ANALIZA CON CUIDADO TUS MIEDOS, VERÁS QUE TODOS SON RIDÍCULOS*

Punts de reflexió sobre l’evangeli (Mt 10,26-33) extrets de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

En l’evangeli anterior, Jesús ha dit als qui el segueixen, que en l’exercici de la missió que els encomana, seran perseguits i els empresonaran. I, ara els diu: «no tingueu por.» L’advertiment val també per altres situacions en que la por pot paralitzar la nostra vida.

- Per què tenim por? Anhelem el que no podem aconseguir. I no estam segurs de poder conservar les coses bones que creiem tenir i això ens dona terror. La por és conseqüència dels nostres aferraments.

- Jesús va dir: «La veritat us farà lliures.» Totes les pors venen de la ignorància. Conèixer la veritat de nosaltres mateixos i confiar en Déu són els antídots més eficients per evitar la por. No pas perquè a partir d’aquest realisme se’ns prometi un camí de roses. De creure que no ens passarà res desagradable, o que si ens passés alguna cosa desagradable, algú ens trauria les castanyes del foc. Però «Déu no és la garantia de que tot anirà bé, sinó la garantia de que ell estarà al nostre costat, passi el que passi. La confiança neix de la resposta que donem a aquesta pregunta: Qui és Déu per a mi?..

- La confiança és la primera conseqüència de sortir d’un mateix i descobrir que el meu fonament no depèn de mi, sinó d’algú que és molt més segur que jo mateix. «El meu passat és Déu, el meu futur és Déu i el meu present està en mans de Déu.».

- Confiar en Déu és confiar en el que som de veritat, en ser allò que Ell va voler que fóssim, és entrar en la dinàmica de la creació sense violentar-la.

- Totes les institucions, també les religioses, han utilitzat la por induïda –la més eficaç per a dominar--, oferint seguretats després d’haver creat pors irracionals als seus seguidors. Sobretot en relació al transcendent i el sagrat.

- S’ha d’anar en compta, perquè sovint tenim els homes en contra, no perquè seguim Jesús, sinó per haver-nos apartat de l’evangeli.

- Jesús ens invita a no tenir por de res ni de ningú. Ni de les coses, ni de Déu, ni d’un mateix. La por a no ser suficientment bo és la tortura dels més religiosos.

- La causa de totes les pors, són la por a la mort. Si fóssim capaços de perdre la por a la mort, seríem capaços de viure en plenitud. Tot el que podem perdre amb la mort, és el que hauríem d’aprendre a abandonar mentre vivim. La mort només ens pren allò que hi ha en nosaltres de contingent, d’individual, de terrenal i d'egoisme.

L’evangeli d’avui deixa molt clar que els qui et poden prendre la vida, el que et prenen, realment, és el que no ets.

 PROCLAMAR EL REINO NO ES HACER PROSÉLITOS SINO AYUDAR, SERVIR, LIBERAR A TODOS*

Punts de reflexió sobre l’evange (Mt 9,36 a 10,8) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

«Aneu i proclameu que el Regne és a prop.» L’evangeli avui ens parla de salvació. Déu vol que la salvació arribi a tots a través dels salvats.

En temps de Jesús la salvació venia en ser alliberats del dimoni, curats d’una malaltia o pel perdó dels pecats. I avui, de què esperem ser alliberats? Qui ens salvarà? De què necessitem ser salvats?

.- Per la majoria de cristians salvar-se és evitar la condemna. Però aquest motiu és simplista i negatiu. La salvació ens hauria de treure de la mediocritat i aspirar a la plenitud a la que estem cridats, trobant sentit a la vida.

Els israelites van viure l’alliberament dels egipcis com el cim de la seva experiència religiosa. El seu Déu els havia salvat de l’esclavitud. I en el desert els alliberà de la set, de la gana i de les serps. Després a la terra de Canà sentien la presència de Déu cada vegada que vencien als enemics o superaven una desgràcia.

L’experiència de salvació dels israelites no va ser més que una interpretació d’esdeveniments favorables. Tanmateix, quan els esdeveniments eren adversos els interpretaven com un càstig del mateix Déu. Al Déu creador no li podem demanar que ens alliberi de la nostra condició de criatures, de la nostra cotingència, de les nostres limitacions, de la mort. Tot això forma part intrínseca intrínseca del nostre ésser. La salvació, per tant, s’ha de buscar a una altra banda.

- En una ocasió Jesús va dir: «I la vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist.» (Jn 17,3) La salvació, doncs, és prendre consciència, descobrir una realitat que ja és aquí. El tresor amagat de la paràbola.(Mt 13,44)

Quan els evangelis ens parlen dels dotze (les dotze tribus de l’antic Israel), que després de l’experiència pasqual van predicar Jesús i animar les primeres comunitats cristianes, hem de pensar en els milers d’exegetes que han fet el mateix al llarg dels segles.

Les comunitats necessiten proclamadors de l’evangeli més enllà de la jerarquia que representa l’Esglèsia en tant que institució.

En el Concili Vaticà II es van dir coses molt clarificadores sobre la missió dels laics en l’Església.

Aconseguir la plenitud humana i ajudar a que els altres també ho aconsegueixin és la vocació de tot ésser humà que de veritat intenti respondre al seu ésser verdader.

- És molt important que hi hagi persones especialment preparades per dirigir i marcar pautes d¡actuació. Però, no parlem de la vocació de cada persona sobre, la base de les seves aptituds o preparació personal, sinó d’una missió a la que tots estem cridats. No es tracte de la vocació especial a ministeris (sacerdots, bisbes), sinó com a conseqüència lògica del ser cristià, que és portar als altres el que ell ha rebut.

- «Proclamar» no significa realitzar accions espectaculars amb poders divins, sinó ajudar, senzillament, al que tinc al costat en allò que pugui. La missió no consisteix en predicar i fer prosèlits, sinó en ajudar als homes i dones a suportar les senes penúries, siguin les que siguin; però deixant-los en llibertat perquè segueixin essent ells mateixos.

Només d’aquesta manera els convencerem de que Déu està a prop dels humans. Només alliberant a les persones s’anuncia Déu.

La nostra predicació, d’obra o de paraula, s’ha de centrar en la recerca del bé dels altres, o com a mínim, contribuint a disminuir les seves carències.

Dir que fora de l’Església no hi ha salvació, és tancar la prta als de fora. Però la comunitat cristiana no és un gheto, cap home ni dona es pot sentir exclòs de la comunitat de Jesús. L’Església s’ha de donar als altres i no replegar-se sobre si mateixa.

L’evangeli d’avui acaba dient: «de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.» (Mt 10,8) La gratuïtat hauria de ser la característica de tota acció comunitària. 

* - Veure original: https://www.feadulta.com › 383-mat

 DIOS ES EL QUE AMA, EL AMADO Y EL AMOR*

Algunes idees extretes del comentari sobre l’evangeli (Jn 3,16-18) escrit per Fray Marcos – Fe adulta.

La festivitat de la Santíssima Trinitat és la festa de Déu de cada dia, que hem de saber reconèixer i viure.

La Trinitat és el misteri de l’AMOR-VIDA (relacional), que només podem conèixer si som capaços d’entendre que la vida és relació, convivència.

- Joan, en el seu evangeli ens diu que Jesús: «Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum,» (Jn 1,7) Tot intent d’arribar a entendre el misteri de la Trinitat, és inútil. Creure en el misteri, seguint la metàfora de l’evangeli, és tant com dir que: creure en Déu és com creure en la llum, que no cal explicar-la. N’hi ha prou en obrir els ulls per adonar-se que existeix.

Més que l’intent d’entendre (teologia), el que ha de fer un cristià és viure la presència de Déu en el seu interior. Com han fet i fan els místics. Impregnar-se de l’Esperit de Déu, que és Vida, i posar-lo al centre de la seva vida, i viure’l en sentit trinitari, és a dir, en comunitat.

- Res del que puguem dir sobre Déu és cert. Qualsevol definició o qualificatiu que li atribuïm és incorrecta. Callar sobre Déu, és sempre més exacte que intentar definir-lo. Diuen els orientals: «Si la teva paraula no és millor que el silenci, calla.»

Déu és essència, no pot tenir parts ni qualitats (atributs). Ell no és bo; és la bondat. No es pot dir que és misericordiós; és la misericòrdia, etc.

- Déu és, no fa. Si estima, és amor. Però és un AMOR diferent del nostre. Un amor que no podem comprendre però sí experimentar.

Pels primers cristians l’amor de Déu era «àgape», per significar que es tracte d’una unió profunda, fraterna.

- Déu no pot deixar de ser aquest amor, perquè és la seva essència, Sense ell deixaria de ser.

- Viure l’experiència del Déu Trinitari, seria experimentar-lo:

1) Com a Déu, ser absolut.

2) Com a Déu al costat nostra, present en l’altre.

3) Com a Déu en l’interior de nosaltres mateixos, fonament del meu propi ser

- Apropar-se al Déu que es va revelar en Jesús, és descobrir la Trinitat. És experimentar el El Pare, el Fill i Esperit com a Déu U, i com a part del nostre ser i en els altres.

- El Déu revelat per Jesús, és amor. Això és l’essència de l’evangeli. La millor notícia que podia rebre un ser humà és que Déu no el pot apartar del seu amor. Aquest és el fonament de la nostra confiança en Déu. Confiança absoluta i total perquè, encara que volgués no ens pot fallar. Déu és AMOR i no pot fer altre cosa que salvar-nos.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 CREER Y VER*

Reflexions sobre el comentari de l’evangeli (Jn 20,19-31) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta

Avui l’evangelista parla de la por dels deixebles i la missió.

- Jesús es presenta als deixebles, quan aquests estaven reunits «amb les portes tancades per por dels jueus» I els saluda: «Pau a vosaltres» (Jn 20,19). I «Dit això, els va mostrar les mans i el costat.» (Jn 20.20)

En una segona aparició se’ns diu que Tomàs no hi era, i manifesta la seva incredulitat: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!» (Jn 20,25)

Tomàs, representa a aquells a qui els costa creure sense veure.

- «Per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» (Jn 20,18) Avui l’evangeli ens parla de la por. Cal tenir en compta que aquest evangeli s’escriu sobre l’any cent del primer segle, i potser aquest detall estigui influït per les persecucions i morts que han patit els primers cristians. També pot ser que ens parli, senzillament, de l’estat d’ànim del grup abans de l’aparició del ressuscitat. O que només fos un pretext per justificar que les portes estaven tancades i a pesar d’això, Jesús es va fer present. Això justifica la salutació de Jesús sigui de pau.

- «Pau a vosaltres-» (Jn 20,19 i 20) La presència del ressuscitat és un encontre de pau. Jesús és pau. Ho ha estat sempre en la seva vida plena de dificultats.

La pau també és silenci, és quietud. Si fas callar la ment (la boja de la casa, com deia santa Teresa), el silenci ocupa l’espai del soroll, i fa que la confiança i la pau s’agermanin en una sensació de goig seré, que a nivell superficial pot manifestar-se en alegria o tristor.

- «Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» (Jn 20,21) Qui experimenta aquesta pau està preparat per ser «enviat», sortir a evangelitzar. No pas a fer proselitisme, ni perquè un es cregui estar en possessió la veritat, sinó per quelcom molt més profund i gratuït. Sentir-se «enviat» és, senzillament, reconeixes «canal» a través del qual s’expressa la Vida. Només es pot sentir «enviat» qui ha deixat d’identificar-se amb el seu jo, s’ha desprpes de l’ego. El jo no pot viure mai com «enviat», perquè viure egocentrat és l’oposat a ser canal.

Només plens de l’Esperit podem ser «enviats» a dur la pau, proclamar l’evangeli i perdonar. En el Silenci de la ment, en la Quietud de la Presència, en la desapropiació del jo, només ens queda la nostra identitat més profunda.

Com deia Pierre Teilhard de Chardin; «no som éssers humans que vivim una aventura espiritual, sinó éssers espirituals vivint una aventura humana.» Si seguim identificant-nos amb el jo, veurem l’Esperit com una força que actua des de fora. Però si descobrim que som l’Esperit, que s’expressa en la nostra manera particular de ser, m’oblidaré del meu jo petit i diré com st. Pau: «és Crist qui viu en mi»; és l’Esperit Sant qui viurà en mi, en la meva manera de viure.

La nostra identitat ha de fer el «salt» que ens dugui de l’egocentrisme a reconeixents en casa persona . De manera que viurem la No-dualitat, és a dir, la nostra diferència està dins d’una no-separació, formant part d’una Unitat radical.

Això modifica la percepció i el comportament: Com m’adreço a un altre en el que li reconec el mateix Esperit que el meu? Com actuaré amb algú, que al darrere de la seva manera particular de viure «sóc» jo mateix? Només, des d’aquesta manera d’entendre el viure puc perdonar, no-judicar i sentir compassió i amor servicial per l’altre.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...

 NO ES POSIBLE EXPRESAR LO TRASCENDENTE*

Reflexions extretes del comentari a l’evangeli (Mt 28,16-20) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

Tres idees de l’evangeli d’avui que ens ajudin a entendre que les realitats espirituals, com l'Ascensió, són part del misteri pasqual. L’ascensió de l’home Jesús, va començar en el pessebre i va acabar a la creu quan va exclamar: «Tot s'ha complert.» (Jn 19,30.BCI) Aquí va acabar la trajectòria humana de Jesús. Després d’això no existeix el temps. Per tant, que la resurrecció, l’ascensió, el seure a la dreta del Pare, o la la glorificació i la vinguda de l’Esperit sant siguin presentats per separat en els evangelis, ens poden ajudar a copsar el seu significat i afectar les nostres vides, i arribar a viure-les com ho van fer els apòstols.

1.- La primera idee destacable són les paraules de glorificació de Jesús: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra.» (Mt 28,18) 

Jesús havia rebutjat al poder, just després del baptisme, com la major de les temptacions. Tots els poders són perversos, sobretot el religiós.

És una frase ambivalent amb la que Mateu vol expressar que Jesús, en haver assolit la màxima plenitud en identificar-se absolutament amb Déu en el do total de si mateix, se li ha concedit la màxima glorificació, al cel i a la terra.

Cal tenir present que la primera interpretació del misteri pasqual, que ha arribat fins a nosaltres, està formulada en tèrmes d’exaltació i glorificació; abans inclús de parlar de resurrecció. Els textos volen deixar molt clar que a major humiliació més gran la glòria.

2.- La segona és la missió de predicar: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus.» (Mt 28,19) La predicació del Regne de Déu, «a tots els pobles» és la missió que es deriva dels relats pasquals. Tot cristià té com a primera obligació dur als altres el missatge del seu Mestre.

Predicar i batejar. La primera fórmula del baptisme va ser: «En el nom del Senyor Jesús.» Fer-ho en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant és posterior.

Però no es tracte d’ensenyar doctrines ni ritus, ni normes morals. sinó d’instar a una manera de procedir. Això està molt d’acord amb la insistència ls evangelis en destacar les obres com a manifestació de la presència de Déu en Jesús, i com a conseqüència de l’adhesió a Jesús. Si tenim en compta que el nucli de l’evangeli és l’amor, comprendrem que a la pràctica, en el primer que que un cristià s’ha de manifestar és en aquest amor.

3.- La tercera idee també és clau en la comprensió del misteri pasqual: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20.BCI) Va ser el tema dels dos evangelis dels dos diumenges passats, en que es deia: «No us deixaré desemparats.»

Sense aquesta presència seria impossible dur a terme la tasca encomanada. Els evangelis ja havien deixat clar que tot allò que va fer Jesús era obra del Pare o que era l’Esperit qui actuava en ell. Ara segueix essent Déu, en les seves tres dimensions el que continuarà l’obra de salvació a través dels seus seguidors.

Cal resaltar aquests final de l’evangeli de Mateu amb la promesa de que Jesús estarà sempre amb nosaltres.

Recordem que Jesús parla d’enviar l’Esperit i de que el Pare vindrà a nosaltres. Però són maneres de parlar, perquè El Pare, el Fill i l’Esperit són U, I no cal que vinguin d’enlloc si prenc consciència de que ja els tinc en mi.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 383-mat

 DIOS COMO DON ABSOLUTO, FUNDAMENTO DE NUESTRO SER*

Reflexions extretes del comentari a l’evangeli (Jn 14,15-26) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli i les lectures litúrgiques d’avui ens preparen per la Pentecosta que celebrarem d’aquí a dos diumenges. La Pentecosta és la primera de les tres festes del temps pasqua (les altres són Trinitat i Corpus). Un temps en que se’ns proposa una reflexió sobre la nostra relació amb Déu que és Esperit i fins a quin punt el podem descobrir i viure’l com a do.

Des de la nostra contingència, mai podrem assolir la plenitud humana si no integrem el diví en la nostra existència. Però aquesta integració només és possible si prenem consciència del que som, realment.

Pentecosta és la presència de l’Esperit, sense la qual no hagués estat possible l’experiència pasqual. Que el nostre ésser, material i espiritual, estigui ple de Déu, és fruit de l’Esperit.

En els Fets dels Apòstols Lluc presenta la Pentecosta com l’altre cara de la moneda de la Torre de Babel. En aquell episodi, el pecat va dividir els homes, en aquest l’Esperit els congrega i els uneix, invitant-los a superar la diversitat que és fruit del jo fals.

L’Esperit Sant que tots portem dins no és un personatge diferent del Pare i del Fill, sinó que és el Déu U, desmaterialitzat i més enllà de la imatge antropomòrfica. No és com un do que ens dona el Pare o el Fill, sinó que és el mateix Déu que se’ns dona com a DO absolut, i és el que fonamenta tot el que nosaltres podem arribar a ser.

No és una realitat que s’aconsegueix resant i suplicant, sinó que ja el posseïm, és el primer fonament del meu ésser, d’on surt tot el que sóc.

La paraula «Esperit», en hebreu «ruah» i en grec «pneuma» té molts significats a l’AT, però el predominant fa referència a una força invisible, molt eficaç, que s’identifica amb Déu i capacita a l¡ésser humà per a realitzar tasques que sobrepassen les seves possibilitats normals.

Segons els evangelis, Jesús és obra de l’acció de l’Esperit:

- «Concebut per obra de l’Esperit Sant.»
- «Nascut de l’Esperit.»
- «Baixa sobre ell l’Esperit.»
- «Ungit amb la força de l’Esperit.»
- «Com a home que era el maten, però en posseir l’Esperit va ser tornat a la vida.».

Queda clar que la figura de Jesús no es podria entendre si no fos per l’acció de l’Esperit. Però tampoc podríem entendre l’Esperit si no fos pel que d’ell ens ha revelat Jesús.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...

 HACIENDO PROPIA LA EXPERIENCIA DE JESÚS*

Extracte d’idees del comentari a l’evangeli ( Jn 14.1-12) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’aquest diumenge és el discurs de comiat, després del sopar i dona molts punts per a reflexionar.

L’ambient és d’inquietud: plana la traició de Judes, hi ha l’anunci de la negació de Pere i la partença. És natural, doncs, que Jesús els inviti a la calma: «Que els vostres cors s’asserenin.» (Jn 14,1.BCI) La clau del missatge és posar de manifest la relació de Jesús i els deixebles amb el Pare.

Els diu que creguin: «Creieu en Déu i creieu també en mi.» (Jn 14,1) Creure, no en el sentit que avui donem a aquesta paraula, sinó en sentit «bíblic», és a dir, posar la confiança en.

Confiar en Jesús i confiar en Dé són la mateixa cosa. Adherir-se a Déu és adherir-se a Jesús i viceversa.

- «Jo sóc el camí.» (Jn 14,6) És a dir, sóc la possibilitat d’aconseguir la meta: La nostra meta, que és Déu, i identificar-nos amb Ell com va fer Jesús. Això vol dir, descobrir i viure el projecta de Déu per a l’home, fins arribar a la plenitud humana i fer que brilli, en ella, la presència de Déu, com va fer Jesús.

- «Jo sóc la veritat», és a dir sóc el que he de ser, sóc jo mateix, sóc autèntic. No es tracta de la veritat lògica, sinó de la veritat ontològica que es refereix al ser, no al conèixer. Això vol dir que Jesús es plenament home, autèntic i verdader.

- «Jo sóc la vid», és a dir, el més essencial de mi está en la energía que fa que sigui el que sóc. Recordem: «El Pare que viu en mi, m’ha enviat i jo visc pel Pare; de la mateixa manera, el que em mengi, viurà per mí.»

«Jo sóoc» és el nom que Déu es dona a si mateix des de l’esbarzer. En l’evangeli de Joan el: Jo sóc, en la boca de Jesús, es repeteix moltes vegades. El complement pot ser qualsevol: porta, pastor, camí, vida, veritat. És com dir: si estic identificat amb Déu ho sóc tot a la vegada.

«A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts.» (Jn 14.2) El lloc és un àmbit de l’amor de Déu. En el cor de Déu hi cabem tots.

Però «ningú s’apropa a Déu si no és per mi.» I, «ningú ve a mi si el Pare no l’atrau.» (Jn Cap,6). Les duess idees es complementen. El Pare no és algú llunyà pel qui neix de l’Esperit. Fer-se fill és fer present el Pare. La identificació amb Jesús, fa que el deixeble participi de la mateixa vida de Déu.

Si m’arribeu a conèixer a mi del tot, coneixereu també el meu Pare. Però, no es tracte de progressar en el coneixement sinó en la comunió per amor.

El que demana Felip és una teofania. No entén que Jesús és la presència de Déu, no el seu representant. «Qui em veu a mí, veu al Pare.» (Jn 14,9) Felip segueix separant a Déu de l’home. No s’ha assabentat de que Déu només es fa visible en l’«home». Per això, qui el veu a ell veu el Pare.

Però, que Déu es manifesti en les obres de Jesús no és una exclusiva d’ell. Déu actua en ell, però segueix actuant en tot aquell que segueixi els seus passos. Alliberar l’home serà sempre obra de Déu, sigui a través de Jesús o dels seus seguidors

«El qui creu en mi, farà les obres que jo faig.» (Jn 14,12) No es tracta de fer miracles, sinó de la manifestació de l’amor en favor de l’home. L’obra de Déu no acaba en Jesús, sinó que en ell comença i continuarà sempre.

Jesús està parlant de la seva experiència de Déu i vol que els deixebles tinguin la mateixa experiència. Es tracta de descobrir i desenvolupar la mateixa vida de Déu en tots ells. Tota la predicació de Jesús neix de la seva experiència de Déu i invita a experimentar-la com a plenitud d’humanitat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...