«QUI ÉS JESÚS AL SEGLE XXI?»

Comentaris a l’evangeli del diumenge 20 d’agost (Mt. 15,21-28)

«Jesús, avui,  ens segueix fent aquesta pregunta, que va fer als seus apòstols: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”».

La pregunta pot ser «més personal i intransferible»: Qui és Jesús per a mi?. Per què «no podem respondre pel què diu la gent o per allò que m’han ensenyat. Se’m demana què és allò que jo crec realment».
«Qui és Jesús,  per a mi? Únicament és un personatge admirable que va viure fa dos mil anys? O és de veritat [...] aquell que m’impulsa a aixecar-me quan em sento fracassat i desanimat; aquell que em retorna l’esperança després de cada decepció; aquell que em dóna la certesa que estimar és la millor manera de passar per la vida» (Cf. Lluís Armengol, sj. El pa de la paraula. Ed. Claret)

...

Mateu situa l’escena d’aquest evangeli «fora del territori de Palestina a Cesarea de Filip [...], per a donar a entendre que Jesús s’obra als gentils, per què el que l’evangelista dóna com a respostes a la pregunta de Jesús «cap jueu normal les acceptaria». 

«Cal tenir en compta, abans que tot, que els evangeli van ser escrits molt després de la mort de Jesús, i per tant, no transcriuen el què va dir, ni el què va fer, sinó allò que els primers cristians pensaven sobre ell [...]. Qui va ser realment aquell home?».

A la primera pregunta la gent respon «des de la perspectiva de l’AT: un gran profeta».  Però Jesús no vol obvietats, i als seus deixebles el fa la pregunta més compromesa: «I vosaltres qui dieu que soc?». Pere pren la paraula: «tú ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16,16). Un jueu podia acceptar que «un ser humà fos Ungit» però no «Fill de Déu» que vol dir engendrat. Aquesta concepció filial la van introduir les comunitats de cultura grega. No pas els cristiano-jueus.

Els jueus de l’AT només emplenaven l’apel·latiu «fill de Déu, en termes de proximitat» tractant-se «del rei, dels àngels i fins i tot del poble jueu en el seu conjunt», però mai de forma tant concreta com ho expressà Pere. Per això Jesús el beneeix amb aquestes paraules: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!». (Mt 16,17) – (Cf. Fray Marcos. Fe adulta)  

...

«Ni la carn ni la sang». Així es llegia en l’evangeli de Mateu, abans de modificar-lo per qüestions d’adaptar-ho al llenguatge d’avui. «En el context evangèlic, carn i sang vol dir l’home caduc, poca cosa, incapaç de conèixer el misteri de Déu, si aquest no els hi revela». «Ni la carn ni la sang. Ni el llinatge ni la cultura. Ni la família ni l’ambient». «La fe [ès un do]  exclusiu de Déu». 

«La fe ve de Déu. Directa. I cadascú l’accepta o la refusa. És la nostra oportunitat. I la nostra opció [...]. El do de Déu és allà, independent, interpel·lador en la seva oferta personal. Esperant la resposta, el sí o el no lliure, compromès i comprometedor de cadascú». (Cf. Josep M. Aragonès. La claror de la mirada de Déu. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.32)

...

Avui s’obre, «la darrera etapa del ministeri públic de Jesús i [la litúrgia] ens prepara a l'esdeveniment suprem de la seva mort i resurrecció».

Jesús se’n va de la terra i ens interroga. Un exegeta formularia la pregunta de Jesús sobre el grau de fe que incorporem en la nostra vida. Com ens deixem  fecundar per la fe?

Fa uns diumenges llegíem que Jesús renya a Pere que s’enfonsa quan vol caminar sobre les aigües. «Home de poca fe! –li diu-. Per què has dubtat?» (Mt 14,31). «Avui, la reconvenció es canvia en elogi: “Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs” (Mt 16,17). Sortós de Pere perquè ha obert el seu cor a la revelació divina i ha reconegut en Jesucrist el Fill de Déu Salvador». (Cf. Mn. Joaquim Meseguer. Evangeli.net)

Selecció i redacció: Salvador Sol