VALORAR LA RESURRECCIÓ

Per: Antoni Ferret

Aquests dies es parla molt, és clar, de la Resurrecció de Crist. Ahir hi havia a la revista de Redes Cristianas un article d'un teòleg que es queixava que els cristians/es no donem prou importància aquest fet. Tot i que després precisava més el sentit del seu article, no em va acabar de convèncer.

Penso que lo que ens ha de provocar la consideració de la Resurrecció, com la de qualsevol altre fet del Crist, com ara el sermó de la Muntanya o la institució de l'eucaristia o les Benaurances, no és un augment de la nostra consciència del fet, com a fet meravellós, sinó la conseqüència que se n'hauria de derivar.

La vida de Crist, i qualsevol dels seus actes o moments especials, lo que ens ha de provocar és un augment de la nostra sensibilitat envers les condicions de vida, i la mateixa vida, de moltes persones, en principi de totes, però sobretot de les que pateixen. I això sobretot (sobretot) en un moment en què podria ser que la vida d'aquestes persones, fins i tot de tots nosaltres, en comptes de millorar, empitjorés. Si el país queia en mans d'una colla de facinerosos i malvolents.

Company teòleg, no espereu que diguem, o pensem, "que gran que és el Fill de Déu!!!", o consideracions d'un tipus com aquest. És en una altra cosa que hem de pensar!

JESÚS JA VA ACONSEGUIR LA «VIDA» ABANS DE MORIR

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 24,01-12 i Jn  20,01-09) de la Vetlla i Diumenge de Pasqua.

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Vetlla pasqual

La litúrgia de la Vetlla  Pasqual se situa en el primer pla de les celebracions de l’Església. «es tracta de la litúrgia més important de tot l’any».

Amb el foc i l’aigua «Celebrem la VIDA [...] que són símbols que ens poden ajudar a entendre la Vida transcendent» immutable.

Aquests dos elements ens «recorden el baptisme». El foc és l’Esperit de Déu que crema les males passions i ens projecta a la llum de la Paraula «que és la Vida dels homes» (pròleg de l’evangeli de Joan), i sense aigua no hi ha vida.

En aquesta Vetlla celebrem que Jesús arriba a la «plenitud de Vida [...] que és la Vida de Déu».

«Creure en la resurrecció» vol dir assumir «haver passat [a través del baptisme] de la mort a la vida». D’aquí la importància d’aquesta litúrgia que ens «recorda que constantment estem morint [...] a l’egoisme (que és terreny caduc), i naixent a la Vida verdadera, que és la divina».

Diumenge de pasqua

«Si Crist no ha ressuscitat, no té sentit la nostra fe». (Pau de Tars)

Però tinguem present que la Pasqua cristiana és un fet teològic «no històric ni científic». La mort de Jesús «va ser un esdeveniment històric, però la resurrec­ció se situa fora de la història». La qual cosa no significa negació del fet, però cal buscar la seva evidència per altres camins.

Quan des de la religió parlem de mort i resurrecció  o de mort i vida, estem donant a aquestes paraules un sentit analògic.  «No estem parlant de la mort ni de la vida biològica. La mort i la vida física no són objectes de teologia, sinó de ciència. La teologia parla d’una realitat que no té lloc en els conceptes». La resurrecció «no és reanimació  d’un cadàver» sinó un fet metafísic.

Molts es pregunten: Què li va passar a Jesús després de la seva mort? I, alguns teòleg contesten: «Res. Absolutament, res. La trajectòria històrica de Jesús acaba en el mateix instant de la seva mort. En aquest moment passa a una altre realitat en la que el temps s’atura i entra en l’Absolut».

La resurrecció de Jesús, als apòstols, els va canviar la vida. L’experiència pasqual, va significar la «descoberta, no pas per raonaments sinó per convicció, que Jesús seguia viu i que els hi comunicava Vida». I aquests és el «fet transcendent» que van intentar explicar als altres, amb el «llenguatge humà de l’època, pobra de paraules», totalment insuficient.

A Nicodem, Jesús li diu que s’ha de néixer de nou, perquè: «el que neix de la carn és carn, però el que neix de l’esperit és Esperit». «El Pare viu i jo visc pel Pare, de la mateixa manera que el que em mengi a mi (el que m’assimili), viurà per a mi. Jo sóc la resurrecció i la vida, el que creu en mi encara que hagi mort viurà, i tot aquell que visqui i cregui en mi no morirà per sempre».

Ho creiem això? Aleshores, qué ens importa tot el demés?

«Jesús, abans de morir, havia aconseguit la plenitud de Vida en Déu». Això vol dir que: «havia experimentat a Déu com a Do absolut i total».

«Tot l’esforç de Jesús va consistir en fer veure (fer-nos veure) als  seus seguidors que tenien (que tenim) aquestes mateixes possibilitats de Vida».

Selecció i redacció: Salvador Sol

PREGUNTES DAVANT LA MORT DE JESÚS

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 22,14- 23,56) del diumenge (14 d’abril)- Diumenge de Rams.

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

 

La litúrgia d’aquesta setmana «és desconcertant». De diumenge a dissabte, ens trobem amb una entrada «triomfal» i acaba amb una mort ignominiosa. Humanament parlant hauríem de concloure, que: l’entrada no devia ser tant triomfal (reconeixement d’un èxit), ni la mort, tot i els elements de crueltat que hi van intervenir, va representar la mort.

Tots els evangelistes plantegen la pujada a Jerusalem com el resum de l’activitat pública de Jesús. La mort a la ciutat santa es considera la meta última de tota la seva vida; és a Jerusalem on morien els profetes. (cf Lc 13,33).

En la simbologia del poble jueu, la vida de Jesús recorda l’itinerari de l’Èxode: passar de l’esclavitud a la llibertat, de la mort a la vida. El «pas» següent de la mort de Jesús el va dur a la pasqua. És a dir: «a la glorificació definitiva».

Jesús va fracassar als ulls de la gent pel mateix que avui tornaria a fracassar: perquè «la seva proposta de salvació no coincideix amb la nosaltres esperem»

Jesús pretenia dur-nos a la plenitud del nostre ésser. Nosaltres estem entestats en deixar-nos guiar pel nostre «ego».

Volem acomodar la «voluntat» de Déu a la nostra, tot i creure que ell vol el millor per a nosaltres. No som conscients de la nostra contingència i voldríem destacar sobre els altres. Però Déu no valora la singularitat social. «La seva exigència és que arribem a ser allò que podem arribar a ser, des de les nostres pròpies limitacions».    

Però podem entendre que Déu abandonés Jesús a la seva sort?

«Seria un disbarat pensar que Déu va permetre aquell tipus de mort per Jesús». Ni tant sols que fos «imprescindible» per a ser una mort redemptora. Jesús va tenir la mort que va tenir per la «imbecil·litat» dels homes, que encara no hem descobert que el pecat del món (objecta de la redempció) «és l’opressió a la que estem sotmesos» pels poders fàctics. 

La mort de Jesús va ser conseqüència del seu enfrontament amb els poders civil i religiós, perquè la seva idea de Déu era «diametralment» oposada a la que predicava l’estament oficial.

Encara avui seguim «associant l’amor de Déu amb tot allò que ens és plaent. Però Déu també està en l’esforç, i en el dolor. És a dir, Déu està sempre en nosaltres»

Aquesta és la clau interpretativa de la setmana que ara comencem. Els textos que llegirem de la Pasió, enguany escrits per Lluc, «pretenen transmetre un fet teològic, no pas estrictament històric», sobre la mort de Jesús que van anar elaborant els primers cristians.

Tots els evangelistes fan referència als fets de la Passió, malgrat les diferències en la redacció. En la de Lluc hi veiem una clara «tendència catequètica» en la manera com «suavitza» la relació entre Jesús i la gent del seu entorn, evitant els extremismes i donant-li un toc «humanitzador». «Perquè el que és realment important no és la mort física de Jesús, ni els seus sofriments,  que molta gent abans i després també han patit. El que descobrim d’important és la seva actitud (coherència) de viure sense fissures el que va predicar, i quines són les conseqüències de la seva mort per a ell, pels deixebles i per nosaltres».

-       Per Jesús la fidelitat a sí mateix i el compliment de la voluntat de Déu.

-    Pels deixebles la constatació de que Jesús era verdaderament el Messies esperat.

-       Per a nosaltres, un altre manera de entendre Déu.

Hem de pensar que els sacerdots, els escribes, els fariseus, etc. no eren mala gent. Eren gent religiosa que pretenien de bona fe, ser fidels a la voluntat de Déu, definida en la Llei de Moisès. I es feien aquesta pregunta: «Jesús era realment el profeta?»,

La resposta no era senzilla. Per una banda Jesús incomplia la Llei i anava contra el temple. Però al mateix temps, «la seva predicació i els fets extraordinaris que realitzava eren signes inequívocs de que Déu estava amb ell».

També els deixebles estaven desconcertats en veure com els «representant religiosos» el van condemnar i «la seva manera d’anar a la mort».

Avui encara ens preguntem, per què va morir Jesús? Només podem aproximar-nos a una resposta: «devia tenir raons molt poderoses per seguir dient el que tenia per dir i fent el que tenia de fer, sabent que aquesta actitud el duia a la mort».

Aquesta manera d’acceptar la seva passió i mort va permetre que els seus seguidors descobrissin en ell el que no podien descobrir, només, a través del que veien i sentien. Necessitaven «un procés de maduració interior» i un coneixement vivencial. «La mort de Jesús els va obligar a profunditzar en la seva persona i descobrir en ell, al Senyor, Messies o Crist, i al Fill...» Aquesta va estar per a ells l’experiència pasqual: «una vivència interior» que els va «permetre entendre» el significat de la mort i resurrecció, «humanament incomprensibles», que ens «marquen el camí que hem de seguir» els qui creiem en Jesús de Natzaret.

Selecció i redacció: Salvador Sol

Per un cristianisme de veritat. Sense adherències negatives

Per: Antoni Ferret

N'hi ha de grosses, d'adherències, i dolentes, i n'hi ha que envolten l'ideal d'una capa molt bonica, però que compromet, sobretot, l'alegria del missatge cristià.

Imaginem, i creguem, que hi ha un Creador, i que tot ha sortit d'ell. I que les persones creades estem destinades pel Ell a ser felices en la seva presència per sempre. I que, de manera podríem dir provisional, un poble és cridat, o se sent cridat, especialment pel Creador, i ens dona uns «manaments» i altres indicacions, no pas sempre originals, però bons per fer la vida més bona per a tothom (realitat datable fa uns 2.700 anys, encara que, molt probablement, s'havia anat desenvolupant de manera progressiva des de segles anteriors).

En un moment donat de la història, el Fill de Déu es fa persona. I aquest fet té dues significacions: 1) En fer-se ell persona, automàticament, totes les persones del món, hagudes i per haver, passem a ser també fills de Déu, en tant que germans del seu Fill. Aquest fet no ha de ser només un «concepte» teòric, sinó que s'hauria de traduir en unes formes de vida corresponents, o sigui solidàries. 2) El Fill de Déu, anomenat Jesús, Crist o Jesucrist, comunica, a través de la seva vida, amb fets i paraules, un ideal de vida basat en la fraternitat universal entre totes les persones, d'arreu del món. Remarquem el fet que va ser tant curandero com predicador, i que en els textos que narren la seva vida hi ha més o menys tantes referències a la cura de malalts com a les explicacions o paràboles. Aquesta fraternitat, igualment, no ha de ser només un «principi», sinó una pràctica habitual, sobretot quan hi hagi una situació de necessitat, econòmica, cultural, psicològica..., de qualsevol persona. La fraternitat es pot realitzar (s'ha de realitzar) de manera individual (sempre que es pugui), però també, i sobretot, de manera col·lectiva, mitjançant la societat organitzada, actuació aquesta que, si no es dona, com de vegades passa, s'ha d'exigir. I fins que, de persones necessitades, no n'hi hagi ni una.

En un sentit secundari, però molt important, la vida fraternal va acompanyada d'uns actes mínims de relació amb el Creador, individuals i també col·lectius. És lo que s'anomena la «missa», acte molt relacionat amb l'eucaristia i també amb la mort de Crist.

Crist va ser assassinat pels poders polítics d'aquell moment, disconformes amb els seus ensenyaments. Aquesta mort s'ha interpretat de diverses maneres, no sempre prou creïbles. Diguem només que va ser un testimoni d'autenticitat en relació al seu missatge.  L'ensenyament de Crist va ser continuat per l'Església (molt més tard, les Esglésies), que va procurar estendre'l per altres territoris. Al llarg d'uns 2.000 anys, moltes persones i grups o entitats, sobretot els més populars, han practicat de maneres més o menys excel·lents l'ensenyament de Crist, sobretot amb pobres i malalts. Un cas important ha sigut el dels missioners, de primer dedicats sobretot a la promoció religiosa, però modernament també, i molt, a l'assistència social i el desenvolupament. En els nivells superiors, molt sovint el comportament ha sigut menys exemplar, moltes vegades molt menys. A més, en diferents moments, l'actuació de l'Església ha anat sent influïda, no sols pels ensenyaments dels llibres religiosos, sinó també, de vegades, per altres idees i/o pràctiques de diferents procedències, no pas sempre bones. Per això, de tant en tant, hi ha hagut d'haver moviments de reforma o de canvi.

Per desgràcia, hi ha hagut canvis francament dolents. N'assenyalarem dos, de greus. En algun moment donat, es va considerar que les relacions corporals i sexuals només eren permeses dins la vida matrimonial. Era una limitació molt forta. En els ensenyaments antics, el sexe només era prohibit en cas d'adulteri o d'incest (en aquest darrer cas, per motius més aviat de salut). També en un moment donat es va començar a ensenyar que, si es moria en pecat important, se sofria un turment molt greu i etern. Això havia sigut sempre desconegut, encara que hi havia hagut referències a algun tipus de càstig, mai concretat, si s'havia viscut malament. Heus ací dues adherències ben dolentes, introduïdes de manera fraudulenta. Aquestes adherències desfiguraven greument el cristianisme, i el feien més burocràtic (i fins i tot arbitrari) que no pas fraternal. Per una banda el pecat, condició bastant corrent dels humans, es feia gairebé inevitable. Per una altra banda, es vivia (si s'hi pensava) en una sensació de por o terror envers el futur, després de la mort. S'havia de viure pendent d'una «salvació», no mai segura.

No era pas sols això. Hi havia (i encara hi ha) una altra adherència, que, en aquest cas, havia sigut introduïda en els mateixos textos religiosos fundacionals (apòstol Pau), que era de bona fe, i que no feia mal a ningú (directament). Era creure que Jesús, amb la seva mort cruenta, havia aconseguit el perdó dels pecats de totes les persones, de totes les èpoques. Si no, no hi hauria hagut tal perdó. Era l'anomenada Redempció. Era una cosa estranya. No concordava amb la bondat constitutiva del Creador. Tenyia el cristianisme amb un to tràgic i trist.

Invitem tothom a viure el cristianisme original, sense aquestes adherències (n'hi ha més, però no són pas tan importants). Compartir el cos i/o el sexe, si no es tracta d'adulteri, s'ha de considerar legítim. I no s'ha de viure preocupat per cap «salvació», que aquesta està decidida i assegurada des de tota l'eternitat. I el pecat, el Creador el perdona, gratuïtament, si hi ha reconciliació. (Si s'ha viscut malament, hi pot haver algun tipus de càstig, desconegut, però sempre de tipus temporal.)

Com totes les coses del món, el cristianisme té un nucli principal, que és lo que el fa ser lo que és, i uns elements complementaris. El nucli és la fraternitat universal, expressada en fets (si es pot). Els elements complementaris, que projecten aquest ideal humanista en una transcendència, que va des d'abans de la creació del món fins a una eternitat que no s'acabarà mai, són: acceptar (o creure en) la divinitat de Jesucrist; ídem, la seva resurrecció; ídem la seva presència (real o simbòlica) en l'eucaristia; els sagraments i el nostre destí etern. (N'hi ha més, però amb aquests 5 ja fem.) Doncs bé: tota persona que practiqui la fraternitat universal (si és que pot fer-ho) ha de ser considerada persona cristiana real.  Si, a més, accepta tots o alguns dels elements complementaris esmentats, ha de ser considerada persona cristiana completa.

 

Finalment, com és sabut, hi ha diverses versions cristianes, fruit de desgraciades separacions. Totes són bones, i les diferències que hi ha entre elles són molt menys importants que les adherències que hem vist. I en els darrers segles han existit, i han lluitat molt, uns moviments laics (marxistes, anarquistes i altres, com ara ONGs) que també han ensenyat i practicat la fraternitat entre totes les persones del món i, doncs, han de ser considerats també cristians.                                                  

                                                  

                                                   

QUI CONDENNA, NO PARLA EN NOM DE DÉU

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 08,01-11) del diumenge (7 d’abril)- 5è. de Quaresma.

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

NTRODUCCIÓ.- Les lectures d’aquest diumenge ens inviten a mirar endavant. Isaïes des del desterro promet una cosa nova pel seu poble. Pau vol oblidar-se del que queda enrere i segueix la seva cursa cap a la meta. JIesús permet que l’adúltera pugui iniciar una nova vida.

La trobada amb el verdader Déu ens empeny sempre cap al nou. Déu no vol que mirem enrere. A ell no li importa el passat. A través de la quaresma, tots fem el camí que ens duu a la Pasqua (que és plenitud). Cal no oblidar-ho.

CONTEXT.- Aquest passatge de l’adúltera és una narració exclusiva de Joan. Els altres evangelistes no la comenten, tot i que és un relat molt antic i conté un missatge de tolerància netament evangèlic, en un tema tant sensible com és el sexual.

EXPLICACIÓ.- Aquest relat va contra el «fariseisme» d’aquells que es creuen ser purs però en comptes d’actuar ells pretenen que sigui un altre. A Jesús li diuen Mestre, però no es creuen el que diu. La pregunta que li dirigeixen duu la malícia implícita. Si Jesús es mostrava favorable a executar la sentència perdria  la seva fama de bondadós i practicar la misericòrdia. I, a més a més, incompliria l’ordre del poder civil que s’havia reservat la facultat d’execució dels càstigs, que abans tenia el Sanedrí. Tanmateix, si es mostrava contrari a la lapidació, anava en contra de la Llei. Com en tantes ocasions, els evangelis deixen constància de que els fariseus i lletrats només buscaven la manera de comprometre Jesús i tenir arguments per a condemnar-lo.

Aquells homes només volien que es complís la Llei a mitges, doncs que aquesta castigava a l’home i la dona trobats en adulteri. I la pregunta que fan a Jesús conté implícit el menyspreu per la dona. On era l’home? Cal tenir present que només es cometia adulteri si la dona era casada, i no tant pel fet de ser adúltera, sinó perquè en considerar-se la dona casada propietat del marit, amb l’adulteri, s’estava robant al marit una «cosa» que era seva.

Jesús no podia estar d’acord amb una Llei que considerava injusta, i en la seva resposta no hi ha una condemna a allò que ja està fet (el passat) sinó una invitació al canvi (el futur). Jesús vol que descobrim que el perdó de Déu ja el tenim (perquè és fruit de l’Amor) i només se’ns demana que fem un canvi de vida.

Jesús no diu que no es compleixi la Llei, només que posa una condició: «que tiri la primera pedra el que estigui net de culpa». No és una qüestió simple. Tirar la primera pedra exigia ser testimoni del fet. Només així es pretenia evitar que s’acusés a un innocent. I Jesús, amb la seva resposta vol que qui hagi vist l’adulteri de la dona, s’identifiqui, es faci responsable de la seva execució. D’aquesta manera Jesús volia donar compliment de la Llei, buscant l’autèntica justícia.

D’aquí en podem treure la següent reflexió: el perdó de part de Déu ja està donat. Ara només falta  que el pecador canvií de perspectiva com a conseqüència de prendre consciència de que Déu és Amor, i està en mi: «Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més». (cf Jn 8,1-11)

Selecció i redacció: Salvador Sol

JESÚS NO ENS VE A SALVAR, SINÓ A DIR-NOS QUE ESTEM SALVATS

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 15,1-3  i  11-32) del diumenge 4r. de Quaresma.

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

«Jesús acull els marginats». El seu concepte de dolents i bons és diferent al nostre. Això és el que avui ens explica Lluc. «Els fariseus i lletrats critiquen Jesús» perquè es deixa seguir per «publicans i pecadors».

«Els fariseus tenien una idea equivocada de Déu». Creien que podien acostar-se-li perquè «complien la Llei». També a nosaltres se’ns ha inculcat l'obligació de buscar a Déu per aquest camí. Però la paràbola del fill pròdig «ens diu que és Déu qui surt a buscar-nos».

Els fariseus i lletrats (els bons del judaisme) també s’acostaven a Jesús, «però aquets ho feien per espiar-lo» i disposar d’elements «per a condemnar-lo». No entenien que un que parlava amb autoritat sobre «Déu es pogués barrejar amb els "maleïts"» per la societat. 

Les paràboles de Jesús, la gent del poble les entenia. I, s’adonaven que parlaven  «d’¡un Déu diferent del que s’havien fabricat els fariseus». Jesús va venir a «trencar l’ídol (que ens hem fabricat pels nostres egoismes) per a presentar-nos el Déu veritable».

La paràbola del fill pròdig ens convida a confiar en «un Déu que ens [espera] amb amor» i capgira la nostra idea de justícia: del «pecador» (que mereix càstig) i del «just» que mereix premi.

«El Déu de Jesús és, sobretot, Abbà; és a dir, pare i mare [...]. És amor, misericòrdia i compassió [...],que perdona i estima el que s’ha extraviat». 

«El Déu de Jesús és do absolut i total. No un do com a possibilitat, sinó un do efectiu i ja realitzat [...]. Déu ja s’ha donat totalment: ja no li queda res per donar».

La missió de «Jesús [logos] no va ser la de venir a salvar-nos, sinó a dir-nos que estem salvats». 

«El Déu de Jesús no premia els bons i castiga els dolents, no ens estima perquè som bons, al contrari, som "bons" perquè hem descobert el que hi ha de Déu (Amor) en nosaltres». 

«La misericòrdia de Déu és gratuïta, eterna i infinita». Però, l’hem d’acceptar. No es tracta d’un intercanvi: em dones, et dono, ni jurídica ni externa. La misericòrdia de Déu ha de ser per a mi «el motor del canvi».

«La màxima expressió de la misericòrdia és el perdó». Nosaltres entenem el perdó «com una reacció a l'ofensa» que hem rebut. «En canvi, el perdó de Déu és anterior» a l’ofensa (al pecat). «Déu [ens] estima perquè és amor!».

Selecció i redacció: Salvador Sol

L'esca del pecat

Per Antoni Ferret

El pecat al qual al·ludeixo en el títol no és pas el que pugui fer una persona pel fet d'intentar obtenir plaer del seu cos o compartir-lo amb una altra persona que ho accepti voluntàriament, i que tots dos estiguin lliures de compromís, sinó justament el contrari: l'enorme pecat que han fet secularment tots els components de la part docent de l'Església (i després de les altres Esglésies) al prohibir, amb ensenyaments, incitacions i amenaces de condemnació, que les persones no casades compartissin el seu cos i en traguessin plaer.

Però aquest concepte de pecat dels docents s'ha de relativitzar extremament, perquè totes aquestes persones responsables de la «moral» ho creien així, perquè també elles havien sigut «educades» en els mateixos principis repressius. D'on va venir aquest corrent contra el cos i el seu plaer?

Sense negar que hi pugui haver altres principis i/o persones, podem dir que l'inici d'aquest concepte tan negatiu de la vida ens ve, principalment, de l'apòstol Pau i els seus escrits. Però també aquí hem de ser justos.  Pau no va pas minusvalorar el cos, i el sexe, de manera gratuïta. Tenia un motiu poderós per fer-ho, no del tot justificant, però sí molt. Pau tenia un fort problema amb el seu cos, no sabem quin, perquè no ho diu, però sabem que era un problema que el feia patir molt. Ho diu a  2 Cor 12: 7: «I perquè no m'enorgulleixi de les revelacions extraordinàries que he tingut, m'ha estat clavada una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè no m'enorgulleixi.»

Pau no vivia còmode en el seu cos, que li creava forts problemes, perquè l'incitava a coses que ell creia que eren pròpies del dimoni, i l'obligava a grans sacrificis. El menystenia, doncs, hi vivia com en una presó. La terrible desgràcia va ser que aquest sentiment de menyspreu que tenia pel «seu» cos el va vessar, a través dels seus escrits, sobre el cos dels altres, de tots/es.

Si bé té diverses exhortacions en el sentit de «abandonar les obres de la carn [o les obres terrenals] i dedicar-se amb gran preferència a les obres de l'esperit», sense mai definir quines són les unes i les altres, crec que el text clau d'aquesta problemàtica és 1 Cor 6: 13-20. Comença dient: «El cos no és per a la immoralitat, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos.» També aquí, amb gran sorpresa, usa la paraula «immoralitat» sense abans haver dit què vol dir, en què consisteix. Naturalment, hem de suposar que vol dir «el cos no és ni per gaudir-ne ni per compartir-lo» (només pot ser això, perquè del menjar n'ha parlat en versets anteriors, i no li ha donat gaire importància). I, què deu ser que el cos sigui «per al Senyor»? Doncs deu voler dir, per a la pràctica de la virtut, virtut que en aquest cas deu ser una vida ascètica, sense (o amb el mínim de) plaer. És mal afer, això d'haver de suposar sempre lo que vol dir, però no ens deixa altre remei. Un xic més endavant precisa més, i diu: «No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? ¿Puc agafar, doncs, els membres de Crist per fer-ne membres d'una prostituta? De cap manera! ¿O és que no sabeu que el qui s'uneix a una prostituta es fa un sol cos amb ella? Perquè diu l'Escriptura: "Tots dos formen una sola carn."»

Anem a pams: 1) En aquella època, l'única possibilitat real de compartir el cos amb una dona que no fos la pròpia era amb una treballadora del sexe. Avui seria més complicat.

2) La referència a «ser membres de Crist» és per la idea que tots formem un sol cos espiritual entre nosaltres i amb Crist. Però perquè això impedís que poguéssim compartir el cos amb una altra persona i/o gaudir-ne, caldria demostrar que tal activitat fos dolenta. La Sagrada Escriptura només havia declarat dolents l'adulteri (i el seu desig), l'incest i la relació sexual amb animals (Ex 20, Dt 5, Lv 18, i Mt 5). Doncs...? 3) Que el fet de tenir una relació sexual amb una treballadora del sexe impliqui formar un sol cos amb ella és molt dir. Però suposem... Perquè el fet de formar un sol cos amb ella sigui una cosa indecent, pecaminosa, com sembla insinuar, caldria que la tal treballadora fos una mala persona, un ésser indesitjable... Però la Sda Escriptura no havia dit mai res d'això (si bé és cert que tampoc l'havia elogiat mai). Ni el mateix Pau ho diu. Però si és una persona que fa una cosa que no és pas prohibida per la Llei divina, per què se l'ha de menysprear fins al punt de no poder formar un sol cos (totalment simbòlic) amb ella??  4) Finalment ve la més gran raó: «¿No sabeu que el vostre cos és temple de l'Esperit Sant que heu rebut de Déu i que habita en vosaltres?» Figura simbòlica i espiritual meravellosa, però igualment no sembla que això impliqui prohibir quelcom que la Llei de Déu no havia mai prohibit.  /  5) I encara, per acabar-ho de rematar: «No sabeu que no sou vostres? Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos!»  Aquesta era una prova sublim per a l'apòstol Pau, perquè segurament és la seva més gran aportació al cristianisme: Crist, amb la seva mort, ens havia redimit, és a dir, ens havia perdonat els pecats (de tothom), i, doncs, és com si ens hagués comprat. Qüestió extremament complexa, que comento llargament en els articles  «El mite del rescat», 1 i 2, als quals em remeto ara.

En conclusió, sembla que aquesta doctrina de Pau sigui excessivament espiritual, i en canvi no natural, ja que impedeix que les persones exerceixin els impulsos que el Creador ha posat en la seva naturalesa (de manera raonable, amb certes condicions, com fidelitat matrimonial, família, edat convenient...), i per tant molt poc humana.

Però tot i així ha sigut creguda, impulsada, imposada, durant molts segles. Pau va exposar els seus escrúpols en relació a uns principis molt espirituals. Però no va arribar a dictar lo que podríem dir una «moral executiva»: no va imposar cap manament formal. Això ho van fer altres dirigents posteriors. Però ell havia posat la base, els elements essencials. I va ser una de les quatre males influències que Pau ens va portar dins el llarg camí de l'Església (i després de les Esglésies).

I entre tots han causat un gran sofriment, físic i espiritual, a milions de persones. Físic per haver-se d'abstenir de lo que exigia el propi cos de manera natural. I espirituals perquè cedir era incórrer en pecat i... l'amenaça de condemnació.

Nota: Les altres tres males influències, les expresso simplement amb cites de frases:

Tota autoritat ve de Déu,   les que de fet tenim han estat posades per ell,   qui s’enfronta a l’autoritat es rebel·la contra l’ordre volgut per Déu. (Rm 13: 1-7)

L'home] és imatge i glòria de Déu, mentre que la dona és la glòria de l'home. No és l'home que va ser tret de la dona, sinó la dona de l'home. Ni tampoc l'home va ser creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l'home. (...) D'altra banda, per al Senyor no hi ha dona sense home ni home sense dona; perquè si bé la dona va ser treta de l'home, també és cert que l'home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu. (1 Cor 11: 7-12)

Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures  (1 Cor 15: 3)