LA INJUSTÍCIA I LA POBRESA VAN CRIEXENT

Vist el silenci que la institució eclesial fa de la crisis, hem d'agrair al Fòrum Joan Alsina el seu manifest, que ens permetem reproduir en aquests blog, per entendre que el sofriment de la gent ha de ser la primera preocupació de l'Església, seguint les ensenyances del Mestre.

No podem callar.
1.-La crítica situació actual i les seves causes.

“He vist l’opressió del meu poble” (Èxode 3,7).

1.-Amb l’excusa de la sortida de la crisi, s’estan violant impunement drets humans bàsics, com són el dret al treball i a l’habitatge. Per aquest camí no es veu cap sortida de la crisi, en canvi es perden llocs de treball i es retallen drets laborals i socials, sindicals i salarials. L’atur, la falta de subsidis, la pobresa que va creixent són un atac a la dignitat de persones i famílies. La persona humana és tractada cada vegada més com una simple mercaderia.

2.-Els governs, en lloc d’actuar per posar fre a l’especulació econòmica, ignoren o reprimeixen la justa indignació dels que exigeixen treball i habitatge per a tothom.

3.-Són injustes i immorals les retallades de les prestacions socials, sobretot en sanitat i educació. Caldria pensar si no ho són també els polítics que les realitzen. S’han d’exigir responsabilitats penals per als professionals corruptes que tenen sous escandalosos, o que s’han adjudicat indemnitzacions milionàries o pensions vitalícies en deixar entitats financeres.

No veiem retallades proporcionades en els sous dels polítics, economistes, empresaris, esportistes d’èlit, ni en l’àmbit militar.

4.-Els governs miren cap a un altre costat. Només cal repassar els programes electorals per constatar que no es parla d’eradicar la pobresa. En canvi, augmenten els casos de corrupció i “la justícia, com els escurçons, només pica als que van descalços” (Òscar Romero).

5.-Tots els grups solidaris i ONG, que no han de substituir l’obligació d’actuar que tenen les institucions públiques, haurien de prendre consciència de la gravetat de la situació i buscar camins de resposta.

6.-Aquesta situació reclama compromisos ràpids i eficaços. Esperem de totes les esglésies i confessions religioses respostes contundents a la nova realitat. Totes inclouen en el seu missatge una atenció preferent per als pobres. Totes hauríem de posar en pràctica la denúncia profètica de la situació d’injustícia en que viuen molts germans nostres, com van fer, amb totes les conseqüències, Joan Alsina i Joaquim Vallmajó.

7.-No sentim la veu crítica de la jerarquia eclesiàstica, tan insistent en altres temes, davant la greu situació que vivim. Els creients en Jesús de Natzaret hem de repensar els nostres plantejaments en coherència amb el missatge de l’Evangeli: “Vaig tenir fam, i em donàreu menjar, ... Tot allò que fèieu a un d’aquests, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mateu 25,35ss). “Qui s’ha adonat de les injustícies causades per la mala distribució de les riqueses, captarà la protesta, silenciosa o violenta dels pobres. I la protesta dels pobres avui és la veu de Déu” (Hélder Càmara).

3.-Què es va fent i què cal fer.

“Jo us trauré dels treballs forçats i us alliberaré de l’esclavatge” (Èxode 6,6).

1.-Denunciem clarament el sistema pervers i lladre dels anomenats mercats i de l’economia especulativa, que els governs mantenen com a legal, quan de fet és totalment injusta, tirànica, cega i immoral, i s’hi amparen persones i entitats amb noms i cognoms.

2.-Demanem transparència en totes les institucions socials, polítiques, eclesiàstiques i en tots els àmbits de la vida pública i religiosa.

3.-Reafirmem que l’economia i la política han d’estar sempre al servei de les persones i de la societat i no al revés, com estem veient. Això és una constant en el pensament social de l’Església. Les necessitats p ersonals i socials són el centre de tot.

4.-Volem somoure la passivitat dels que més pateixen la greu situació de crisi; ser una veu crítica i veu dels qui no tenen veu. Motivar la militància obrera i sindical, sempre amb sentit crític.

5.-Donem suport i ens comprometem a col·laborar amb els grups que van fent xarxa de mentalització i d’acció: als moviments i grups solidaris, a les ONG, a Càritas, a Àkan, al Banc d’Aliments, a les cooperatives, als grups dels indignats que posen en qüestió aquest model de societat, etc. Fem costat a les persones i grups que lluiten pels valors de justícia i transformació social, que són valors que aprenem de la paraula i l’acció de Jesús i del seu Evangeli (JOC, HOAC, ACO, Capellans Obrers, etc.).

6.-Ens comprometem en les nostres comunitats a prioritzar i escoltar la veu dels empobrits i buscar camins d’acció eficaç per donar-hi resposta. Repensem l’ús dels nostres diners; no són nostres, cal compartir-los. Ens preguntem: fins a on podem guanyar, fins a on podem gastar, fins a on podem guardar? Volem posar en pràctica la cultura del compartir els béns. Ser solidari avui vol dir viure sòbriament per poder compartir el que som i el que tenim amb els més necessitats. Hem d’exercitar la “compassió” (que vol dir “patir amb els que pateixen”). No és just que nosaltres tinguem tant i altres tan poc. Ens hem d’igualar. Respondre a l’actual crisi ens farà més dignes, més lliures i més feliços.

7.-Quan hi ha tantes persones sense habitatge, cal replantejar l’ús dels béns eclesiàstics, habitatges i locals de l’Església. Seria testimonial que part del patrimoni d’objectes ostentosos de culte fossin utilitzats per pal·liar la situació de moltes famílies. Demanem més claredat en tots els àmbits de l’economia eclesiàstica, des del Vaticà al bisbat, parròquies, patronats,

fundacions, etc.

8.-Volem pensar globalment però actuar localment. Molta gent petita, en molts llocs petits faran coses petites que ajudaran a canviar el món. No ens equivocarem mai quan ens posem al costat dels qui més pateixen la crisi, en forma d’explotació, d’atur, de discriminació i d’anul·lació dels drets humans més essencials.

Fòrum Joan Alsina

Març de 2012

1.-Veiem la realitat: Els desnonaments, el sou que no arriba al final de mes, la manca de feina,els joves que han de sortir a l’estranger per poder treballar, la necessitat creixent del Bancd’Aliments, les cues a Càritas per poder subsistir, les persones buscant menjar en elscontenidors i dormint en caixers, altres que ho passen molt malament i que tenen vergonya dedemanar. Es prefereix suprimir uns llits dels hospitals que escons del Senat. Això sí, es fan grans retallades que faran encara més difícil crear treball per la manca de diner circulant.

2.-Són moltes ja les famílies que no tenen cap ingrés. La Conselleria de Treball ha manifestatque, en un breu termini, més del 70% dels que tenen subsidi d’atur es quedaran sense. Paral·lelament els beneficis de les grans empreses han augmentat un 20% i no es prenen mesures serioses contra el permanent frau fiscal. Sempre reben els més pobres.

3.-L’Estat Espanyol ha venut armament per valor de 1.128 milions d’euros, molt del qual destinat a països pobres en conflicte, en situacions de tensió i on es vulneren els Drets Humans.

4.-L’ajuda a la cooperació es desploma. La retallada real a les ONG de Catalunya està xifrada en un 55%, cosa que ha fet disminuir la convocatòria de programes de sensibilització i cooperació. Moltes ONG potser desapareixeran i els programes destinats a combatre la fam es veuran molt afectats. La crisi, l’especulació sobre els cereals i la falta d’ajudes faran créixer encara més la fam en el món.

5.-Estem patint una dictadura dels mercats especulatius. El que mana i disposa en el món no són ni els governs ni les institucions, elegits democràticament, sinó la tirania del sistema econòmic especulatiu, amb persones, grans bancs i empreses concretes, que monopolitzen

l’economia mundial.

6.-La ideologia i la imposició del neoliberalisme econòmic, que fomenta la cobdícia i el lucre d’unes minories, retalla i anul·la els drets més fonamentals de moltes persones i famílies condemnant-les a l’empobriment. “El sistema amb una mà roba i amb l’altra presta. Les seves víctimes com més paguen, més deuen; com més reben, menys tenen; com més venen, menys

cobren” (Eduardo Galeano).

7.-Sembla que tots siguem còmplices de la cada vegada més injusta situació actual, perquè no ens atrevim a denunciar clarament com s’ha arribat fins aquí i quins són els responsables.

8.-Davant d’aquesta realitat veiem entitats d’Església, com Càritas i altres, amb centenars de persones voluntàries, que fan costat a les víctimes de la crisi, però veiem també que una bona part de la jerarquia eclesiàstica segueix amb cerimònies ostentoses i anacròniques, utilitzant objectes rics i valuosos propis de museus, que contrasten amb la senzillesa i autenticitat de l’Evangeli de Jesús. Veiem que grans sectors de l’Església s’assemblen cada vegada menys al que havia somiat el Concili Vaticà II (estem ja als 50 anys d’aquella primavera del papa Joan XXIII), i que no s’apliquen els ensenyaments de les encícliques socials dels darrers papes.

2.-Denúncia i valoració des de l’Evangeli.

“He sentit el clam dels esclavitzats” (Èxode 6,5).

LLUITA CONTRA EL RACISME: DIA ASSENYALAT, TASCA QUOTIDIANA

Avui, 21 de març, és el Dia Internacional contra el racisme i la xenofòbia. Nacions Unides va escollir aquesta data per commemorar la lluita contra la discriminació racial en homenatge a les víctimes de la matança de Sharpeville, a Sud-Àfrica, el 1960. Hi van morir 69 persones negres a mans de la policia en una manifestació pacífica en què protestaven contra les lleis de l'apartheid.

A Catalunya, el racisme i la xenofòbia tenen altres rostres, però en els darrers anys hem vist proliferar manifestacions xenòfobes i de discriminació en un nou context de passivitat generalitzada que resulta força preocupant, tant per les pròpies manifestacions com pels efectes que aquestes poden tenir en la ciutadania.

Arguments polítics que vinculen immigració i delinqüència, presenten les persones immigrants com a simple receptores –o, fins i tot, "abusadores"— dels serveis públics, negant la seva condició d'actors socials, i justifiquen que en temps de crisi "no hi cabem tots" són expressions xenòfobes que, malgrat estar tipificades com a delicte al Codi Penal, es diuen i es repeteixin sense més conseqüència.

A aquest tipus de manifestacions cal afegir els tòpics i rumors que proliferen a l'entorn de la immigració i la categorització simplista que es fa de cadascun dels col·lectius, reduint-los a uns pocs trets que explicarien el seu comportament i les seves cultures. Per últim, però no menys important, en la pròpia llei d'estrangeria i en l'existència d'institucions com els CIE hi trobem mostres de racisme institucionalitzat.

Els efectes negatius d'aquestes pràctiques i manifestacions no es redueixen a les persones immigrants, sinó que s'estenen al conjunt de la ciutadania i posen en perill la convivència i la cohesió social.

Catalunya és una societat diversa. Això és una realitat i, com a societat receptora, tenim unes responsabilitats. En funció de com les exercim, crearem un tipus de societat o una altra. Cal que siguem actius en la creació d'una societat inclusiva i plural, que valori la diversitat com un aspecte positiu i la integri en totes les esferes de la vida pública i social. En coherència amb aquest enfocament, les argumentacions xenòfobes que cerquen la fractura social han de ser rebutjades i penalitzades.

Les entitats que ens dediquem a facilitar la integració i la convivència considerem que cal seguir treballant en la construcció d'un ‘nosaltres' que superi el ‘nosaltres i ells' que distingeix entre autòctons i immigrants; un ‘nosaltres' comú que integri les diversitats. Aquest és el millor antídot contra les retòriques d'exclusió i el risc la fractura social. La situació actual, de frenada en l'arribada de persones immigrants, fa que aquest sigui un moment idoni per centrar els nostres esforços en cercar un model de societat en què tots i totes ens hi sentim còmodes i partícips.

El Dia Internacional contra el racisme i la xenofòbia és una bona ocasió per posar sobre la taula la necessitat de reflexionar sobre aquests aspectes, la nostra responsabilitat i el futur que ens trobarem si seguim un camí o un altre. La tasca, però, és quotidiana.

Àgata Sol, antropòloga, diplomada en Treball Social

Publicat a: SOCIAL.cat

QUIN DÉU, QUINA RELIGIÓ?

Els capitalismes sense entranyes i sense escrúpols o, més concretament, les persones que mouen els fils de l'economia, de les finances, de la banca i de les grans empreses multinacionals, són els grans culpables de la misèria generada per l'actual crisi. Com depredadors famolencs de diners i poder, han aconseguit devorar el concepte tradicional del gran o petit empresari i del banquer de sempre, els quals actuen com aquell usurer que escanyava amb interessos desmesurats els que necessitaven aconseguir un miserable préstec. Aquest potent lobby internacional ha assolit el seu ambiciós objectiu: dominar a totes les institucions democràtiques dels països desenvolupats i amb economies emergents o, el que és el mateix, han engolit el que era el més creïble instrument de convivència dels pobles i dels Estats, la democràcia.

La trista resultant d'aquest esbojarrat canvi de paradigma, en el qual les polítiques neoliberals s'estan imposant a tot arreu, és que avui el rics són molt més rics i els pobres, molt més pobres; la distància entre uns i altres és la més gran dels últims trenta anys. Segons l'Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), la franja del 20% dels més rics i la del 20% dels més pobres s'ha triplicat, de manera que avui, la capacitat de benestar dels més rics ja és 92 vegades superior a la dels més pobres. Davant d'aquesta pobresa creixent i del sofriment que genera a molts milions d'homes i dones, joves i ancians que pateixen fam, d'infants que pateixen desnutrició per manca d'aliments i de milers de treballadors que perden el seu lloc de treball, la gent es pregunta què fan els polítics dels grans partits (els que tenen opcions de governar)? Dissortadament poca cosa més que fer el joc als nous poderosos del nostre temps. Molt trist, però encara ho és molt més si analitzem què diuen els responsables eclesials, la jerarquia catòlica. Més important, però, del que diuen o deixen de dir és: què fan?

En aquest apartat cal reconèixer que, normalment, els polítics o els homes de negocis no es presenten davant la societat esgrimint que són enviats de Déu i que el què ells diuen és la veritat inqüestionable, allò que els ciutadans hem de creure. Conseqüentment, la seva gestió ens permet creure'ls o votar-los, o no fer-ho, tot i la seva vinculació ideològica o material amb els causants de l'actual crisi financera. Aquest, però, no és el cas de la major part d'eclesiàstics, membres de la cúria vaticana, bisbes, cardenals i fins i tot el mateix Papa que, malgrat la seva tradicional sintonia amb els grans poders de cada temps i de la seva proximitat amb els rics, més que amb els pobres, es presenten davant del món com a representants de Déu a la Terra, oferint -malauradament- un testimoniatge contrari del que ens va oferir Jesús de Natzaret. Però encara pitjor que tot això, és que, ni en la situació d'extrema gravetat com la que provoca l'actual crisi, se'ls veu preocupant-se pels que pateixen fam, pels que han perdut el seu treball, l'habitatge o altres pertinences. Segueixen acumulant obres d'art, joies i tresors i en cap moment es desprenen de tot això per pal·liar el sofriment dels més necessitats.

La jerarquia eclesiàstica no ha entès que el més important del missatge evangèlic és la construcción del Regne de Déu (Mt 4,23), que no és altra cosa que construir una societat estructurada de manera justa i digna per a tothom. No l'indecent muntatge faraònic (veritable antítesi del que ens ensenya l'evangeli) que, des del segle IV, ens ha volgut vendre l'Església, on el reguitzell de bisbes i cardenals, com irresponsables idòlatres, lliuren al Papa la mateixa submissió que els súbdits oferien al Faraó. Qualsevol religió, la catòlica també, prioritza més l'obediència cega al papa o als bisbes que posar en pràctica allò que el missatge de Jesús ens demana: construir el Regne de justícia, d'amor i de solidaritat, el tan repetit "Regne de Déu". És precisament perquè la religió s'està manifestant incapaç de donar respostes als greus problemes que pateix la dona i l'home dels nostre temps, que cal que ens qüestionem en quin Déu i en quina religió creiem? En el Déu de l'amor, de la misericòrdia i de la justícia que predicava Jesús sí! En el Déu de la por, dels preceptes i dels càstigs, no! Pel que fa a la religió, convindrà que totes, però molt especialment la catòlica, es lliurin del fastigós i innecessari llast que mantenen perquè algun dia puguin tornar ser creïbles, com el cristianisme ho fou durant el primer mil·lenni.

Jaume Rocabert Cabruja
Publicat a: diaridegirona.cat - 28/01/12

LA POBRESA DE L'ESGLÉSIA, UNA QUIMERA?

S’ha parlat molt i se seguirà parlant d’una Església Catòlica que, pel que malauradament podem constatar en tot moment, sembla que no sigui capaç (o potser no vulgui) desenganxar-se de la seva estructura de poder autàrquic i faraònic, del tot impròpia per a una jerarquia que sovint s’omple la boca, desvergonyidament, per parlar-nos en nom de Déu.  dissortadament, però, cada dia que passa s’allunyen, no només de l’esperit de pobresa del missatge evangèlic sinó del que el mateix Jesús de Natzaret ens va manifestar en els seus tres anys de predicació per terres galilees. Tota una incongruent contradicció d’una Església institució, que malgrat els testimoniatges reeixits de molts dels seus seguidors, els seus màxims dirigents (papes, bisbes i cardenals), de manera majoritària, sempre han estat reticents als canvis, a la democratització o a l’apropament al missatge evangèlic. Justament a la tardor d’enguany commemorarem el cinquantè aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, amb el qual el papa Roncalli (l’estimat Joan XXIII) pretenia promoure una profunda renovació, l’aggiornamento, en la vida de l’Església. De moment, aquell intent ha esdevingut un fracàs total per l’obstinat immobilisme del papa Wojtyla i de l’actual, el papa Ratzinger. Tant el papa polonès com l’alemany, no només han enterrat la doctrina renovadora del Concili, sinó que han propiciat una mena de contrareforma, amb la intenció d’eludir que es pugui qüestionar l’infausta praxis de l’ostentació, de l’absolutisme o de l’apropament immoral amb els grans poders mundans.

El ben conegut i amic personal Pere Madrenys (durant algun temps director de RECVLL) feia arribar una reflexió als companys del Fòrum Joan Alsina, en la qual es preguntava: “Val la pena parlar de la pobresa de l’Església?”, de la qual, segons em comentava, va obtenir el silenci per resposta. En la reflexió fa una introducció en llatí de les paraules de l’apòstol Pere dirigides a un home invàlid que demanava caritat a les portes del temple: “Argentum et aurum non est mini. Quod a utem habeo hoc tibi do: Innomine Cristi Jesé surge et ambula” “De plata i d’or no en tinc. Però el que tinc, t’ho dono. En el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina” (Fets dels Apòstols 3, 6); per després, seguidament, fer esment a un reportatge publicat per la prestigiosa revista italiana Oggi, en relació a les reserves d’or que té el Vaticà. Segons la revista, el tresor del Vaticà és el segon més important del món, darrera dels EUA. En total, se li calcula un valor de 3.500 MEUR, els quals procedeixen de: A) De les declaracions de santedat en els processos de canonitzacions. B) De les benediccions papals que es venen en una oficina vaticana. C) De les audiències privades, les públiques (reis, caps d’Estat, ambaixadors, etc.) no es cobren, car sol haver-hi intercanvi d’obsequis valuosos, sovint peces d’or o metalls preciosos. D) De capitals invertits en entitats financeres o multinacionals. E) Del que paguen els bisbes quan fan la seva obligada visita Ad limina (segons sembla, el bisbe Camprodon en la seva darrera visita hi havia portat uns quatre milions de les antigues pessetes). Tot això al marge de les moltes peces d’or i argent que es guarden en les catedrals, en santuaris, esglésies parroquials o monestirs (calzes, custòdies creus, etc., exposades en vitrines ben reforçades), sense oblidar- nos de l’important tresor acumulat que s’exhibeix en el Museu Vaticà. El mateix Madrenys argumenta que, segons li havia comentat el malaurat Dr. Jaume Marquès i Casanoves, el Tapís de la Creació del Museu Capitular de la catedral gironina és d’un “valor incalculable”... (per  als erudits, és únic en el seu gènere i la peça més important de les de l’art tèxtil romànic que es conserven).

Per què serveixen totes aquests riqueses si ni tan sols els bisbes apliquen allò que Wojtyla els hi demanava en l’encíclica Sol·licitudo rei sociali? En l’esmentada encíclica, se’ls hi suggereix que venguin peces dels tresors en cas de tenir gent en extrema necessitat (l’única excepció la va promoure el bisbe d’Eivissa). Anteriorment, als anys seixanta, el bisbat de Saragossa havia venut joies del Pilar (dos cents milions de pessetes) per arranjar el teulat. La jerarquia, sembla que no és propícia a ajudar els pobres, tot al contrari. És reticent a despendre’s de tots aquests objectes, car és l’únic patrimoni que els queda, juntament amb la preuada estructura faraònica de l’Església de l’edat mitjana o medieval, que segueixen mantenint per fer ostentació d’una prepotència terrenal del tot contraria al que ens descriu al missatge evangèlic. Mentre al Vaticà no hi aterri un papa amb la visió que tenia Luciani, però més previngut que ell dels perills que assetgen als qui pretenen trencar un stato quo eclesial mil·lenari, la pobresa de l’Església serà només un desig dels veritables seguidors de Jesús.

Jaume Rocabert Cabruja

EN LA COMMEMORACIÓ DELS DRRETS HUMANS

El passat 10 d’aquest mes, es va commemorar el 63è aniversari de la Declaració Universal del Drets Humans, una Declaració que esdevingué com a conseqüència positiva de la més mortífera i sagnant de les guerres hagudes fins aleshores: la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Es tractava, per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de promoure una iniciativa que impulsés la defensa dels drets més bàsics de les persones, després de les grans atrocitats que aquella guerra havia comportat, especialment en els camps de concentració i d’extermini, o en la miserable utilització de la bomba atòmica que va aniquilar les ciutats japoneses de Hiroshima i Nagasaki. Aquell conflicte bèl·lic provocà la mort d’uns 60 milions de persones. La històrica Assemblea General que va proclamar i aprovar la Carta Magna dels Drets Humans, es va celebrar al Palau de Chaillot de Paris el 10 de desembre del 1948, tot i que fins el 1966 s’hi inclogueren un seguit de tractats bàsics els quals constitueixen la Carta Internacional de Drets Humans que després van ser sotmesos a votació el 1976 i es van convertir en llei internacional.

La feblesa anímica post bèl·lic dels Estats occidentals, va fer possible no només que els esmentats Drets Humans fossin notablement respectats, sinó que el que entenem per democràcia, tingués una aplicació força acceptable en la majoria d’Estats de l’Europa occidental fins a la dècada dels 70, no així en els de l’Europa de l’est ni tampoc a Espanya. Justament quan l’Estat espanyol s’incorpora a una incipient i tímida democràcia, és quan –dissortadament- el concepte de democràcia inicia una decadència (avui força preocupant), on els Drets Humans deixen de ser respectats pels mateixos Estats signants.

És en aquest context de degradació, no només contrastable al continent africà, a Àsia o a l’Amèrica llatina, on la vulneració dels drets més bàsics són una pràctica habitual, sinó també en el gresol de la cultura occidental, Europa, on aquella sensibilitat per la seva aplicació i per la democratització de la convivència entre govern i governats ha deixat de ser exemplar com a conseqüència de la cada cop més forta influència del capitalisme ferotge, dels especuladors sense escrúpols i del creixent menyspreu al parer de la ciutadania. Pels governs, que es mouen als dictats dels mercats financers i dels seus hàbils especuladors, la democràcia només s’utilitza perquè els ciutadans legitimin uns governs, sovint corruptes, que els preocupa poc les reclamacions ciutadanes i els seus drets bàsics. Ara ja no importa garantir l’estat del benestar o vulnerar els drets dels més febles: al treball, l’ensenyament o la sanitat. Ja no importa el diàleg, el respecte o l’ètica convivencial. Tampoc importa, a l’hora de governar, aplicar mesures fiscals justes i equitatives, per tal que els que tinguin més, aportin més a les arques de l’erari públic. Ara es vetlla més pels sectors neoliberals, els que mouen els fils de l’economia, i per això, se’ls afavoreix aplicant més impostos indirectes, aquells que perjudiquen més als pobres perquè paguen la mateixa quantitat que els rics, p. ex. l’impost sobre el valor afegit (IVA), els transports públics o les tasses universitàries, o aplicant més impostos a les rendes del treball que a les del capital.

Hi ha molts estats que en l’actualitat estan vulnerant de manera flagrant els drets més bàsics, cas de Síria, d’altres com l’Estat del Vaticà, que hauria d’haver estat el més gran impulsor de la Carta Magna, no només no l’ha signat, sinó que manté impertèrrita la seva estructura feudal (el Papa té la plenitud dels poders legislatiu, executiu i judicial), amb la qual s’oposa a drets reconeguts en la societat civil com el dret a la investigació, a la llibertat d’expressió, al lliure exercici de la sexualitat. Obliga als sacerdots a ser cèlibes i a renunciar al matrimoni, quan teològicament i històricament no hi ha una vinculació entre ser sacerdot i cèlibe. Les dones segueixen marginades i, òbviament, excloses del sacerdoci, de l’episcopat i dels llocs de responsabilitat eclesial amb l’absurd argument que Jesús era home.

D’on es dedueix que si aquells que més haurien de donar exemple, no el donen, als demés els hi és molt fàcil incomplir quelcom pel qual es varen comprometre...

Jaume Rocabert Cabruja

Publicat a; RECVLL, Desembre 2011-

HOMOSEXUALITAT, AVORTAMENT, LIBERALISME

Amb la lucidesa que el caracteritza el teòleg José Maria Castillo es qüestiona la coincidència ideològica entre persones de caràcter liberal i religiós en matèries com l’avortament, l’homosexualitat i el liberalisme. (Vegis el blog: Teología sin censura, 11 de gener de 2012) Per què s’ho qüestiona? Doncs perquè el cardenal Rouco Varela ens va exhortar a obeir les decisions del Govern, en haver guanyat les eleccions el PP, i a Iowa, els republicans, aspirants a la presidència dels EE.UU., van parlar negativament d’homosexualitat i avortament. Tots sabem que els republicans nord-americans i el govern del PP defensen la ideologia liberal.

El problema de l’Església catòlica, des de ja fa molts segles, és que les seves més altes jerarquies s’arrenglera sempre amb els postulats de la dreta, oblidant que el missatge de Jesús era exactament al revés.

Seguint el pensament de Castillo, les reserves que tenen els liberals i els “manaies” de l’Església són paradoxals: No, al sexe per plaer. En això ens volen comparar als animals que només s’aparellen per a la procreació. On queden els sentiments humans?. No, a l’actual llei de l’avortament. Que no pot confondre’s d’avortista, doncs que contempla casuístiques específiques. Amb això no vull pas dir que no necessiti, potser, alguna modificació, però una cosa és millorar-la i un altre posar-s’hi radicalment en contra. Es proclama «el dret a la vida». Es clar que sí! Però el dret a la vida digna. Perquè no hem sentit que el cardenal condemni els desnonaments d’aquelles famílies que queden al carrer perquè la crisi econòmica –a causa de polítiques liberals-, els ha deixat a l’atur. Però han dit alguna cosa dels sous milionaris que cobraven, i encara cobren, aquells que amb els seus productes de crèdit han deixat tanta gent a la misèria? Tampoc veiem que des de les més altes jerarquies de l’Església es denunciïn de forma contundent les polítiques econòmiques neo-liberals que ha creat aquest «mercat» que és la causa directa dels 30.000 nens que moren cada dia per falta d’aliments i medicació.  I, en contra de les guerres, n’han dit alguna cosa? No va ser el PP que va donar suport a la guerra de l’Iraq? Algú recorda que la Conferencia Episcopal Española, o el seu president, aixequés la veu per a denunciar-ho? Si estem a favor de la vida siguem conseqüents. El què passa és que es més fàcil atacar el dèbil: la dona que per diverses circumstàncies es veu obligada a avortar i l’home, o la dona, que emotivament se sent atreta, honestament, per un o una dels mateix sexe. Ara, amb els mercats, tant poderosos, qualsevol si posa. El Déu dels «mercats» no és el Déu de Jesús. Però l’evangelista Mateu no ho pot dir més clar:  «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner». (Mt 6,24) A l’ex-jesuita  José María Castillo, per denunciar aquestes coses el van expulsar de la càtedra.

Això que eufemísticament ara hom en diu «els mercats» ho està pervertint tot, perquè només serveixen al diner. Segur que alguns de bona fe es van creure fer un favor en oferir hipoteques fàcils, a retornar en molts anys. Però això només afavoria als promotors de pisos sense escrúpols.    

Castillo acaba l’article dient: «Jo em pregunto per què no parlen d’aquestes coses els que a tot hora no paren de treure a col·lació la maldat de l’avortament i l’homosexualitat, alhora que enalteixen sense pudor les excel·lències dels mercats». 

Salvador Sol

CREIEM EN UNA SOLA ESGLÉSIA?

En un fulletó que algú ha dipositat a la bústia de casa llegeixo: «En el credo actual diem: Crec en l’Esperit Sant … i en una sola Església... En els credos baptismals més antics es deia: Crec en l’Esperit Sant en l’Església; és a dir, en l’Esperit Sant que és present i actua en l’Església». Sembla que es tracat d’un resum del llibre Creer el credo, escrit per Josep Vives i editat per l’Edit. Sal Terrae, col. Alcance. Cal que la fe dels cristians es concreti en alguna institució, i manifestar que l’Esperit Sant actua en l’Església potser ens ajudaria si concretéssim en quina església creiem que actua. Perquè, malgrat els esforços que els divulgadors dels documents elaborats en el Concili Vaticà II, en els que s’afirma que l’església és «el poble de Déu» alguns, molts, encara confonen església amb jerarquia. I a més, creuen que només l’Església catòlica és la verdadera. (vegis José Ignacio Faus, Nueva evangelización, nueva iglesia. Edit. Sal Terrae Col, Aquí y ahora).

«L’Església –Vives recorda un altre definició del Concili- és signe efectiu (“sagrament”) del Regne de Déu en la terra: el lloc on aquest Regne es va realitzant i manifestant». Però altres creuen (creiem) que el Regne és més gran que l’Església, sobretot aquella que queda reduïda a l’església jeràrquica, i que l’Esperit Sant actua en tots els homes i dones del món, no solament en l’església catòlica. ¿Per què hem de creure que fora de l’església no hi ha salvació, quan veiem milers de persones abnegades, de diferents creences i fins i tot agnòstics que practiquen, d’una forma quasi heroica, la misericòrdia envers el pròxim?. No va dir Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). A moltes de les actuacions solidàries que es practiquen arreu, potser no hi ha l’Església promovent-les, però sí hi ha el “sagrament del germà”, com diu Leonardo Boff.

«El Regne de Déu és el Regne de les benaurances, en el que els pobres són benaurats, en tant que són acollits i estimats», llegim cap al final del fulletò esmentat. Exacte!

Quan l’Església catòlica (la jerarquia, amb algunes, poques, excepcions) doni mostres de senzillesa, sigui pobre amb els pobres, i entengui (entenguem tots els qui ens diem cristians) el capítol 23 de Mateu, serà aleshores que es podrà dir, en tot cas, que l’Església és la institució, en la que els seus membres accepten els impulsos de l’Esperit Sant, i amb tot i això, sense pretendre tenir-lo en exclusiva. Sabem que Jesús ens va demanar que ens estiméssim els uns als altres com ell ens va estimar; aquests és el manament del Regne. Però no sabem segur que volgués instituir una església --més enllà de les primeres comunitats cristianes que es mantenien unides per vincles de caritat--, i que aquesta arribés a adquirí poder temporal i pretensions de ser la única que rep l’Esperit Sant. El què sí sabem segur és el missatge de Jesús: Déu és un Pare bo que perdona i vol la salvació per a tothom. Ens cal entendre bé aquell passatge tant bonic conegut com el de la samaritana, en el que Jesús li diu: «Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat» (Jn 4, 23-24). Segur que hi ha molts que ho fan així i no estan en l'Església. Aleshores...?      

Salvador Sol