EL MISTERI DE NADAL

 Només uns pastors van tenir el privilegi d’assistir al primer Nadal de la història. Així ho conte l’evangeli de Lluc i s’ha fet tradició en el món catòlic. Eren «pastors que vivien al ras.».(Lc 2,8) I, «Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum.».(Lc 2.9).

No hi ha dubta que Jesús va néixer en un moment històric i en un lloc que Mateu i Lluc ens diuen que va ser Betlem: «Després que Jesús va néixer a Betlem»  (Mt 2,1). «...al poble de David, que es diu Betlem.» (Lc 2,4) 

Cal tenir present el que diuen els teòlegs i exegetes, que els evangelis no són necessariament «relats de successos», sinó «teologia narrativa». No ens orienten a la racionalitat dels fets, sinó a promoure una «vivència personal.»

La humanitat de Jesús no es pot posar en dubta. Hi ha un cens oficial que dóna raó dels seus pares. I, a partir d’aquí, els evangelistes s’ocupen de dir-nos que Déu, a través de Jesús, entra a formar part de la història humana.

Pastors i Betlem formen part d’aquest relat. Ser pastor era una feina menystinguda en aquell temps. I, Betlem, era «la més petita de les principals viles de Judà.» (Mt 2,6). Tanmateix, «quan Déu decideix enviar la seva Paraula als homes, ens envia un nen que no sap parlar.» (Fray Marcos)

Només podem entendre Nadal, des d’una actitud de silenci. Déu se’ns comunica des de dins nostre, si som capaços d’escoltar-lo. Les celebracions només són una ajuda perquè puguem interioritzar el gran misteri d’un Déu que se’ns dóna gratuïtament.  

Salvador Sol

S'APROPA NADAL

 Quin Nadal celebrarem enguany? Tal com van les coses, tindrem celebracions litúrgiques en esglésies buides --sense assistents--, i trobades familiars amb absències importants, per decessos o impediments (recomanacions sanitàries) d’agrupaments familiars més enllà dels nuclis (bombolles) més íntims.

Però celebrarem Nadal, malgrat tot.

Potser les limitacions en manifestacions litúrgiques, folklòriques i familiars, ens apropin a l’essència del Nadal.

Perquè, quin sentit té per a nosaltres Nadal?

Fa vint segles, que en un lloc, molt lluny d’aquí, es conte que hi va haver un naixement molt singular. Per alguns va néixer un gran profeta, per altres el Messies o Crist, per uns altres --més aviat pocs--, el Fill de Déu. Però el que ningú pot negar és que aquest naixement va canviar el curs de la història de la humanitat. Algú ens va dir, a partir d’aquest moment, que Déu no era un ser llunyà i venjatiu, sinó que era proper i ens estimava com un pare.

Aquest és el sentit profund de Nadal: fer-nos present, recordar-nos una vegada més, que Déu es va fer home en Jesús i ens va revelar el misteri de la salvació. Que algú va donar la vida per a tots nosaltres, manifestant-nos la qualitat de l’amor que ve de Déu.

Amb pandèmia o sense, Nadal segueix essent Nadal. És a dir, ens fa actual la irrupció de Déu a la història de la humanitat, fent-nos costat en allò que sigui la nostra vida.

La vida ens pot dur a la creu, però Nadal sempre ens duu a la resurrecció. 

Salvador Sol                           

SIGUEM TESTIMONIS DE LA LLUM

El profeta Isaïes ens prepara per a rebre el Senyor que ve: «Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí.» (Mc 1,2)

Amb la predicació del Baptista, Marc comença el seu evangeli, i ens presenta Joan com el missatger de Jesús. «que predica un baptisme de conversió» (Mc 1,4) Joan prepara la vinguda d’aquell que és l’«Esperit de Déu» encarnat.

Conversió, penediment, confessió.. són accions que ens marquen el camí d’acollida d’aquell que arriba i ens duu la salvació.

Isaïes i Joan baptista són els personatges clau de l’Advent. El primer anuncia la restauració del poble (AT) i, el segon, la restauració definitiva de la presència de Déu a través de Jesús (Déu amb nosaltres)

Joan anuncia en el seu evangeli (Bona Nova): «El Regne de Déu està enmig vostra»; camineu cap al seu encontre. Tanmateix Déu també camina vers el seu encontra amb l’home. I ho fa, amb voluntat de salvar. L'Advent ens invita a psar-nos en camí, que ens girem vers ell, complint la nostra part del tracte.

Els profetes no es cansaven d’anunciar : «abandoneu els ídols»; «sortiu a l’encontre de Déu»; «Estigueu atents», «vigilant»: «fieu-vos de la Promesa»… Déu ens ofereix una aliança, i ens deixa lliures per acceptar-la, o no.

La conversió que reclama Joan no és més que una invitació a la salvació. Convertir-se és tornar a aquest Déu que sempre ens està esperant.

La predicació de Joan és un model magnífic per a la vida cristiana: «Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia qui és la llum veritable. El qui ve al món i il·lumina tots els homes» (Jn 1,6-9)

El nostre testimoni de Cristians consisteix en que es vegi en nosaltres la llum de Jesús. Malgrat la nostra condició de pecadors, perquè la llum que anunciem no és la nostra sinó la de Jesús.

Es tracta d’un anunci profètic que no és només de paraula, sinó, preferentment, de la nostra manera de viure. Ho expresa molt bé Mateu quan escriu: «Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel«. (Mt 5,16)

L’Advent és el temps litúrgic en que ens hem de convertir, deixar que es renovi la nostra postura religiosa i la nostra condició de creients. És temps de descobrir que Déu s’ha donat totalment, a través d’altres persones, que han estat pèr a nosaltres autèntics «testimonis de la llum.».

Selecció i redacció lliure sobre un comentari a l’evangeli (Mc 1,1-8)* escrit per José Enrique Galarreta**.

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

 

ALTERNATIVES DE L'ESPERIT

L'Esperit, va abandonar l'Església?

Per Antoni Ferret

 

Acostumo a opinar, cada vegada que l'ocasió ho permet, que la Direcció de l'Església (autoanomenada «Jerarquia», paraula que no m'agrada) durant un llarg espai de temps, bastant coincident amb l'Edat mitjana, no representava, en absolut, una autèntica Església de Crist, ja que ni tan sols es podia considerar cristiana.

Era en una gran part feudal, mantenia una actitud de domini sobre els pagesos, actitud que algunes vegades fins i tot va ser agressiva, molts arribaven al càrrec per ser fills de famílies riques i poderoses. Tal Direcció era més aviat anticristiana. El període al qual em refereixo, molt a grosso modo, es pot molt ben situar entre el segle X i el segle XV (tots dos inclusivament).

Sovint em pregunten: Vostè entén, doncs, que l'Esperit va abandonar l'Església durant tant de temps, contravenint la promesa de Jesús d'una assistència per sempre?

Avui m'esforçaré en una resposta una mica detallada. Abandonar l'Església? Mai. Abandonar els seus indignes representants? Per descomptat que sí, només faltaria, no hauria estat pas l'Esperit de debò si tal cosa no hagués fet. I com s'explica això?

 L'Esperit és molt lliure, i actua molt lliurement. No està sotmès a cap llei, ni  a cap dogma, ni a cap acord, ni que fos d'un Concili. I moltíssim menys als maleïts cànons. No té límits, només l'Amor.

Durant aquests segles va actuar de forma molt lliure, molt competent, molt continuada. Vegem-ho:

  1)Moviment cluniacenc. Segles X-XII. Renovació de la vida monàstica: més espiritualitat i més cultura. Epicentre a França, i expansió europea.

 2)Moviment cistercenc. Segle XII i continuació indefinida. Treball agrícola dels monjos, i predicació de l'Evangeli als nous països. També de França cap a la resta d'Europa.

 (Fins aquí només vida monàstica, però pensem que els monestirs eren un nucli molt central del feudalisme religiós.)

3)Moviment valdés. Civil. Segles XII-XIII. Moviment regional del sud de França, principalment. Molt evangèlic, i molt centrat en la vida de pobresa i en la predicació popular de l'Evangeli, per part d'homes i de dones (a l'Església oficial era un monopoli dels sacerdots).

4)Moviment càtar (o albigès). Segles XII-XIII. També del sud de França. Promotor d'una vida pobra i senzilla. No obstant això, predicava una sèrie d'afirmacions dogmàtiques molt especials i, sobretot, una moral molt dura: rebuig del cos, del matrimoni, del sexe…

5)L'orde franciscà. Segle XIII i següents. D'Itàlia, a la resta d'Europa, i després, a la resta del món. Vida de pobresa, precisament com a crítica i protesta contra la riquesa de l'Església oficial, i predicació de l'Evangeli.

 6)L'orde dominic. Segle XIII, també des del sud de França al món. Més precisament basat en la predicació itinerant, com a objectiu principal, i no complementari.

 7)La Reforma protestant. Segle XVI i indefinidament. Gràcies a una persona excepcional, com a bona i com a intel·ligent. Condemna valenta del que «havia de ser» i urgia ser condemnat. Impressionant popularització de l'Escriptura «recuperada», gràcies a la impremta. Rebrot d'espiritualitat.

8)Els jesuïtes (oficialment, la Companyia de Jesús). Segle XVI, i indefinidament. Encara que iniciat a Espanya, l'orde es va centralitzar i es va desenvolupar des de Roma, cap al món. Especialitzats, més que en la predicació popular, en l'estudi teològic i en l'ensenyament reglat, en universitats i col·legis superiors.  Més integrats a l'Església oficial que els moviments anteriors, ja que es veien com més «d'ordre».  (Algunes vegades han aparegut com molt forts i dominants, la qual cosa ha portat problemes. Després d'haver sigut la dreta de l'Església, avui són l'entitat religiosa més d'esquerres.)

Què ens sembla? Va treballar l'Esperit, i els homes i les dones que el van seguir? Va tenir bones idees? Va haver-hi una continuïtat cristiana al llarg d'aquesta època negra, encara que molt extraoficial, gairebé gairebé diríem que de manera «desobedient»?

Vull precisar que va cobrir bastant bé el període d'aquests segles tan negres (no els únics negres, però si els que més).

 A falta de cap mena d'estudi, ni de dades, hem de suposar que la part de la població afectada per aquests moviments, ja sigui de manera activa, participant-hi, o de manera passiva, sent influïts, va ser sempre minoritària. Actuació sempre enfosquida per una Església oficial, majoritària, rica, poderosa, però, des d'un punt de vista humanístico-cristià, més aviat per llençar.

 La qual cosa ens portaria potser a un corol·lari, accepto que més aviat subversiu: en l'Edat mitjana, la veritable Església cristiana era minoritària, com ho és avui dia.

Quan una Direcció, o un càrrec de la Direcció, no va en la línia de l'Esperit, de l'Evangeli, del sentir de les persones normals, no caldria perdre-hi massa temps; millor idear formes noves, actuacions paral·leles…

DÉU ENS ESPERA

Selecció I redacció lliure del comentari a l’evangeli (Mc 13,33-37)* escrit per Fray Marcos**

 

INTRODUCCIÓ.- Any Nou litúrgic; comença l’Advent!. Jesús ens invita a un canvi d’actitud, per tal de viure  en un temps d’espera (advent) constant.

El més important d’aquests temps litúrgic no és descobrir la primera vinguda de Jesús (Nadal), ni la segona (Parusia), sinó que ell està venint a cada instant. Millor dit: que ja va venir i està en nosaltres.

En l’AT, Déu va anar prometent al poble jueu allò que en cada moment anhelava:

-       A Abraham, descendència.

-       Als esclaus d’Egipte, llibertat.

-       Als famolencs del desert, una terra que rajava llet i mel.

-       Quan conquereixen les terres de Canà, una nació poderosa.

-       Als qui estan a l’exili, tornar a la seva terra.

-       Quan els destrueixen el temple, construir-lo de nou. Etc.

Les promeses fetes durant divuit segles, a l’AT., són coses terrenes, caduques, és l’únic que els jueus esperaven: seguretats, Ben diferent de Jesús, que ens promet la salvació: . «Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir». (Jn 19,10. BCI)

Jesús aporta al NT, una novetat absoluta; ens fa descobrir,els verdaders valors de l’ esperit i el verdader valor de la persona humana. Valors que ni els millors rabins ni els especialistes en la Llei estaven preparats per escoltar.

 

CONTEXT.- Entre l’evangeli de Mateu de la setmana anterior (cicle A), i el de Marc d’avui (cicle B) no hi ha ruptura. Ambdós fan referència a l’última vinguda de Crist, que les primeres comunitats creien propera. El missatge dels dos fragments dels evangelis és una invitació a viure amb coherència el temps d’espera.

 

EXPLICACIÓ.- L’evangeli d’avui ens parla del retorn de l’amo a casa seva i de l’actitud que s’espera dels criats: «no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint» (Mc 13,36. BCI). Compta amb això, perquè el que ens vol dir l’evangeli és que hem d’estar sempre en vetlla, perquè Déu està venint constantment a les nostres vides. En realitat ja ha vingut, i ja el tenim dins nostre.

La paraula clau és: «Vetlleu». Estar despert vol dir tenir una consciència lúcida, que ens permeti afrontar la vida, per a poder desplegar les possibilitats de plenitud que ens han estat donades.

L’alternativa no és salvació o condemna. L’alternativa és: plenitud humana o simple animalitat.

«Vetlleu, doncs –ens diu Jesús--, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa» (Mc 13,35.BCI)  

Estem acostumats a mesurar el temps amb el chronos (identificat com el temps de la vida humana). Però hem d’entendre que l’Advent se situa en el temps del «kairos». És a dir, el moment oportú en el que cal prendre les grans decisions. Hem d’aprofitar aquests temps d’Advent que comença per a descobrir el Kairos, com aquell temps indeterminat en el que pot succeir quelcom important en la nostra vida.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

FEM PRESENT EL REGNE QUE ÉS DÉU

 Selecció i redacció lliure del comentari a l’evangeli (Mt 25,31-46)* escrit per Fray Marcos**

 Som a l’últim diumenge de l’any litúrgic i tenim dos temes importants: per una banda la Festivitat de Crist Rei, i per l’altre la lectura de la paràbola del judici final.

Pius XI establí (1925) la festa de Crist Rei, amb l’esperança de que l’Església recuperés el prestigi i la influencia a la societat occidental, que havia perdut oposant-se a la modernitat.

Però s’ha de dir que Jesús mai no va reivindicar cap regne per a ell. Tan és així, que les seves paraules i els seus fets van demostrar que «havia vingut a servir, no pas a ser servit».

Quan al desert és temptat: «Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes», la resposta de Jesús és de refús: «Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol» (Lc 4,6/4,8. MCI

És més, Jesús va criticar els poders que s’exercien sobre la base d’esclavitud, o submissió. Després de la multiplicació dels pans, Joan ens diu que: «Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya». (Jn 6,15)

Recordem que Pilat i els soldats romans tracten a Jesús de rei, però en to burleta. Sembla, doncs, un contrasentit celebrar la festa de Crist Rei de l’Univers, tal com es proclama en les lectures, i acabar dient que Jesús és un pastor.

Jesús va anunciar que el que volgués entrar al Regne no s’havia de comportar com súbdit d’un superior, sinó com servidor dels més dèbils.

Jesús va predicar el Regne de Déu. Aquesta va ser la seva principal preocupació. Un Regne que al final dels temps s’imposarà sobre tots els altres regnes.

Tanmateix, el Regne predicat per Jesús té una característica fonamental, i és que ja està aquí.  No s’ha d’esperar un temps escatològic: «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,20-21.MCI).

El Regne predicat per Jesús és d’AMOR. No és un regne de persones físiques sinó d’actituds vitals. Quan ens apropem al qui ens necessita preocupant-nos per ell, fem present el Regne de Déu, però si només ens preocupem de nosaltres mateixos, trepitjant als altres, el què fem és foragitar el Regne del nostre entorn.

Quan Pilat li pregunta: «Per tant, tu ets rei? Jesús contestà: --Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat». (Jn 18,17. MCI). Amb aquesta frase revela l’autèntic sentit de la seva reialesa. Ser testimoni de la veritat, ser veritat un mateix, ser autèntic, és l’única manera de ser amo d’un mateix. Aquesta és la manera en que Jesús és rei. Essent com és veritat, aconsegueix la plenitud de la humanitat i manifesta el Regne de Déu.

Mateu, a l’evangeli d’avui, ens parla d’un judici, que no va dirigit només als jueus, sinó que va adreçat a tots els homes i dones de la terra: «Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món». (Mt 25,34.MCI) 

L’evangelista aclareix que pertanyen al Regna tots aquells que s’han preocupat dels dèbils.

Cada vegada que un ser humà actua des del seu ésser verdader, fa present el Regne de Déu. Així ho va fer Jesús, i Teresa de Calcuta, i tants d’altres. Fer present el Regne aquí i ara, depèn exclusivament de cadascú. No cal ni tant sols que conegui a Crist. N’hi ha prou en sortir a l’encontre del germà que et necessita.

Aquesta paràbola no necessita cap explicació. El llenguatge és escatològic i per tant no el podem agafar literalment. Però deixa clares les condicions per tal d’entrar al Regne.

Fixem-nos bé, que en les exigències no s’esmenten, ni per casualitat, connotacions religioses de cap classe. La pertinença al Regne no depèn d’unes actituds religioses, sinó d’actituds vitals en relació als dèbils.  

Jesús, que és l’Home, serà qui ens jutgi amb criteris de valors humans; en allò que la nostra vida s’assembli a la que ell –l’home per excel·lència--, va viure. En aquests judici només prevaldrà l’AMOR.

Selecció i redacció: Salvador Spl

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

SOM EL TALENT QUE CAL DESCOBRIR

Selecció i redacció lliure del comentari a l’evangeli (Mt 25,14-30)* escrit per Fray Marcos**

CONTEXT.- La comunitat de Mateu creu que el temps escatològic és proper, i cadascú s’ha de responsabilitzar de la part que li correspon per a no defraudar ni a Déu ni als altres. L’advertiment que es desprèn d’aquest fragment d’evangeli, ens diu que, probablement, en temps de Jesús ja hi havia algú que vivia a costa dels altres.

Avui Mateu ens presenta la paràbola dels talents relacionada amb les conseqüències dels actes que realitzem.

 

EXPLICACIÓ.- El «talent» no era una moneda. Era una unitat de mesura que equivalia a 26,41 kilos de plata = 6.000 denaris. Era el salario de 16 anys d’un jornaler.

En aquesta paràbola, Jesús posa de manifest que el talent --fent l’analogia entre el talent, mesura econòmica, i el talent com a qualitats personals--, s’ha de fer treballar. Jesús ens està dient que estem obligats a desplegar totes les nostres possibilitats, pensant sempre en el bé de tothom.  Els talents no s’han de conservar amagats. La intel·ligència superior, el major enginy, les millors habilitats o la millor preparació, no s’han d’utilitzar per acaparar més i depauperar als menys capacitats, i a sobre, donar-ne gràcies a Déu, pel fet de ser més llestos que els altres.

Els talents se’ns han donat perquè els fem fructificar. El vertader talent del que ens parla l’evangeli, és el més essencial que constitueix l’ésser humà, com a tal. Aquest és el verdader talent. Tot el que pugui tenir o deixi de tenir és accidental; no pot ser la principal preocupació. Els talents de que parla l’evangeli, són les realitats que fan que l’home sigui més humà. Ser més humà significa estimar més. I estimar més vol dir servir als altres.

A la paràbola del tresor amagat (Mt 13) se’ns diu que hi ha un valor afegit en nosaltres; que som un tresor de valor incalculable. I que la primera obligació de l’ésser humà és descobrir aquesta realitat.

La «bona notícia» (evangeli) esdevindria realitat si tots poséssim aquest tresor (el nostre tresor) al servei de tots. En això consisteix el Regne predicat per Jesús.

Tanmateix, no s’entengui que la paràbola fa referència a la quantitat dels guanys obtinguts. No, Jesús posa el valor en l’actitud de recerca i en la confiança que els empleats tenen amb l’amo, i en l’esforç del treball d’un mateix. Un treball desinteressat que no necessita cap premi, perquè el premi és el mateix treball.

Selecció i redacció: Salvador Sol.

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html