UNA RELACIÓN DE AMOR, NO COMERCIAL*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 2,13-25) seguint l’escrit de Fray Marcos

EXPLICACIÓ DE L’EVANGELI

Jesús, com a bon jueu, va desenvolupar la seva vida espiritual en torn del temple; peró la seva fidelitat a Déu li fa comprendre que el que es feia en el temple no era el que Déu esperava dels éssers humans.

El que s’explica, és gairebé segur que va succeir realment. Per una banda, perquè ho expliquen els quatre evangelistes. Per altre banda, perquè els primers cristians (tots ells jueus) podien interpretar-ho com una mala acció de Jesús i no resulta fàcil creure que algú s’ho pogués inventar.

Se’ns ha repetit per activa i per passiva, que el que va fer Jesús va ser purificar el temple d’una activitat de compravenda il·legal i abusiva. Segons aquesta versió, el que Jesús va intentar és que al temple s’hi anés a resar.

Però aquesta versió és inversemblant. Els venedors i canvistes no feien altre cosa que facilitar allò que es necessitava per a fer l’ofrena pasqual.

Jesús va manifestar amb un acte profètic, que aquella manera de donar culte a Déu, no era la correcta.

No podem pensar que fos una acció espectacular. Aquests dies de festa, a l’atri del temple, podien aplegar-se entre vuit i deu mil persones. És impensable que un home sol, amb unes cordes, pogués treure del temple a tanta gent. A més, el temple tenia la seva pròpia guàrdia, que s’encarregava de mantenir l’ordre.

I, per si això no fos suficient, en un dels costats del temple s’aixecava la torre Antònia, amb una guarnició romana. Les revoltes contra Roma es produïen sempre per les festes. Eren moments de màxima alerta per les autoritat romanes. Qualsevol desordre l’haurien dispersat en uns minuts.

És molt important recordar que quan es va escriure aquest evangeli, ja no existia el temple i la casta sacerdotal ja no tenia cap influència en el judaisme. Però el cristianisme ja s’havia convertit en una religió i podia caure en la temptació de repetir aquella manera de donar culte a Déu.

En els sinòptics hi ha cites de la Bíblia que es posen en boca de Jesús i són la clau per interpretar el fet. De Isaïes (Is 56,7.BCI) «el meu temple serà anomenat "casa d'oració per a tots els pobles".» i de Jeremies (Jer 7,9-11.BCI) «Aquest temple que porta el meu nom, ¿us penseu que és una cova de lladres?»

El text d’Isaïes fa referència als estrangers i als eunucs que estaven exclosos del temple.

Isaïes està dient, que en els temps messiànics tothom podrà donar culte a Déu. Inclús aquells que ara no poden passar de l’atri dels gentils.

El text de Jeremies, diu: «Robeu, mateu, cometeu adulteri, jureu en fals, cremeu encens a Baal, seguiu altres déus que mai no havíeu conegut, i després veniu a presentar-vos al meu davant, en aquest temple que porta el meu nom. ¿Penseu que això us salvarà i que podreu continuar cometent coses tan abominables? Aquest temple que porta el meu nom, ¿us penseu que és una cova de lladres?»

Però els lladres no són els que venen coloms i moltons, sinó els qui fan les ofrenes sense una mínima actitud de conversió. Són lladres no pel fet d’anar a resar, sinó perquè només busquen seguretat. El que Jesús critica és que amb sacrificis es vulgui comprar Déu.

Els venedors interpel·lats (jueus) exigeixen un prodigi que avali la seva missió. No reconeixen en Jesús cap dret per actuar com ho està fent. . Ells estan acreditats por la mateixa institució. Volen saber qui l’acredita. a ell. No els interessa la veritat de la denúncia, sinó la legalitat de la situació, que els afavoreix. Però Jesús els fa veure que les seves credencials han caducat. Les credencials de Jesús seran «fer present la glòria de Déu a través del seu amor.»

«Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré.» (Jn 2,19). Aquesta és la raó per la que llegim l’evangeli de Joan i no el de Marc. L'al·lusió a la seva resurrecció dona sentit al text a la mitat de la quaresma. Li demanen un senyal i ell respon fent referència a la seva mort.

La seva mort farà d’ell un santuari únic i definitiu. Una de les raons per matar-lo, serà que s’ha convertit en un perill pel temple. Es interessant descobrir que, per a Joan, la finalitat dels temples està lligada a la mort de Jesús.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...

 ESCUCHAR A JESÚS Y SOLAMENTE A ÉL*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Mc 9,2-10) escrit per Fray Marcos - Fe adulta.

CONTEXT

Avui llegim el relat de la transfiguració segons Marc. Un fet que figura en els sinòptics, i que Marc situa entre el primer i el segon anunci de la passió. La intenció sembla clara, contrarestar el llenguatge dur i difícil de la creu.

EXPLICACIÓ

Se’ns fa difícil poder entendre, des de la nostra perspectiva, el significat d’aquest fet. No sembla l’estil de Jesús fer posades en escena com aquestes. Costa creure que Jesús volgués edulcorar el tràngol de la passió, als més íntims. En tot cas, sense aconseguir-ho. .

El fet de ser un relat, estructurat i redactat sobre la base de símbols de l’AT, ja ens està dient que no és un fet històric, sinó una teofania. Les teofanies no es realitzen en un moment concret, en el que Déu fa un espectacle de llum i de so. . No són altre cosa que experiències subjectives que en un moment donat garanteixen la presència del diví en una persona concreta.

Això no vol dir que l’experiència de Déu no sigui real. Vol dir que Déu no està mai en el «fenomen» com un objecta del coneixement sensible, sinó en el «noümen», és a dir, com objecta de coneixement racional.

A Déu mai podem accedir-hi pels sentits. Com diu la dita budista: «Si trobes el Buda, mata’l.»

Jesús, com veritable Fill de l’home , va haver de lluitar per assolir la seva «salvació». Aquesta es la conseqüència d’haver estat completament humà. La transfiguració, però, ens diu que en ell hi havia alguna cosa que anava més enllà de l’estrictament humà.

És molt probable que sigui un relat pasqual. D’aquells que expliquen que el Jesús ressuscitat és el mateix que anava amb ells per les terres de Galilea. En la transfiguració és el contrari. Aquell Jesús que viu amb ells és el mateix Crist glorificat.

Jesús sempre va ser el mateix, abans i després de la seva mort. El que hi ha de diví en ell, està en la seva humanitat. No es va haver d’afegir després. Aquest missatge és molt important perquè demostra la divinitat de Jesús, en termes de necessitat absoluta, apodíctica.

«Sis dies després.» (Mc 9,2.BCI) Té caràcter simbòlic. El sisè dia del Gènesi es va crear l’home. Als sis dies de treball es va fer el descans del dissabte. Moisès va estar sis dies al Sinaí cobert per un núvol, i al setè li va parlar Déu.

Pere, Jaume i Joan, van ser els únics a qui Jesús els va canviar el nom. Eren bona gent, però una mica durs de mollera. Sembla que necessitaven classes de suport per poder arribar al nivell de comprensió dels altres. Els tres van acompanyar Jesús a l’agonia del l’hort. Els tres van ser testimonis de la resurrecció de la filla de Jaire. Pere acaba de dir a Jesús, que de passió i mort, ni parlar-ne. Jaume i Joan, en el capítol següent, demanaran a Jesús que volen ser els primers en el seu regne. Els tres demostren no haver entès res del missatge del seu Mestre. Els tres necessiten un bon correctiu.

La muntanya alta, el núvol, la llum, la veu, la por, són elements que surten literalment de l’AT.

La muntanya sense nom, és una clara referència al Sinaí. On es va produir la més gran teofania.

El núvol va ser sempre signe de la presència de Déu. El núvol porta aigua, dona ombra i vida. En el desert era la presència de Déu que els acompanyava.

Els vestits blancs són signe de la divinitat.

El fet de que tot siguin símbols, no disminueix en res la profunditat del missatge que ens volen transmetre. Ben al contrari. El llenguatge bíblic assegura la comprensió dels seus destinataris, tots ells jueus.

Moisès i Elies conversant amb Jesús. Dos testimonis de les grans teofanies, i a més, els representants de tot l’AT, la Llei i els profetes. Està clar que Marc vol manifestar que Jesús rep el testimoni dels que fins ara han estat la clau per a descobrir la voluntat de Déu. Però ha arribat el moment en que la clau d’accés a Déu serà Jesús.

«Rabí, és bo que estiguem aquí dalt.» (Mc 9,5) Pere considera que és molt millor estar-se aquí que a baix on hi ha passió i mort, anunciada per Jesús uns versicles anteriors.

«Hi farem tres cabanes.» Pere està a la «glòria» sense entendre res del missatge de Jesús.

A tots ens agrada pujar, i ens costa baixar. Però la humanitat no arribarà a la seva plenitud, mentre que els de dalt no decideixin baixar i els de baix no renunciïn a pujar per sobre dels altres. Posant els tres personatges al mateix nivell, Pere nega l’originalitat de Jesús. No accepta que la Llei i els profetes ja han complert la seva missió i ara estan superats. La veu corregeix aquesta visió de Pere.

«Escolteu-lo!» Aquesta és la paraula clau. Fins ara han escoltat a Moisès i Elies. Ara és el moment d’escoltar-lo només a Jesús. L’AT va ser el major obstacle, pels primers cristians, i encara ho és avui, per escoltar Jesús.

Escoltar, és l’actitud bàsica del deixeble. La Paraula que «escoltem» ens compromet i ens fa sortir de nosaltres mateixos.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...

 SENTIR LÁSTIMA, SER COMPASIVOS*

Claus d’interpretació de l’evangeli (Mc 1,40-45) escrit per Fray Marcos - Fe adulta.

CONTEXT

Marc, després de dir-nos que Jesús predicava per les sinagogues i expulsava dimonis, ens explica la curació d’un leprós.

L’evangelista dona més importància als fets que a les paraules. El leprós no té nom. Tampoc ens diu res del temps i del lloc. Al text li manca lògica narrativa. Jesús està als inicis de la seva predicació i ja el coneixen els leprosos que viuen a l’extraradi.

EXPLICACIÓ

A la primera lectura se’ns diu que la lepra obligava a una marginació total. Cal tenir en compta que la lepra, en aquell temps, era qualsevol problema de la pell, repugnant. No com l’entenem ara.

Defensar-se del contagi d’aquest tipus de malalties no era original del judaisme. Cultures i religions més antigues ja marginaven als qui les patien.

La lepra es considerava un càstig de Déu i per això les normes també provenien d’ell.

«Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava...» (Mc 1,40.BCI). Una actitud valenta, la del leprós, que transgredint la Llei s’apropa a Jesús. Però, a la vegada, agenollant-se, per por de ser rebutjat.

«Si vols... Ho vull...» Un diàleg senzill ple de significats. Confiança total del leprós, i resposta adient... No demana curació, sinó puresa (quedar net). És a dir: «alliberament»..

Quant Jesús li diu: «Queda pur.» (Mc 1,41), fa molt més que curar-lo. Li està dient que recupera la seva condició humana: reintegrar-se a la societat i a la religió. Tornar a sentir l’amistat de Déu, que era el valor suprem d’un bon jueu.

«Jesús, compadit». En el NT, es diu que només Déu i Jesús són compassius. L’acció de Déu es manifesta a través dels sentiments humans. La compassió (patir amb) ja era una de les qualitats de Déu a l’AT. Jesús se la va fer seva en tota la seva trajectòria humana.

És una demostració de que per arribar al diví no s’ha que destruir el que és humà, sinó potenciar-ho. Els cristians parlem molt poc de compassió ! I tanmateix, és la forma més humana de manifestar l’amor. Quan un es fa seu el sofriment de l’altre és quan, de veritat, se l’ha fet proper.

«Va estendre la ma» (el va tocar). El significat del verb grec «aptw», no és pròpiament tocar, sinó subjectar, lligar, enllaçar. Aquest significat ens apropa més a la manera d’actuar de Jesús. Vol dir que no el va tocar només un instant, sinó que va mantenir aquesta postura una bona estona.

Parlant de lepra, aquest tocament podem comprendre que té un significat més profund. Jesús demostra que està per sobre de la Llei, quan es tracta de fer el bé a una persona. I, a més, tractant-se d’algú que tè una malaltia infecciosa, demostra que Jesús assumeix el risc personal que li pot comportar.

«Tot seguit Jesús el va fer marxar» (Mc 1,43) recomanant-li: «Vigila de no dir res a ningú» Jesús era conscient que se la jugava: tocar un leprós incomplint la Llei.

En la narració de Marc s’observa que no vol que les accions de Jesús a favor del marginat fossin mal interpretades. Jesús recomana al leprós que no expliqui com s’ha curat. Jesús que ha incomplert la Llei, diu al leprós que la compleixi, que es presenti al sacerdot perquè certifiqui la seva curació.

Jesús no està mai contra la Llei, sinó contra les injustícies i trampes que es feien en nom de la Llei. Ell mateix es va haver de defensar desfent malentesos: «no he vingut a abolir la Llei, sinó a donar-li plenitud.»

L’evangeli acaba dient que la proclamació del leprós de la seva curació li va comportar problemes a Jesús. A partir d’aquest fet s’havia de quedar fora dels pobles per la por que tenien de que hagués quedat infectat en haver tocat un leprós.

També la divulgació del fet, podia haver sigut igualment negatiu pel leprós. El sacerdot era l’únic que podia declarar pur o impur al contagiat. I si aquesta arribava a saber com s’havia curat podia posar dificultats per acceptar la curació. Per aixó Jesús li demana discreció.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com ›

CONTRA L’EXCLUSIÓ

Comentari a l’evangeli (Mc 1,40-45) VI de durant l’any

Evangeli: 

En aquell temps, es presentà a Jesús un leprós, s'agenollà i li digué, suplicant-lo: «Si voleu, em podeu purificar». Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: «Sí que ho vull: queda pur». A l'instant la lepra desaparegué i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després de recomanar-li seriosament de no dir-ho a ningú, sinó d'anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur. Però ell, així que se n'anà, començà de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

Comentari:

A la societat jueva, el leprós no era només un malalt. Era, primer de tot, un impur. Un ésser estigmatitzat, sense lloc a la societat, sense acollida enlloc, exclòs de la vida. El vell llibre del Levític ho deia en termes clars: «El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: Impur, impur!… Com a impur, viurà aïllat fora del campament» (13,45-46).

L’actitud correcta, sancionada per les Escriptures, és clara: la societat ha d’excloure els leprosos de la convivència. És el millor per a tothom. Una postura ferma d’exclusió i rebuig. Sempre hi haurà a la societat persones que sobren.

Jesús es rebel·la davant aquesta situació. En certa ocasió se li acosta un leprós avisant segurament tothom de la seva impuresa. Jesús està sol. Potser els deixebles han fugit horroritzats. El leprós no demana «ser guarit», sinó «ser purificat». El que cerca és veure’s alliberat de la impuresa i del rebuig social. Jesús queda commogut, estén la mà, «toca» el leprós i li diu: «Ho vull, queda pur».

Jesús no accepta una societat que exclou leprosos i impurs. No admet el rebuig social envers els indesitjables. Jesús toca el leprós per alliberar-lo de pors, prejudicis i tabús. El purifica per dir a tothom que Déu no exclou ni castiga ningú amb la marginació. És la societat la que, pensant només en la seguretat, aixeca barreres i exclou del seu si els indignes.

Fa uns anys vam poder sentir tots la promesa que el responsable màxim de l’Estat feia als ciutadans: «Escombrarem el carrer de petits delinqüents». Pel que sembla, a l’interior d’una societat neta, composta per gent de bé, hi ha unes «escombraries» que cal retirar perquè no ens contaminin. Una brossa, per cert, no reciclable, ja que la presó actual no està pensada per rehabilitar ningú, sinó per castigar els «dolents» i defensar els «bons».

Que fàcil és pensar en la «seguretat ciutadana» i oblidar-nos del patiment de petits delinqüents, drogoaddictes, prostitutes, rodamóns i desarrelats. Molts no han conegut la calor d’una llar ni la seguretat d’una feina. Atrapats per sempre, ni saben ni poden sortir del seu trist destí. I a nosaltres, ciutadans exemplars, només se’ns acudeix escombrar-los dels nostres carrers. Pel que sembla, tot molt correcte i molt «cristià». I també molt contrari a Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Contra l’exclusió”, té com a fonament els fragments (40-45) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

L’exclusió, una vergonya col·lectiva que tot i els grans avenços de la societat en molts aspectes, segueix malauradament ben present en ple segle XXI. Una problemàtica amb la qual l’homilia del proper diumenge, en fa un toc d’atenció contundent. En primer lloc, ens descriu l’aberrant situació d’aquella època: A la societat jueva, el leprós no era només un malalt. Era, primer de tot, un impur. Un ésser estigmatitzat, sense lloc a la societat, sense acollida enlloc, exclòs de la vida. El vell llibre del Levític ho deia en termes clars: «El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: Impur, impur!… Com a impur, viurà aïllat fora del campament» (13,45-46).

En l’actualitat, ja no es titlla d’impurs als leprosos que quasi no n’hi han, però segueix havent-hi una marginació per als que per la causa que sigui (bàsicament per la injustícia social d’uns poders polítics que, majoritàriament, permeten un enriquiment altament desmesurat a la banca i les grans multinacionals), però que es despreocupen dels que no tenen sostre ni dels moltíssims que es juguen la vida per arribar a Europa, però que aquí son tractats pitjor que si fossin vesties. L’homilia en diu que Jesús es rebel·la davant aquesta situació. En certa ocasió se li acosta un leprós avisant segurament tothom de la seva impuresa. Jesús està sol. Potser els deixebles han fugit horroritzats. El leprós no demana «ser guarit», sinó «ser purificat». El que cerca és veure’s alliberat de la impuresa i del rebuig social. Jesús queda commogut, estén la mà, «toca» el leprós i li diu: «Ho vull, queda pur». 

Aquesta marginació d’avui és diferent de la d’aquell temps, però potser és més fins i tot més injusta: Jesús no accepta una societat que exclou leprosos i impurs, però tampoc als immigrants d’avui sense papers . No admet el rebuig social envers els indesitjables. Jesús toca el leprós per alliberar-lo de pors, prejudicis i tabús. El purifica per dir a tothom que Déu no exclou ni castiga ningú amb la marginació. És la societat la que, pensant només en la seguretat, aixeca barreres i exclou del seu si els indignes.

Per tal que prenem consciència d’aquesta trista i injusta situació, l’homilia ens descriu una situació del nostre temps: Fa uns anys vam poder sentir tots la promesa que el responsable màxim de l’Estat deia als ciutadans: «Escombrarem el carrer de petits delinqüents». Pel que sembla, a l’interior d’una societat neta, composta per gent de bé, hi ha unes «escombraries» que cal retirar perquè no ens contaminin. Una brossa, per cert, no reciclable, ja que la presó actual no està pensada per rehabilitar ningú, sinó per castigar els «dolents» i defensar els «bons». 

Dissortadament, potser la nostra societat és de les més insensibles d’Europa i la raó té orígens històrics, però també per manca de cultura social i de preocupació pels que tenen que fugir de la fam i de les guerres tribals o de les convencionals. L’homilia conclou amb una mena de crit d’alerta vers la nostra passivitat. Que fàcil és pensar en la «seguretat ciutadana» i oblidar-nos del patiment de petits delinqüents, drogoaddictes, prostitutes, rodamóns i desarrelats.

Malauradament, però, Molts no han conegut la calor d’una llar ni la seguretat d’una feina. Atrapats per sempre, ni saben ni poden sortir del seu trist destí. I a nosaltres, ciutadans exemplars, només se’ns acudeix escombrar-los dels nostres carrers. Pel que sembla, tot molt correcte i molt poc «cristià». I també molt contrari a Déu...

Al·leluia Lc 7,16

Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta,

Déu ha visitat el seu poble.

Dissortadament, vivim en una societat cada cop més deshumanitzada pel neocapitalisme i pels avenços de l’extrema dreta, on la sensibilitat social i el valors evangèlics, han estat arraconats no només pels que ostenten els poders econòmics, sinó que també per aquells que haurien de ser-ne els seus principals avaladors. Malgrat pugui semblar una utopia impossible, el camí per reconduir aquesta trista i vergonyant situació, només passa per retornar a la puresa del missatge evangèlic que Jesús ens va ensenyar.  

 

JESÚS CURA PARA QUE SEAMOS CAPACES DE SERVIR *

Claus d’interpretació de l’evangeli (Mc 1,29-39) escrit per Fray Marcos - Fe adulta.

Recordem que els evangelis són teologia narrativa. No té cap importància que les paraules de Jesús siguin exactament les que ell va pronunciar; ni que els fets que s’expliquen hàgin succeït exactament així, en un moment i lloc determinats.

L’important és el missatge que ens volen transmetre i que siguem capaços de traduir-ho al nostre llenguatge, sempre relatiu, de manera que avui ho puguem entendre. Per això és imprescindible que ens situem a l’ambient de aquella època i coneguem les característiques d’aquella cultura. És el que intento.

CONTEX

Seguim en el primer dia de l’actuació de Jesús. Marc intenta descriure a grans trets la manera habitual que tenia Jesús de desenvolupar el seu ministeri.

Tal com llegíem el diumenge passat, l’acció de Jesús comença en el lloc d’oració del poble: la sinagoga, i acaba pregant tot sol en un descampat. Allà reviu l’experiència de Déu, que li permet parlar i actuar amb autoritat.

EXPLICACIÓ

El pas de la sinagoga a la casa, i després al carrer, ens diu que Jesús porta la salvació allà on es desenvolupa la vida i a totes les persones que tenen necessitat d’alliberament.

Jesús cura la sogre de Pere, sense que se’ns digui res de la dona. En aquella societat ser solter era impensable, i Jesús no va qüestionar mai les normes existents en relació a la sexualitat, al matrimoni o a la família.

«Agafant-la per la mà, la va fer aixecar.» (Mc 1,31.BCI) Marc, a l’original grec utilitza la paraula «katekeito» que es refereix a malaltia o mort. I la paraula «hgeiren», que pot voler dir aixecar o ressuscitar. Però en el context ja s’entén que vol dir aixecar.

«La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los.». En el món grec, el servei «diakonia» es considerava deshumanització. Mentre que en les primeres comunitats cristianes, era signe del seguiment a Jesús.

Els cristians van elegir la paraula «diakonia» per expressar el nou fonament de les relacions humanes a la comunitat. El mateix Jesús dirà que no ha vingut a ser servit, sinó a servir.

«Al vespre, quan el sol s'havia post,» (Mc 1,32) . Ens està dient que aquells que s’admiraven de les paraules i les obres de Jesús, no havien superat la dependència de la Llei, que era la causa de l’opressió. A la posta de sol s’acabava el dissabte, i l’obligació del descans. Per tant, ja podien portar a Jesús els malalts perquè els curés, sense incomplir el primer precepte de la Llei.

«Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis» (Mc 1,34) Tothom busca Jesús per a ser curat. Això mereix una reflexió profunda. Tots els evangelis parlen de l’èxit espectacular de la predicació de Jesús. Però, després es veu que només els interessa el benefici material que n’obtenen.

«Se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant.» /Mc 1,35) És molt significatiu que en molts llocs dels quatre evangelis es digui que Jesús es retira per pregar. És la clau de la vida de Jesús. Ho necessitava com qualsevol ésser humà. Descobrir què era per a ell el seu Abba, fou la clau de la seva espiritualitat.

Els evangelis ens diuen que també anava al temple, però el verdader encontre amb Déu el feia sol i en mig de la naturalesa. Sovint al desert, lluitant contra les forces del mal.

Jesús ha vingut a predicar (kerigma). No és el seu objetiu presumir d’un èxit espectacular. L’evangeli és bona notícia, però no sempre la bona notícia coincideix amb el que la gent espera.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com ›

 TODOS ESTAMOS HACIÉNDONOS*

Claus d’interpretació de l’evangeli (Mc 1,14-20) escrit per Fray Marcos - Fe adulta.

CONTEXT

L’evangeli de Marc és el més concís No té grans discursos de Jesús ni moltes paràboles. El que li interessa es tota la vida de Jesús. La seva actitud vital de cara als pobres i els oprimits, és que se salvin. Les curacions i l’expulsió de dimonis, en termes d’alliberament, són la clau per a comprendre el verdader missatge de salvació d’aquest evangeli.

EXPLICACIÓ

El versicle 15 és un dens resum de tot l’escrit i ens marca la perspectiva des d’on s’ha de mirar la resta de l’evangeli.

«Després que Joan fou empresonat,» (Mc 1,14.BCI) L’evangelista ens diu que Jesús va continuar la tasca del Baptista, però a la vegada deixa clara la diferència.

Una vegada més cal advertir que les dades cronològiques no tenen cap importància en l’evangeli. La importància està en els fets, i en les paraules no en el moment ni en els llocs en els que ho situa cada evangelista.

«Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu.» (Mc 1,14). Està clar que l’evangelista vol deslligar la predicació de Jesús de tota connotació oficial. Lluny de les autoritats religioses, lluny del temple i de tot el que significaven ambdues coses. Galilea era lloc fronterer i en bona part habitada per gentils. Això per a un jueu era, d’entrada, una desqualificació.

«Anunciava la bona nova» (evangeli). Però Jesús no espera, com Joan, que la gent vagi a ell.

«S'ha complert el temps.» (kairos =temps oportú per a fer alguna cosa definitiva). El text ens recorda que tots els moments definitius s’han concentrat en aquest.

«El Regne de Déu és a prop.» Aquesta expressió és la clau de tota la predicació de Jesús. No és que Déu regni. Del que es tracte és de que Déu estigui present en nosaltres, gràcies a les actituds dels éssers humans. Jesús fa present aquest Regne, que és Déu, perquè les seves relacions amb els altres, sobre la base de l’amor i el lliurament, facin sorgir Déu en cada moment.

«Convertiu-vos», és a dir: «canvieu de mentalitat.» La traducció oficinal, de convertiu-vos, no expressa bé el sentit del text. Per a nosaltres convertir-se és sortir d’un d’una situació de pecat. Però el que demana Jesús es una manera nova de veure la realitat, que no ha de partir necessàriament d’una situació depravada. És més, el canvi s’exigeix en termes d'actitud que no s’ha d’abandonar mai.

«Metanoeite» en grec, significa canvi de rumb, canvi de mentalitat. No significa fer penitència, ni torturar-se l’esperit pel fet de descobrir que hem mantingut actituds que ens deterioren com a éssers humans. La crida als deixebles els invita a fer el seu canvi de rumb personal (metanoia): «Deixen la barca i el pare i el van seguir.».

Aquí hem de fer tots, un seriós examen de consciència. Quantes vegades hem descoberts les nostres males accions i ens hem conformat amb confessar-nos i complir la «penitència», però sense canviar el rumb. De què ens pot servir aleshores tot això, si seguim amb la mateixa actitud?

«creieu en la bona nova», és a dir: «Tingueu confiança en la bona noticia». La traducció oficial del grec «pisteuete» ens pot portar a engany. No es tracte de creure la notícia, sinó de confiar en que és bona notícia per a nosaltres. En l’AT, com en el nou, la fe no és l’assentiment a unes veritats, sinó la confiança a una persona. Si la bona notícia que predica Jesús, ve de part de Déu, podem tenir plena confiança en la seva bondat.

També hem de recordar que, per estrany que ens sembli, la paraula grega «euangelio» no significa «evangeli», entès com un dels escrits de les primeres comunitats on s’intenta expressar allò que Jesús va viure i predicar. Hem confós l’estoig amb la joia. Aquí «euangelio» significa la gran notícia que Jesús va descobrir i ens va comunicar de part de Déu.

Amb relació a la crida de Jesús cal destacar les primeres respostes personals, de part d’uns pescadors senzills. sense cap preparació, que es van fiar de Jesús.

Es molt significatiu que des del primer instant de la seva activitat pública, Jesús compti amb persones que el segueixen de prop i estan disposades a compartir amb ell la seva manera d’entendre la vida. La comunitat, per molt reduïda que sigui és la clau per a poder emprendre una vida cristiana. Més tard ens dirà: «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Mt 18,29.BCI)

.*.- Veure comentari de l'evangeli: https://www.feadulta.com ›

 LA VOCACIÓN DE CADA UNO* 

Claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 1,35-42) seguint l’escrit de Fray Marcos 

CONTEXT

Jesús és anunciat per Joan a dos apòstols: «Mireu l'anyell de Déu!» (Jn 1,6) El proper diumenge llegirem com Jesús fa la crida segons l’explicació de Marc. Avui només se’ns diu que dos deixebles de Joan, segueixen Jesús. I que Jesús diu a Simó: «Tu et diràs Cefes, que vol dir pedra.»

L’evangelista Joan descriu Jesús amb títols cristològics: «Anyell de Déu», «Rabí», «Messies», «Ungit», «Fill de Déu»... I posa en boca de Jesús, que ell mateix prengui el títol de: «Fill de l’Home.» Es tracta de deixar ben clar, als cristians del segle I, de qui es parla, quan es parla de Jesús, el Crist.

EXPLICACIÓ

«Anyell de Déu.» És una referència a l’anyell pasqual, que no tenia cap valor de sacrifici. Era només un símbol, en record de l’alliberament de l’esclavitud d’Egipte.

Jesús és l’Anyell que treu el pecat del món, no perquè carregui amb el de tots, sinó perquè ve a denunciar i eliminar la injustícia del món. No només per a impedir que es cometin injustícies, sinó a evitar que els que la pateixen siguin anul·lats com a persona, que és l’objectiu de l’opressor.

Per l’evangelista Joan, només hi ha un pecat: l’opressió. Però, compta perquè, no només condemna al que oprimeix, sinó que també fa culpable a qui es deixa oprimir. I això va en contra del que s’ha predicat del conformisme i la submissió.

Jesús exigeix una actitud bel·ligerant (no violenta) contra l’opressor i contra la passivitat de l’oprimit. Sempre del costat de l’oprimit, ajudant-lo a sortir de la seva opressió.

«Veniu i ho veureu. Ells hi anaren,.» (Jn 1,9) Van seguir a Jesús. Seguir a Jesús és molt més que anar al seu darrera. «Seguir-lo», per Joan, significa viure com ell viu. En l’oració de Jesús hi ha aquesta petició: «Pare, vull que els qui m’has confiat estiguin amb mi allà on jo estic.» (Jn 17,24) És la manera de viure de Jesús el que els ha d’interessar i és això el que ell els invita a descobrir.

«Què busqueu?» La verdadera relació no pot començar fins que Jesús «es girà» i els interpel·la. La pregunta dels deixebles té importància: «On t’estàs?» En el llenguatge críptic de l’evangeli de Joan, no es refereix a la casa on viu, sinó com viu. Quina és la seva actitud vital... Tu et mous en l’àmbit del diví. Nosaltres volem entrar en aquest àmbit.

Els deixebles no pregunten per la seva doctrina , sinó per la seva vida. Tampoc Jesús respon amb un discurs, sinó invitant-los a fer la seva mateixa experiència de vida.

Om està Jesús?. És la pregunta fonamental que s’ha de fer el cristià / cristiana. Què significa Jesús per a mi?.

Els dos deixebles van seguir Jesús i el que «veuen» és tant important, que senten l’obligació de comunicar-ho als altres.

L’evangelista, descriu molt bé la manera com el Baptista el presenta: «i, fixant la mirada en Jesús que passava.» (Jn 1,36) És a dir, «fixant la mirada.» Amb una visió penetrant. Intentant conèixer-lo profundament. I «passant», és a dir posant-se al davant. És aquell «qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies.» (Jn 1,27)

El diumenge passat ens referíem a l’actitud irrenunciable de cerca del cristià / cristiana per a trobar Déu. Avui els dos deixebles desenvolupen aquesta idea, seguint a Jesús.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...