NO ES POSIBLE EXPRESAR LO TRASCENDENTE*

Reflexions extretes del comentari a l’evangeli (Mt 28,16-20) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

Tres idees de l’evangeli d’avui que ens ajudin a entendre que les realitats espirituals, com l'Ascensió, són part del misteri pasqual. L’ascensió de l’home Jesús, va començar en el pessebre i va acabar a la creu quan va exclamar: «Tot s'ha complert.» (Jn 19,30.BCI) Aquí va acabar la trajectòria humana de Jesús. Després d’això no existeix el temps. Per tant, que la resurrecció, l’ascensió, el seure a la dreta del Pare, o la la glorificació i la vinguda de l’Esperit sant siguin presentats per separat en els evangelis, ens poden ajudar a copsar el seu significat i afectar les nostres vides, i arribar a viure-les com ho van fer els apòstols.

1.- La primera idee destacable són les paraules de glorificació de Jesús: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra.» (Mt 28,18) 

Jesús havia rebutjat al poder, just després del baptisme, com la major de les temptacions. Tots els poders són perversos, sobretot el religiós.

És una frase ambivalent amb la que Mateu vol expressar que Jesús, en haver assolit la màxima plenitud en identificar-se absolutament amb Déu en el do total de si mateix, se li ha concedit la màxima glorificació, al cel i a la terra.

Cal tenir present que la primera interpretació del misteri pasqual, que ha arribat fins a nosaltres, està formulada en tèrmes d’exaltació i glorificació; abans inclús de parlar de resurrecció. Els textos volen deixar molt clar que a major humiliació més gran la glòria.

2.- La segona és la missió de predicar: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus.» (Mt 28,19) La predicació del Regne de Déu, «a tots els pobles» és la missió que es deriva dels relats pasquals. Tot cristià té com a primera obligació dur als altres el missatge del seu Mestre.

Predicar i batejar. La primera fórmula del baptisme va ser: «En el nom del Senyor Jesús.» Fer-ho en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant és posterior.

Però no es tracte d’ensenyar doctrines ni ritus, ni normes morals. sinó d’instar a una manera de procedir. Això està molt d’acord amb la insistència ls evangelis en destacar les obres com a manifestació de la presència de Déu en Jesús, i com a conseqüència de l’adhesió a Jesús. Si tenim en compta que el nucli de l’evangeli és l’amor, comprendrem que a la pràctica, en el primer que que un cristià s’ha de manifestar és en aquest amor.

3.- La tercera idee també és clau en la comprensió del misteri pasqual: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20.BCI) Va ser el tema dels dos evangelis dels dos diumenges passats, en que es deia: «No us deixaré desemparats.»

Sense aquesta presència seria impossible dur a terme la tasca encomanada. Els evangelis ja havien deixat clar que tot allò que va fer Jesús era obra del Pare o que era l’Esperit qui actuava en ell. Ara segueix essent Déu, en les seves tres dimensions el que continuarà l’obra de salvació a través dels seus seguidors.

Cal resaltar aquests final de l’evangeli de Mateu amb la promesa de que Jesús estarà sempre amb nosaltres.

Recordem que Jesús parla d’enviar l’Esperit i de que el Pare vindrà a nosaltres. Però són maneres de parlar, perquè El Pare, el Fill i l’Esperit són U, I no cal que vinguin d’enlloc si prenc consciència de que ja els tinc en mi.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 383-mat

 DIOS COMO DON ABSOLUTO, FUNDAMENTO DE NUESTRO SER*

Reflexions extretes del comentari a l’evangeli (Jn 14,15-26) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli i les lectures litúrgiques d’avui ens preparen per la Pentecosta que celebrarem d’aquí a dos diumenges. La Pentecosta és la primera de les tres festes del temps pasqua (les altres són Trinitat i Corpus). Un temps en que se’ns proposa una reflexió sobre la nostra relació amb Déu que és Esperit i fins a quin punt el podem descobrir i viure’l com a do.

Des de la nostra contingència, mai podrem assolir la plenitud humana si no integrem el diví en la nostra existència. Però aquesta integració només és possible si prenem consciència del que som, realment.

Pentecosta és la presència de l’Esperit, sense la qual no hagués estat possible l’experiència pasqual. Que el nostre ésser, material i espiritual, estigui ple de Déu, és fruit de l’Esperit.

En els Fets dels Apòstols Lluc presenta la Pentecosta com l’altre cara de la moneda de la Torre de Babel. En aquell episodi, el pecat va dividir els homes, en aquest l’Esperit els congrega i els uneix, invitant-los a superar la diversitat que és fruit del jo fals.

L’Esperit Sant que tots portem dins no és un personatge diferent del Pare i del Fill, sinó que és el Déu U, desmaterialitzat i més enllà de la imatge antropomòrfica. No és com un do que ens dona el Pare o el Fill, sinó que és el mateix Déu que se’ns dona com a DO absolut, i és el que fonamenta tot el que nosaltres podem arribar a ser.

No és una realitat que s’aconsegueix resant i suplicant, sinó que ja el posseïm, és el primer fonament del meu ésser, d’on surt tot el que sóc.

La paraula «Esperit», en hebreu «ruah» i en grec «pneuma» té molts significats a l’AT, però el predominant fa referència a una força invisible, molt eficaç, que s’identifica amb Déu i capacita a l¡ésser humà per a realitzar tasques que sobrepassen les seves possibilitats normals.

Segons els evangelis, Jesús és obra de l’acció de l’Esperit:

- «Concebut per obra de l’Esperit Sant.»
- «Nascut de l’Esperit.»
- «Baixa sobre ell l’Esperit.»
- «Ungit amb la força de l’Esperit.»
- «Com a home que era el maten, però en posseir l’Esperit va ser tornat a la vida.».

Queda clar que la figura de Jesús no es podria entendre si no fos per l’acció de l’Esperit. Però tampoc podríem entendre l’Esperit si no fos pel que d’ell ens ha revelat Jesús.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...

 HACIENDO PROPIA LA EXPERIENCIA DE JESÚS*

Extracte d’idees del comentari a l’evangeli ( Jn 14.1-12) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’aquest diumenge és el discurs de comiat, després del sopar i dona molts punts per a reflexionar.

L’ambient és d’inquietud: plana la traició de Judes, hi ha l’anunci de la negació de Pere i la partença. És natural, doncs, que Jesús els inviti a la calma: «Que els vostres cors s’asserenin.» (Jn 14,1.BCI) La clau del missatge és posar de manifest la relació de Jesús i els deixebles amb el Pare.

Els diu que creguin: «Creieu en Déu i creieu també en mi.» (Jn 14,1) Creure, no en el sentit que avui donem a aquesta paraula, sinó en sentit «bíblic», és a dir, posar la confiança en.

Confiar en Jesús i confiar en Dé són la mateixa cosa. Adherir-se a Déu és adherir-se a Jesús i viceversa.

- «Jo sóc el camí.» (Jn 14,6) És a dir, sóc la possibilitat d’aconseguir la meta: La nostra meta, que és Déu, i identificar-nos amb Ell com va fer Jesús. Això vol dir, descobrir i viure el projecta de Déu per a l’home, fins arribar a la plenitud humana i fer que brilli, en ella, la presència de Déu, com va fer Jesús.

- «Jo sóc la veritat», és a dir sóc el que he de ser, sóc jo mateix, sóc autèntic. No es tracta de la veritat lògica, sinó de la veritat ontològica que es refereix al ser, no al conèixer. Això vol dir que Jesús es plenament home, autèntic i verdader.

- «Jo sóc la vid», és a dir, el més essencial de mi está en la energía que fa que sigui el que sóc. Recordem: «El Pare que viu en mi, m’ha enviat i jo visc pel Pare; de la mateixa manera, el que em mengi, viurà per mí.»

«Jo sóoc» és el nom que Déu es dona a si mateix des de l’esbarzer. En l’evangeli de Joan el: Jo sóc, en la boca de Jesús, es repeteix moltes vegades. El complement pot ser qualsevol: porta, pastor, camí, vida, veritat. És com dir: si estic identificat amb Déu ho sóc tot a la vegada.

«A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts.» (Jn 14.2) El lloc és un àmbit de l’amor de Déu. En el cor de Déu hi cabem tots.

Però «ningú s’apropa a Déu si no és per mi.» I, «ningú ve a mi si el Pare no l’atrau.» (Jn Cap,6). Les duess idees es complementen. El Pare no és algú llunyà pel qui neix de l’Esperit. Fer-se fill és fer present el Pare. La identificació amb Jesús, fa que el deixeble participi de la mateixa vida de Déu.

Si m’arribeu a conèixer a mi del tot, coneixereu també el meu Pare. Però, no es tracte de progressar en el coneixement sinó en la comunió per amor.

El que demana Felip és una teofania. No entén que Jesús és la presència de Déu, no el seu representant. «Qui em veu a mí, veu al Pare.» (Jn 14,9) Felip segueix separant a Déu de l’home. No s’ha assabentat de que Déu només es fa visible en l’«home». Per això, qui el veu a ell veu el Pare.

Però, que Déu es manifesti en les obres de Jesús no és una exclusiva d’ell. Déu actua en ell, però segueix actuant en tot aquell que segueixi els seus passos. Alliberar l’home serà sempre obra de Déu, sigui a través de Jesús o dels seus seguidors

«El qui creu en mi, farà les obres que jo faig.» (Jn 14,12) No es tracta de fer miracles, sinó de la manifestació de l’amor en favor de l’home. L’obra de Déu no acaba en Jesús, sinó que en ell comença i continuarà sempre.

Jesús està parlant de la seva experiència de Déu i vol que els deixebles tinguin la mateixa experiència. Es tracta de descobrir i desenvolupar la mateixa vida de Déu en tots ells. Tota la predicació de Jesús neix de la seva experiència de Déu i invita a experimentar-la com a plenitud d’humanitat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...

JESÚS NOS COMUNICA SU MISMA VIDA*

Extracte del comentari de l’evangeli (Jn 10,1-10) escrit per Fray Marcos – Fe adulta.

El verdader tema de la Pasqua és que Jesús ha vingut a portar-nos Vida..

Joan fa una teologia sobre Jesús, reproduint les paraules que els cristians de finals del primer segle han elaborat de la predicació de Jesús. Però, encara que no siguin exactament paraules dites per Jesús, a nosaltres ens serveixen com a testimoni de les vivències del ressuscitat que experimentava aquella comunitària; sentien que Jesús estava amb ells, era Viu.

El relat ens parla de la porta i del pastor. Es tracta d’una metàfora de la mateixa cosa, perquè les cledes no tenien porta i era un pastor qui les vigilava durant la nit, en que s’ajuntaven els petits ramats familiars (5 o 10 ovelles o cabres) que durant el dia cadascú pasturava les seves, però a la nit s’ajuntaven.

Per això es diu que el que entra per la porta és el pastor, i el que entra per un altre lloc és un lladre o bandoler.

A l’AT es fa referència, sobretot (Ez 34,2-5), a aquests pastors que en comptes de cuidar de les ovelles es pasturen ells mateixos i utilitzen les ovelles en benefici propi..

«Les ovelles reconeixen la veu del pastor»

És un concepte bíblic: Escoltar la veu del Senyor. Això vol dir, conèixer-la la Seva veu. Una veu que allibera. El pastor les crida una a una pel seu nom, perquè no hi ha ramat, sinó ovelles. Cada ser humà és únic i irrepetible. Cadascú és necessari per a Déu i pel món.

Els que escolten la seva veu, surten de la institució opressora i queden en llibertat. Jesús no ve a substituir una institució per una altre. Els membres d’una comunitat no estan al servei d’una institució ni de l’autoritat. És la institució i l’autoritat la que ha d’estar al servei de cadascú.

A diferència de les autoritats jueves que duen les ovelles a la mort, Jesús les allibera, els dona vida. La diferència és radical.

Ell camina al davant i les ovelles el segueixen. Això és més important del que sembla. Jesús va recòrrer de punta a punta una trajectòria humana. Una experiència que ens serveix de guia per a recòrrer el mateix camí.

Jo soc la porta. Aquesta porta que és Jesús dona accés a la Vida. Ell és l’alternativa de l’ordre injust.«Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges.» (Jn 10,9.BCI) Els qui no entren per aquesta porta no els importen les ovelles. Ells només volen la llet, la llana i la carn.

«Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.» (Jn 10,10) El pastor s’identifica amb la pastura (nomê) que és el pa de vida. I Joan juga amb aquesta paraula i una semblant (nomos) que és la llei, per a significar abundància de menjar i de justícia. Una justícia que queda substituïda per l’amor.

Els lladres i bandolers d’avui,(jerarques) arruïnen la vida biològica. Jesú, en canvi, dona vida verdadera. Dona la seva Vida. I, amb ella, la vida biològica, recobra l’autèntic sentit.

Jesús no busca el seu profit ni el de Déu. El su únic interès és que cadascú (cada ovella) assoleixi la seva pròpia plenitud..

*.- Veure original:  https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/390-juan.html

 DIOS-ESPÍRITU-JESÚS*

Punts de reflexió extrets del comentari de l’evangeli (Jn 20,19-23) escrit per Fray Marcos – Fe adulta ..

Segons l’evangeli de Joan: «El vespre d'aquell mateix diumenge,» Jesús va dir als seus deixebles: «Rebeu l'Esperit Sant.» Lluc sitúa la vinguda de l’Esperit Sant, cinquanta dies després, a la Pentecosta. Són dues maneres diferents d’explicar un mateix fet, i la seva transcendència.

Una diferència poc important, si es té en compta que es tracta d’una narració teològica, no periodística, que ens permet descobrir que aquestes «vingudes» en diferent moment, ens estan dient que en realitat, Déu-Esperit-Vida no venen de cap lloc, perquè sempre estan en nosaltres.

Pau ens explica l’acció de l’Esperit comparant-ho amb els òrgans del cos, que junts, formen una unitat superior. Així, també l’Esperit fa que tots els éssers humans, formem una unitat major i més forta que la que expressa qualsevol forma de vida biològica.

També és important descobrir que no estem tractant un fet del passat, sinó que estem intentant descobrir i viure una realitat que és tant present avui com fa dos mil anys. La vinguda de l’Esperit Sant, és l’expressió última de la experiència pascual.

Els primers cristians tenien molt clar que tot el que els estava passant era obra de l’Esperit-Jesús-Déu. Vivien la presència de Jesús d’una manera més real que quan el tenien físicament. Sentien que ara Jesús estava realitzant la seva obra de salvació en cada un dels fidels i en la comunitat.

Recordem que després de la seva mort, Jesús. Déu i Esperit són una mateixa realitat. D’acord amb la teologia més tradicional, la distinció entre les tres persones de la Trinitat només té efecte en les seves relacions «ad intra», és a dir, entre elles mateixes. Però quan es relacionen «ad extra», és a dir, amb la resta de la creació, es comporten sempre com UN sol Déu. Perquè res del que existeix no pot estar fora (ad extra) de Déu.

La relació que he de tenir amb Déu no és la d’un jo amb un tu, sinó la d’un jo amb el meu Jo veritable. Aquesta és l’experiència de tots els místics.

L’Esperit és una realitat tan important en la nostra vida espiritual, que no podem fer ni dir si no som moguts per la seva acció. Ni tant sols podem dir: «Jesús és el Senyor», ni podem dir: «Abba», si no és a través d’Ell.

Estar atents a l’Esperit és la proposta que ens fa Pau d’enriquir la comunitat amb la diversitat dels dons dels seus membres, evitant caure en una falsa obediència. La llibertat amb la que va actuar Jesús, només va ser possible, per la seva obediència a la voluntat del Pare-Esperit, que el va guiar en tot moment.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

OBERTS A L'ESPERIT

Comentar a l’evangeli (Jn 20,19-31), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Comentari.-

No parlen gaire. No es fan notar. La seva presència és modesta i callada, però són «sal de la terra». Mentre hi hagi al món dones i homes atents a l’Esperit de Déu serà possible continuar esperant. Ells són el millor regal per a una Església amenaçada per la mediocritat espiritual.

La seva influència no prové del que fan ni del que parlen o escriuen, sinó d’una realitat més fonda. Es troben retirats als monestirs o amagats al mig de la gent. No destaquen per la seva activitat i, tanmateix, irradien energia interior allà on són.

No viuen d’aparences. La seva vida neix del més profund del seu ésser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir la seva existència amb la crida de l’Esperit que els habita. Sense que ells mateixos se n’adonin són sobre la terra reflex del Misteri de Déu.

Tenen defectes i limitacions. No estan immunitzats contra el pecat. Però no es deixen absorbir pels problemes i els conflictes de la vida. Tornen una vegada i una altra al fons del seu ésser. S’esforcen per viure en presència de Déu. Ell és el centre i la font que unifica els seus desitjos, paraules i decisions.

Només cal posar-s’hi en contacte per prendre consciència de la dispersió i agitació que hi ha dins nostre. Amb ells és fàcil percebre la manca d’unitat interior, el buit i la superficialitat de les nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que desconeixem.

Aquests homes i dones oberts a l’Esperit són una font de llum i de vida. La seva influència és oculta i misteriosa. Estableixen amb els altres una relació que neix de Déu. Viuen en comunió amb persones que no han vist mai. Estimen amb tendresa i compassió gent que no coneixen. Déu els fa viure en unió profunda amb tota la creació.

Enmig d’una societat materialista i superficial, que desqualifica i maltracta tant els valors de l’esperit, vull fer memòria d’aquests homes i dones «espirituals». Ells ens recorden l’anhel més gran del cor humà i la Font darrera on s’apaga tota set.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

JESÚS ALCANZÓ LA VIDA YA ANTES DE MORIR*

Punts de reflexió extrets del comentari dels evangelis de Pasqua, escrits per Fray Marcos – Fe adulta

Vetlla Pasqual, Lc 24, 01-12

A la litúrgia de la Vetlla Pasqual s’ajunten el foc i l’aigua, per a celebrar la Vida. L’aigua i el foc són dos elements indispensables per la vida biològica, i el millor símbol per ajudar-nos a entendre la Vida transcendent.

Les realitats transcendents no es poden captar pels sentits. Necessitem signes que ens provoquin la presència d’una realitat que és eterna.

El record del nostre baptisme rememora les paraules de Jesús, quan diu a Nicodem que cal tornar a néixer de l’aigua i de l’Esperit.

Joan ens diu, en el pròleg del seu evangeli: «En la Paraula hi havia vida, i la vida era la llum dels homes». La Vida i la llum manifestada en la humanitat de Jesús, que ens va obrir el camí de la plenitud a la que ell va arribar, en tant que home. Una Vida a la que tots podem accedir; la Vida definitiva, perquè és la vida de Déu.

El terme «resurrecció» no és aplicable a la vida biològica. El que hi ha de Déu en Jesús no es pot descobrir a través d’alguna demostració lògica. El que és divi no és objecta de raó.

Pels apòstols, i per nosaltres, creure que Jesús ens està donant Vida, només pot ser fruit d’una experiència interior, mística.

Creure en la resurrecció exigeix haver passat de la mort a la vida. Això és, recordar que el nostre baptisme va significar: morir a allò que és terrenal i caduc: l’egoisme, i néixer (=ressuscitar) a la Vida verdadera, la divina.

Diumenge de Pasqua, Jn 20, 01-09

«Si Crist no ha ressuscitat, és vana la nostra fe», va escriure sant Pau. Però compta amb el condicional (si), perquè la resurrecció de Jesús, després de mort, va ser un fet. Tot i que ja havia ressuscitat mentre vivia, en haver assolit la Vida, vivint la vida de Déu.

La mort de Jesús és un fet històric, mentre que la resurrecció és un fet teològic, no demostrable científicament. La resurrecció es realitza en un altre pla de la història. Per arribar a entendre la resurrecció s’ha d’anar per un altre camí.

Parlar de mort i de vida en un context religiós, té un sentit analògic, no biològic. De cap de les maneres hem d’entendre la resurrecció com l’animació d’un cadàver. Això forma part de l’antropologia grega (ànima-cos) però res a veure amb el concepte jueu d’«ésser humà.»

Què va passar amb Jesús després de la seva mort? Doncs res, absolutament res. La trajectòria històrica de Jesús va acabar en el moment de la seva mort. Va ser als apòstols a qui el va succeir un fet molt important.

Després de la mort del Mestre van arribar a l’experiència pasqual. Van descobrir, no pas per raonaments, sinó per vivència, que Jesús seguía viu i els comunicava Vida. Això és el que van comunicar als altres, emprant el llenguatge humà del seu temps, incapaç d’explicar fets transcendents.

Per entendre la festa de la Pasqua s’ha d’anar més enllà del biològic. No hi pot haver Vida sense la mort prèvia. «Si el gra de blat no cau a terra i mor, queda estèril, peró si mor, dona molt de fruit».

Anar més enllà de la biologia, ens fa valorar la Vida per sobre de la vida. Una Vida a la que tots hi estem cridats. És aquella que Jesús indica a la samaritana: qui beu d’aquesta aigua no tindrà mai més set. I a Nicodem, li diu: cal néixer de nou. «El que neix de la carn és carn, però el que neix de l’esperit és Esperit.»

Jesús va afirmar: El Pare viu i jo visc pel Pare, de la mateixa manera que qui em menja, (el que m’assimila), viurà per mí. «Jo sóc la resurrecció i la vida», «el que creu en mi encara que mori, viurà,»

Ho creiem això? Aleshores, què ens importa tota la resta?

Jesús, abans de morir, havia aconseguit, com a home, la plenitud de Vida en Déu, perquè havia mort a tot el que és terrenal, al seu egoisme, i s’havia lliurat totalment als altres, després d’haver descobert que aquesta era la meta de l’ésser humà, que aquest era el camí per arribar a fer present el diví. Això va ser possible perquè Jesús havia experimentat a Déu com a Do absolut i total.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...