l’absolut.



*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 FARISEOS Y PUBLICANOS, PROFETISMO Y FARISEÍSMO*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 18.9-14 extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Conèixer el context social i religiós en el que es desenvolupa la paràbola d’avui és vital.

Un Fariseu, avui pensem que és una persona falsa, artificial i hipòcrita, que vol passar per bona, sense importar-li ser-ho o no. Amb aquesta idea és impossible entendre l’evangeli d’avui.

Doncs no, el fariseu del temps de Jesús, era un home piadós i molt religiós. Era el grup més religiós i més fidel a la Llei. Feia molt més del que la Llei exigia per a garantir el seu compliment. Només tenint això en compta, podem descobrir l’abast de la paràbola en profunditat.

El publicà, en temps de Jesús, era un jueu que es dedicava a cobrar impostos. No era un «moscamorta» com sembla indicar l’evangeli.

Els publicans eren considerats pecadors públics, perquè: col·laboraven amb els romans i cap jueu podia reconèixer més autoritat que la de Déu. I també, perquè cobraven més del que estava establer, a benefici propi. No eren bona gent.

La introducció a la paràbola presenta aquesta advertència: «A uns que...» És a dir, no eren tots. Hi havia jueus, fariseus o no, que complien la Llei però ni se sentien segurs ni menystenien als altres. Igual que no tots els publicans se sentien pecadors i demanaven perdó per les seves culpes.

L’elecció d’un fariseu i un publicà, com en el cas del bon samarità, té la intenció de posar el dit a la llaga dels fariseus. Vol deixar clar que amb el compliment de la Llei, no n’hi ha prou.

El missatge és revolucionari. Capgira la religiositat de qualsevol època. Déu accepta el pecador i no el bo. Cap cristià d’avui seria capaç de presentar un full de serveis com el del fariseu de l’evangeli. I al cap d’avall no li serveix de res.

És evident que el fariseu no és rebutjat pel seu compliment escrupolós de la Llei. És rebutjat per la seva actitud més profunda, que es manifesta en aquests tres punts:

1.- Es creu ser bo.
2.- Menysté els altres, perquè no ho són.
3.- Passa factura a Déu.

Tampoc el publicà és acceptat por obrar malament, sinó per la seva actitud davant Déu:

1.- Reconeix que és pecador.
2.- Demana perdó.
3.- S’adona que necessita la compassió de Déu.
4.- Confia en aquest Déu.

El missatge és clar. Totes les bones obres del món no serveixen de res si em porten a una actitud de supèrbia o simplement fan sentir-me millor que els altres. Aquesta segona actitud ens afecta a tots.

El verdaderament important és descobrir el que cadascú de nosaltres tenim de fariseu i de publicà. Les dues figures conviuen en cadascun de nosaltres. D’entrada, ningú és absolutament bo ni absolutament dolent. Però la majoria no descobrim el que tenim de dolent i ens creiem estar per sobre dels altres. Tanmateix, qui descobreix allò que hi ha de dolent en ell, està en millors condicions per adoptar la postura del publicà que és la que el porta a ser acceptat per Déu.

El més important no és aconseguir ser perfectes complidors sinó tenir una actitud d’humilitat davant de Déu i dels altres.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 NO ES TAREA DE DIOS IMPARTIR JUSTICIA HUMANA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 18.1-8) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Sobre la primera lectura, cal matissar: El Déu de Jesús està a favor de tots i no pot estar en contra de ningú. Els amalequites són tant estimats per Déu com el poble israelita.

A la segona: A Pau se li ha de dir, que no tota l’Escriptura és útil para ensenyar i educar en la virtut. N’hi ha prou en recordar les paraules de l’evangeli: «Heu sentit que es deia... però jo us dic...»

El Déu de Jesús, no és un Déu justicier. L’Escriptura sempre és el reflex d’una experiència religiosa, però està expressada en conceptes que corresponen a una visió mítica del món. Al voler entendre-la i jutjar-la des de la nostra mentalitat que ja no és mítica, distorsionem el missatge, perquè no tenim la capacitat de separar el missatge de l’embolcall en que se’ns ha transmès.

Per això des de Bultmann es parla de desmitologitzar (no desmitificar, perquè el mite no es pot desmitificar sense destruir la seva essència). Però sí que podem i hem, d’extreure la veritat del mite que no és racionalitzable, i tractar de passar-la a un llenguatge que sigui comprensible per a una cosmovisió que ja no és mítica.

Les religions, sobre tot la nostra, segueixen mantenint l’error de no voler prescindir de l’embolcall amb que es presenta la veritat, perquè després de tant de temps insistint-hi, la veritat que havia de presentar ha perdut sentit i ha quedat reduïda quasi a zero.

Tornant a l’evangeli. Avui, com sempre, és imprescindible recórrer al context per entendre el text. Després del relat dels deu leprosos del diumenge passat, els fariseus pregunten a Jesús: quan arribarà el Regne de Déu i Jesús els respon: «El Regne de Déu és enmig vostre». (Lc 17,21) Després afirma la vinguda del Fill de l’home.

Amb la perspectiva d’aquest petit apocalipsi, el relat d’avui adquireix el seu sentit verdader. Avui no fa referència a l’oració en general, sinó aquella que ens porta a l’esperança de l’acció definitiva de Déu al final dels temps.

No oblidem que l’expectativa d’un final immediat, era l’ambient en que es vivia en el primer cristianisme. Estem, doncs, dins d’un clima escatològic. La justícia de la que es parla és la definitiva, la que de veritat està en mans de Déu per aquella mentalitat.

La paràbola del jutge i la viuda no té explicació ni aplicació possible des de la nostra religiositat actual. Avui sabem que Déu no pot tenir dues postures, una per ara i una altre pel final dels temps. Déu sempre és el mateix i no pot canviar per emmotllar-se a una petició.

El missatge per a nosaltres és que no hem de desanimar-nos, tot i saber que Déu no respondrà a les nostres peticions tal com desitjaríem.

Per a comprendre la paràbola, cal tenir en compta que la viuda, en aquell temps, era el prototip de desemparament, tal com el diumenge passat el leprós era el prototip de marginació.

La confiança de la viuda, malgrat que tot estava en contra seva, és la base de la seva actitud, que la porta a aconseguir allò que volia, inclús d’un jutge injust. La paràbola no vol equiparar Déu amb un jutge injust, però la veritat és que, com el jutge, calla una i altre vegada.

«Us asseguro que els farà justícia molt aviat» (Lc 8,8) Es refereix a la creença generalitzada de la proximitat del final. Malgrat tenir-ho tot en contra, els cristians hem de confiar. Déu no ens pot abandonar.

La imatge de Moisès amb les mans aixecades perquè guanyi Israel, ens desorienta perquè està a anys llum de la nostra comprensió de la divinitat. Aquesta idea de Déu «totpoderós» que s’ha mantingut invariable des del paleolíti­c, és la que ha de canviar.

No és tasca de Déu impartir justícia humana i la justícia divina s’està realitzant en tot moment. Per a Ell tot està en ordre a cada instant. El que és injust, en primer lloc, es fa mal a si mateix. Però. amés amés, qui és objecta d’una injustícia, no es veurà afectat en el seu verdader ésser, si no es deixa arrossegar per la mateixa injustícia.

És molt difícil harmonitzar el silenci de Déu amb l’eficàcia de l’oració per molt que insistim. Déu no pot fer justícia, tal com l’entenem els humans. Alguna cosa ha de canviar d’aquest discurs.

No es tracta de l’oració en general, sinó d’una oració molt concreta, aquella amb la que demanem a Déu que faci justícia pels oprimits. No hem d’esperar l’acció puntual de Déu, sinó descobrir la seva presència en tot esdeveniment i en tota situació.

És molt més important saber aguantar la injustícia

que aconseguir la nostra justícia.

És molt més important ser «justos» sempre

que aconseguir justícia dels altres.

La justícia de Déu és una actitud que permet descobrir tot el que puc esperar en el moment actual, sense que Déu hagi de fer res i menys, havent d’utilitzar el seu poder.

L’oració no l’he de fer perquè Déu l’escolti

sinó per escoltar-la jo mateix.

I donar-me l’ocasió de profunditzar en el coneixement del meu ésser profund.

Tot això em portarà a donar sentit al meu sense sentit aparent. El silenci de Déu m’obliga a profunditzar en la realitat que em desborda i a buscar la verdadera sortida. No la sortida fàcil d’una solució externa del problema, sinó la recerca del sentit verdader de la meva vida en aquesta circumstància.

La meva justícia l’he de fer jo en mi.

La injustícia de l’altre no m’ha de fer injust a mi.

Aquest capítol 18 ens parla de fe-confiança, en referència a l’última vinguda del Fill de l’home: «Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».Una vegada més, l’oració i la fe-confiança es manifesten inseparables.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 CREER EN DIOS ES APOSTAR POR LA VIDA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 17.05-10) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’aquest diumenge ens planteja el mateix dels diumenges anteriors: En qui hem de confiar?.

Confiar en Déu acumulant mèrits propis no és confiar amb Déu sinó en un mateix. La salvació per punts va en contra del que diu l’evangeli; és l’actitud dels fariseus que Jesús criticava.

El compliment de les normes per pura obligació no t’enriqueixen com a ésser humà. Mentre que el que fas per amor verdader no només et salva, sinó que manifesta que ja t’has salvat.

L’evangeli d’avui té dues parts:
1) La petició de fe dels deixebles i la resposta de Jesús amb l’exemple de la figuera.
2) La paràbola del simple servent, l’obligació del qual, és fer el que està manat sense cap mèrit propi.

Es tracte, per tant, de l’etern problema de la fe o les obres.

A l’evangeli de Lluc, Jesús no contesta directament a la petició dels apòstols: «Augmenta'ns la fe». No està ben plantejada. La fe no és un problema de quantitat sinó d’autenticitat.

La fe no es pot augmentar des de fora, ha de créixer des de dins, com el gra de mostassa. Tanmateix, moltes de les homilies encara s’acaben demanant un augment de la fe.

Efectivament la fe és un do de Déu, però és un do que ja se’ns ha donat a tothom.

Jesús no ens anuncia poders màgics. Les imatges de la morera trasplantada al mar i el moviment de la muntanya, son absurdes. Amb aquestes hipèrboles, l’evangelista ens vol transmetre que tota la força de Déu ja és en cadascú de nosaltres. Qui tingui confiança podrà desplegar tota aquesta energia.

La fe no és un acte ni una sèrie d’actes, sinó una actitud personal fonamental i total que imprimeix una direcció definitiva a l’existència.

La fe és una vivència de Déu, que no té res a veure amb la quantitat. El gra de mostassa, malgrat ser petit, té vida exactament igual que la més grans de les llavors. Aquesta és la vida que de veritat importa. El tamany no té importància.

La fe, com a creença en un conjunt de doctrines és completament estranya a l’AT i al NT. A la Bíblia, tenir fe, és fer confiança a una sola persona. Tanmateix, ; suposa fidelitat, suposa esperança i suposa amor. .

Un cop acceptat que la fe és confiança en... encara ens queda un llarg camí per arribar a entendre què vol dir aquesta definició.

La fe que ens demana l’evangeli no és la confiança en un senyor poderós per sobre i fora del món. A qui fem confiança és a un Déu inseparable de cada criatura, que ens travessa i ens sosté en l’ésser.

La «miniparàbola» del servent (no inútil) ens ha de portar a una profunda reflexió. El que pretén dir és que, la nostra relació amb Déu no ha de ser la de servent, ben al contrari. Ens adverteix que mantenir una relació amb Déu com si fóssim esclaus ens deteriora i no ens serveix de res.

És una crítica a la relació que té el poble jueu amb Déu, que es basa en l’acompliment estricte de la Llei i que és aquest compliment el que salva, La paràbola és un al·legat contra l’actitud farisea que plantejava la relació amb Déu com la de l’esclau enfront del seu senyor. Si ells complien, Déu havia de complir; creien tenir dret davant Déu.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

AMOR SIN COMPASIÓN ES PURO INTERÉS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 16.19-31) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

La paràbola d’avui va dirigida als fariseus i ens diu el mateix que (Mt 25,42) «Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure..." Les dues s’han d’entendre dins d’una visió mitològica del més enllà: premi pels pobres i càstig pels rics, com a solució de les injustícies d’aquí.

Utilitzar aquests textos per seguir parlant de premis i càstigs en el més enllà, no té cap sentit; a no ser que es busqui la resignació dels pobres perquè no es revelin contra la injustícia i els rics puguin seguir gaudint dels seus privilegis. Superant el llenguatge de l’època, el missatge segueix sent vàlid.

Per a poder comprendre per què el ric, que es vestia i menjava del seu el van sepultar (no diu que el vagin tirar a l’infern), hem d’explicar el concepte de ric i pobre a la Bíblia.

Per a nosaltres «ric» i «pobre» són conceptes que fan referència a una situació social. Ric és qui té més del que necessita per viure i pot acumular béns. Pobre és qui no té el necessari per viure i no pot satisfer necessitats vitals.

A l’AT la riquesa era signe del favor de Déu, i se’n donava gràcies. Però els profetes, sobretot Amós, van denunciar la maldat de la riquesa, que sempre s’aconsegueix a costa del pobres. esclavitzant-los. El ric s’erigeix en senyor del pobre. Però per a un jueu l’únic Senyor és Déu, per tant el ric usurpa el senyoriu de Déu.

Pobres, a l’AT, eren aquells que només tenien Déu en qui confiar, eren els desposseïts de la terra. Llàtzer, en hebreu, significa «Déu ajuda».

L’evangeli dona per fet la maldat del diner per l’ús que se’n feia. Si Llàtzer no hagués estat a la porta, no hi hauria res a dir. Però és precisament el pobre, el qui amb la seva presència, omple de maldat el luxe i els banquets del ric. Llàtzer no es posa aquí com model de pobre, sinó com contrapunt de l’opulència del ric.

Per comprendre el verdader sentit de l’evangeli, cal fixar-se en Jesús, que mostra predilecció per tots aquells que necessiten ser alliberats, entre ells els pobres; però també admet la visita de Nicodem, era amic de Llàtzer, acceptà la invitació de Mateu, acollí amb simpatia a Zaqueu, va anar a menjar a casa d’un fariseu ric, etc.

La clau per interpretar aquest relat és la indiferència: el ric no va descobrir al pobre Llàtzer que tenia a la porta. Però si que el veu «quan està al costat d’Abraham».És aquí on hem de prestar atenció al missatge de la paràbola. Vivim tant embrancats en l’hedonisme, que no volem veure la misèria que existeix en el món.

El missatge de l’evangeli no va encaminat a solucionar un problema social, sinó a denunciar una falsa actitud religiosa. La injustícia social desapareixeria si tinguéssim una actitud correcta davant Déu.

El «Regne de Déu» que Jesús predica, consisteix en superar tota classe d’egoisme. I fer de tots els humans una comunitat de germans.

Vivim en un engany si creiem que podem desenvolupar la nostra humanitat o religiositat sense tenir present els pobres.

L’evangeli d’avui ens diu que l’únic pecat que existeix és oblidar-se de la persona humana que ens necessita. El meu grau d’apropament a Déu és el grau d’apropament a l’altre. La resta és idolatria.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 SERVIMOS AL DINERO Y NOS SERVIMOS DE DIOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 16.1-13) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Per comprendre la paràbola d’avui només cal tenir una mica de sentit comú. Jesús parla a la gent senzilla, però la narració d’avui és molt complicada.

Cal tenir en compta que les paràboles no s’han d’agafar al peu de la lletra, sinó intentar captar la intenció del que s’explica. De la paràbola se n’ha de treure un sol ensenyament, una sola moralina, que ens obligui a canviar d’actitud vital. Aquesta paràbola d’avui no ens invita a ser injustos, sinó a reflexionar sobre, de quina manera puc ser millor?, com puc defensar els meus interessos verdaders?...

«Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum». (Lc 16,8). Aquesta frase explica el sentit de la paràbola. No se’ns invita a ser injustos, com l’administrador que busca avantatges materials. A nosaltres se’ns invita a ser espavilats però per obtenir avantatges espirituals, encara que sigui a costa de perdre les seguretats materials. L’evangeli ens invita a ser savis per a treure partit de tot, inclús de les riqueses, per assolir allò que val de debò.

Cadascú, en les seves circumstàncies concretes ha de saber trobar una postura coherent amb el que creu.

En els evangelis --a diferència de l’AT, en que es considerava la riquesa un do de Déu--, la riquesa, sense més, es considera contraria al Regne.

Avui la diferència no està entre els homes del món i els fills de la llum. La diferència està en la manera que tots els cristians hem de tractar els assumptes mundans i els religiosos.

«No podeu servir alhora Déu i el diner». (Lc 16,13), Aclarim, que el text grec diu (mamwna). Mammon era un déu cananeu, el déu del diner. No es tracte per tant de l’oposició entre Déu i el diner, sinó entre dos déus.


No podem pensar que tot aquell que té una determinada quantitat de diner en el banc, o té una finca, ja està condemnat.

Servir al diner significaria que tota la meva existència està orientada als bens materials. Seria tenir com objectiu de la meva vida l’hedonisme, és a dir, buscar el plaer sensorial i les seguretats que proporcionen les riqueses per sobre de tot. Significaria que he posat en el centre de la meva vida, el fals jo i només busco la potenciació i seguretats d’aquest jo; tot el que em permeti estar per sobre de l’altre i utilitzar-ho en el benefici propi.

No es tracte només de diners, sinó de tot allò que potencia el meu egoisme en perjudici de l’altre.

Què significa servir a Déu? No podem entendre-ho en termes d’esclavitud. No som esclaus d’un «Senyor». A Déu no li servim per a res.

Déu no vol servents, sinó persones lliures.

Servir un déu extern que em pot premiar o castigar, és idolatria i en el fons egoisme. Al Déu verdader només se’l pot servir, servint l’home. Aquesta és l’originalitat del missatge cristià. On les religions posen «Déu», Jesús posa l’«home».

Sovint confonem allò que és legal amb allò que és just. Diem: el diner que m’he guanyat legalment és meu. Però el diner guanyat legalment pot ser injust per la manera de gastar-lo.

Les lleis que regeixen l’economia, són fetes pels rics en defensa dels seus interessos. Però no poden ser considerades justes per aquells que queden exclosos dels seus beneficis de progrés.

El que ens diu l’evangeli és una obvietat. La nostra vida només pot tenir una «finalitat última». Tots els altres objectius han d’estar orientats a l’última meta, que és Déu.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 

SALVARSE NO ÉS EVITAR LA CONDENACIÓN*

Algunes claus per interpretar l'evangeli (Jn 3,13-17) --Festa de l'Exaltació de la Santa Creu,--m extretes d'un escrit de Fray Marcos - Fe adulta

Així com «Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat», El que va fer Moisès va ser recordar en un moment difícil, en el desert, al déu Ranenutet (representat per una serp). Als qui havien construït un vedell d’or, a les seves espatlles, Déu els feia construir la imatge de la serp, un altre déu, perquè mirant-la es desinfectessin i tinguessin vida.

Per entendre la comparació d’aquest fet amb la creu, és imprescindible saber que el déu egipci era a la vegada verí i antídot; mort i vida; opressió i salvació. En ser crucificat, Jesús també representa a la vegada, la mort i la vida, la humiliació i l’exaltació.

Al dir «enlairat», va molt més enllà d’una al·lusió a la figura de la serp. La creu és la manifestació suprema de l’amor i la lleialtat de Déu. És el moment de l’exaltació definitiva de Jesús. En l’home enlairat es manifesta la Vida verdadera. Jesús ha arribat al punt més alt; s’ha identificat amb Déu.

«Perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna»: «Vida definitiva». Això denota qualitat de vida pròpia de l’estadi final i definitiu. Traduir-ho per «Eterna» empobreix, el significat, perquè només fa referència a la duració, no a la qualitat.

«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». Això no va dirigit només als cristians, sinó al món sencer. Jesús és el do de Déu a la humanitat, no només a l’encarnació, sinó que també a la crucifixió.

«Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell». Segons Joan, Jesús va ser enviat al món. Pels sinòptics, a Israel. La salvació està destinada a tothom. No només al poble elegit, sinó a totes les nacions. S’han acabat els privilegis. La Vida de l’Esperit s’ofereix a tothom. Qui no obtingui aquesta Vida, serà perquè rebutja l’oferta, negant la seva adhesió a Jesús.

*.- Veure original:(Jn 3,14-21) https://www.feadulta.com