LA VERITAT US FARÀ LLIURES. (Jn 8,32)

El que no diu veritat queda atrapat en la seva pròpia mentida. No és lliure, per tant de reconèixer l’error i és incapaç d’esmenar-se en allò que diu i pensa. La mentida, pel mentider, no admet controvèrsia. Es fonamenta en el prejudici i es busquen cent mil excuses per defensar-la sense que altres arguments siguin acceptats. “Conèixer les bases més febles de les nostres conviccions més fortes exigeix una enorme enteresa moral. (S.Cardús, Una mica d’imaginació sociològica, La Vanguardia,15/08/13). Això és el que els passa a alguns tertulians de determinades cadenes de T.V. i emissores de ràdio, atrapats com estan en el seu partidisme. Partidisme que ocupa el lloc del prejudici. (S.Cardús, article citat). Els mentiders s’inventen (o es creuen) mentides, que utilitzen com arguments, per defensar les seves conviccions.

És el cas de la tertúlia de la cadena 13 (la de la CEE) d’ahir (13 d’agost). El moment que els vaig escoltar parlaven de la situació catalana, assegurant que la gent s’increpava pels carrers. Un d’ells, Maduenda, o Marhuenda, –director de La Razón- , es posava com exemple de català insultat quan ve a Barcelona. La manipulació dels fets la vaig trobar exagerada i barroera; la forma de ridiculitzar les persones i institucions partidàries de la independència em van semblar faltades de respecta i fruit d’una falta d’anàlisi de les causes impropi de persones que es manifesten a través d’un mitjà tant potent.

Salvador Cardús, en l’article esmentat, cita la proposta de Carl W.Mills  en defensa d’una “imaginació sociològica” com a qualitat necessària per comprendre un món divers, obert i incert. És el menys que s’hauria de demanar a tots aquells que viuen (doncs que ja s’ha convertit en una professió) d’emetre el seu pensament a través dels mitjans de comunicació.

Els responsables de seleccionar els col·laboradors ho haurien de saber i tenir en compta. No es edificant que la “cadena dels bisbes”  permeti comentaris que distorsionin la veritat dels fets. A Catalunya només hi ha conflictes, més aviat confrontació d’idees, entre polítics, no pas en la gent. El que hi ha és que un percentatge de la població creu tenir dret a ser consultat i vol decidir el seu futur, en termes estrictament democràtics. I, és igualment injust que un suposat 50% de persones que volen seguir sent espanyols hagin d’acceptar viure en una Catalunya independent, a que un altre 50% ho hagin de fer sotmesos a l’Estat espanyol. Per tant, s’imposa una regla de joc democràtica. Els independentistes no són dimonis amb cua. Cal conèixer i respectar els drets de les persones i no és de rebut que des de fora es critiqui allò que, de manera ordenada, organitzen els partidaris del canvi.

L’anhel d’una Catalunya independent és un fet recurrent al llarg dels segles amb la mateixa insistència en que des dels governs de Madrid s’han fet mans i mànigues per intervenir-la. Potser ha arribat el moment històric de deixar que “la qüestió catalana” es dirimeixi sense prejudicis ni mentides. Per fer possible que això sigui així, l’Església hauria d’aportar una actitud de respecta cap a les dues parts sense prendre partit. No es tracte d’una guerra de bons contra dolents, sinó de persones adultes que volen decidir democràticament el seu futur. Els nostres bisbes juguen a favor o en contra de la llibertat dels pobles?.    

Salvador Sol 
(vegis Joan Pau II. El dret de les nacions, punt 5è del Discurs a les Nacions Unides ,5/10/1995)   

UNA RENOVACIÓ QUE NO POT ESPERAR

Per primera vegada en la història de l’Església ha estat elegit un papa jesuïta que, a més, ha pres la decisió d’anomenar-se Francesc, en honor a Francesc d’Assis, un nom que implica pobresa, humilitat i senzillesa. Tant és així, que el teòleg més clarivident i incisiu de les darreres dècades, Hans Küng, es pregunta si el papa Bergoglio és prou conscient del que significa haver escollit un nom tant extraordinàriament comprometedor. El temps ens dirà si el papa haurà estat conseqüent amb el nom de Francesc i amb el que porta associat de compromís amb els pobres. En qualsevol cas és important que els seus gestos, hagin despertat esperança en una gran part dels creients cristians, especialment en els moments actuals que la credibilitat de l’Església catòlica, del papa i la seva jerarquia no inspiraven confiança, com a conseqüència de la idolàtrica pompositat papal, la corruptela del la cúria vaticana i la imatge obscurantista i carca manifestada darrerament.

 

No és cap apreciació gratuïta, afirmar que la Cúria Vaticana és, en molts casos, el contrapoder a l’autoritat (si més no, l’autoritat moral) del papa. És un òrgan molt poderós, que històricament, s’ha oposat i s’oposa a qualsevol intent de modernització i d’adequació de l’Església als signes dels temps i a una més estricta fidelitat al missatge evangèlic. La seva gestió opaca i obstruccionista, sembla però, no tenir límits. És cert que quasi sempre ha estat afavorida per determinats papes (alguns de ben recents), però –en qualsevol cas- la Cúria ha estat, és i serà el gran obstacle per la renovació de l’Església, per la seva democratització, per la seva transparència i pel seu progressiu apropament als pobres i, molt especialment, al testimoniatge de Jesús de Natzaret.

 

El papa Francesc, per tant, li caldrà molta habilitat, molta ma esquerra i molta paciència per aconseguir, el que fins ara no sembla que hagi aconseguit cap dels seus predecessors que hagin volgut introduir determinades reformes, excepció feta del papa Roncalli (1958-1963), que no obstant no va aconseguir veure finalitzar el Concili, ni l’aplicació de la doctrina esperançadora que proclamaven les seves primeres grans Constitucions. L’anunci del Concili no va ser ben acceptat per la cúria i els cardenals; molts d’ells, li van fer passar un autèntic calvari, oposant-se frontalment al projecte del papa. Ves a saber fins a quin punt aquella dura oposició, el neguit i l’angoixa que a ben segur devia afectar al bon papa Joan XXIII, van poder desgastar-lo físicament, tenint en compte la seva avançada edat?

 

Cal recordar, que la renúncia del papa Ratzinger fou, en bona mesura, motivada, per la mala gestió dels responsables financers vaticans i pel blanqueig de capitals, com també pels casos de pederàstia entre els alts càrrecs de la jerarquia catòlica. Com afirmava Karl Marx, el poder corromp, malgrat que aquell estigui en mans d’alts dignataris de l’Església. Si bé els temps han canviat i, avui la critica no comporta la foguera pels qui l’exercim, l’Església encara és una Institució arcaica que cal modernitzar i renovar urgentment. Després de trenta cinc anys de pontificats molt conservadors i d’haver retrocedit als temps del Concili Vaticà I (1870), el papa Bergoglio haurà d’intentar aplicar, no només la doctrina del Vaticà II (en certa mesura ja desfasada), sinó promoure una gran obertura i un nou aggiornamento de l’Església; la total i igualitària participació de tots els seus membres; eliminar la casta cardenalícia i el poder de la cúria; aplicar la col·legialitat dels bisbes propugnada pel Concili, sense, però, que interfereixin com ara fan o intenten fer, en les polítiques dels poders civils; caldrà també que el celibat dels clergues, sigui lliure i opcional, com també caldrà que en el si de la comunitat cristiana, desaparegui per sempre la discriminació per raó de sexe. L’home i la dona són iguals davant de Déu i ho han de ser en el si de l’Església.

 

Girona, 31 de maig del 2013                                     JAUME ROCABERT i CABRUJA

ENRIQUE BENAVENT.- NOU BISBE DE TORTOSA

En un escrit anterior (vegis més avall), deia que per la seva condició de bisbe imposat, «Ara, doncs, li correspon fer-se digne de la missió que l’Església li ha confiat, posant-se al servei del poble». Avui, 2 de juny, llegeixo a La Vanguardia unes declaracions del bisbe Enrique en les que diu: «Vull fer-me meva la cultura de Tortosa». Això està bé, sobretot si al darrera de les paraules hi ha la voluntat de fer-ho.

En el mateix diari, i el mateix dia, l’hitoriador Albert Manent escriu: «La diòcesi de Tortosa ha tingut set bisbes des de finals del segle XIX fins avui, però només un ha estat català» Es tracta de Lluís Martínez Sistach. Els altres (quatre valencians, un basc i un menorquí) es van mostrar bel·ligerants amb la llengua catalana, que en part va trencar Ricard Maria Carles, consagrat bisbe d’aquella diòcesi el 3 d’agost de 1969 (sense ànim de treure-li mèrit, cal tenir present que el Concili Vaticà II –finalitzat el 8 de desembre de 1965- havia reconegut les llengües pròpies de cada comunitat per a les celebracions litúrgiques i la pastoral).

La diòcesi de Tortosa inclou alguna parròquia que geogràficament pertany a la Comunitat Valenciana, però això no pot ser argument perquè no es pugui parlat català sense complexes. Sembla que el nou bisbe parla valencià (que alguns el consideren català del nord), i a Tortosa es parla un català sui generis. Uns i altres, però, son maneres de parlar un mateix idioma, i per tant, no hi ha d’haver problemes de comprensió atribuïble a la llengua. Seguint el què ens va ensenyar Joan Oliver -Pere Quart- «Doncs que parla català, escoltem què diu». El nou bisbe diu: imitant el papa Francesc «hem de passar de la paraula als gestos». Sí, hi ha gestos eloqüents; els del papa Francesc ho son. Però després dels gestos venen les obres; Així doncs, pels seus fruits els coneixereu. (Mt 7,20). Deixarà que els seus capellans actuïn segons els seus carismes? Participarà i fomentarà les trobades dels cristians de base? Quan tingui un conflicte aplicarà la justícia del Dret Canònic o l’antiga Regla d’Or recollida en l’evangeli? (cf. Mt 7,12) Serà, realment, el bisbe de tots?

No tinc cap dret a opinar avant la letre de les decisions que prengui ni d’allò que faci el nou bisbe. Només manifesto el que m'agradaria que fos l’actitud dels bisbes en relació a l’home/dona moderns. Començant pel llenguatge. L’analogia del pastor i les ovelles, que tant repeteix el bisbe Enrique, aplicada avui, ja no té el mateix sentit que en el temps de Jesús. La fe se sustenta amb conviccions, no en el seguiment d’unes pautes, ni en la obediència cega a un suposat superior; en qüestions de fe no hi ha més superior que Crist. 

Senyor bisbe, cal actualitzar conceptes; «Perquè la lletra mata, però l’esperit dóna vida» (2Co 3,6)» I, Déu és esperit. «Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat» (Jn 4,24). Els fidels d’avui no som ovelles, no “tenim llana al clatell”. La gent de la diòcesi de Tortosa, no es diferent de la resta. Els cristians del segle XXI pensem i actuem des de la nostra llibertat de consciència, i només escoltem aquella paraula que ens mou a la veritat.

Salvador Sol

QUÈ EN FA L'ESGLÉSIA DE LA VEU DEL POBLE?

L’Associació Cristianisme al segle XXI, va llençar una enquesta (setembre 200 – gener 2001) que preguntava: «quina és la manera com creieu que hauríem d’exercir responsablement els fidels a escollir els seus pastors». Aquesta pregunta l’havia formulat Josep Maria Gasch, en la seva ponència en el Congrés de 1999 de la pròpia Associació sobre: Cristianisme, Església i Societat al Segle XXI. Les respostes apuntaven a considerar que els bisbes havien de ser servidors de l’església que els tocava presidir.

Molts experts consideren que el Concili Vaticà II va deixar pendents moltes qüestions relacionades al funcionament de la màxima institució eclesial. En els Fets dels apòstols llegim que Maties fou elegit a sort (Ac 1,15-25) però no ens diuen els criteris emprats. Ramon Maria Nogués –llegim en la memòria que Joan Estruch va fer dels resultats de l’enquesta- proposava recuperar tres criteris: que el poble i el clergat siguin consultats, i que fossin electors; que s’evitessin les manipulacions d’autoritats eclesiàstiques i civils; i que es procurés que el bisbe fos del lloc on havia d’exercir l’episcopat. Així s’havia fet els primers temps del cristianisme, però avui funciona d’una altra manera. Segons el cànon 377 del Dret Canònic, són els bisbes d’una província eclesiàstica, o de les conferències episcopals, els qui han de presentar de comú acord i secretament una llista de preveres, o de religiosos, per enviar a la Seu Apostòlica. Com diu Joan Estruch, el cànon no deixa clar si la Seu Apostòlica no pot elegir-ne un que no estigui a la llista. Per altra banda, en el cas de Catalunya, no queda car si la Conferència Episcopal ha de ser la Tarraconense o l’Espanyola.

En els documents del Concili Vaticà II no es parla de l’elecció de bisbes, però sí deixa clar referint-se als laics, que: «D’acord amb els coneixements, competència i prestigi de què gaudeixen, tenen la llibertat, més encara, de vegades l’obligació i tot, de manifestar el seu parer sobre les coses que afecten al bé de l’Església» (Lumen gentium, 37). Doncs bé, Potser no tinc ni els coneixements, ni la competència ni el prestigi que es demana però sí la llibertat, i potser l’obligació de dir que em sembla malament que en l’elecció del nou bisbe de Tortosa no s’hagin tingut en compte cap dels criteris esmentats i una vegada més s’hagi designat a un valencià.

El fins ara bisbe auxiliar de València Enrique Benavente Vidal, entra com a bisbe en una seu on ni la gent ni la litúrgia tenen res a veure amb la valenciana. Sobretot amb la de València capital on un grup com Els Rectors del Dissabte, tenen dificultats per expressar-se en català (encara que oficialment en diguin valencià) en l’exercici del seu ministeri. En un article recent a La Vanguardia (12/05/13) Teresa Ciges donava a conèixer que Els Rectors del Dissabte és l’únic grup que respira aires de llibertat -representants de «l’església silenciada», de línea progressista i oberta- en una diòcesis en la que «la jerarquia ha adoptat posicions conservadores i integristes». Doncs bé, el bisbe Enrique no consta que hagi format part d’aquest grup desmarcant-se de la línia jeràrquica esmentada. És sorprenent que al papa Francesc li hagin “colat” aquests “gol”. Encara que segons diuen: de Roma ve el que a Roma va. I, aquí es veu l’ombra allargada del cardenal Carles -i del seu company de viatge Rouco- i la seva influència en la Seu Apostòlica. Devia tenir raó Benet XVI quan va dir que «el problema de l’Església no són els enemics de fora, sinó els de dins».

Sembla impossible que a Tortosa, una seu amb gairebé 140 parròquies, i una història que arrenca al segle IV, no es trobin sacerdots idonis per exercir aquest càrrec episcopal. Bé que en van trobar un (Romà Casanova) per enviar-lo a Vic. De fet, des que el cardenal Ricard Maria Carles (que és valencià) va ser bisbe de Tortosa (1969-1990), han ocupat aquesta seu: Lluís Martínez Sistach, (1991-1997) que era auxiliar de Carles quan aquests ocupà la diòcesi de Barcelona, després Xavier Salinas (1997-2012) i el nomenat recentment, tot dos valencians. Masses coincidències per no veure-hi  «manipulacions d’autoritats eclesiàstiques».    

En la carta adreçada als nous diocesans, Enrique Benavent expressa que vol exercir el seu ministeri apostòlic «amb amor sincer i amb paraules vertaderes». Que vol actuar «no com un dèspota que es considera a sí mateix l’amo del ramat», sinó «amb el desig que el meu ministeri faça present Crist, únic model del ramat». La carta està escrita en valencià (a Tortosa malgrat les variants dialèctiques s’escriu el català correctament), i tractar als futurs diocesans de ramat (obviant que estem al segle XXI i cal reciclar el llenguatge) segur que no haurà estat la millor manera d’adreçar-los una salutació agradable.

Esperem i desitgem, no obstant, que l’Esperit l’il·lumini!. I que no oblidi la seva condició d’imposat. Ara, doncs, li correspon fer-se digne de la missió que l’Església li ha confiat, posant-se al servei del poble: «En el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa» (Gaudium et spes). Els homes i dones de la diòcesi, i també el clergat, necessiten que el bisbe sigui un líder de la fe, no un destorb.  

Salvador Sol   

HI HA UNA ESGLÉSIA BEL·LIGERANT CONTRA CATALUNYA?

Reflexió arran de la lectura de la novel·la històrica L’últim abat

A la novel·la de Martí Gironell, L’últim abat, s’explica que l’abat del monestir San Benito de Valladolid (fundat el 1390 pel rei Joan I) pretén castellanitzar els monestirs benedictins catalans, a benefici de Felip II, i de la voluntat d’uniformització centralitzadora, "espanyolitzant", que ja regia en ple segle XVI.  Donem per bona, doncs, la locució que afirma que els reis i els governs de matriu castellana no han acceptat mai, al llarg dels segles, el tarannà obert dels catalans, ni les seves lleis. Cal recordar les guerres amb intent d’aniquilació: dels Segadors (1640), de Successió (1714), Civil (1936), i també del cop d’Estat de Primo de Ribera (1923), i la dictadura  franquista (1939), per citar només els fets més rellevants. En totes aquestes ensopegades, amb l'intent d’unificació forçada, l’Església -o una part molt significativa de la mateixa- hi ha tingut un paper de recolzament, sinó és que n’ha estat directament la instigadora.  

Des del Concili Vaticà II ha adquirit força la idea de que l’Església som tots els batejats. Però sovint, quan parlem de l’Església ens referim a aquells que es mouen en els complexos entreteixits del poder terrenal. Una informació recent, ens fa saber que s’especula amb la possibilitat de que el successor del bisbe de Barcelona. Martínez Sistach, sigui el cardenal Cañizares. Les fonts consideren que Roma podria tenir un home fort a la capital catalana com a contrapès a Rouco, que fa i desfà des de Madrid. Però la pregunta és pertinent: a qui beneficia que en l’elecció d’un bisbe no es tingui en compta la idiosincràsia dels catòlics diocesans? No hem quedat que l’església som tots els batejats?  A què obeeix doncs, aquesta politicaria? 

La ingerència per part de membres destacats de l’Església espanyola -però també catalana- sobre aquesta part territorialment insignificant de la península, ha estat constant al llarg dels segles, i no pas per interessos espirituals sinó polítics. Sobretot a partir dels reis catòlics. A tall d’exemple: per què en la llista de mèrits de Cañizares es destaca la seva amistat amb el senyor Lara? (El Pregó, nº 451).

Sense entrar en si aquest cardenal seria, o no, un bon bisbe per a Barcelona, la pregunta recorrent és, des de fa molts segles: L’Església jeràrquica universal és procliu o bel·ligerant amb Catalunya? Què podem pensar en llegir les declaracions, sorprenents, de dos bisbes catalans actuals: Xavier Novell, bisbe de Solsona: «No sóc catalanista, ni m'identifico amb l'Església progressista». (El Punt Avui, dissabte, 11/05/2013). Romà Casanova, bisbe de Vic (protegir del cardenal Carles): «L’Església catalana no existeix» (Vila Web 02/03/07).

La novel·la esmentada de Martí Gironell, sustenta la tesi de que la Congregación de la Observancia de Valladolid, tenia com objectiu aconseguir que abats de monestirs catalans, però d’obediència castellana, entressin a constituir el braç eclesiàstic de la Diputació del General. D’aquesta manera, un terç d’aquesta Institució –la que tenia tot el poder polític de Catalunya- seria favorable a les decisions polítiques de Felip II. El maquiavelisme d’aquest plantejament ja el trobem en Ferran II d’Aragó -dit el Catòlic- quan obliga que Montserrat aculli 14 monjos castellans (1493), i aquesta abadia quedi controlada per la Congregación vallisoletana, desvinculant-se de la Congregació Claustral Tarraconense. Congregació –la tarraconense- creada seguint indicacions del Concili IV del Laterà (1215), i per tant anterior a la de l’Observança. Cal reconèixer, però, que aquesta unió amb el monestir de Valladolid no va ser dolenta del tot; el monjo d’aquella observança García Jiménez de Cisneros (germà del Cardenal famós), convertit en abat de Montserrat (1499-1510) va donar un gran impuls a l'abadia montserratina. Però al costat negatiu tenim: la castellanització del culte, la utilització d’una llengua desconeguda per la majoria dels peregrins que visitaven l’abadia, i un canvi de sensibilitat nacional. Sembla poc important, però des d’aleshores ens ha quedat la pronunciació castellana del llatí -amb la (e) tancada-. No pas a Montserrat, que cuiden molt la llengua, però sí a la majoria d'esglésies entre clergues i fidels.  

La història ens diu que el papa Benet XII (1334-1342), ignorant –o no- l’existència de la Congregació Claustral Tarraconense, que cobria els monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. (cf. Gran Enciclopèdia Catalana), va decretar que la província eclesiàstica d’Espanya fos Valladolid, i que tots els monestirs s’adherissin a la Congregación de la Observancia, controlats pel monestir de San Benito, d’aquella ciutat castellana.

Decisions d’aquests tipus s’han repetit al llarg dels segles. Es tracta de l’afany d’imposar l’esperit i tarannà del Reino de Castilla contra les lleis i costums dels catalans. La història documenta que la seu de Tarragona (Hispània Citerior) es va erigir com a diòcesi en el segle I, i els arquebisbes tarragonins van ser considerats, durant segles, Hispaniarum Primas (Primat de les Espanyes). Doncs, per raons de capitalitat del Regne aquest títol va anar a parar a la seu de Toledo. Així són els fets. Quan el cardenal Isidre Gomà (que era català, i havia estat canonge de la seu tarragonina, i per tant havia fet la promesa de guardar fidelitat a aquesta seu), el van nomenar arquebisbe de Toledo (1933-1940) va exercir de cardenal Primado de España, oblidant-se de la història i de la promesa. 

En el context de la novel·la hi ha elements de rigurosa historicitat. El papa Juli II, nomenà a l’abat de San Benito de Valladolid, Alfonso de Toro, impulsor de la reforma benedictina, dita de la Observancia (13/11/1505) substituint la butlla del papa Innocenci VIII, que atorgava aquesta funció als bisbes de Córdoba i Segovia. I, també que des d’aleshores  el Monestir de San Benito de Valladolid, va fer els possibles per controlar tots els monestirs benedictins catalans.

La contribució de Martí Gironell, amb la seva novel·la històrica, recrea l’ambient en el que l’abat Frigola s’erigeix en líder per a defensar la independència dels monestirs adscrits a l’obediència de la Congregació Claustral Tarraconense. Es tracta d’una gran novel·la. D’una novel·la que enganxa. Potser els mètodes emprats per l’abat Ceballos, descrits en la novel·la no siguin rigorosament històrics, però en tot cas denuncia la fal·lera d’Espanya per tal d’envair institucions catalanes, amb un marcat tarannà diferent.

És obvi que Catalunya no ha trobat l’encaix adequat amb la resta d’Espanya. Qui va escriure aquell discurs en el que Joan Carles I assegurava que el castellà mai s’havia imposat a cap altre llengua, potser no coneixia que durant el mandat de l’avi del rei es van fer cremar els llibres escolars escrits en català, i que en el primer temps del franquisme, es van prohibir les publicacions en aquests idioma i parlar català a les escoles, als centres oficials i a les esglésies. Tot, una vegada més, amb l’aquiescència i el suport institucional de l’episcopat espanyol, encara que amb alguna excepció destacada; la del cardenal Vidal i Barraquer, i l’abat Escarré, entre d’altres.

Doncs bé. Ara que tornen a aixecar-se veus reclamant la independència de Catalunya, i molts clergues i alguna jerarquia del país proclamen el dret d’un poble a decidir el seu futur en la línia de la doctrina de la llibertat dels pobles proclamada per Joan Pau II, ens trobem que des de la Conferència Episcopal Española es proclamen les virtuts de la «sagrada unidad de la Patria».

En altre temps, els papes dirimien sobre qüestions de territorialitat, com per exemple en la distribució d’Amèrica (Roma locuta, causa finita). Però ja ha plogut molt, i avui els estats reclamen canvis. Seria bo que l’Església (que la jerarquia eclesiàstica) deixés que els pobles decideixin el seu futur, de forma lliura i democràtica. 

Salvador Sol

ELS NOSTRES GERMANS EN LA FE, DE VALÈNCIA

Massa sovint identifiquem l’Església amb la seva jerarquia sense creure’ns, de debò, que l’Església és el Poble de Déu, que es manifesta aquí i allà on l’Esperit inspira i hi ha uns homes / dones que l’escolten. Això és el què es posa de manifest en el Fòrum “Cristianisme i món d’avui” que els nostres germans en la fe, de València, celebren any rere any, i ja han arribat a la vint-i-cinquena edició, amb el que ha tingut lloc els dies 13 i 14 d’abril.     

«És un compromís -diuen els organitzadors- amb el Concili Vaticà II i el poble valencià». I, en un escrit que ens han enviat (i, es pot trobar a la xarxa), donen gràcies per la «quantitat de coses bones que el Fòrum ha reportat al llarg d’aquests 25 anys», tot i reconèixer alguns desencerts i defectes personals d’organització. Però això no és important. El que compta són els «centenars i centenars de valencians i valencianes, de tot el País, a mantenir-se fidels a les institucions renovadores del Concili Vaticà II, i viure la fe des dels seus paradigmes, malgrat aquests hivern eclesial propiciat pels dos pontificats anteriors». En edicions anteriors hem pogut constatar l’ambient de trobada joiosa que es palpa en el Fòrum, de germans que s’estimen i es retroben al cap d’un any. És una pena que la jerarquia (en aquests cas els bisbes de les diòcesis valencianes) no siguin sensibles a la fe que promou l’Esperit en aquestes trobades, i no els donin suport.   

Aquests cristians de valència expressen l’alegria de la seva fe pregant i cantant en català-valencià –cosa estranya en aquelles terres per imperatius episcopals- en eucaristies «participatives, igualitàries, solemnes i, alhora, senzilles i naturals».  Això demostra que les excuses per impedir que la llengua ancestral del poble pugui ser utilitzada, amb normalitat, en les celebracions litúrgiques habituals és una autèntica fal·làcia, per més que ho afirmin bisbes mitrats.

En l’escrit esmentat, també es fa referència a les reflexions teològiques que s’imparteixen –amb ponents de primer nivell-, en un intent de inculturar la fe al nostre temps, des de la llibertat personal, en les «realitats temporals en les que un es desenvolupa, cercant l’harmonia entre cultura, ciència. Art i fe». El Poble de Déu és plural, i només des de la llibertat de pensament –allò que el teòleg José María Castillo en diu las convicciones-  es pot ser lliure. I, Déu no ens ha creat perquè siguem gregaris, sinó perquè enriquim la Comunitat col·laborant i aportant els dons que l’Esperit ens dóna.

Els organitzadors del Fòrum volen deixar clar que la seva intenció no és pas la de crear una església paral·lela o “al marge” de l’Església de Jesús, el Crist, doncs que -segons diuen-, es mantén la comunió amb els bisbes de la província eclesiàstica malgrat que els criteris respecta l’oportunitat de celebrar el Fòrum no siguin del tot coincidents. Precisament, els assistents són gent que mantenen activitats en parròquies, comunitats de base i moviments apostòlics.

No, el que afirmen rotundament és que el Fòrum pretén és ser un «esdeveniment eclesial, però no eclesiàstic». Els organitzador són, en la seva majoria, laics. Persones (homes i dones) que pel baptisme van ser incorporades a l’Església, i participen -segons la doctrina de sant Pau- dels ministeris de Crist sacerdot, profeta i rei.  Ells han estat els que han aconseguit que el Fòrum arribés a les vint-i-cinc celebracions. Per això ho celebren –i, ho celebrem amb ells-, pel goig de sentir-se creatius a favor del Regne. Nosaltres –diuen-, «no som del “pensat i fet” ni del “meninfot”. Resta clar que les valencianes i valencians, si volem podem». Doncs que sigui per molts anys!

Salvador Sol

EL CORATGE D'UNA RENÚNCIA

Potser el seu alt nivell intel·lectual no li ha permès ser el papa que molts esperàvem -o creiem que corresponia-, per aquests anys d’inici del segle XXI. Parlo de Benet XVI, naturalment. La història el presentarà –segurament- com un papa de transició entre un Joan Pau II amb molta força i carisma –engrescador de masses- i un Francesc que inicialment té gestos que el fan proper i valent, trencant esquemes de protocol excessiu si es compara amb Jesús i Pere als quals serveix i representa respectivament.

Tornant a Benet XVI, circula per la xarxa un vídeo ja antic, de la tercera visita de Benet XVI a Alemanya (Berlín) el 22/09/11, en que uns bisbes i cardenals saluden efusivament al representant polític i neguen (encara que no tots) estrènyer la ma que el papa els ofereix.  En el vídeo no es concreta el motiu d’aquesta acció, però és la representació externa dels conflictes en que viu la nostra Església entre els progressistes -que volen canvis necessaris- i els conservadors que volen mantenir l’estatus de poder.          

Benet XVI ha decebut en algunes de les coses que ha fet, però sobretot en aquelles que no ha fet. Encara està en la ment de molts aquella cita sobre l’Islam feta el 12 de setembre de 2006 a la Universitat de Ratisbona -on Ratzinguer havia estat professor-, en que va repetir allò que havia dit Manouēl II Palaiologos, emperador bizantí (1391 to 1425): Mostra’m també allò que Mahoma a dut de nou i trobaràs solament coses malvades i inhumanes, com la seva directiva a difondre per mitjà de l’espasa la fe que ell predicava. Tot i estar en un entorn acadèmic la cita era absolutament inoportuna i no va agradar als alemanys i molt menys al musulmans.  Tampoc va semblar encertat haver fet retirar de la llista oficial de títols que acumula el papat el de Patriarca d’Occident (2006) que va provocar malestar a les esglésies ortodoxes. Tanmateix. la seva fal·lera per a introduir novament el llatí a la litúrgia i el ritus tridentí s’ha rebut com un intent de deixar enrere la reforma litúrgica introduïda pel concili Vaticà II.

El fet d’haver estat prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la fe, des del 25/11/81 i haver actuant com un inquisidor contra teòlegs rellevants no ha estat la millor condició per fer d’ell l'impulsor de les reformes d'estructura de l'Església que avui s'ens presenten com a més constantinianes que evangèliques.

En la línia de renovació necessària de l’estructura de l’Església catòlica, el jesuïta Víctor Codina, ha escrit una relació de qüestions pendents per tal de sintonitzar amb els signes dels temps. Allò que Joan XXIII en deia ajornamento. Qüestions pendents que cal que s’afronti amb valentia: Reforma del ministeri petri. Joan Pau II, va esbrossar el camí en la seva encíclica Ut unum sint. Revisar l’estructura jeràrquica: cardenals, nuncis (el mateix Estat del Vaticà). Donar una major participació dels laics en el nomenament del seus bisbes. Fer efectiva la col·legialitat episcopal (redimensionant l’àmbit). Millorar les relacions entre la Congregació de la fe i els teòlegs. Obrir-se a altres formes de ministeri (dones, homes casats).  Revisió del paper de la dóna. Promoció del laïcat (formació, ministeris...). Fer una profunda revisió de la doctrina oficial sobre control de natalitat i anticonceptius. Rellançament de l’ecumenisme. Donar pas al pluralisme de formes litúrgiques i Renovació del llenguatge eclesial (inculturar). Prendre seriosament la proposta de Juan XXIII de que l’Església certament universal, ha de ser sobretot l’Església del pobres. (cf. V.Codina, Quaderns CJ, nº 182, ps. 25-27).

Que ningú s’escandalitzi si dic que Benet XVI no ha estat efectiu en res de tot això. Però ha tingut el coratge d’adonar-se’n; de dir: jo no estic en condicions físiques per emprendre cap d’aquestes reformes urgents. I és un gest de sinceritat que l’honora i cal agrair. No té cap sentit que el cap de l’Església hagi de morir en el càrrec com s’ha fet durant tants de segles. Si està establert que un bisbe s’ha de jubilar com a dinamitzador en la fe d’una diòcesi als 75 anys, perquè no ho ha de poder fer el bisbe de Roma, que això sí que el fa vertaderament successor de l’apòstol Pere.

Ara ens toca esperar la dinàmica del papa Francesc. Cal dir que ha començar bé. És proper, cordial, auster. Ha dit als bisbes i cardenals que l’Església s’ha de significar en la pobresa. Ha deixat les estances vaticanes per anar a viure a una residència amb gent de la Cúria. No ha canviat la seva creu pectoral per la d’or que fins ara han dut els papes... Són gestos que apunten a un nou estil, menys ostentós, més evangèlics. Cal esperar, però el papa Francesc ens omple d’esperança.   

Salvador Sol