És el cas de la tertúlia de la cadena 13 (la de la CEE) d’ahir (13
d’agost). El moment que els vaig escoltar parlaven de la situació catalana,
assegurant que la gent s’increpava pels carrers. Un d’ells, Maduenda, o Marhuenda, –director
de La Razón- , es posava com exemple de català insultat quan ve a Barcelona. La
manipulació dels fets la vaig trobar exagerada i barroera; la forma de
ridiculitzar les persones i institucions partidàries de la independència em van
semblar faltades de respecta i fruit d’una falta d’anàlisi de les causes
impropi de persones que es manifesten a través d’un mitjà tant potent.
Salvador Cardús, en l’article esmentat, cita la proposta de Carl
W.Mills en defensa d’una “imaginació
sociològica” com a qualitat necessària per comprendre un món divers, obert i
incert. És el menys que s’hauria de demanar a tots aquells que viuen (doncs que
ja s’ha convertit en una professió) d’emetre el seu pensament a través dels
mitjans de comunicació.
Els responsables de seleccionar els col·laboradors ho haurien de saber i
tenir en compta. No es edificant que la “cadena dels bisbes” permeti comentaris que distorsionin la
veritat dels fets. A Catalunya només hi ha conflictes, més aviat confrontació
d’idees, entre polítics, no pas en la gent. El que hi ha és que un percentatge
de la població creu tenir dret a ser consultat i vol decidir el seu futur, en
termes estrictament democràtics. I, és igualment injust que un suposat 50% de
persones que volen seguir sent espanyols hagin d’acceptar viure en una Catalunya
independent, a que un altre 50% ho hagin de fer sotmesos a l’Estat espanyol.
Per tant, s’imposa una regla de joc democràtica. Els independentistes no són
dimonis amb cua. Cal conèixer i respectar els drets de les persones i no és de
rebut que des de fora es critiqui allò que, de manera ordenada, organitzen els
partidaris del canvi.
L’anhel d’una Catalunya independent és un fet recurrent al llarg dels
segles amb la mateixa insistència en que des dels governs de Madrid s’han fet
mans i mànigues per intervenir-la. Potser ha arribat el moment històric de
deixar que “la qüestió catalana” es dirimeixi sense prejudicis ni mentides. Per
fer possible que això sigui així, l’Església hauria d’aportar una actitud de
respecta cap a les dues parts sense prendre partit. No es tracte d’una guerra
de bons contra dolents, sinó de persones adultes que volen decidir democràticament
el seu futur. Els nostres bisbes juguen a favor o en contra de la llibertat
dels pobles?.
Salvador Sol
(vegis Joan Pau II. El dret de les nacions, punt 5è del Discurs a les Nacions Unides ,5/10/1995)
(vegis Joan Pau II. El dret de les nacions, punt 5è del Discurs a les Nacions Unides ,5/10/1995)
