(Lc
13,1-9) del diumenge 3n. de Quaresma.
Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html
«--¿Us penseu
que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els
altres galileus?» (Lc 13,2)
No, l’expressió que hem sentit tantes vegades: «'Càstig de Déu!»,
no és vàlida. Si diumenge passat dèiem que no havíem d'esperar cap premi de
Déu. Avui se'ns diu que tampoc hem de témer cap càstig.
Si creiem que és Déu qui fa ploure, hem de considerar la sequera
com un càstig?.
¿Com hem d’entendre que nosaltres siguem els responsables de que
la humanitat camini cap un alliberament o que segueixi enfonsat en la misèria?. Com
hem de interpretar aquesta actuació del Déu de Jesús?.
Déu se serveix dels éssers humans per dur a terme l'obra de
salvació. La pregunta que ens fem és aquesta: El mal és la conseqüència del
pecat? Així ho creien els jueus del temps de Jesús i així ho segueixen
creient la majoria dels cristians d'avui. Des d'una visió màgica de Déu,
es creia que tot el que succeïa era fruit de la seva voluntat. Els mals es
consideraven càstigs i els béns premis.
Jesús es declara completament en contra d'aquesta manera de
pensar. Ho expressa clarament l'evangeli d'avui, i en molts altres
passatges. L’exemple del cec de naixement, en la narració de Joan, potser sigui
el més clar de tots. Els deixebles li pregunten: «Qui va pecar, el cec o els
seus pares? Però per a Jesús aquesta no és la qüestió. La relació de Déu
amb nosaltres està en un àmbit més profund.
No hem d’atribuir a Déu el que no són més que forces de la
naturalesa o conseqüència d'atropellaments humans. Cap desgràcia que patim
l’hem d’atribuir a un càstig de Déu, de la mateixa manera que no podem
creure que som bons perquè les coses ens surten bé. En l'evangeli d'avui la
cosa queda prou clara, però com dèiem diumenge passat, només sentim allò que
volem escoltar des dels nostres prejudicis.
Tampoc hem de creure amb subtileses, i camuflar l’explicació amb
expressions com aquestes: «Pot ser que Déu no castigui aquí a la terra, però sí
en l'altra vida». O, «Déu ens castiga, però per amor, per la nostra salvació».
O, encara, «Déu només castiga als dolents». Tampoc serveix creure que «mereixem
el càstig de Déu, però Jesús, el Crist, ens ha redimit amb la seva mort».
És clar que estem constantment en mans de Déu, però la seva
acció no té res a veure amb les causes segones. L'acció de Déu no interfereix
l'acció de les causes físiques.
La traducció
de les paraules de Jesús «si no us
convertiu, tots acabareu igual» (Lc 13,3) no és del tot correcta. El verb grec metanohte,
no significa càstig, necessariament, sinó recomanació: «si no canvieu de
mentalitat, si no veieu la realitat des d'una altra perspectiva...».
Jesús no nega que «els sacrificats per Pilats» (Lc 13,1) no fossin
pecadors, sinó que ens fa reconèixer que tots ho som. I que hem de prendre
consciència de que hem de canviar de rumb, el camí que portem ens duu a
l'abisme.
Si sóc jo el que vaig caminant cap a l'abisme, només jo puc
canviar de rumb i evitar el desastre. Cadascú és responsable de les seves
accions o omissions i s'ha d'esforçar per encertar en el que fa o deixa de fer.
La paràbola de la figuera llança molta llum sobre el
tema. Recordem que la figuera era un dels símbols del poble
d'Israel. El número tres és símbol de plenitud. És com si digués: Déu
et dóna tot el temps del món i a més hi afegeix un any. (cf Lc 13,7-8) Però
per molta paciència que tingui Déu, el temps per donar fruit és
limitat. Déu és amor total, do incondicional, però no pot suplir el que he
de fer jo, que sóc únic i, irrepetible. Tinc una tasca assignada; si
no la duc a terme, aquesta tasca es quedarà sense realitzar i la culpa només serà
meva.
No ha de venir ningú a premiar o castigar-me. El complir la
tasca serà el premi, no complir el càstig. La tasca de l'ésser humà no és
fer coses sinó fer-se, és a dir, prendre consciència del seu veritable ser i
viure aquesta realitat al màxim.
Selecció i redacció: Salvador Sol
