ELS PROFETES, 1

Per Antoni Ferret

La Bíblia reconeix uns 15 profetes, que classifica d’aquesta manera:

3 profetes majors: Isaïes, Jeremies i Ezequiel. Els que tenen els textos més llargs.

12 profetes menors: Amós, Osees, Miquees, Nahum, Joel, Abdies, Jonàs, Habacuc, Ageu, Sofonies, Zacaries i Malaquies.

A l’anomenar la Bíblia, hem de recordar (o saber) que és un aplec de textos molt diversos, que existien des de diverses èpoques i independents, i que en un moment donat van ser agrupats. Però alerta: això és una manera teòrica de dir-ho.  De fet, aquesta agrupació, pel que fa a l’Antic Testament, va ser decidida per les autoritats jueves al segle II aC, però dins l’Església va ser molt discutida, i va durar segles abans no va ser acordada en ferm (segle XV). La més gran discussió va ser entre el criteri d’acceptar-hi pocs textos i bons, o acceptar tots aquells que es pretenia que hi fossin, que és la que va prevaler (en la meva opinió, erròniament).

Un servidor, en relació a l’objectiu primer que hauria de tenir la Bíblia, això és: el predomini del Dret i la Justícia, a benefici de la felicitat de tothom, objectiu que sí que el té, però només en una part de l’esmentada Bíblia, la que jo anomeno «la Bíblia cristiana», considero aquesta classificació de profetes totalment fora de lloc, i no l’accepto.

1)No em sembla bé que el criteri per designar els més importants i els que no ho són tant sigui la llargada dels seus textos. Afirmo que, tractant-se de defensar el Dret i la Justícia, hi ha profetes considerats menors que aporten tant mèrit en el seu text més curt com el que tenen alguns dels considerats majors. Exemples: Amós i Miquees en relació a Isaïes i Jeremies. Pel que fa al «profeta» Ezequiel, considero el seu text ple de grandeses, meravelles i coses rares, totalment inútils, i rebutjo la seva posició entre els tres millors.

2)No sabria veure per què han sigut, i són, considerats profetes la majoria dels anomenats menors (no pas per la llargada del text, sinó pels seus valors).

3)De fet jo diria que els profetes de veritat, els més identificats amb els desitjos i la passió de Jahvè (vull dir: aquella que jo li «endevino»), serien, per ordre cronològic de dates:

Amós, Isaïes, Miquees, Jeremies, Segon Isaïes i Tercer Isaïes (cobreixen els segles VIII-VI aC). Siguem clars: aquests són els «meus» profetes.

4)Tres aclariments importantíssims: El Segon Isaïes i el Tercer Isaïes són dos seguidors del profeta, que van continuar, anònimament, el seu text molt després de la seva mort. No se’ls acostuma a anomenar profetes, i això, de vegades, pot ser una trampa a favor d’Isaïes, que figura que té un text molt més llarg que el que té (que ja ho és).

La Bíblia també reconeix dos «profetes» més, que no haurien escrit res:  Elies i Eliseu, al segle IX aC. En parlen els dos llibres Reis 1 i Reis 2, llibres que, segons la crítica, no són de fiar, que manipulen en la narració dels fets, a favor del regne de Judà i en contra del regne d’Israel. Jo tinc la total seguretat que no van existir mai, ni ells ni les seves extravagàncies.

Per si algú encara no ho tingués clar, cal recordar que profeta és la persona que, en nom de Jahvè, denuncia i condemna les injustícies, no la persona que anuncia coses del futur. Aquesta tasca, que també la solen fer, és del tot secundària, i quasi mai no l’encerten, perquè són bons desitjos, però molt i molt difícils.

LA CRISI DE L’ESGLÉSIA NO ÉS DOCTRINAL SINÓ DE VIVÈNCIA

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 11,25-30)* escrit per Fray Marcos**

Jesús va reprovar la gent de les ciutats de: Corazín, Betsaida i Cafarnaüm, pel rebuig que feien del seu missatge. (cf Mt 11,21-23). Tanmateix, Jesús eleva una pregària al Pare, per a tots aquells que l’accepten.

Avui, Mateu ens presenta tres paràgraf ben definits.

El primer fa referència a Déu.
El segon, a una interdependència total entre Jesús i Déu.
El tercer, es refereix a la relació entre nosaltres i Jesús.

Quan Jesús diu: «T’enalteixo, Pare...» (Mt 11,25) El més important no és l’acció de gràcies per si mateixa, sinó el motiu.

Jesús no dóna gràcies a Déu perquè els entesos no l’entenguin. Jesús no pot afirmar que Déu concedeix privilegis, donant a alguns el que nega als altres.

Jesús només constata que el Déu que ell predica només l’accepten la gent senzilla i sense prejudicis.  

Els savis i entesos que no accepten el Déu de Jesús, resulta que eren els sacerdots i especialistes de la Llei.

Qui eren els senzills? La paraula "nepios" del grec, té diferents significats: infantil, nen, menor d’edat, incapaç de parlar; i, a la vegada, també vol dir: ximple, infeliç, ingenu, dèbil.

Per l’elit religiosa, els senzills eren uns maleïts, perquè no coneixien la Llei, i per tant no la podien complir.

En temps de Jesús, només tenien veu i podien opinar els dirigents. Contràriament, per Jesús, tots poden accedir a la revelació del Déu verdader. Inclús els savis, si són senzills.

"Aquestes coses” són les realitats que Jesús va descobrir de Déu i ens va voler transmetre. No es tracte de coneixements, sinó del mateix Déu, com experiència profunda.

«El Pare ho ha posat tot a les meves mans» (Mt 11,27). El primer pas per sortir de l’ego és anar vers l’altre; prendre consciència de que allò que ets no t’ho deus a tu sinó a l’altre. La conseqüència espontània és la gratitud.

El coneixement de Déu no és fruit de l’esforç humà, sinó que és un do que no es nega a ningú. No coneixem a Jesús perquè coneixem Déu. Ben al contrari. El text ens diu que l’única manera de conèixer Déu és apropant-nos a Jesús.

Conèixer, en l’AT vol dir: proximitat, familiaritat, comprensió, lliurament mutu.

«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). La imatge del “jou” s’aplicava a la Llei, que pels fariseus era l’únic absolut. El compliment de més de 600 preceptes i prescripcions, es feien realment insuportables.  

Jesús allibera dels jous i les càrregues que impedeixen que l’home sigui ell mateix. No proposa una vida sense esforç; sense esforç no hi ha vida que aporti felicitat i ens dugui a la plenitud humana.

Jesús proposa un "jou" però no d’opressió, sinó d’ajuda al desenvolupament humà sense opressions.

El que hem llegit és evangeli (bona notícia): Déu és revela a la gent senzilla.

La "revelació" no consisteix en més coneixement, sinó en una nova manera de viure.

Jesús no proposa una religió menys exigent. Ell proposa una manera de viure la proximitat de Déu.

Quan Jesús parlava de cansats i afeixugats es referia a aquells que intentaven complir la Llei, però fracassaven en el intent per la dificultat d’abastar totes les prescripcions. Els entesos de tots els temps segueixen abusant dels que no ho són. I, alguns pretenen que se’ls faci cas, perquè parlen en nom de Déu.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

NOMÉS PODEM ESTIMAR DÉU, ESTIMANT ALS ALTRES

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 10,37-42)* escrit per Fray Marcos**

Estimar és donar sense esperar res a canvi.

Jesús no ens demana que renunciem a res, sinó que busquem la manera d’assolir la plenitud humana.  

Dos propostes que ens fa l’evangelista i que són essencials per a seguir Jesús.

-       «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi» (Mt 10, 37).

Sobre l’amor familiar (o entre persones) i l’amor a Déu (o a Jesús, que és el mateix), no i hem de veure enfrontament ni conflicte.

Déu no és el Senyor i amo que exigeix ser estimat al marge dels altres. L’amor, com el planteja Jesús en l’evangeli de Joan, és equivalent: «Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat».(Jn 15.12)

A Déu només podem estimar-lo estimant als altres.

L’evangeli ens parla sempre d’amor al proïsme. No hi ha més amor que aquell que arriba a una persona concreta, sigui de la família, per una qüestió de proximitat, o sigui un desconegut.

Donar sortida als impulsos instintius de protecció (que també ho practiquen moltes espècies d’animals), no garanteix el més mínim grau de qualitat humana. Però seria un error més gran creure que van en contra de la meva humanitat.

L’evangeli ens diu que no és humà deixar-se guiar només pels instints, ni oposar-s’hi. No es tracta d’estimar més o menys sinó d’estimar de debò.

L’amor de la mare o el pare pels seus fills es pot considerar sublim. Però alerta,   també pot ser fruit d’un egoisme que només busca la seguretat material o afectiva de l’ego. I, aleshores, l’«amor» familiar es converteix en un obstacle per a un creixement verdaderament humà.

Aquest «amor-egoisme» no és bo pel que estima ni pel que és estimat. El verdader amor es manifesta quan l’instint s’orienta a allò que és específicament humà i és capaç de fer sortir d’un mateix per anar cap a l’altre.

Així és com l’instint deixa pas al progrés humà, i la família és el millor camp d’entrenament per aprendre a estimar.

El que és instintiu no va en contra de la persona, a menys que s’utilitzi la ment per potenciar només la part biològica, el desplegament exclusiu de la seva animalitat.   

No estimar als fills ni als pares no pot ser humà, i per tant, no pot ser evangèlic. I un amor verdader no pot anul·lar-ne un altre.  

Si l’«amor a Déu» s’oposa a l’estimació dels pares, o no és té clar que significa estimar Déu o no es té clara la idea de què és estimar als homes.

-       «Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l'hauran perduda, la retrobaran».

Estem davant d’una altre frase difícil. La traducció grega de la paraula vida pot ser: «zoe», «bios» i «psiques». El text de l’evangeli parla de psique, és a dir, de la vida que capacita les relacions interpersonals.   

No es tracta, per tant, de deixar-se matar, sinó de posar tot el que ets a disposició dels altres. La qual cosa no equival a «perdre» la vida, sinó a «retrobar» el sentit autèntic de la humanitat.

L’amor és gratuït. Oferir «un got d’aigua» a un desconegut que té set, pot ser la manifestació d’una profunda humanitat.

Cal reconèixer que vivim en una societat de consum totalment allunyada del que avui ens ha dit l’evangeli.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- Veure l’evangeli: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- Veure original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

ANALITZEM LES NOSTRES PORS,

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 10,26-33)* escrit per Fray Marcos**

«No tingueu por» (Mt 10,26). Avui hem escoltat a l’evangeli, aquesta recomanació que forma part de la missió. Jesús, acaba de dir als seus seguidors, que els perseguiran i els empresonaran.

Aquesta advertència és aplicable a totes les situacions de por paralitzant que anem trobant al llarg de la vida. 

La por, en principi, és un sentiment que ens estimula a afrontar una situació perillosa. Per tant, és un estímul bo, perquè ens ajuda a defensar-nos de l'amenaça.

Però per què tenim por?  Per la inseguretat!   

-  Tenim por de no aconseguir allò que desitgem.

-  Tenim por de no poder conservar allò que creiem que és bo per nosaltres.

-  Tenim por perquè ens creiem ser el que no som i per això ens aferrem a una quimera inconsistent.

Jesús va dir: «La veritat us farà lliures» (Jn 8,32). Si aconseguíssim ser allò que som realment, no tindríem por.  

Jesús ens convida a no tenir por. No perquè ens asseguri que no ens passarà res dolent, sinó, perquè, enmig de les dificultats i els contratemps no deixem de ser nosaltres mateixos. Déu no garanteix que tot anirà bé, però ens dóna la seguretat de que Ell estarà sempre al costat nostre.

La confiança neix del coneixement que tingui de Déu; de qui és Déu per a mi. I de com accepto les meves limitacions.

La por s’elimina quan crec que el meu passat és Déu, el meu futur és Déu. i el meu present està en les mans de Déu.

Confiar en Déu és descobrir que ell és el meu fonament, i que puc estar tan segur de mi mateix com Déu ho està de si mateix.

Confiar en Déu és acceptar la realitat, no esperar la seva intervenció des de fora.  

És deixar-se portar per l'energia de la vida que sap perfectament on m’ha de portar, seguint la dinàmica de la creació. 

Totes les autoritats utilitzen la por per a fer-nos dòcils. També les religions han intentat manipular la divinitat per posar-la al seu servei, amb doctrines, ritus i normes morals, amb la pretensió d’oferir seguretats externes. Però la por només s’elimina confiant en Déu, que és la veritable fe bíblica.

Hem de confiar totalment en ell, perquè res no pot canviar del seu amor i compromís amb els homes. La causa de Déu, expressada per Jesús, és la causa de l'home, sobretot del marginat.

Jesús ens convida a no tenir por de ningú, ni de tu mateix (de no ser prou bo), ni de la mort. 

Hem de ser capaços de viure en plenitud. Tot el que tenim por de perdre amb la mort, és el que hauríem d'aprendre a abandonar durant la vida.

L'evangeli d’avui ens diu que, el que ens treu la mort, en realitat, és tot allò que no som.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- Veure l’evangeli: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- Veure l’original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

DONAR-SE ALS ALTRES*,

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 6,51-58)** escrit per Fray Marcos

Avui l’evangeli ens parla del cos i de la sang de Jesús. Es tracta de la celebració eucarística, una de les tradicions més antigues, i del que és més difícil de comprendre i d'explicar.

Algunes consideracions.

L’eucaristia és un sagrament, no un acte de magia. No podem pensar que en la consagració es produeixi un miracle. Quan al Concili de Trento va establir que en l’eucaristia es produïa una trans substanciació, cal advertir que no es referien a una transformació del pa i el vi en cos i sang, sinó que es tractava de conceptes metafísics.

L’eucaristia ha d’anar unida a la comunió. Són accions complementàries. Una eucaristia sense comunió o una comunió sense eucaristia, deixarien el sagrament incomplert.

L’evangelista Joan parla del pa de vida en concepte d’«aliment», que ens ajuda a creure i a seguir Jesús.

En l'antropologia jueva, l'ésser humà era una sola unitat. No estava format per ànima i cos (que és un concepte grec). L’home-cos, per ells, era l'ésser humà com a subjecte de relacions amb els altres. Quan Jesús diu: «això és el meu cos», està dient: això sóc jo, això és la meva persona, sóc aquí per deixar-me menjar.

La sang pels jueus era la vida. Quan Jesús diu: «això és la meva sang, vessada» s’està referint a la seva vida que s’està esgotant en benefici de tots.

L'eucaristia és un fet comunitari. És el sagrament de l’amor. I no i pot haver amor en absència de l’altre. Només la comunitat pot fer present el lliurament que va fer Jesús de la seva persona, en l'últim sopar.

El pa i el vi signifiquen Jesús com a do de si mateix; de la seva vida en plenitud, identificat amb el Pare. Fer meva aquesta forma de vida és el que significa cpmbregar.

En les paraules: «Feu això», Jesús no es refereix a un acte de culta, sinó al fet de partir-se i donar-se als altres, com ell ha fet.

Els signes eucarístics són el pa «partit» i la sang «vessada». Partir-se pels altres és fer present a Déu que és do infinit i universal. I vessar la sang és donar la vida. Els jueus tenien temor a apropiar-se de la vida (de la sang) d'un altre, Però fer el memorial de Jesús, és viure la mateixa vida que ell va viure.

La nostra vida només serà cristiana si es vessa, si es consumeix, en benefici dels altres. 

L’eucaristia és un sagrament. I un sagrament, és el signe (d’una realitat que entra pels sentits); una realitat transcendent que no podem veure, ni sentir ni tocar. Però la fem present per mitjà del signe. 

En el sagrament de l’eucaristia es concentra tot el missatge de Jesús.

Selecció i redacció: Salvador Sol
*.- Veure original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

**.- V eure l’evangeli: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

La Bíblia: els seus llibres bons

Dissecció de la Bíblia

Llibres elaboradors del missatge cristià

(La Bíblia cristiana)

Capítols 12-35 del Gènesi (que narren un possible, o equivalent, origen del poble d'Israel, a partir d'una família)   

Isaïes   (més els seus dos seguidors; excepte caps  13-19, 23-24, i 34, molt negatius)

Amós

Miquees

Jeremies   (excepte caps  25, i 46-51, molt negatius)

Aquests 6 profetes, els únics profetes que crec que hi ha en la Bíblia que els correspongui aquest nom, aporten (junt amb els legisladors del rei Josies) un dels dos conjunts de valors més importants del Missatge cristià: justícia social, denúncia de les injustícies, protecció de les persones necessitades, sobretot de les viudes, dels orfes i dels immigrants. / Com és natural, també escriuen llarg sobre la situació política i militar del moment; i també s'estenen en llargues amenaces de càstigs divins contra la idolatria i la injustícia, i, així mateix, fan belles promeses d'un futur de felicitat, mai realitzades. / I, fins i tot, Isaïes i Jeremies llancen condemnes i amenaces als pobles veïns (probablement quan tenien una edat avançada i no s'autocontrolaven tant).  Però el seu paquet de valors socials és lo millor del seu missatge, lo millor de tot l'Antic Testament i un dels dos nuclis de valors principals del Missatge cristià.

Part de l'Èxode

Part del Levític

Part dels Nombres

Part del Deuteronomi

(Les parts d'aquests 4 llibres les tinc reunides i exposades, independents, en l'opuscle "Part encara actual del Pentateuc", de 9 pàgines, sobre drets i normes socials.)

Salms (pregàries de tota mena, lloances, peticions, etc., que són antigues cançons)

Osees  (per un passatge: 6: 5-6)

Nehemies  (per un passatge: 5: 6-11)

Zacaries  (per dos passatges: 7: 8-10 / 8: 16-17)   

Malaquies  (per un passatge: 3: 5)

Rut  (el gran valor d'acompanyar una persona que està sola)

Judit  (córrer un greu risc per defensar el seu poble)

Càntic dels càntics  (bellíssim poema d'amor, amb expressions de bellesa corporal)   

Tobit (aquest llibre, i uns passatges de Siràcida, són, al segle II aC, com una llum en la foscor, uns testimonis dels grans valors dels profetes i legisladors d'Israel, que, malgrat tot, encara persisteixen en una època molt fluixa)

Siràcida o Eclesiàstic (per dos passatges:  4: 1-10, i 29: 8-13).

Evang Mateu

Evang Marc

Evang Lluc

Evang Joan

Fets apòstols

Cartes Pau

Cartes Pere (2), Joan (3), Jaume (1) i Judes (1).

Aquest bloc, de Jesús i els apòstols, és l'altra gran aportació al Missatge cristià: revelació de la filiació divina; amor a les altres persones com a si mateix; valoració divina preferent a les persones més pobres i, sobretot, les més humils; futur etern d'immensa felicitat... Tot a base d'una predicació paral·lela a actes de curacions.

 

Llibres neutres, que no aporten res al missatge

(Textos diversos)

La gran major part del Pentateuc  (història d'Israel, mites antics, lleis)

Samuel 1 i 2 (una divertida crònica d'aventures entorn del rei David, excepte els capítols 15, 22 i 27, del primer llibre, i els 8 i 21 del segon, que són molt negatius i violents)

Osees  (excepte un passatge bo)

Ezequiel (compendi de coses absurdes, fantasioses i inútils)

Esdres (petita narració històrica)

Nehemies  (excepte un passatge bo)

Joel 

Abdies

Jonàs

Habacuc

Ageu

(Tots són pseudoprofetes, que no aporten a la formació del Missatge)

Zacaries  (excepte dos passatges bons)

Malaquies  (excepte un passatge bo)

Job  (idees no justes i deformació de l'actuació divina)

Cròniques 1 i 2  (història vulgar de les fetes de cada rei)

Proverbis  (compendi de saviesa popular convencional)

Baruc  (enorme massa de paraules, sense cap concreció)

Lamentacions (un riu enorme de paraules, sense ni una sola menció a cap valor evangèlic o de justícia)

Saviesa  (una enorme exaltació de la saviesa, la qual, però, no és capaç ni de concebre, ni de defensar, ni de garantir la dignitat dels orfes, les viudes, els immigrants o qualsevol persona necessitada; una saviesa poc sàvia).

Daniel  (un cúmul de fantasies, però res per al Missatge)

Cohèlet, o Eclesiastès (visió negativa i pessimista de la vida i de quasi tots els valors humans, tret de la saviesa i el respecte a Déu)

Siràcida o Eclesiàstic (excepte dos passatges bons; llarguíssima dissertació sobre la saviesa i bons consells als joves, però de caràcter molt convencional, no gaire cristià)

Macabeus 1 i 2  (fidelitat a la fe, fins en el martiri, però sense valors cristians)

Apocalipsi  (text de molt difícil comprensió)

Aquests llibres, en general, estan basats en una gran relació entre, per una part, les persones, o més aviat el poble d'Israel, i Déu. Però sempre a base d'una relació bilateral, entre la persona (o el poble) i Déu, o Déu i la persona (o el poble).  Mai en la forma triangular distintiva de l'ideal cristià: persona - Déu - altres persones, o persona - altres persones - Déu. Expressen una gran religiositat, però no cristiana.

Llibres que aporten valors antihumans, antidivins i, per tant, anticristians

(La Bíblia negra)

Josué (crueltat i sacrilegi): «La ciutat, amb tot el que hi ha a dins, serà consagrada a l'extermini com a ofrena al Senyor. / Tot allò que tenia vida a Jericó fou consagrat a l'extermini: homes i dones, joves i vells, vaques, ovelles i ases.»

Jutges (inútil i cruel): « ...continuà atacant la ciutat, fins que se'n va apoderar. Matà tots els seus habitants, la va arrasar i va sembrar-la de calç.» (No era una guerra contra enemics del poble, era una lluita entre israelites.)

Reis 1 i 2 (mentiders, calumniadors del regne d'Israel del nord, relators de coses absurdes, inventors de falsos profetes)

Esther (reina assassina, que demana un dia més d'autorització perquè els israelites   puguin continuar matant perses)

Nahum  (goig i plaer inhumans davant la destrucció de Nínive)

Sofonies  (descripció macabra i detallada de la destrucció de Nínive)

Més el capítol 20 del Deuteronomi (ordre d'extermini d'una població ja vençuda) i alguns capítols violents d'Isaïes, Jeremies i Samuel.

Nombre de llibres bíblics:  50 (considerant els que tenen dos volums com un de sol, i agrupant les cartes dels apòstols)    [unes 2.100 p.]

Llibres que aporten valors al Missatge cristià:   18  (11 AT i 7 NT)   [unes 860 p.]

Llibres que hi aporten una part o algun passatge:  9

Llibres del tot dolents: 6

Antoni Ferret

SALVAR-SE NO ES EVITAR LA CONDENACIÓ*

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 14-21) escrit per Fary Marcos

En aquest comentari, l’autor incorpora uns versicles anteriors als que llegim aquest diumenge (14 i 15) per fer palès que «el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna» (Jn 3,15).

Jesús ha arribat al més alt; s’ha identificat amb Déu.

Llegium a l’evangeli; «Déu estima tant el món...» (Jn 3,16), que va dirigir el seu amor no només als cristians, sinó a tots els homes i dones d’aquest món. Jesús (el seu Fill únic) és el do de Déu a la humanitat. Haver «donat el Fill» fa referència a que Dèu estava en ell en l’encarnació i també en la crucifixió.

Déu va demostrar el seu amor al món, enviant-li «el seu Fill [...] per salvar-lo gràcies a ell» (cf. Jn 3,17) Joan obre l’objectiu i on els sinòptics parlen d’Israel, ell indica que la salvació va destinada a tothom. Déu no concedeix privilegis. Qui no aconsegueixi la Vida, serà perquè ha rebutjat l’oferta d’adherir-se a Jesús.

El que s’adhereix a Jesús no està subjecta a sentència, però el que s’hi nega, es fa la setencia ell mateix. No hi ha lloc per la indiferència: el que no torna a néixer de l’Esperit, es manté en la carn. (cf. Jn 3,5-6)

Aquesta és una dada importantíssima per entendre la manera d’actuar (no actuar) de Déu. Les sentències negatives o positives no són un acte extern de Déu, sinó el resultat d’una actitud permanent d’adhesió.

Així, tot acte humà duu implícit la seva pròpia justícia.

El fragment de l’evangeli que es llegeix aquest diumenge acaba aquí. Però l’autor del comentari afegeix els versicles 19,20 i 21 del mateix capitol, per a poder explorar el que en diu «practiques de lleialtat», que són bones per l’home i la dona.

Mantenir una relació amb Déu des de la Llei, des de fora d’un mateix, sense Vida, és mantenir la relació d’injustícia en que estan instal·lats molts dirigents religiosos.

Joan en el pròleg del seu evangeli diu:«En ell (Jesús) hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes» (Jn 1,4). Fray Marcos relaciona les doctrines amb la llum per dir que no són les que separen de Déu; el que separa de Déu són les conduc­tes contràries a la Vida..

Aquell home o dona que amb la seva manera d’actuar fa mal a un altre home o dona, s’oposa a l’amor-vida que ve de Déu i va viure Jesús..

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- Veure original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html