Per: José Enrique Galarreta
Marc només relata (7) paràboles. Són poques si es comparen amb les (26) de
Mateu o amb les (21) de Lluc. De les set de Marc, només una no la repeteix ni
Mateu ni Lluc. És la primera que llegim a l’evangeli d’avui: «de nit i de dia,
la llavor germina i creix», (Mc 4,27). A la segona, ens
parla del gra de mostassa (Mc 4,31) Una parábola que
també citen Mateu (13) i Lluc (13) I, Marc conclou amb aquest final: Jesús «No
els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus
deixebles». (Mc
4,34)
Les paràboles ens mostren l’estil de comunicació de Jesús.
És un estil nou (les «paràboles» de l’Antic Testament no són com les de
Jesús. Aquelles són més aviat «al·legories», amb una excepció. La que el
profeta Natan va dirigir a David, acusant la seva perversa conducta en procurar
la mort del seu general Uries per a quedar-se amb Betsabé, la seva dona (II
Samuel 11, 27).
Jesús no fa teologia racional, ni de bon tros metafísica. Explica històries,
contes, que extreu de la vida real o inventats, per a que tothom els entengui.
Això pren sentit en l’exclamació de Jesús: «T'enalteixo,
Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això
que has amagat als savis i entesos». (Lc 10,21) Les paràboles són
això, exactament, revelació que entenen «els senzills». i que als savis i
intel·ligents se’ls escapen.
Potser sigui aquest un dels problemes de la nostra teologia engreïda, tan
metafísica, feta perquè només l’entenguin els intel·ligents i savis, i tant
allunyada de les paràboles.
Jesús explicava als seus, mentre menjava amb ells, què passava amb el «gra
sembrat».i la «mostassa». És una nova imatge de Déu, que actua des d’allò petit,
amagat, des de dins, sense fer soroll.
Els ulls de Jesús sabien llegir les coses. Tot li parlava de Déu i del Regne,
i per això podia parlar de Déu amb qualsevol cosa. Les paràboles de Jesús neixen
de la seva contemplació i ens donen una pista excel·lent per a la nostra pròpia
contemplació. No des de l’enteniment, sinó contemplant amb els ulls. Gaudint de
la bellesa del que es veu, descobrint a Déu en tot.
De nit, a Natzaret, Jesús ha sortit de casa i s’ha assegut a escoltar el murmuri
dels sembrats: Jesús sent com creixen, sent la força de la vida que fa que
creixin sense que ningí ho noti, mentre l’amo dorm.
Amb què comparem el Regne de Déu? Amb aquesta vida interior, aquesta acció
secreta, permanent i
silenciosa que, des de dins, fa que creixi la nostra fe, les nostres ganes de
servir al Regne. Déu, com la força vital, permanent, fidel, poderosa, discreta,
així és l’acció de Déu.
Jesús ho va deixar clar. A Déu se l’explica des de les coses petites, des
de les paràboles. Aquesta hauria de ser la manera amb que l’Església hauria d’evangelitzar.
*.- Comentari a l’evangeli (Mc 4,26´34)
Veure original: Evangelios y comentarios -
Fe Adulta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada