SI NO VEO A DIOS EN EL OTRO, MI DIOS ES UN ÍDOLO*

Alunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 7,31-37) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

L’episodi de la narració d’avui, no té una localització precisa. Només sabem que ve de Tiro al Llac de Galilea, passant pel camí de Sidó, travessant la Decàpolis. Podem suposar, doncs, que és a la Decàpolis, que és terra de pagans. Marc no és massa precús en geografia, i situa Jesús on teològicament li interessa.

EXPLICACIÓ

Els jueus consideraven que una persona sordmuda o cega o coixa, no era només un problema de salut sinó, sobre tot, un problema religiós. Això volia dir que les forces del mal se sobreposaven a les del bé, que Déu l’havia abandonat, i la institució religiosa estava obligada a fer el mateix. Però Jesús, amb la seva actitud, manifesta que Déu està a prop dels marginats i dels que pateixen. Jesús els cura per treure’ls de la marginació, i denunciar que, si la religió margina, no ho fa en nom de Déu.

Marc, en el següent relat incideix sobre el mateix. La curació d’un cec. Utilitza els mateixos simbolismes i detalls: és presentat pels altres, el separa de la multitud, li aplica saliva i li mana guardar silenci.

Pels profetes, la ceguera i la sordera són símbols de resistència a la paraula de Déu. En els evangelis simbolitzen la incomprensió i resistència al missatge de Jesús.

Sord i mud a l’ AT, era, simbòlicament, el que no volia escoltar la paraula de Déu i per tant, tampoc podia complir-la o proclamar-la. Si tenim en compta que la religió jueva es basava fonamentalment en el compliment, de la Llei, qui no la podia escoltar ni proclamar, quedava exclòs.

La imposició de les mans signe de la comunicació de l’Esperit. La mirada al cel era signe de relació íntima amb Déu. Apartar-lo de la gent era separar-lo del móno. El dit fa referència al dit de Déu que actua amb força. La saliva es considerava com el vehicle de l’Esperit. Aparentment Jesús actua com un sanador. Però els taumaturgs tractaven de fer les seves guaricions amb la màxima ostentació possible. L’objectiu de Jesús és molt diferent..

Jesús, a les benaurances vol deixar molt clar que el regne de Déu està obert a tots, siguin quines siguin les seves circumstàncies personals. El regne de Féu és dins de cadascú, és la descoberta de Déu en el més pregon de l’ésser humà. Uns vegada que es descobreix aquesta dinàmica, cal actuar a favor del Regne.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

 LO CONTRARIO DE MORDER A OTRO: HAY QUE DEJARSE COMER*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 6,60-69) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Som al final del desenllaç i cal discernir: Accedim a la Vida verdadera o ens mantenim en la pura materialitat. Mantenir-se en el camí fàcil, és hedonisme. El camí difícil és el que planteja Jesús.

Jesús ens demana que sortim de l’«ego» raonable i ens oferim als altres. Substituir l’amor a Déu per l’amor als altres. Sembla un absurd! El primer dels manaments no ens parla de donar «glòria» a Déu?

És l’esperit qui dona vida. Aquesta afirmació és la clau per entendre aquest capítol 6^è de l’evangeli de Joan. Aquí, carn i esperit no es refereixen a dues realitats concretes i contràries, sinó a dues maneres d’entendre l’existència humana. Només una actitud espiritual pot donar sentit a la vida humana. La materialitat, la carn, només pot aconseguir una limitació radical, i per tant, retalla la verdadera vida humana.

No és fàcil entendre el que vol dir Jesús, quan per una banda ens ha dit que hem de menjar la seva carn, i ara ens diu que la carn no val per res. Però no es tracte d’una contradicció, Jesús vol que descobrim que el valor de la «carn» li ve quan es posa al servei de l’esperit.

Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. S’ha d’anar més enllà de les paraules i descobrir l’esperit al que fan referència. Com en el discurs de Nicodem i el de la Samaritana, la referència a l’esperit esdevé la clau per entendre el missatge de Jesús. «El que neix de la carn és carn, el que neix de l’esperit és esperit.».

Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. El projecte creador és del Pare que ofereix a la humanitat la plenitud de Vida.

Jesús és qui executa el pla. Qui rebutja el projecte de Déu, no acceptarà mai a Jesús. Sense una experiència de Déu, les paraules més sublims queden buides. Com deia Plotí: «Parlar de Déu sense una virtut autèntica, és xerrameca.»

Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. Fins ara, els que el criticaven i murmuraven eren els «jueus», ara són els «deixebles» els qui decideixen abandonar-lo.

Llavors Jesús digué als Dotze: ¿També vosaltres em voleu deixar?

Jesús accepta el repte. Està disposat a quedar-se completament sol, abans de rebaixar la radicalitat del seu missatge. La pregunta traspua amargura, però a la vegada manifesta la seva convicció en la bondat del projecte..

Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, Pere, diu l’única resposta que es pot donar a les paraules de Jesús. «Nosaltres creiem.» Però són molts els qui se senten més segurs complint la Llei que creure en les promeses de la Vida nova predicada per Jesús.

Resum: Si descobríssim que la medul·la del missatge de Jesús és que ens hem de deixar menjar, quants cristians quedarien? Doncs això és el que ens demana Jesús. Abans de mossegar l’altre, ens hem de deixar menjar!.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

 DARSE A LOS DEMÁS, SIN TRUCOS DE MAGIA*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 6,51-58) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’eucaristia és una realitat profund i complexa, que forma part de la tradició més antiga. És possible que sigui la realitat cristiana més difícil de comprendre i d’explicar.

De la meva experiència amb la jerarquia puc explicar.

- El primer em van dir: «T’exigim que no afegeixis res al text de la celebració de l’eucaristia.»

- Un segon em va dir: «has de fer com el farmacèutic, que dispensa pastilles al client sense explicar-li el procés del laboratori.» A aquest li vaig replicar: «l’aspirina té un efecte ràpid comprovable encara que qui la pren no sàpiga res de l‘àcid acetilsalicílic; però la comunió no produeix aquest efecte automàtic.»

Es precís superar aquesta visió raquítica o errònia dels sagraments.

1.- Cap cristià acceptaria que l’eucaristia com un fet màgic. Tot i que el fet litúrgic guardi una certa relació amb el que els diccionaris defineixen com màgia.

Trento va afirmar que a l’eucaristia es produeix una «transsubstanciació.» Però cal advertir que «substància» i «accident» són conceptes metafísics.

2.- No hem de confondre eucaristia amb comunió. La comunió és només la darrera part del ritu i sempre referida a la celebració d’una eucaristia. Una eucaristia sense comunió, igual que una comunió sense eucaristia, deixarien el sagrament incomplet.

Joan parla del pa de vida com aliment. Però compta, alimentar-se és sinònim de «creure en mi» i «el qui ve a mi.»

3.- A les paraules de la consagració, «cos» no significa cos; «sang» no significa sang. No es tracte pas del sagrament de la carn i la sang físiques de Crist.

M’explico. A l’antropologia jueva, el ser humà no està constituit per ànima i cos (concepció grega). L’home és una unitat indivisible, però podem descobrir en ell quatre aspectes: Home-carn, home-cos, home-ànima, home-esperit.

Home-cos, pels jueus del temps de Jesús, és el ser humà en tant que subjecte de relacions amb els altres. El que avui en diem persona. Per tant, quan Jesús diu: «aquest és el meu cos», a llenguatge d’avui, està dient: això sóc jo, aquesta és la meva persona, estic aquí per deixar-me menjar.

En el cas de la sang: Pels jueus la sang era la vida. ¡Compta! No símbol de vida, sinò la mateixa vida. Per això, quan Jesús diu: «això és la meva sang vessada», està dient que la seva vida, no la seva mort, és lliurada als altres. Tot ell és al servei de tots.

4.- L’eucaristia no la celebra el sacerdot, sinó la comunitat. El capellà pot dir missa. Només la comunitat pot fer present el do de si mateix que Jesús va significar al darrer sopar.

L’eucaristia és el sagrament de l’amor. No hi pot haver signe d’amor en absència de l’altre. Per això diu Mateu: «on dos o tres estan reunits en el meu nom, allà estic jo, enmig d’ells.»

5.- La comunió no és un premi pels bons, «els qui estan en gràcia», sinó un remei pels desgraciats que necessitem descobrir l’amor gratuït de Déu. Només si em considero pecador tinc necessitat de celebrar el sagrament.

6.- El que signifiquen el pa i el vi no és Jesús en ell mateix, sinó Jesús com a do. El do d’ell mateix que ha manifestat al llarg de la seva vida i que l’ha dut a la plenitud, identificant-se amb el Pare.

Queda clar que l’eucaristia no és un producte més de consum que em proporciona seguretats a canvio de res. Podem oir missa sense que això no ens obligui a res, però no es pot celebrar l’eucaristia i quedar-se igual. Si la celebració no canvia la meva vida, en alguna cosa, és que la he reduït a un simple ritus folklòric.

7.- «Feu això», no fa referència a perpetuar un acte de culte. Jesús vol dir que repetim el significat del que ell acaba de fer. Això sóc jo que em trossejo i em dono per a ser menjat...

8.- Els signes de l’eucaristia no són el pa i el vi, sinó el pa partit i el vi vessat. Als primers segles, l’eucaristia rebia per nom «la fracció del pa.». No es tracte del pa com a cosa, sinó del gest de partir i menjar.

Al partir-se i deixar-se menjar, Jesús fa present Déu, perquè Déu és do infinit, lliurament total a tots i sempre. Això heu de fer vosaltres si voleu ser cristians: partir-vos, repartir-vos, deixar-vos menjar, és a dir, desaparèixer a benefici dels altres.

El signe del vi encara és més radical. Quan Jesús diu: això és la meva sang, està dient: això és la meva vida que s’està vessant, consumint, a benefici de tots.

Això d’apropiar-se de la vida (la sang) d’un altre, pels jueus era un horror, Però Jesús pretén això: Heu de fer vostra la meva pròpia vida. Heu de viure igual com jo he viscut.

Celebrar l’eucaristia és comprometre’s a fomentar la unitat, l’harmonia, l’amor, la pau.

L’eucaristia és un sagrament, que es produeix quan el signe (una realitat que entra pels sentits) connecta amb la realitat transcendent que no podem veure ni tocar. Trento, va definir l’eucaristia com sagrament, és a dir, igual que els altres sagraments, com a cosa sagrada. Una realitat significada que és el que li dona sentit.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

 EN LA "CARNE" DE JESÚS DEBEMOS DESCUBRIR LO DIVINO*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 6,41-51) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta Fray Marcos

Entre els jueus i Jesús es va aprofundint en el que ell ensenya i el que ells creuen entendre. El missatge segueix essent el mateix, però va manifestant-se l’enorme diferència entre allò que ells han aprés dels rabins i el que Jesús els vol transmetre. Recordem que el balans final no pot ser més desolador; dels cinc mil –del mracle dels pans i els peixos--, en van quedar només dotze i un va ser Judes.

El criticaven. Referència a l’AT. «Criticaven» és el mateix verb que s’utilitza quan es parla de les murmuracions dels israelites contra Moisès per no donar-los-hi menjar en el desert. Jesús els recorda, que els israelites no van confiar en Moisès com ara els jueus no confien en ell.

¿Aquest no és el fill de Josep? Per la mentalitat de l’època, que no superava la idea d’un déu antropomòrfic, la seva lògica és aclaparadora. Si és fill de Josep i Maria, no pot ser fill de Déu. Avui entenem que la paternitat de Déu i de Josep són realitats de distinta naturalesa. Els cristians també hem caigut a la trampa: Si Jesús és fill de Déu no ho pot ser de Josep...

«Ningú ve a mi si no és el pare qui l’atrau. La verdadera REALITAT de Déu no es pot expressar en paraules. Per això trobem contradiccions aparents en els evangelis. Jesús mateix ho diu en un altre lloc: «Ningú va al Pare bi no és per mi.».

«Jo el ressuscitaré l’últim día.» Compta amb la paraula. Ressuscitar és una manera de dir que a la Vida, la mort no l’afecta. La Vida definitiva ha de tenir un aliment transcendent. Un aliment que té el mateix origen que té aquesta Vida, que és Déu. «L’últim dia», aquesta Vida seguirà essent idèntica a la d’avui.

«Tots seran deixebles de Déu.» També Jesús és deixeble, el millor, és per això que a la vegada pot ser mestre. Anar a Jesús, com anar al Pare, és sinònim de coneixement. Conèixer-los no per la raó, sinó per la vivència. «Aquesta és la salvació, que et coneguem a tu, únic Déu verdader i al teu enviat, Jesucrist.»

«Els vostres pares va menjar el manà en el desert, però moriren.» El manà alimenta el cos que ha de morir. Jesús, en tant que pa de Vida, alimenta l’esperit que no mor. Aquesta és la deiferència.

La expressió «pa de Vida» és d’origen joanic. La VIDA, amb majúscules, és el tema fonamental de tot l’evangeli de Joan. Es tracta de la mateixa Vida de Déu. Més endavant ens dirà: «El Pare que viu m’ha enviat i jo visc pel Pere.»

«Jo sóc el pa viu baixat del cel, el qui menja d’aquest pa viurà per sempre.» Ees tracte d’una frase resum. Jesús és l’aliment de la verdadera Vida. Aquest és el missatge concís i sublim de la comunitat de Joan. Déus ho és tot per Jesús, i ho ha de seguir sent per a tots nosaltres.

«El pa que jo us donaré és la meva carn per la vida del món. Acostumats a pensar en un Déu transcendent, no poden comprendre que es pugui manifestar en la carn. Recordem que «carn» pels jueus, era el mateix ésser humà en el seu aspecte més baix; allò que el feia limitat i contingent; allò pel que li venien tots els «mals»: dolor, malaltia, mort... És tal vegada l’afirmació més contundent sobre l’encarnació a tot el NT. Per a ells, Déu era el contrari a qualsevol limitació. Per a ells un Déu-carn, un Déu ·ñimitat» és inacceptable.

Jesús vol que vegin que l’Esperit es manifesta sempre en la carn. No hi poden haver do de l’Esperit on no hi ha carn. El significat d’aquesta afirmació s’ha de completar amb el que dirà una mica més endavant: «L’esperit és el que dona Vida, la carn no val per a res.»

La grandesa de la carn consisteix en que està informada i transformada per l’Esperit, sense deixar de ser carn. Des d’ara, només podrem trobar Déu en la realitat concreta i en l’Home. Aquesta transformació és la que està manifestada en l’evangeli de Joan des del principi. Pensem en el diàleg amb Nicodem: «S’ha de néixer de nou.» «El que neix de la carn és carn, el que neix de l’Esperit és Esperit».

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com

 LA GENTE ES MÁS IMPORTANTE QUE UNA PROGRAMACIÓN*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 6,30-34) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

En l’evangeli d’avui se’ns diu que els apòstols han tornat de la missió (diumenge passat). A l’entretant de l’anada i la tornada, Marc ens explica la mort de Joan, el Baptista.

Jesús recomana als deixebles de retirar-se a un lloc tranquil i apartat, la qual cosa pot tenir dues interpretacions: Una, que els deixebles descansin, L’altre, que es protegeixin d’Herodes, evitant fer-se notar. Però el motiu és més profund. Marc ens està dient que els deixebles necessiten una profunda reflexió sobre l’èxit de la missió, així com Jesús va necessitar de fer-ho sobre el seu messianisme.

EXPLICACIÓ

Sembla que la missió ha anat bé. Els Dotze reunits s’expliquen les experiències. La gent els busca. L’èxit els puja al cap i no els deixa prendre la postura adequada.

«Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.» El mateix Jesús que els ha enviat entre la gent, ara els demana que se n’apartin i es dediquin a ells mateixos. No es tracte només del cansament, sinó de que puguin reflexionar sobre el sentit del que està passant i no s’entusiasmin amb emmirallaments falsos. Se’ls va endur a «un lloc despoblat» El text grec diu «lloc desèrtic», perquè és en el desert on es troba la reconversió que necessiten els apòstols.

«Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada,» El pla es va frustrar. La gent es va avançar i els esperaven. Jesús, compadint-se’n, va manifestar la seva profunda humanitat.

«Eren com ovelles sense pastor.» Es una imatge clàssica a l’AT. En una cultura en que la ramaderia era el principal mitjà de sustent, tots sabien perfectament el que s’estava insinuant amb la imatge del pastor. En la línia de la primera lectura (Jr 23,1-6), Jesús critica als dirigents que, en comptes de cuidar de les ovelles, les utilitzen en benefici propi.

«Se'n compadí.» Avui no es compadeix d’un cec o d’un leprós, sinó de la gent normal, que va desencaminada. La «compassió», com una manera més adequada d’expressar l’amor, superant els malentesos que pot provocar la paraula «llàstima». Una persona ens pot fer llàstima però no ens mou a ajudar-la a sortir de la situació.

«I es posà a instruir-los llargament.» És una manera subtil de dir que per sobre dels plans, Jesús, està atent a les necessitats de la gent. Per cert, el text grec no diu «llargament», sinó «moltes coses». La veritat és que del text se’n dedueix, que es va passar el dia a aquesta tasca, doncs que Marc enllaça aquesta narració amb la primera multiplicació dels pans, en ser advertit de que s’està fent tard..

El temps és el bé més preuat que tenim, perquè és limitat. Tenir temps pels altres és la millor manera de respondre a les exigències de l’evangeli. En realitat, la vocació del cristià és aquesta: donar-se als altres.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

 LLAMADOS A PREDICAR NO DE PALABRA SINO CON LA VIDA*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 6,7-13) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

En l’evangeli de Marc, fins ara tot ho ha fet Jesús. Ha arribat el moment en que han d’actuar els deixebles.

Jesús acaba de tenir un fracàs a la sinagoga del seu poble anunciant la bona nova del Regne. Però no desisteix, sinó que compromet als seus deixeble en aquesta tasca. Cal anar poble a poble i i ensenyar a gent que no estigui malejada pel poder ni per l’oficialitat.

EXPLICACIÓ

Jesús pren la iniciativa, «els va cridar i ara els envia.» En el capítol 1, Marc ja va parlar de dues parelles de germans. En el capítol 3, va parlar dels dotze. En el text d’avui, diu: «Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos.» (Mc 6,7) La intencionalitat de posar junts els dos verbs, vol dir que «la crida» i «la missió» sempre van juntes.

A l’evangelista no li cal precisar ni el lloc ni la durada de la missió. El que vol és establir-ne les condicions. Tothom qui va en nom de Jesús ha de seguir aquestes condicions en tots els temps.

«De dos en dos», apunta al sentit comunitari de tota missió. No es tracte d’actuar en solitari, sinó en nom de la comunitat i amb el missatge comunitari. D’aquesta manera, s’eviten protagonismes i qualsevol classe de jerarquies o superioritat d’un per sobre de l’altre.

«Els dona poder sobre els esperits malignes.». Cal anar amb molt de compta. El text grec no diu «dynamis» sinó «exousia». No els dona un poder màgic, sinó un poder superior al mal; la qual cosa indica que no és només sobre els dimonis dels altres, sinó que també, sobre les pròpies ideologies i prejudicis.

És curiós que el text no parli del missatge i només faci referència a què han de portar i com s’han de comportar.

El «bastó» i les «sandàlies», eren imprescindibles pels viatges; el primer ajuda a caminar i pot ser útil per evitar animals. Les sandàlies era el calçat dels pobres, sense elles no es podien fer grans caminades.

«Ni pa,» Tot i ser l’aliment necessari. «Ni sarró.» Con duen el captaires. «Ni moneda,» Que és símbol de seguretat. «Ni dos vestits.» Com porten els rics. Han d’acceptar el que els ofereixen, a qualsevol casa; just el becessari.

Els jueus no s'allotjaven mai a casa de pagans. Jesús els fa veure que qualsevol casa és bona per allotjat-s’hi i qualsevol aliment digne per ser menjat. Per quedar-s’hi n’hi ha prou amb una bona acollida. Si hi ha rebuig s’ha de marxar del lloc.

«Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.» (Mc 6,11) Treure’s la pols dels peus, era un costum jueu quan sortien d’un lloc de paganisme. A partir d’ara aquest gest es farà a qualsevol lloc en el que no s’accepti la predicació.

«Predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.» (Mc 6.12-13).

La conversió de la que ens parla l’evangeli, no no s’ha d’entendre en termes de moral, sinó de deixar de fer allò que està malament. Es tracta de la «metanoia», és a dir, un canvi que ens porta a una nova manera de viure.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

 EL MIEDO A CAMBIAR ARRUINA CUALQUIER «BUENA NOTICIA»

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 6,1-6) seguint l’escrit de Fray Marcos* – Fe adulta

CONTEXT

Les tres lectures d’avui ens parlen de les limitacions de l’ésser humà. Som humans, potser massa humans, com deia Nietzsche. Però la plenitud d’humanitat, que podem aconseguir, és una cosa increïblement grandiosa i més que suficient per donar sentit a una vida.

Marc no té relats de la infància de Jesús. Per això pot narrar sense prejudicis aquesta trobada amb el seu «poble.» Això és un avís de cara als qui el divinitzen. Els qui més el coneixien el consideren un més del poble. No el poden acceptar més que com una persona normal. Eren companys d’infàcia, havien jugat i treballat junts... De què li venia, ara, aquest coneixement?

EXPLICACIÓ

Jesús torna al seu poble (el text grec i la Vulgata diuen «pàtria»). Ni nombra el poble ni fa referència al lloc geogràfic. Marc es refereix a l’ambient social on es desenvolupa la seva vida. Hi arriba amb els deixebles, és a dir, convertit en rabí. Ningú no surt a rebre’l. Va haver d’esperar el dissabte i anar a la sinagoga per a poder-los parlar. Els qui van anar a la sinagoga no hi van anar a escoltar-lo a ell, sinó a complir amb el precepte «sabàtic». Va ser Jesús qui va haver d’anar a ensenyar-los sense que ells li ho demanessin.

Marc ja ens havia advertit (3,21) de la relació amb la seva família. Ara ens diu que els seus veïns van quedar parats amb els que els deia.

El text grec no diu que «desconfiessin d’ell», sinó «que es van escandalitzar» (exkandalizonto), fins l’extrem que no van pronunciar el seu nom, sinó que despectivament diuen, «aquest», no és el fill de Maria...?

Fixem-nos que aquest coneixement excessiu de Jesús, és el que els impedeix que ara el reconeguin. En aquell temps qualsevol podia sortir a llegir.i comentar la lectura davant de l’assemblea. Si no accepten l’ensenyament de Jesús és perquè no es va presentar com fill del fuster, sinó com a mestre

Tampoc el van rebutjar per ensenyar com un Rabí, sinó per ensenya coses noves. La religió jueva estava massa segura d’ella mateixa, com per admetre novetats.

Jesús no ha estudiat amb cap rabí ni té títols oficials. Doncs la saviesa només li pot venir Déu (profeta) o del diable (màgia). Jesús parla en nom de Déu. Aquesta és la característica del profeta. En no acceptar-lo a ell, estan rebutjant Déu.

Jesús se n'estranya, no per veure’s rebutjat, sinó perquè qui el rebutja és el seu poble. Rebutjat pels qui estan sotmesos i ell intenta alliberar.

Ens queda, encara, un punt interessant d’aquest relat. La desconfiança fa que Jesús allà no pugui fer cap miracle. El diumenge passat Jesús deia a la dona que patia d’hemorràgies: «La teva fe t’ha curat», i a Jaire: «tingues només fe.» La fe o la falta de fe, són determinants a l’hora de produir-se un miracle. Un és, doncs, la divinitat de Jesús?

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›