VER EL MISTERIO*

 Algunes idees extretes del comentari a l’evangeli (Lc 2,16-21) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta

 

L’evangeli d’avui presenta tres maneres de llegir-lo:

-       La consciència mítica va presentar aquest relat com una història de deus vinguts de fora.

-       La lectura literalista el va convertir en una "anècdota" pastoril.

-       La repetició, cada any de Nadal, n’ha fet una rutina costumista.

Per sortir dels tòpics, cal aprofundir en el relat i veure que a més d’uns pastors, un pessebre i un recent nascut amb els seus pares, hi ha una dona que "guarda" un secret, de glòria i lloança a Déu... L’escena no pretén explicar-nos un fet històric, sinó introduir-nos, senzillament, en un Silenci d’admiració i agraïment, i reconèixer el Misteri d’una Presència que va més enllà del temps i no té límit.

La nostra ment dualista, “veu” en Jesús un Déu separat que s’encarna en un home separat. No comprèn el Misteri d’Unitat que significa allò que en diem “encarnació”. Una encarnació que no és altre cosa que la proclamació de que la Divinitat travessa per tot allò que s’expressa i es manifesta.

La tradició cristiana, reconeix que en Jesús es revela aquesta unitat. Veient-ho així, sabem que els pastors, el pessebre, el recén nascut... representen tota la realitat.

Reconeguda aquesta realitat només ens queda l’actitud de Maria: acollir totes les coses, "guardar-les", "meditant-les en el cor". Anar més enllà dels conceptes i de les paraules, per endinsar-nos en el No-saber i, d’aquesta manera, descansar –-admirats, esglaiats, agraïts, agermanats-- en el Misteri i acceptar, com diu la Saviesa, que en formem part.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

LA ANUNCIACIÓN DE JOSÉ*

Reflexions sobre l’evangeli (Mt 1,18-24) extretes del comentari escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

 

Estem en el centre del misteri de l’Encarnació. I aquesta és la gran pregunta: Qui és aquest Jesús, que segons Mateu i Lluc neix a Betlem?

La resposta la trobem en l’evangeli que predica Pau, en el que distingeix clarament entre carn i esperit: «L’evangeli, que Déu ja havia promès pels seus profetes en les Escriptures santes, es refereix al seu Fill, descendent de David pel que fa al llinatge humà, però, per obra de l'Esperit Sant entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d'entre els morts. » (Rm 1,2-4.BCI)

El mateix Jesús li diu a Nicodem: «T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit.» (Jn 3,5-6.BCI).

Pau considera normal la procedència de la humanitat de Jesús, però deixa molt clar que el més important és el que hi ha en ell de diví, de superioritat respecta l’AT; i això, sense cap mena de dubta, ha nascut de l’Esperit.

Va ser després de l’experiència pasqual, quan els primers cristians van intentar explicar qui era Jesús. més enllà de la seva figura humana. Els evangelis de la infància de Mateu i Lluc, són narracions teològiques que només pretenen deixar constància de la grandesa del personatge, a la manera com es descriuen a la Bíblia i en les cultures de l’entorn.

Avui, no obstant, l’evangeli ens parla de l’Anunciació a Josep, de la que se’n parla gaire.

Josep, diu l’evangeli, que era «un home just» (Mt 1.19). El que equival a dir, un israelita autèntic. Temorós de Déu i complidor de la Llei. Simbolitza la fidelitat d’Israel.

A Josep, l’àngel li encarrega rebre Maria a casa seva. Això significa que tot israelita ha d’acceptar la novetat, assumint els problemes que comporti, perquè aquesta és la voluntat de Déu.

Maria, per Mateu, simbolitza la nova comunitat, que entre l’Antic i el Nou Testament, té a Jesús com a centre.

L’àngel també li diu a Josep: «Tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús» (Mt 1,21) Si sabéssim el que significava a l’AT posar el nom a una persona ens adonaríem de la importància que se li dona a Josep en aquest relat. El nom indica què serà la persona a qui se li asigna. Per tant, Josep posarà al fill el nom de Jesús: «perquè ell salvarà dels pecats el seu poble»

 

Pau i bé – CSXXIG – Publicacions: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo

TODOS ESPERAN ALGO DE MÍ*

Reflexions sobre l’evangeli (Mt 11,2-11) extretes del comentari escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

 

A l’evangeli d’avui hi ha una pregunta desconcertant. El Precursor dubta que el que s’ha anunciat sigui l’autèntic. Com és posible que Joan no sabés qui era Jesús?

- No havia dit: «jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies?» (Jn 1,27).

- No havia dit: «Jo us batejo amb aigua, però el qui ve després de mi us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc?» (vg Mt 3,11).

- No havia dit: «Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!?» (Mt 3,14)

- No havia vist: «l’Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d’ell?» (Mt 3,16).

-  No havia sentit una veu que deia: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat?» (Mt 3,17)

Doncs, a què ve ara la pregunta: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?» (Mt 11,3) La resposta no és, ni si, ni no. Jesús els diu: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!» (Mt 11,4-6)

Una vegada més cal dir que els evangelis no són cròniques de successos, tot i que fan referència a fets que van succeir. Però la intenció de Mateu és la de fer-ne relats teològics.

Als primers cristians se’ls va fer difícil entendre aquest relat d’avui. Ells eren jueus, però la manera d’actuar de Jesús –que també era jueu--,  els desconcertava. Esperaven un altre tipus de messies.

Jesús no sintonitza amb aquella societat del seu temps, amb una religiositat anquilosada i materialista. Ell s’ocupa del benestar de les persones. Per això, a la pregunta: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?» la resposta no és, ni si ni no. Jesús els diu: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!» (Mt 11,4-6)

El que fa Jesús és recordar la manera de parlar d¡Isaïes, (vg Is 35,5-6) perquè Joan associï el que es veu amb els temps messiànics. Són imatges simbòliques. El que es desprèn del relat és que l’arribada del Regne tindrà conseqüències  per a tothom, però sobretot pels més desfavorits; per tots aquells que havien perdut (o han perdut) tota esperança. És a dir, que aquells que acullin el Regne, se sentiran alliberats de l’opressió i entraran en la dinàmica de l’amor.

Pau i bé – CSXXIG – Publicacions: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo

CONVERTIRNOS ES CAMBIAR UNA META POR OTRA MEJOR*

Reflexions extretes del comentari de l'evangeli (Mt 03, 01-12) escrit per: Fray Marcos - Fe adulta.

Segon diumenge d’Advent, els profetes Isaïes i Joan Baptista ens diuen que hem de canviar.

El profeta sempre busca en el seu interior, i s’adona, de les mancances que ha de corregir si vol ser autèntic.

El profeta és un explorador de l’ànima humana que té la valentia d’advertir als altres allò que ell veu. En això consisteix la revelació. Déu es revela sempre a tots; però només alguns el veuen.

Els temps messiànics arribaran quan les ciències humanes no tinguin l’última paraula, i la norma última sigui «la ciència del Senyor». Avui sabem que aquesta saviesa de Déu està en el més pregon de l’ésser, i és on l’hem de descobrir.

La lectura d’aquest evangeli ens diu que del vell naixerà quelcom nou. La Vida és més resistent del que normalment imaginem. En el més pregon de tot ésser humà sempre i queda una brasa, un caliu, que es pot avivar en qualsevol instant. Aquest és el punt de partida per assolir el nou; el canvi verdader, la conversió.

Aquest evangeli s’ha de llegir amb calma perquè ens ofereix molts elements de reflexió. Però passa que l’hem escoltat tantes vegades, que és casi impossible que ens mogui a cap examen sobre el rumb de la nostra vida. Tot i que Pau ja ens adverteix: «que l’Escriptura la tenim pel nostre ensenyament.»

«En aquells dies», diu l’evangelista --per situar el fet en un temps i en un lloc--. Jesús inicia la seva predicació única. I ho feia de la ma de l’únic  profeta que s’havia presentat a Israel després de tres-cents anys de no haver-ni hagut cap.

«En el desert». La nova realitat s’anuncia lluny de les institucions i el temple. La predicació de Jesús té poc a veure amb la religiositat oficial, que s’havia distanciat del Déu verdader.

«Convertiu-vos, perquè el regne de Déu és a prop». Jesús dirà el mateix quan comenci la seva predicació. Una coincidència, per destacar que els dos prediquen la necessitat del canvi si de debò volen seguir Déu.

Convertir-se no és renunciar a res ni fer penitència. Convertir-se, en llenguatge bíblic, és canviar de manera de viure. Convertir-se és elegir el que és millor per a mi. Per tant, no comporta cap renuncia, però si, saber discernir allò que és bo.

Pels primers cristians, la figura de Joan respon a les expectatives d’Isaïes. És aquell que després d’Elies torna a preparar els temps messiànics, amb un missatge nu i sense adornaments, esperit pur, essència pura. Al contrari del que feien els fariseus i saduceus.

Joan és un inconformista que no s’emmotlla en res de la manera religiosa de viure de la gent normal. Ni menja ni vesteix ni viu, ni dona culte a Déu com els altres.

Curiosament demana als fariseus –coneixedors i complidors de totes les normes i preceptes--. i als saduceus –alt clergat i aristocràcia--,.la necessitat del canvi. Perquè el seu model de religió feia compatible un compliment escrupolós de la Llei, amb una indiferència i fins i tot menyspreu dels altres, absolutament contrari a la voluntat de Déu.

No ens enganyem, passar-se el dia al temple no garanteix el servei a Déu ni l’amor als homes. la fidelitat  a Déu exigeix fidelitat a l’home.

Pau i bé – CSXXIG – Publicacions: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo

ESTAR EN VELA PARA VIVIR LO QUE SOMOS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 24. 37-44) extretes del comentari escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta

El fragment d’evangeli d’avui fa referència a Noè, per dir que els qui aleshores «menjaven i bevien, i es casaven…» no es van adonar que els venia el diluvi, fins que el van tenir a sobre.  D’aquí l’«urgència» d’estar «vigilant», d’estar preparats,perquè «el Fill de l’home està venint i només estant en vetlla ens adonarem de la seva arribada»

És tracta d’una lectura mítica (literalista), la «vinguda» s’entenia com allò que havia de succeir en un futur més o menys proper, i comportaria un judici.

Jesús, quan parla del «fill de l’home», sembla referir-se a si mateix, en el sentit de «l’home realitzat». I és d’aquest de qui es diu que està venint.

Així que l’expressió «fill de l’home», en tant que «realitza’t», seria, senzillament, una altre manera d’anomenar la nostra verdadera identitat: cada persona humana és ja un ésser realitzat, però sense haver arribat encara a prendre’n consciència. I és per això que seguim ignorant la nostra verdadera condició, el nostre Jo autèntic.

En aquest sentit, «fill de l’home» i «ego» serien conceptes oposats.

Sovint tenim una imatge de nosaltres mateixos  com d’«estar necessitats» de coses que busquem «fora», per a satisfer, suposadament el nostre ego, que no queda mai satisfet.

Per aquesta dinàmica de insatisfacció permanent, ens sentim freqüentment dispersos com aquells que «menjaven i bevien i es casaven…», sense adonar-nos de la importància que significa per la nostra vida, el que està venint constantment.

Necessitem, segons Jesús, «estar en vetlla». Això és: «intratenir-nos», pouar dins nostra, estimar-nos. Viure en l’atenció o en la consciència de «qui som», del «que fem» i del que esperem.

El savi hindú,religiós, Mádhava Vidiarania (s.XIV) afirmava: «El coneixement  del Jo ens porta a identificar-nos amb els altres d’una manera tant intensa com un ho fa amb el seu propi cos.»

Pau i bé – CSXXIG – Publicacions: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.

I DIUMENGE D’ADVENT (Mt 24, 37-44)

Senyor Jesús:

Avui repetim de nou aquelles paraules de cada any: “Comença l’Advent!...”. Hem passat els dies, els mesos, un any, i ens trobem a punt d’emprendre una nova marxa, un camí, que ens portarà al goig joiós del Nadal... I ens demanes avui que vetllem, que estiguem alerta i a punt, que ens preparem...

La festa de Nadal s’acosta, i amb ella, rememorem la vinguda de Déu fet home... Però no podem oblidar que des de l’instant en què vas prendre carn humana, Jesús, ja ets aquí cada dia entre nosaltres, en l’Eucaristia i viu en els germans...

No podem oblidar que el teu rostre és el de cada home dona, de qualsevol edat, raça o condició, que viu en el món, que és la gran casa de tots... No podem oblidar que Tu, a través de tots els homes, t’acostes a nosaltres: Uns germans ens parlen directament de Tu; d’altres ens encoratgen amb el seu exemple... Uns són petits i s’acosten implorant, amor, caliu i comprensió; d’altres, malalts o pobres, necessiten ajut material... Molts viuen en el món del silenci, esperant que els mirem, que pensem en ells i que els allarguem la mà... I molts també, per què no?, volen compartir amb nosaltres la joia dels seus encerts i de les seves il·lusions...

En tots et sabem viu i encarnat; però si no toquem de peus a terra, si no estem alerta, podem córrer el perill de passar cecs i no descobrir-te...

No podem deixar-nos enlluernar pels llums, pels arbres, el soroll i tantes coses que ens envoltaran els propers dies. Hem de fer,

Senyor, que Tu siguis el valor fonamental de la nostra vida. Aquest és el camí per trobar-te en tots els homes i coses, i fer que tot tingui sentit. I això serà possible si no s’apaga la nostra llum, la llum que necessitem per a la vetlla, la llum de la fe i de la il·lusió.

Volem fer nostre el pensament d’aquella cançó que diu: “No ho sents?... Hi ha Algú que està trucant!... No el deixis fora!...”. Avui, a l’iniciar un nou Advent, Jesús truca a la porta del nostre cor... Obrim-lo!..., no el deixem fora!... i posem-nos en camí amb Ell...

Montserrat Llopart - Parròquia de Crist Redemptor

EL REINO DE DIOS ES UN REINADO SIN REY*

 Extracte del comentari a evangeli (Lc 23,35-43) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

 

Som a l’últim diumenge de l’any litúrgic, que comença i acaba amb Jesús. Va néixer com un projecta que es va anar realitzant durant la seva vida, i culmina amb la plenitud, que expressem amb el títol de Rei.

Jesús, en resposta a Pilat, diu que el seu Regne no era d’aquest món. Malgrat aquesta afirmació, nosaltres el proclamem Rei de l’Univers.

Però amb els evangelis a les mans, veiem un Jesús que lluita contra tot poder; que rebutja la temptació de posseir tots els regnes del món. Que diu: si no us feu com nens no entrareu al Regne de Déu, que diu als seus seguidors que no se sotmetin a ningú, i proclama que no ha vingut a ser servit sinó a servir. I ho diu així de clar als fills de Zebedeu: qui vulgui ser gran que sigui servidor,  i qui vulgui ser primer que sigui l’últim… Un Jesús que, quan el volien fer rei, s’escapa i va a la muntanya… Podríem seguir, però queda clar que en el pensament de Jesús, la festa que celebrem avui, no li quadre.

Les paraules Rei, Pare, Fill, Messies, Pastor, tenen una gran riquesa de significats, tant en l’AT com en el Nou, i estan relacionades entre si. Totes volen dir el mateix i van referides a Déu.

Quan els nòmades guiats per Moisès van entrar a Canaan (la terra promesa), van voler copiar les seves estructures socials, i van demanar un rei a Jahvè. Petició que els profetes van qualificar d’apostasia, perquè el poble jueu només tenia un únic rei, que era el propi Jahvè. La solució, no obstant, la van trobar «ungint» el rei com un representant de Déu.

Ungir significava fer-lo Messies. A l’ungit, se’l capacitava per a realitzar una missió: conduir el poble en nom de Déu. D’aquí que anomenessin a l’ungit, fill de Déu, perquè la missió del fill –en aquell temps--, era la d’actuar com el pare, en comptes del pare. També a l’ungit se l’anomenava pare i pastor del poble. Són atributs que els primers cristians van assignar a Jesús, i per tant, nosaltres els podem utilitzar com a símbols.

El que Jesús contesta a Pilat, és: Sóc rei, no diu: sóc el rei. Això vol dir que deixa oberta la possibilitat de que tots poguem ser reis, és a dir, que no ens deixem esclavitzar per res ni per ningú. Que qualsevol pot descobrir el seu verdader ésser i actuar segons aquesta exigència.

Jesús predicava el «Regne de Déu». Mai es va predicar a si mateix, ni va reivindicar res per a ell. Tot el que va dir i va fer estava relacionat amb Déu.

Jesús de Natzaret es va identificar de tal manera amb el Regne de Déu, que va poder dir «qui em veu a mi veu el Pare.» I, ho deia com a ésser humà que havia arribat a l’experiència fonamental i havia descobert que el seu autèntic ésser i Déu eren u.

Els cristians van anar descobrint aquesta identificació i van passar de la predicació que feia Jesús a predicar-lo a ell. Aleshores Jesús passa de la qualitat humana de ser l’Ungit (el Messies), a la condició divina de ser el Crist (Jesucrist), el Senyor.

El Regne de Déu és una realitat que no fa referència a un rei que l’implanti. Som nosaltres, amb la nostra actuació els qui l’hem de fer present ara i aquí, com va fer Jesús, mentre va viure entre nosaltres.

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

*Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas