Ha mort Joan Batlles i Alerm, sacerdot i
amic, que em va acompanyar en el camí de la fe i en l’amor a Jesucrist. Cent
anys -els va fer el passat 23 de juliol-
implicat en cos i ànima amb l’Església. Primer com escolanet, llegint a les
celebracions: perquè «tenia veu d’espavilat. Aquest noi servirà». Després com a
sacerdot de la nissaga de Melquisedec, com va intuir el rector de Bigues i
Riells: «Tu seràs el meu hereu».
«Una vida consagrada a l’evangelització d’un
poble». Amb aquests subtítol, els moviments d’Església JAC i JIC van publicar,
el 2007, un llibre-homenatge com miscel·lània pels seus noranta anys. Ell va
ser, juntament amb mossèn Bardés, a les dècades dels ciquanta-seixante
l’impulsor d’aquests moviments d’Acció Catòlica renovada, especialitzada, en la
línia del sacerdot belga Joseph Cardijn, fundador de la JOC. Van ser els anys
de joventut i dedicats a la joventut. del mossèn. Després va venir l’etapa de
la Pastoral en que juntament amb mossèn Totosaus va crear el Centre d’Estudis
Pastorals (CEP).. Eren anys postconciliars, de renovació teològica i litúrgica i
calia introduir l’orientació que el papa Joan XXIII donava a la doctrina
eclesial: «l’ajornamento». Calia
«formar les noves generacions de capellans, desvinculant-los de l’Església franquista
del moment».
La seva discrepància amb el
nacionalcatolicisme, expressat de forma lliure en diverses ocasions, sobretot
després del Concili que el mossèn va viure amb gran esperança, mai li va faltar
la consideració que li tenia el bisbe Modrego i la plena sintonia amb el bisbe
Jubany.
Batlles no va ser un sacerdot convencional,
clerical, tancat en les quatre parets d’una parròquia. «Per això [ha estat
reconegut] com el religiós que va voler apropar-se als seglars des de dues
premisses irrenunciables: la catalanitat i el sentit de la llibertat». (Núria
Escuer). Amic d’intel·lectuals i de gent senzilla, va viure els moments
convulsos de repressions del franquisme, migracions i barraquisme, sense perdre
el sentit de l’evangeli. El sentit d’alliberament (anticipant-se a la teologia
de l’alliberament) del fet religiós i la missió de l’Església al món. Malgrat la
realitat social adversa Batlles no es movia de les seves conviccions i això
feia que,«sempre tornés a la seva idea inicial» de diàleg. Així ho va escriure
en el pròleg del llibre «L’Església del segle XXI» del també sacerdot Salvador
Cabré: «Es pot dir sense exageració que si l’Església no estableix vies de
diàleg, a tots els nivells, ampli, sincer i obert a totes les qüestions que toquen
el bé de les persones, patirà d’anèmia perillosa. Això no està renyit amb l’ordenament
necessari (no burocràtic i obstruccionista)
de les formes dialogants (sínodes, assemblees,
consells, jornades de reflexió...). El diàleg en l’Església, com arreu, té uns pressupòsits
sense els quals no existeix, o només existeix en forma d’aparença i caricatura.
La tasca principal és que els bisbes i els capellans tinguin una consciència
clara de formar amb tots els altres fidels una comunitat de germans».
«Tu es sacerdos in aeternum». Mossèn Batlles va ser fidel
a la missió sacerdotal a la que va consagrar la seva vida. Ha estat un home de
conviccions. Ho va deixar clar en l’entrevista que li va fer, fa uns anys la
periodista Núria Escur: «Jo no em jubilaré mai ni com a
cristià ni com a humà, és de l’única cosa que estic segur».
Ara
que gaudeixes de la plenitud de Déu, Joan Batlles, sacerdot i amic, prega pels
qjui a la terra volem seguir Jesús com tu ens vas ensenyar a fer-ho.
Salvador
Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada