Marc ha unit dues dones en un mateix relat. Són imatges del poble i, per extensió, representen tota la humanitat.
Segons
l’evangelista, Israel anava de mal en pitjor, «perdent la vida». Fins al punt, de
considerar, que com la noia del relat, tothom donava per mort.
En
aquest context, Jesús es presenta com l’home savi, compassiu, font de salut i de
vida.
És
savi: conscient de la força de la fe que «surt» d’ell mateix: la força, que
considera que la mort no és més que un somni.
És
compassiu: sent que algú el «toca», i s’apropa a la dona «afligida», i es
preocupa de la «noia», perquè sigui alimentada.
Jesús
és font de salut i de vida: d’ell surt una força que duu vida.
Jesús
veu la malaltia i la mort, d’una manera nova. I això fa que la nostra ment el
percebi com «Fill de Déu», que intercedeix, des de fora, entre la Divinitat i nosaltres.
No
obstant, la «fe en Jesús», es pot expressar d’una altre manera: el Fons de
Jesús, és el nostre i és el de Déu –és el Fons de tot el que és Real--. Només
hi ha un Fons, una Unitat, tot el demés són aparences.
A Jesús l’hem de percebre com un de nosaltres, formant
part de la mateixa realitat. Tot i reconeixent que en Jesús, el Fons original i
originant que ens constitueix a tots, es
va manifestar de forma radiant i lluminosa, en ser capaç de no posar-hi cap
obstacle. Això és el que ens fa dir als cristians que en Jesús veiem Déu.
A Déu el veiem en tot, però d’una manera referencial.
En canvi, en la persona de Jesús el veiem nítidament, per la seva manera de
viure, pròpia de qui està unit, permanentment, a l’únic Fons que ens constitueix
a tots.
Viure «íntimament» amb Jesús ens fa canviar la manera
de pensar, ens situa en la transcendència. Ell i nosaltres no som dues
realitats diferents. I això fa que puguem veure la malaltia d’una manera
diferent.
Quan, com la dona del relat, sentim que la vida se’ns
escapa és quan ens sentim atrapats per la desesperació. Tanmateix, la dona es
troba amb Jesús i se li estronca l’hemorràgia. Això ens fa descobrir que darrera
l’aparença de malaltia incurable, hi ha Vida permanent.
La mort no és altre cosa que un somni: «la noia no és
morta, sinó que dorm». Els qui es troben identificats amb el seu ego se’n riuen.
És la ignorància de la nostra verdadera
identitat la que fa que ens sentir com objectes amenaçats. Perì si transcendim
l’estructura psicosomàtica del cos/ment, podem veure un altre horitzó, més
enllà de la mort.
La
mort no és més que el «pas» a una altre forma de vida, com ens diu Joan en el
quart evangeli.
La
mitologia grega ja agermanava la mort (Thànatos) amb el somni (Hypnos), de
manera que, mentre dormim, prenem com a real allò que somiem, i quan estem
desperts, prenen com a real allò que pensa la nostra ment. Tot plegat no és més
que un «somni». Els místics sufís,
consideren que: «Tots estem adormits. Només ens despertem, quan morim». Això Jesús també ho sabia.
*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 5,21-43), escrit per: Enrique Martínez Lozano
Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta
Selecció i redacció: Salvador Sol
Selecció i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada