AQUEST ÉS EL MEU FILL ESTIMAT, ESCOLTEU-LO

Comentaris a l’evangeli de la Transfiguració (Mt 17,1-9)

«La Transfiguració esdevé després del primer anunci de la mort de Jesús» (Mt 16,21). «Es tracte d’un fet que trasbalsa la mentalitat dels tres deixebles que l’acompanyen. [...] acomodats a la ideologia dominant de la  època. Esperaven un rei gloriós» i Jesús els ha parlat de patiment i de creu.

Però ara, «Jesús apareix gloriós en el punt més alt de la muntanya [...], fa que superin el trauma de la Creu i descobreixin en Jesús el veritable Messies. [Descobreixen que] Jesús ha vingut a realitzar les profecies i que la Creu és el camí per a la Glòria. No hi ha altre camí».

En el llenguatge simbòlic dels evangelis, «el Tabor simbolitza la glòria de Jesús. La muntanya evoca el Sinaí, on Déu donà la Llei al seu poble. Elies i Moisès representen l’Antic Testament, la llei i els profetes». (Cf. Orden de los Carmelites, Nuestra Senñora del Monte Carmelo).

No hi ha paraules per explicar una experiència amorosa, però «L’enamorat/da en surt resplendent [...] i per explicar-se fa servir un llenguatge estrany [que pretén] aproximar el que ha viscut en contacte amb l’amor de la seva vida. Ningú l’acaba d’entendre, i fins hi ha gent que el pren per ingenu. Com reduir a paraules una sacsejada tant impactant?»

L’evangeli de «La transfiguració de Jesús [...] no és el reportatge científic d’un miracle lluminós, sinó una descripció vibrant d’uns instants d’èxtasis espiritual que [Pere, Jaume i Joan] van compartir [amb] Jesús, que  combina sempre moments de “plana” (de contacte amb la realitat) amb els moments de “muntanya” (d’experiència de Déu, de comunió lluminosa)».

Jesús «vol ensenyar [als deixebles], de fet vol (ensenyar-nos!) [que entre ell], Moisès i Elies [...], hi ha una relació personal d’amor.

Però «Construir tres cabanes és encaixonar (literalment) Jesús, la Llei (Moisès) i els Profetes (Elies) en un lloc sagrat desvinculat de la realitat diària, en una religió deslligada de les necessitats de la humanitat, oblidant-la. És la temptació de viure un cristianisme devocional i espiritual, però gens compromès [...]. Però Déu va per una altra banda, ens vol peregrins, amb llibertat interior per no aferrar-nos, sinó per seguir a Jesús tothora []perquè, com diu] la veu del cel, “aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut, escolteu-lo”. (Cf. Joan Morera, sj. Pregaria.cat)

Veient el Cos de Crit en estat gloriós, els deixebles experimenten una anticipació de la benaurança celestial.

L’aparició de «Moisès i Elies com a testimonis de l’Antiga Aliança [...] i el núvol lluminós [que] els cobrí amb la seva ombra, com a signe de la presència de Déu que està per sobre tot... [...], En sentir [la seva veu] els deixebles esglaiats caigueren a terra espantats. Jesús s’acostà a ells [...]: Aixequeu-vos, (els diu) no tingueu por».

«També nosaltres tenim por, no ens deixem estimar per Jesús, no ens abandonem a les seves mans perquè ens falta confiança. Si escoltem a Jesús en el silenci, ens adonarem que a través d’Ell, Déu ens estima, ens perdona i ens acull». (Cf. Delegació Diocesana de l’Apostolat Seglar)

Una lectura crítica d’aquesta part de l’evangeli ens duu a «pensar que no és una posada en escena de Jesús; no és el seu estil ni encaixa amb la manera de presentares davant dels seus deixebles. Per tant, hem d’entendre que no és la crònica d’un succés».

Algunes hipòtesis: «El relat està teixit amb els elements simbòlics, aportats per les nombroses teofanies que es narren en l’AT. No hi ha res d’original; ni tant sols la veu de Déu es capaç de aportar quelcom nou, doncs que repeteix exactament allò que va dir en el baptisme». Es tracte, per tant «d’expressar la presència divina en Jesús, amb un llenguatge que tothom podia reconèixer». El que és «important [d’aquest relat] és el que vol comunicar, no pas els elements que utilitza per a fer-ho».

Estem doncs, davant d’un relat d’experiència pasqual, que ja trobem en l’evangeli de Marc i reprodueix el de Lluc. Els apòstols «s’adonaren de qui era realment Jesús després de la seva mort [i que tot el que aleshores] descobrien, era ja present en Ell quan caminava amb ells pels camins de Palestina [...]. D’acord amb els exegetes, aquesta transfiguració col·locada en la vida terrena de Jesús vol aportar l’evidència de la seva condició divina». (Cf. Fray Marcos. Fe adulta)

Selecció i redacció: Salvador Sol