VIVE EN TU FAMILIA, LA GRANDEZA DE SER PLENAMENTE HUMANO*

Algunes reflexions sobre la família, extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

La litúrgia avui ens proposa la família de Natzaret com a punt de reflexió. No sabem quasi res d’aquesta família, però tenint en compta el refrany «de tal palo tal astilla», hauríem de suposar que va ser una família ideal. Però compta, que la família d’aleshores no s’assemblava en res a la nostra.

Sense tenir present els estudis sociològics de la família d’aquell temps, serà impossible entendre res de l’ambient en que es desenvolupa la infància de Jesús. El model de família del temps de Jesús, era el patriarcal.

Quan l’evangeli ens diu que Josep va rebre Maria a casa seva, vol dir que Maria va deixar de ser membre de la seva família per entrar a formar part de la de Josep. Tindrien les seves intimitats però vivimt dins del clan familiar.

El relat de la pèrdua del Nen a Jerusalem és impensable en una família de tres. Però guanya versemblança si tenim en compta que és tot el clan el que ha fet la peregrinació i tornen a casa tots junts. Passa el mateix quan l’evangeli ens explica que la mare i els germans volien tornar Jesús a casa, perquè considerant que s’havia trastocat, perjudicava el bon nom de tot el clan.

Lluc vol deixar clar, des de l’inici del seu evangeli, que Jesús va estar vivint plenament en les tradicions jueves. Que la seva persona i el seu missatge no són realitats que cauen del cel.

Per tant, l’exemplaritat de la família de Natzaret l’hem de buscar allà on és realment, fugint de tota idealització que no ens porta enlloc.

El més important no és el model de família, sinó els valors humans que desenvolupem sigui quin sigui el model en que vivim.

Jesús va predicar el que va viure. Si va poder predicar l’amor, és a dir, el lliurament, el servei, la sol·licitud per l’altre, és perquè primer ho va viure a casa.

Les institucions són instruments al servei sempre de la persona humana. No són, per si mateixes, ni santes ni sagrades.

Fer que les institucions siguin útils costa un esforç. Però si ens ajuden a créixer en el nostre verdader ser, l’esforç val la pena.

La família segueix essent el marc privilegiat per el desenvolupament de la persona humana, però no només els primers anys de vida, sinó que han de ser el camp d’entrenament en totes les etapes de la vida.

L’ésser humà només pot créixer en humanitat a través de les seves relacions amb els altres. La família és el marc insubstituïble per aquestes relacions profundament humanes.

Els lligams de sang o d’amor natural haurien de ser punt de recolzament per tal d’aprendre a sortir de nosaltres mateixos i anar als altres amb la nostra capacitat de lliurament i servei.

En l’evangeli no hi ha cap model especial de família. Amb l’evangeli a la ma hem de intentar donar resposta als problemes que planteja el model familiar d’avui. Perquè, segons les estadístiques, un 50% de matrimonis se separen?

Dues raons que porten a la separació:

a) L’estructura nuclear de la família. Avui, a les famílies constituïdes per tres o quatre membres, els falta el suport que tenien les famílies d’abans, en les que convivien persones d’edats diferents i podien ajudar a solucionar conflictes derivats de l’ego d’algun d’ells.

b) La longevitat d’aquesta relació.. Avui és normal arribar als seixanta anys de convivència. Per tant és més fàcil que en algun moment es presentin dificultats insuperables.

Jesús no va criticar ni proposar cap model de família. El que ell va predicar no feia referència a les institucions, sinó a les actituds que havien de tenir els éssers humans en les seves relacions amb els altres.

No hem de identificar un matrimoni trencat com una infidelitat a l’evangeli. La falta d’amor pot ser substituïda, durant molt de temps, per interessos mútuament satisfets. Però quan aquest equilibri d’interessos es trenca, no queda més remei que reconèixer la falta d’amor i la separació. No hi ha cosa més inhumana que obligar, per decret, a viure juntes dues persones que no s’estimen

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3..

 SABER QUE DIOS ESTÁ EN NOSOTROS NOS HARÁ MÁS HUMANOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Lc 3,10-18) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

INTRODUCCIÓ
La segona lectura d’avui ens invita a l’alegria, perquè Déu és l’Emmanuel (Déu-amb-nosaltres).
Una alegria que a l’AT sempre es fonamenta en la salvació que arribarà. Avui sabem que la salvació ja ha arribat, i que Déu està en cadascú de nosaltres, i ens ha comunicat tot el que ell és.
Si prenc consciència de qui sóc jo i descobreixo que Déu form part del meu ésser, trobaré l’absoluta seguretat dintre meu.

CONTEXT
A l’evangeli d’avui podem veure millor les coincidències i les diferències entre Joan i Jesús. Ambdós estan preocupats pels altres d’acord amb les respectives situacions personals, però amb motivacions radicalment diferents.
Segons Joan, tot això s’ha de fer per escapar del judici de Déu. Per Jesús, s’ha de fer per correspondre a l’amor i generositat amb que Déu ens tracte.

EXPLICACIÓ
¿Què hem de fer? La pregunta dels que s’apropen a Joan és sincera. Joan predica que s’ha de canviar de forma de pensar i actuar.
Els acaba de tractar de «Cria d'escurçons!» (BCI) a aquells que complien escrupolosament amb els ritus i les lleis, però oblidant-se absolutament dels altres. Joan, com Jesús, no vol saber res del que es fa en el temple ni del compliment minuciós de les normes legals.
El Baptista, des d’una perspectiva de religiositat jueva, demana als qui l’escolten una determinada conducta moral per tal d’escapar del castic de Déu. No fa cap referència a la religió. Per a ell, el que és important és la preocupació pels altres, la millora de la convivència humana.
Jesús proposa una motivació diferent. L’objectiu no és escapar de la ira de Déu, sinó imitar-lo a ell en actitud de lliurament. Jesús ens invita a descobrir l’amor que és Déu dins nostre, i en conseqüència, actuar conforme a les exigències d’aquesta realitat.
Pel Baptista, l’acceptació de Déu depèn del que fem. L’evangeli ens diu que l’acceptació de part de Déu és el punt de partida, no la meta. Seguir esperant la salvació de Déu, és la millor prova de que no l’hem descobert dins nostre i seguim anhelant que ens arribi de fora.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...

 LOS MENSAJES QUE SUBYACEN EN LOS RELATOS MÍTICOS DE LA INFANCIA*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Lc 1,26-38) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Propers a Nadal, fem una breu introducció als textos que els exegetes en diuen «evangelis de la infància» de Mateu i Lluc. És molt important prendre consciència del seu caràcter no històric ni científic..

L’anunci del naixement d’un fill de déu, el naixement d’una mare verge, el naixement en una gruta, els pastors adorant al nen, l’intent de matar el nen, la fugida després d’un avís, la mort dels innocents, l’anunci mitjançant una estrella, l’adoració d’uns mags, etc. són relats mítics ancestrals, manllevats de les cultures de l’entorn. L’originalitat en el cristianisme és la profunda veritat teològica que que s’amaga al darrere de la seva esgarrifosa senzillesa.

Dir «mític» no vol dir falç. Aquest és el primer error a superar. El mite és un relat que intenta desvetllar una veritat radical que afecta la persona en la seva totalitat, però no es pot explicar amb discursos científics.

Dir que aquests relats són mítics no els devalua, sinó que, contràriament ens obliguen a descobrir el significat profund i vital que tenen per a l’ésser humà.

Les lectures d’avui destaquen la diferència entre l’actitud de David, que després de fer-se un palau, decideix fer-ne un altre dedicat a Déu; i l’actitud de Maria que només veu la gratitud de Déu en vers ella. La humilitat de Maria fa possible l’apropament a Déu. La supèrbia de David, l’allunya.

La lliçó és clara: nosaltres no podem fer res per Déu. Ell ens ho dona tot abans que nosaltres, ni que sigui amb sacrificis i oracions, li ho demanem.

El que Lluc ens proposa és una teologia de l’encarnació entesa des de l’AT. L’evangelista pren de model per la concepció de Joan, el de Isaac. Per la concepció de Jesús, el relat segueix la creació d’Adam. Igual que Adam, Jesús neix directament de Déu; comença una nova humanitat. No és un més dels grans personatges de la història d’Israel. Aquesta és la clau de tot el relat.

«Àngel» (=missatger). Per a nosaltres els àngels no són éssers al servei de Déu. Són la presència de Déu en figura humana.

Natzaret no figura en l’AT; és a Galilea on se situa el relat. Una província allunyada del centre de la religiositat oficial, que era a Judea i al temple. Això vol dir que la intervenció divina en Jesús trenca amb el passat i comença una autèntica novetat. Lluny del temple i dels ambients oficials.

L’escena es desenvolupa en una casa senzilla d’un poble desconegut, i «a una verge». Cap persona lligada a la institució, sinó a una donzella completament anònima. No té ni ascendència ni cap qualitat excepcional. Dels pares de Joan se n’han fet grans elogis, dels de Maria, cap.

Verge no vol dir el que entenem actualment. Fa referència a la fidelitat absoluta a Déu. Els profetes es referien al poble revel en termes d’infidelitat. Maria representa el poble humil, sense cap relleu social, però fidel.

«Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.» El Deu te guard (BCI) s’ha traduït també amb un: «Alegra’t» en al·lusió al que repetien els profetes: «Alegra’t filla de Sió; canta de joia, filla de Jerusalem». És una salutació d’alegria en un ambient de salvació.

La traducció oficial, «plena de gràcia», ens despista, perquè el concepte que nosaltres tenim de la paraula «gràcia», es va inventar molts segles després. No es tracte de la gràcia, (un ser diví que fa l’home fill de Déu i hereu del cel) sinó d’afirmar que Maria li va caure en gràcia a Déu.

Josep, descendent de David, segons Mateu, no participa en el pla de salvació relatat per Lluc. És Maria la qui imposa el nom de Jesús (=salvador), i no serà fill de David, sinó de l’Altíssim.

Ser Fill, en el relat mític, no significa generació biològica, sinó heretar la manera de ser del pare, i tenir per model al pare. No serà per tant David ni qualsevol altre ésser humà, el model per a Jesús, sinó Déu. Jesús no pot tenir pare humà, perquè en aquest caso tindria l’obligació d’obeir-lo i imitar-lo.

L’Esperit Sant i la força de l’Altíssim són el mateix. Cobrir amb la seva ombra, fa referència a la glòria de Déu, que en el relat del Gènesi es representa per un núvol, que era signe de la presència activa de Déu.

Sant (= «Consagrat» o «Fill de Déu»), són designacions messiàniques. Són títols que no podem interpretar com afirmació de la divinitat de Jesús. «Consagrat» es refereix sempre a una missió. El rei ungit era des d’aquest instant considerat, fill de Déu.

El diví que es manifesta en la humanitat de Jesús, és a causa de la consagració [messiànica] que obra en ell l’Esperit. L’Esperit no actua sobre el cos (per això l’aspecte biològic no té importància), sinó sobre l’ésser de Jesús, donant-li la seva qualitat divina.

«De la carn neix carn, de l’Esperit neix Esperit», diu l’evangeli de Joan. No és la carn de Jesús la que procedeix de l’Esperit que dona Vida, sinó el seu verdader ésser. Jesús va ser engendrat per obra de l’Esperit Sant, però d’una manera molt més profunda del que ens pensem.

«Sóc l’esclava del Senyor,» Quan ens convencerem de que l’encarnació de Déu no depèn de la perfecció de la persona en que s’encarna! Hem fet tant perfecta a Maria que hem convertit en impossible l’encarnació de Déu en algú que no sigui perfecte.

Per això la bona notícia és que la salvació és per a tothom.

El Déu de Jesús no és ni poderós ni amagat. És un Déu que està absolutament al nostre servei. Depèn només de nosaltres de que el descobrim i el fem visible.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...

 DIOS ES LA SALVACIÓN Y YA ESTÁ EN MÍ*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Lc 21,26-28 i 34-36) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

INTRODUCCIÓ

Som el primer Diumenge d’Advent, comença el nou any litúrgic. L’any litúrgic és una posada en escena dels esdeveniments que van construir la nostra religió cristiana. En l’àmbit religiós, escenifiquem les experiències religioses dels nostres avantpassats.

Per a nosaltres la figura clau és Jesús, per això l’any litúrgic es desenvolupa al voltant de la seva vida i el seu missatge. No té cap valor que Jesús naixés el 25 de desembre o en qualsevol altre dia de l’any. Com tampoc en té si va néixer l’any 1 o l’any 5 aC. El que és important és que descobrim i visquem el que és essencial de la nostra religió, que s’origina en l’experiència d’un ésser humà que és en tot semblant a nosaltres.

EXPLICACIÓ

Les tres lectures d’aquest diumenge ens parlen de preparació per a un esdeveniment que està a punt d’arribar. Això significa advent. Les tres lectures ens diuen que Déu salva, però exigint una actitud adequada. Aquesta és la clau per entendre el missatge d’aquest diumenge.

La litúrgia va en una doble direcció. Se’ns diu que estiguem preparats per la vinguda futura i definitiva de Crist. I, a la vegada, ens invita a preparar-nos per a celebrar dignament la primera vinguda, la del seu naixement com ésser humà.

Celebrar el naixement de Jesús com esdeveniment històric, no servirà de res si no ens sentim implicats en el que va significar la seva pròpia vida. Per altre banda, entendre literalment la segona vinguda serà com tirar pilotes fora per l’altre costat.

Avui no té cap sentit parlar de la fi del món ni de catàstrofes futures. El que és important no és si va venir o si vindrà, sinó que està venint en aquest moment.

Quedar-se en la celebració d’un fet històric, no canviarà res de la nostra vida.

Hem de treure conclusions. Els jueus van estar esperant durant XVIII segles l’alliberament. I quan va arribar Jesús amb la seva oferta de salvació, la van rebutjar perquè no era el que esperaven. També els primers cristians van esperar endebades la segona vinguda, en que es realitzaria la verdadera salvació, perquè aleshores vindria amb gran «poder i glòria.»

Encara avui esperem una salvació a la nostra mesura. Si comprenguéssim que Déu ja ens ha donat tot el que pot donar-nos, deixaríem d’esperar que vingui a «fer» alguna cosa més per a salvar-nos. Però preferim pensar en el Déu totpoderós que actua des de fora de nosaltres i que ens demana que complim externament els seus manaments.

Déu està venint sempre. Si no es produeix l’encontre és perquè estem adormits o, el que és pitjor, amb l’atenció a una altre banda. La manca de salvació és degut a que les nostres expectatives van en direcció equivocada. Esperem actuacions espectaculars per part de Déu. Esperem una salvació que se’ns concedeixi com qui es treu un salconduit, i això no va així.

És igual que esperem la salvació aquí o en el més enllà. El que de mi depèn no ho pot fer Déu ni un altre ho pot fer per mi. Aquesta és la causa del nostre fracàs. Esperar que un altre faci el que només puc fer jo.

Déu és la salvació i ja és en mi. Constitueix el meu ser verdader. Només l’he de descobrir.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...