SOC JO. NO TINGUEU POR

Comentaris a l’evangeli del diumenge 13 d’agost (Mt. 14,2-33)

Jesús realitzà diversos miracles dels que els evangelistes donen compte. Avui Mateu ens situa en una escena posterior a la multiplicació dels pans «Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent»..(Mt 14,22) En els relats evangèlics és freqüent que Jesús es retirava a pregar, buscant la soledat. En aquest cas Jesús o puja a la muntanya. La muntanya, en la tradició bíblica, és un lloc adequat per l’encontre amb Déu. També en l’antic Orient la alçada tenia una connotació d’espiritualitat rellevant.

Per altra banda, tenim els deixebles sobre una barca, amb vent contrari, quan veuen Jesús caminant sobre les aigües. Els deixebles s’esglaien, però Jesús els diu: «Coratge, Soc jo, No tingueu por» (Mt 14 27). Superar les pors forma part de l’Escriptura, abans de que es manifesti allò que és sobrenatural. (Cf. Fray Miguel de Burgos Núñez).

Jesús va donar per manament: «Estimeu-vos els uns als altres», però no va ser l’únic, també va dir i ens diu: «No tingueu por». Un creient no pot viure angoixat, sense esperança. Jesús no ha vingut a treure’ns dels problemes, sinó a dir-nos que sigui quina sigui la nostra situació, sempre el tindrem al costat,

Sovint, en el nostre caminar per la vida ens trobem amb forces que ens frenen, que ens impedeixen viure la nostra vida amb la pau al cor.

Cal adonar-se que és Jesús mateix qui demana que els deixebles pugin a la barca i afrontin el temporal. També a nosaltres ens envia enmig de la tempesta del món, vol que siguem «llevat enmig de la pasta».

Jesús no els va deixar sols en aquella barca. Però, i nosaltres, confiem en el Senyor!.

Mentre vulguem trobar Déu asseguts, tranquils,, com qui mira la televisió, mai no descobrirem la seva presència real en la nostra vida  (Cf. Lluís Armengol i Bernils, sj. Pregària.cat).

Aquella tarda el Senyor Jesús havia realitzat un signe sorprenent multiplicant els cinc pans i els dos peixos. Això havia encès entusiasmes messiànics en la multitud fins l’extrem de voler-lo fer rei (veure Jn 6,14-15).

En efecte, podem suposar que davant l’aldarull suscitat el Senyor amb el pes de la seva  utoritat obligués (enagkrasen) al seus apòstols a separar-se de la multitud i marxar amb la barca cap a l’altre riba.

Jesús s’acomiada de la gent i l’evangelista utilitza el verb grec (apolysas) que no necessariament pot donar a entendre que ho fa de bones maneres. Més aviat dóna a entendre que ho fa de manera forçosa. A Jesús no li agraden els excessos messiànics ni que el proclamin rei (veure Mt 16,23)

Retirat a la muntanya Jesús, fa oració; la seva vida és oració permanent en  la mesura que està fent la voluntat del Pare. La seva vida s’esmerça en una oració incessant, un acte de lloança al Pare, en la mesura en que no busca sinó realitzar la tasca encomanada complint fidelment els seus designis reconciliadors (ver Jn 4,32).

En la concepció jueva de l’època les aigües eren considerades signes de mort.  Doncs és sopbre les aigües, després d’una nit de tempesta, on Jesús demostra el seu domini sobre els elements, el que significa l’afirmació de la seva divinitat, i diu als seus deixebles: No tingueu por!. (Blog: Evangelio del domingo)

Selecció i redacció: Salvador Sol