ALGÚ TRUCA A LA PORTA

L’amic Jaume Rosal i Mas, va deixar un comentari a l’escrit Blowing in the wind del 14 d’octubre, que deia: «aquesta cançó, quans records,,,». Certament. Aquesta cançó la va publicar Bob Dylan en el seu àlbum d’estudi The Freewhwwlin’Bob Dylan el 1963. Aleshores l’Església Catòlica estava ocupada en els debats del Concili Ecumènic, el que quedaria a la història com a Vaticà II. Un cconcili que, contra tot pronòstic va ser anunciat per Joan XXIII el 25 de gener de 1959, i que, en la inspiració d’aquest papa havia de ser una renovació teològica i d’estructures, una «primavera» eclesial.
A la segona meitat de la dècada dels seixanta les esglésies (almenys les de Catalunya), s’omplien de joves i noies que acompanyats de guitarres cantaven cançons tradicionals afroamericana i de cantautors compromesos. Amb la cançó del Dylan, també es cantaven: «Deu-me la fe dels meus pares», «Cal que néixin flors a cada instant» (d’en Lluís Llach) i el famós Kumbaya (vine aquí) My Lord... que havia enregistrat la cantant nord-americana Joan Baez el 1962, i que, en la versió catalana de Joan Boix deia: «Kumbaià, Déu meu, Kumbaià (3 vegades). Déu meu, Kumbaià» I, es repetia: «Algú està pregant, Kumbaià...» i, «Algú està sofrint...»; «Algú està morint...»; «Algú està malalt...»; «Algú està afamat...»; «Algú està angoixat...»; «Algú està exiliat...». També es cantava aquella del Jesuita Aimé Duval, «Algú truca a la porta». Eren conçpns que interpel·laven a la consciència del que les cantava.

Eren cançons que substituïen aquelles, una mica cursis, escrites per Verdaguer, de Valls... i musicades per Rodoreda, Millet... Eren temps de xiruques i capelina, d’excursions a la muntanya i reivindicacions al carrer... El Concili Vaticà II, havia obert les finestres i a l’Església entraven nous aires de «primavera» però que com la meteorològica va ser de durada breu. Alguns monsenyors de rigidesa excessiva van considerar perniciós que les guitarres i cançons del carrer entressin a formar de les celebracions litúrgiques. Però ara resulta que, aquells joves i noies (i pocs més), són els que, amb cabells blancs, i alguns fins i tot amb bastó, encara senten la necessitat d’apropar-nos a la celebració eucarística, malgrat tot.
Aquella Església que s’apropava als «signes dels temps», que rehabilitava teòlegs i volia dialogar amb la societat i la ciència, aviat va ser frenada. Amb l’embranzida de Joan XXIII i el Concili havia esclatat «una primavera que naixia de la difícil renúncia a maneres de fer i de pensar que potser ens havien fet viure, de la inconfessable adopció de llenguatges nous que exigien una ràpida adaptació, de l’exigent conversió a una nova manera de llegir la vocació del cristià en el món». (Jean Marie R. Tillard. Nosaltres som els darrers cristians?. Qüestions de vida cristiana nº 190, pp. 9-10).
Tanmateix l’Església va girant com la roda del temps. Si Joan XXIII va dur la primavera en que tot rebrota, Pau VI va dur la tardor en la que s’apaguen els dies i la naturalesa atura el seu vigor. Joan Pau II i Benet XVI, com ha escrit Víctor Codina, ens han portat un dur «hivern eclesial». (Blog de Cristianisme i Justícia, 11 octubre 2013)
Però Jesús va dir: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». (Mt 28, 20). El procés d’instauració del Regne no s’atura, i els qui l’han de seguir fent possible són els cristians, formant església. Ara tenim un papa que dóna senyals inequívoques de canvi. El papa Francesc sembla caminar sobre els passos del «papa bo», i no para de repetir que «l’Església ha de ser pobre i pels pobres», perquè «la pobresa està en el cor de l’evangeli». Ell mateix explica que el cardenal George Basil Hume, que seia al seu costat en el conclau, en ser elegit papa el va abraçar i li va dir: «No te olvides de los pobres». Un papa que demana «que els ministres de l’Església siguin pastors, no clergues de despatx [...] que no facin de la confessió una tortura sinó un instrument de misericòrdia», que «siguin acollidors dels qui estan en situació irregular», I que «no siguin narcisistes: La cort és la lepra del papat».
El papa Francesc no ha deixat de ser Jorge Mario Bergoglio. Un argentí que demana als fidels: «Rezen por mi». Que parla obertament de la «idolatria del diner»; que no vol papa mòbil: «és un mur, ni que sigui de vidre, que el separa de la gent», a la que ell va a veure, no va a que el vegin.

Salvador Sol

DRETS HUMANS Vrs. DRETS D’ESTATUS

La República Francesa. el segle XVIII, va prendre el compromís d'establir: Llibertat, Igualtat. i Fraternitat, per a tothom. Són, com se sap, els principis de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, de 1789, encara que no es va establir fins la Segona República, el 27 de febrer de 1848. A la Constitució Francesa de 1958, Secció 2 encara es mantenen vigents aquests principis. Però de fet no són declaracions massa noves, en quan a concepte. Ja. antigament existia la Llei d’Or, que recomanava: «Tracta els altres con tu voldries que et tractessin». Sobre aquella Declaracoó, González Faus va escriure: «...alguns dels pronòstics entusiastes que els il·lustrats del s.XVIII oferien amb tota seguretat pel s.XX: era el paradís dels homes plenament realitzats, racionals i lliures». Però no ha estat així.
Tot i que el 10 de desembre de 1948, a l’Assemblea General de les Nacions Unides es va signar la Declaració Universal de Drets Humans, i els governants del països dits democràtics es comprometien a respectar l’Art.1 en el que es diu: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres», avui constatem que ha quedat en paper mullat a la majoria de països signants.
El sociòleg polonès Zygmunt Bauman, escrivia, a finals del s.XX, sobre els «reptes de l’educació en la modernitat líquida» (el que alguns en diuen postmodernitat, caracteritzada per una cultura light), en la que, com afirma González Faus «es passa del subjecta a l’individualisme del desig», confonent la felicitat amb sexe i consumisme. 
Vivim en una cultura hedonista en la que els grans conceptes: amor (solidaritat), moral (respecta) i ètica (legalitat), que havien caracteritzar la modernitat ja no estan de moda. En paraules de X. Melloni: «hem crescut entre les ruïnes d’antigues creences [...]. Som fills del fragment», d’uns valors que s’han fet miques per a donar pas a la mediocritat, al pensament «dèbil».
Només cal seguir les series pròpies de TV3 per adonar-se del model de societat que presenten. Si anem als polítics del món, cal preguntar-se: què estant fent per pal·liar els desastres de l’Huracà Matthew sobre Haití, tenint en compta el poc que han fet, malgrat les promeses, per a reconstruir les destroces que els va causar el terratrèmol del 2010; i què fan per aturar la guerra de Síria (que fa cinc anys que dura) i amb els refugiats i emmigrants... I que dir de la doble moral dels nostres polítics que decreten un salari mínim, que saben que és insuficient, i ells s’assignen salaris que poden arribar a ser deu vegades més alt...
Per tant, el que s’ha escrit en el paper no es duu a la pràctica. I si no hi ha igualtat, si no es respecten els drets de les persones, de totes les persones, no es pot parlar d'igualtat. El president de Síria Baixar al-Àssad no es deu considerar ser igual en dignitat als seus conciutadans quan els condemna a morir sota les bombes. Ni es deuen considerar iguals en dignitat els ministres que signen deportacions pels que busquen seguretat en un altre país jugant-se la vida.
Si no hi ha igualtat no és possible la fraternitat i molt menys la llibertat. Trontollen, per tant, els principis que van inspirar la Revolució Francesa i que la resta de països representats a les Nacions Unides van assumir com a propis.
Cal destacar que en un moment en que es va trencar amb la religió es van conservar, no obstant, aquests principis d’humanisme seguint el què molts segles abans havia proclamat Jesús de Natzaret: «el criat no és més important que el seu amo» (Jn 13,16) I, «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres» (Jn 13 34) 
¿Perquè serà que ni la societat laica ni les religions monoteistes no hagin estat capaces de seguir uns principis tant elementals?. 

Salvador Sol

L’ENERGIA «CRÍSTICA» DE L’UNIVERS.

Déu no està únicament en cada persona sinó que abasta tot l'univers. La genialitat de sant Agustí va intuir el que segles més tard sembla que s’està demostrant científicament. En un escrit a un filòsof pagà (Epístola 102) li comenta: «Això que ara rep el nom de religió cristiana existia anteriorment, i no era absent en l’origen del gènere humà, fins que Crist es va fer carn; fou llavors quan la veritable religió, que ja existia, es va començar a dir cristiana». També l’evangelista Joan va deixar escrit aquesta afirmació teològica: «Al principi existia el Verb». No hi ha dubta que aquest «principi» fa referència al temps que encara no era temps, i per això, Teilhard de Chardin pot escriure: «el Crist [ja preexistent] va prendre forma en Jesús» i Leonardo Boff ho tradueix dient: «L’encarnació s’ha d’entendre com la cristal·lització del crístic».

L’encarnació, per a Boff, «és un procés en curs [...], emergeix en la història del món fins a verbificar l’univers sencer i introduir-lo en el Regne de la Trinitat». Serà «Llavors [que] arribarà la fi, quan ell destituirà tota mena de potència, d'autoritat i de poder i posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè Crist ha de regnar fins que Déu haurà posat tots els enemics sota els seus peus» (1 Co 15,24-25) «I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots». (1 Co 15,28) 

En un documentat article, el teòleg Boff explica que la ciència investiga «sobre les partícules subatòmiques –més de cent– i les energies primordials», i que en elles s’arriba a percebre que totes van al que es denomina «vuit quàntic», on hi ha la plenitud de totes les potencialitats; d’on han sorgit tots els éssers i l’univers. El que per alguns és la «font originària dels éssers», o «l’abisme que és l’aliment de tot». Va ser Teilhard de Cherdin qui va veure clara la «gestació de Crist en el cosmos» i això ajuda a «reconciliar la fe cristiana amb l’evolució [darwiniana] ampliada a un nou concepte cosmològic». L’il·lustre paleontòleg va distingir els elements «crístics» del que amb el temps ha esdevingut «cristià». El crístic «és una dada objectiva dins del procés de l’evolució. Una energia còsmica que conté en embrió tots els esdeveniments de la història. Potser l'apòstol Pau si referia en escriure sobre «el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles». (Rm 1,20) Tanmateix, pel fet d’estar dins d’aquesta energia còsmica, un dia va poder irrompre la figura de Jesús de Natzaret, (l’Epifania que vol dir manifestació) per a qui «Déu ha creat per a ell totes les coses» (Col 1,16) 

També la resurrecció té un caràcter còsmic i no només humà, perquè: «els qui viuen en Crist [han mort a la carn], són una creació nova» (2 Co 5,17) I, a més, «Perquè l’univers espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament» (Rm 8,19)

Escriu Leonardo Boff que un dels millors cosmòlegs, Brian Swimme, dóna el nom de «inefable i misteriós» a tot aquest procés evolutiu. Atributs -diu-, que curiosament, coincideixen amb els que les religions atribueixen a la «Realitat Última» amb els noms de: Tao, Jahvè, Alá, Olorum, Déu… De forma que «Si aquest vuit gràvid d’energia no es Déu, és la seva millor metàfora i representació».

La conclusió científica és que «vivim dins d’un gran oceà d’energia que va més enllà de la nostra comprensió». Una energia que en alliberar-se «genera les cultures, les religions i el propi cristianisme; també les figures de Jesús, Moisès i Buda..., i tots nosaltres. Tot ha estat gestat dins d’aquest procés cosmogènic». 

Si això és així, «fins que no s’esgoti del tot la transformació es repetirà la divina Paraula [sobre tot l’univers]: hoc est corpus meum, això és el meu cos» (Pierre Teilhard de Chardin. Missa còsmica).

Saklvador Sol

Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.

El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: -Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames.

Abraham li respongué: Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí.

El ric va insistir: Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments.

Abraham li respongué: Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin.

El ric insistí encara: No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran.

Abraham li digué: Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti. (Lu 16,19-31)

CREURE I CONFIAR

Un capellà amic, ja traspassat, em va fer –cito de memòria- aquesta confessió: Crec perquè confio, confio perquè crec. Això que sembla un joc de paraules amaga una profunda meditació i un bany de realisme. I, a la vegada, deixa clara una actitud contrària a aquell que deia: Jo ja crec que Jesús ha dit que tornarà triomfant el darrer dia, però ja veuràs com no ve!

I és que, creure en allò que ens diuen, o llegim o sentim dir... és un exercici mental que ens compromet molt poc, o a guaira bé res. Tot depèn de la confiança que dipositem en la persona o mitjà d’on hàgim rebut la dita, de la seriositat i fiabilitat de qui ens ha dit o comunicat allò que farà o esdevindrà. En última instància, es tracte d’una qüestió de confiança del receptor en l’emissor, i sobretot, que es tracti de quelcom que ens pugui afectar personalment o com a membres de la societat en que vivim.

La confiança, llegim a Viquipèdia, «és un sentiment cap a les altres persones, que indica la creença que compliran els acords, tàcits o explícits, en què es basa la relació o que seran capaces de fer una tasca concreta». La creença, per la seva part, és un acte de fe que ens implica d’alguna manera. Si creiem que Jesús és el Fill de Déu, vol dir en primer lloc que creiem en Déu i en l’Encarnació que ens revela el pla de salvació. Aquí és on es planteja aquella mena de sil·logisme: crec perquè Déu m’inspira confiança. Una confiança que no es basa en res tangible, demostrable, sinó en la creença de que Déu existeix i compleix les seves «promeses».    .  

Jesús mereix confiança perquè va segellar les seves dites i fets lliurant-se a la mort per fidelitat en sí mateix i al Pare. Això mateix havia fet Sòcrates en acceptar la mort abans de retractar-se de les seves ensenyances. La nostra fe en Jesús deriva del fet de la seva mort i  resurrecció: «I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida també és la vostra fe» (1Co 14.14). Per tant, els cristians, tenim raons objectives per tenir confiança en el Déu que compleix les promeses, ressuscitant Jesús, i aquest, retrobant-se amb els apòstols i deixebles. La presència del ressuscitat havia d’impactar-los amb tant de realisme que en van sacrificar la seva pròpia vida per a donar-ne testimoni.

Creure en el Déu de Jesús és, per tant, fer confiança a Jesús. Pere va comprendre que Jesús tenia «paraules de vida eterna» (Jn 6,68) en un món on només hi havia falses promeses i egoisme. Els apòstols i deixebles van creure en comprovar que en Jesús es complien les profecies i les seves pròpies paraules: «el Fill de l’home ha de patir molt» (Mt 17,12); «i ha de ser tingut per no res» (Mc 9,12) I, un judici severíssim i injust el va dur a la mort: «Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-nos a Déu» (1Pe 3.18)

Creure és confiar. Ho tenia clar Charles de Foucauld, quan va escriure l’oració de l’abandó: «Poso la meva vida en les teves mans [...] amb tot l’amor del meu cor [...] per mi estimar-te és donar-me, entregar-me a les Teves mans sense mesura, amb confiança infinita». 

El meu amic capellà sabia que fer confiança és tenir fe, i la fe és una virtut teologal; en tant que virtut, es tracte d’una qualitat moral positiva; en tant que teologal, és camí de salvació: creure que Déu és per sobre de totes les coses i que la nostra vida va orientada a Ell.
Salvador Sol

Tot i els esforços del papa Francesc, l’Església s’ensorra

Hi ha dues òptiques per analitzar l’Església: la institucional i la del poble fidel. La meva preocupació és amb relació a l’Església institucional en la seva globalitat i diversitat de confessions, també la catòlica, que no fa tants anys encara proclamava que fora de l’Església catòlica no hi havia salvació! Aquesta arrogància de la seva jerarquia fou l’origen de la divisió i, a hores d’ara, és encara l’entrebanc més notable per a una reunificació, molt desitjada pels fidels, però poc o gens volguda per determinats membres de la Cúria Vaticana. De les diverses confessions cristianes -catòlics, luterans, anglicans, ortodoxos, episcopalians, etc.-, en general, la confessió que menys ha evolucionat i sintonitzat amb el sensus fidei del Concili Vaticà II és justament la catòlica.
Són diversos els motius d’aquesta manca d’evolució però entre els més destacats cal esmentar 1) els quasi 40 anys de dos pontificats retrògrades (Wojtyla i Ratzinger), que a més d’arraconar la doctrina del Vaticà II ens van voler fer retrocedir a la de Trento I 2) l’estructura faraònica que encara manté el Vaticà i el poder nefast no només de la Cúria, sinó de tot el col·legi cardenalici, esdevinguts obsolets i contradictoris amb el que haurien de testimoniar.
En front d’aquesta vergonyant realitat, són cada cop més les veus de totes les confessions de l’Església que des de fa anys reclamen, amb bons arguments científics, que una altra Església és possible, que ho és si els cristians, tots, ens impliquem en aquest propòsit, malgrat la més que segura oposició de clergues, bisbes i cardenals beneficiaris de l’statu quo. Ells són els grans responsables de la banalització del missatge de Jesús de Natzaret, interpretant esbiaixadament el més essencial i fent-nos arribar la versió teista que els ha interessat, amb l’excusa que només ells tenen la potestat, per revelació divina, d’interpretar els textos sagrats.
Ens cal un nou paradigma eclesial, per això és urgent un canvi de mentalitat i de tarannà dels ja esmentats responsables eclesials. S’han acabat aquells temps en què la ignorància dels fidels els permetia justificar les seves actituds i absurdes argumentacions. És per això que una Església la moralitat de la qual s’hagi vist implicada i esquitxada en tants afers de la nostra història, mai podrà oferir el lideratge moral al món mentre no faci un canvi copernicà en la seva forma de fer i expressar-se segons els temps actuals. En sintonia amb això, el bisbe episcopalià Spong afirma: «Tots els sers humans som imatge de Déu i hem de ser respectats per ser la persona que cadascú som. Per tant, cap definició de cap persona basada en la raça, l’ètnia, el gènere o l’orientació sexual, ni cap creença basada en paraules desenvolupades en qualsevol religió pot utilitzar-se com a fonament de rebuig ni de discriminació».
En aquest context, el bisbe Spong es pregunta: «Com és possible que l’Església Cristiana segueixi creient que l’homosexualitat és una forma de vida que un elegeix, com a conseqüència d’una malaltia mental o per la depravació moral, i que encara ho segueixi afirmant explícitament o implícita, molts anys després que aquests conceptes fossin rebutjats i arraconats pel saber mèdic i científic?» I afirma, «El manament de Jesús d’estimar el proïsme com a un mateix sembla no haver estat escoltat per l’Església. La paràbola del bon samarità, que suggereix que hom ha d’estimar ’objecte de les seves pors i dels seus perjudicis més profunds, ha estat ignorada».
Davant d’una realitat força endèmica de l’Església, Spong ens ofereix una via més planera de donar contingut cristià a la nostra vida: «la promesa que Jesús ens fa, no consisteix a fer-nos religiosos, moralistes o autèntics creients; no consisteix a motivar-nos amb la culpa, ni amb la promesa del cel, ni amb la por a l’infern; consisteix, segons les paraules de l’evangelista Joan, a saber entendre el perquè ha vingut… perquè pugueu tenir vida i tenir-la en abundància».

 

Jaume Rocabert i Cabruja.

Publicat a la revista Recull de Blanes. Nº 2069 / Juliol 2016

JORNADES MUNDIALS DE JOVENTUT

Les eufòries col·lectives són elusives, s’esvaeixen a la mateixa velocitat en que són adquirides. En el comportament personal només perduren les conviccions i aquestes són difícils d’assolir i de incorporar-les a la manera de viure, com a norma.
Però, com diu José María Castillo, les conviccions són el motor de l'acció responsable. Convé recordar aquests axiomes mentre celebrem el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia que el papa Francesc va inaugurar el 8 de desembre de 2015, festivitat de la Immaculada Concepció. S’iniciava, un any sant dedicat a la contemplació i a la realització d’aquella activitat, que el diccionari defineix com: «profunda pietat o compassió que empeny a perdonar, a socórrer». I, a la vegada evoca l’atribut que Jesús va destacar en el seu alliçonament sobre Déu.
Al llarg d’aquest any s’organitzen peregrinacions a Roma, i també a santuaris recomanats, a l’objecta d’estimular el compromís personal i col·lectiu de viure la misericòrdia amb la màxima intensitat. Compromís que contribueixi a fer possible el desplegament de la pau i la justícia que condicionen de forma indispensable indispensable el regne de Déu.
Una d’aquestes peregrinacions, potser la més destacable, serà les «Jornades Mundials de la Joventut», que tindrà lloc a Cracòvia, del 21 al 26 de juliol.
Sembla que el papa Francesc segueix el costum dels papes anteriors de promoure grans concentracions amb el pretext de «revitalitzar la fe», com si aquesta es pogués transmetre en forma d’osmosi; una mena de contacte engrescador que amb l’ajut de l’Esperit pot transformar-se en l’assoliment de conviccions fermes. Es diu que els joves tornen d’aquestes Jornades «amb ganes de més; amb un impuls renovat». Almenys aquesta sembla ser la intenció dels organitzadors. Tanmateix, la misericòrdia, com s’ha dit, és l’acció d’evitar el patiment de l’altre, i això no s’instal·la a la vida de forma precipitada, s’aprèn a base de l’esforç continuat d’adonar-se que sovint el què un diu i fa no solament no alleugen el patiment de l’altre sinó que sovint el provoquen.
En aquestes Jornades s’inclou una visita a Auschwitz, el camp d’extermini polonès, paradigma de maldat de la condició humana. Un lloc on queda palès que, malgrat l’orgull que sentim els europeus de ser fills de la l”lustració com a paradigma de drets humans universals, es va perpetrar el pitjor de «la capacitat que té l'home de fer mal i fer patir», Sols recordar-ho fa venir «esgarrifança i por». I més ara que estem vivint un èxode impressionant de refugiats (65,3 milions de persones segons El Punt Avui - 29/06/16) que han d’abandonar la seva casa a causa de guerres i fam. Avui no tenim jueus morint a les cambres de gas, però tenim milers de persones (la meitat nens i nenes) morint (3770 el 2015) a les aigües del Mediterrani. El mar que paradoxalment va veure el naixement de la civilització occidental, avui s’ha convertit en fossar dels que busquen a la UE un lloc segur d’acolliment.
Hi ha 65,3 milions de refugiats, segons El Punt Avui (29/06/16) i els mandataris de la UE semblen insensibles a tant de patiment i es reuneixen no per acordar accions d’acolliment sinó per a fixar una nova data per a reunir-se, sense presa. Ells tenen bona salut i estan ben alimentats. Entretant, una bona part dels joves del món es reuniran a Cracòvia i prendran consciència de la desorientació del món actual. I se’ls parlarà de drets humans i sobretot de misericòrdia. Alguns d’aquests joves seran els dirigents mundials d’aquí a uns anys i cal que prenguin consciència de les paraules de santa Teresa: «obras son amores y no buenas razones». Les bones paraules, inclús els bons pensament, no valen per a res si no van acompanyades d’acció. Com deia Vicent Ferrer, «La bona acció és l’acte espiritual més profund que pot fer l’home» i cal que es transformi en «l’acció dominant» de la vida.
Es clar que, assolir aquest nivell de conducta humana requereix hores i dies d’oració i meditació. No fóra bo que els joves es quedessin en les grans trobades ni en les grans tragèdies. La vida de misericòrdia cal exercir-la en les petites coses de cada dia. I això requereix molt de temps i unes conviccions arrelades sòlidament.

Salvador Sol          .