LA FAMILIA DE NAZARET*
Punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 2,13-15.19-23) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Mateu considerava Jesús el nou «Moisès», que salvarà definitivament el seu poble. I destaca la importància de Josep, que pren les decisions d’acord a la voluntat de Déu.

Avui la litúrgia ens proposa la família de Natzaret –de la que no en sabem gairebé res-- com a punt de reflexió. Però, tenint en compte el refrany: «Com el tronc, així la branca», deduirem que fou una família ideal. Tot i que el model familiar d’aquella època no té res a veure amb el d’avui.

En el temps de Jesús, la família era patriarcal. La família molecular d’ara, era inviable.

Quan l’evangeli diu que Josep va rebre Maria a la seva casa, hem d’entendre que la va introduir a la seva família, al seu clan familiar. El relat de la pèrdua del Nen és impensable en una família de tres.

El valor suprem de la família patriarcal, era l’honor Això explica que la mare i germans de Jesús anessin a buscar Jesús, creient que havia perdut el seny i deshonorava la família.

L’evangeli no proposa cap model de família. S’entén que la família és bona, si ajuda al desenvolupament biològic, intel·lectual i espiritual dels qui la constitueixen, a part d’oferir avantatges, des d’un punt de vista legal.

L’Església defensa el model de Natzaret, però sense analitzar-ne els problemes que planteja. Vegem-ne tres:

1r. - L’amor no contava per res. El contracte el firmava la família d’acord a conveniències materials o socials.

2n. - La dona quedava anul·lada com a subjecte de drets jurídics. Per a ella només hi havia deures. Això, tanmateix, ha durat fins fa ben poc.

3r, - La finalitat del matrimoni eren els fills. Avui encara es defensa aquesta ideologia en nom de l’evangeli. Tot i que el nombre de fills no afecta a la qualitat paternal. Però sí que l’afecta, quan el motiu per no tenir fills, és l’egoisme.

Aquests problemes encara no s’han superat del tot. Però ara ja en tenim d’altres, sobre els que l’Església hauria de reaccionar. Avui tenim un 50% de divorcis i l’Església segueix insistint en la indissolubilitat del matrimoni.

Tampoc solucionarem res repetint, sense matització, que l’homosexualitat és pecat, enfonsant a la misèria una gran quantitat d’éssers humans..

El matrimoni, perquè sigui estable, necessita persones madures i amor.

Dues raons d’aquesta exigència, són:

a) L’estructura nuclear de la família. Les famílies formades per tres o quatre membres, tenen més problemes que les d’abans, en les que hi convivia més gent. d’edats molt diferenciades, i això permetia que els problemes es diluïssin més.

b) La major duració d’aquesta relació. Avui és normal que les parelles arribin als seixanta anys junts. En un temps tant prolongat, es més fàcil que en algun moment es presentin problemes insuperables.

Com a cristians, tenim l’obligació de fer una seria autocrítica sobre el model familiar que proposem. Jesús no va establir cap model, ni va fer referència a cap model d’institució. Ell va predicar sobre les actituds dels éssers humans en les seves relacions amb els altres, respectant la voluntat de Déu.

És veritat que la família està en crisi, però no en perill, perquè és una institució natural i instintiva. Però s’han de buscar solucions que la faci viable i sigui un instrument d’humanització, basada en la justícia i la solidaritat.

Si tenim en compta que tot el progrés verdaderament humà és conseqüència de les relacions amb els altres, descobrirem el verdader valor de la família.

*.- Veure comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO .

TODOS ESPERAN ALGO DE MÍ*

Reflexions sobre l’evangeli d’avui (Mt 11,02-11) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

L’evangelista avui ens parla de Joan. Està a la presó i fa preguntar a Jesús si és ell a qui esperem a n’hem d’esperar un altre?.
La pregunta és molt concreta, però Jesús respon a dues qüestions diferents:
- De si mateix, diu el que Isaïes va profetitzar sobre el Messies.
- A Joan li respon d’una forma sorprenent..
Joan, el Precursor dubtant que Jesús sigui l’autentic Messies anunciat.
Això és sorprenent:
- No havia dit ell mateix, el diumenge passat: «jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies? (Mt 3,11)
· No havia dit que el seu baptisme era només d’aigua i que el que arribava batejaria amb amb l’Esperit Sant i amb foc?
- No havia dit que era ell el qui hauria de ser batejat per Jesús?
- No havia vist com l’Esperit baixava sobre d’ell en forma de colom?
- No havia escoltat la veu del cel que deia: Aquest és el meu Fill estimat?
Doncs a què ve ara pregunta?
Mateu ja ha deixat molt clar què és el que Jesús predica i què és el que fa. Tot això ja ho coneixia el Baptista.
Diguem una vegada més, que els evangelis no són cròniques de successos. Tot i que fan referència a fets que van succeir realment, la intenció al convertir-los en relats és converteixen en teologia.
S’entén que fos difícil pels primers cristians, que eren jueus, acceptar Jesús com Messies. El seu missatge i la seva manera de comportar-se, no tenia res a veure amb el que esperaven els jueus del seu temps.
És molt important que ens adonem del llenguatge de la Bíblia. Estan escrits en cultura oriental, completament diferent de la grecoromana del nostre cristianisme. En aquella cultura, la manera de comunicar veritats era el relat. A Occident el llenguatge era lògic, discursiu, racional, i les veritat s’explicaven amb sil·logismes.
Aquests dies de Nadal en que es parlarà de pastors de reis mags, d’àngels, etc. etc. hem de tenir present el que acabem de dir sobre diferències culturals. L’objectiu dels evangelis és que ens assabentem del que va passar, més enllà de prendre’ls com fets històrics. Els exegetes porten molt de temps dient que es tracte de relats, no de històries; que aquesta no és la forma d’entendre la Bíblia.
La pregunta és aquesta: «Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?.
esús repon simplement: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu».
No els està dient que la seva missió és curar els invàlids. Jesús els diu el mateix que va anunciar Isaïes, en relació als temps messiànics.
Aneu a dir a Joan... I amb cursiva, Mateu reprodueix les paraules del profeta: «els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten... (Mt 11,5) És a dir els marginats de la societat.
La qual cosa vol dir que l’arribada del Regne tindrà conseqüències per a tots, però sobretot pels més desfavorits, aquells que han perdut l’esperança.
«els pobres reben l'anunci de la bona nova».
Aquesta bona notícia és la que els cristians hem oblidat: que Déu és Abbà.
La bona notícia és, que no són els qui tenen poder, civil o religiós els que estan més a prop de Déu, sinó els que pateixen... A Déu no se’l trobaran de cara els «bons» sinó les prostitutes i els pecadors.
I Feliços els qui no em rebutjaran». (Mt 11,6)
Ni Joan, ni els rabins, ni els sacerdots, ni els apòstols estaven capacitats per entendre Jesús. No s’ajustava a la figura del Messies que ells –a diferència del que predicava Isaïes-- esperaven. Jesús trenca motlles, desfà totes las expectatives.
Jesús va en la direcció contrària. Per això pot dir: «Feliços els qui no em rebutjaran». Els qui com ell, faran present el Regne ajudant als cecs, als sords o coixos... Aquells que de d’alguna manera són marginats per la societat.

*.- Per veure l’original, clicar: MATEO (Mt 11,2-11)  

EN PERMANENTE ADVIENTO*
Reflexions sobre l’evangeli d’avui (Mt 24,37-44) Selecció de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Comença Advent. Comença un nou any litúrgic. A l’AT hi ha textos bellíssims sobre l’expectativa del Messies. Va ser un temps de promeses que no s’acabaven de complir. S’esperava una intervenció directa de Déu a favor d’un poble. I va aparèixer Jesús.

Aquest és el punt de partida. Jesús va venir per encarnar el Regne de Déu, en la seva persona; a través de la seva trajectòria humana.

Tot el que sabem de Déu ens ho ha manifestat el «Jesús històric», que amb les seves paraules i fets ens ha permès confeccionar un coneixement teològic de Déu.

Jesús va fer present el Regne de Déu, i va fer una oferta de salvació universal. Celebrar el seu adveniment avui, ens hauria de portar a prendre consciència d’aquesta proposta d’autèntica salvació i fer-la realitat.

Jesús, vivint a tope una vida humana, va desplegar totes les possibilitats enterrades en cada ésser humà i va proposar aquesta mateixa meta per a tothom.

Veient que les expectatives del poble d’Israel, no es complien, es va anar endarrerint el moment pensat pel seu compliment. Això va donar peu a l’escatologia, a posar la vinguda al final dels temps.

El sorprenent és que el naixement de Jesús no es va considerar com la vinguda definitiva. Per això els cristians van sentir la necessitat de inventar-se una segona vinguda, que aquesta sí que ens portaria la salvació que tots esperem.

Però avui, considerem que el més urgent, és centrar-nos en el missatge de Jesús, fer-lo nostra i viure aquesta possibilitat de plenitud que ell va viure i va proposar. Partint de la seva vida, hem de donar sentit a la nostra; trobar el camí que ens va marcar amb el seu missatge i que és l’únic que ens pot motivar per seguir caminant vers la meta que ell va aconseguir.

La visió d’Isaïes (primera lectura) és fantàstica, però encara és lluny de ser una realitat. Tpt i això, no hem de perdre l’esperança, centrada en la utopia, de que un altre món és possible.

L’evangeli ens invita a estar vigilants. Està desperts és la condició mínima indispensable per a desenvolupar la nostra humanitat.

Advent no és només la preparació per celebrar dignament un esdeveniment que es va produir fa més de vint segles. L’Advent ha de ser un temps de reflexió profunda, que em porti a veure més clar el sentit que he de donar a tota la meva existència.

Avui comença la preparació de Nadal, però menys d’un 15 % de la nostra societat, escoltarà cada diumenge, durant uns minuts, uns fragments del leccionari, anunciant el naixement de Jesús. Per contra, escoltarà moltíssimes hores de propaganda consumista, diàriament. La pregunta pertinent és, si uns minuts de lectura sapiencial, seran suficients per contrarestar l’efecte devastador del comerç?

*-. Veure l'original: 

www.feadulta.com › es › evangelios-y-comentariosMATEO - Feadulta

 UN REINO DISTINTO PERO NO PARA EL MÁS ALLÁ*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 23,35-43) extretes de l’escrit de Fray Marcos

Som a l’últim diumenge de l’any litúrgic i va dedicat a Jesús. L’any litúrgic ens recorda la trajectòria humana de Jesús. Comença a l’Advent amb la preparació del seu naixement i acaba amb la festa que celebrem avui.

Com tot ésser humà Jesús va néixer amb un projecte que va anar realitzant al llarg de la seva vida i culmina amb la plenitud del seu ésser que expressem amb el títol de Rei. Però cal tenir present que la resposta de Jesús a Pilat, va ser: el meu Regne no és d’aquest món. Malgrat això, nosaltres el proclamem Rei de l’univers.

Però, amb l’evangeli a la ma, podem seguir parlant de «Jesús rei de l’univers?».

- Un Jesús que va lluitar contra tota classe de poder- .
- Un Jesús que va rebutjar com una temptació l’oferta de posseir tots els regnes del món..
- Un Jesús que va dir: Si no us feu com els infants no entrareu en el Regne de Déu.
- Un Jesús que va invitar als seus seguidors a no sotmetre’s a ningú.
- Un Jesús que va dir que no venia a ser servit , sinó a servir.
- Un Jesús que va dir a Zebedeu: «Qui vulgui ser gran que sigui el servidor i qui vulgui ser primer que sigui l’últim.
- Un Jesús que quan el volien fer rei, s’escapolí i va marxar a la muntanya; per cert, amb gran enuig dels apòstols que van anar a les barques sense esperar-lo.

Podríem seguir, però crec que ja ha quedat clar qui era Jesús segons els evangelis.

Les paraules Rei, Pare, Fill, Messies, Pastor, tenen gran riquesa de significats simbòlics, en l’AT i en el Nou. En totes les èpoques, hi han hagut grups religiosos que s’han entestat en interpretar-les literalment. Però cal anar al sentit metafòric o simbòlic d’aquestes paraules perquè ens obrin un nou horitzó; una nova manera d’entendre el sentit d’aquells conceptes.

La idea d’un «rei», a Israel no va ser l’arribada a Canaan, i van sentir la necessitat de copiar les seves estructures socials. Per això van demanar a Déu un rei. Petició que va fer aixecar la veu dels profetes que ho consideraven una heretgia; l’únic rei havia de ser Jahvè. Aleshores van trobar la solució convertir el rei en representant de Déu.

Una clau per entendre avui aquesta festa la podem trobar en l’evangeli d’aquest diumenge. En primer lloc el retol que Pilat va fer posar sobre la creu, era una manera de mofar-se, no de Jesús, sinó de les autoritats jueves que l’havien lliurat. Es curiós que nosaltres hàgim ampliat l’àmbit d’aquesta reialesa a tot l’univers. A qui volem escarnir?

Els soldats també li col·locaren una corona i un ceptre per a riure’s d’ell. Creieu que Jesús s’hagués trobat més còmode amb una corona d’or i brillants i amb un ceptre ple de pedres precioses?

Les autoritats, el poble, els soldats, un dels criminals, li demana que se salvi ell mateix; però Jesús no va baixar de la creu. Des del desert fins a la creu el va perseguir la temptació de poder. Jesús es va salvar des de la creu, no com esperaven que ho fes els qui tenia al voltant; Jesús es va salvar morint per nosaltres.

La plenitud dels humans és el servei fins la mort.

Per entendre correctament la festa que celebrem em d’entendre que el centre de la predicació i actuació de Jesús va ser «el Regne de Déu». Sempre referint-se a Déu.

Però, ni Déu ni Jesús poden fer res per implantar el Regne al marge de la nostra actuació. Som nosaltres els qui hem de fer-lo present ara i aquí. Tal com ho va fer Jesús mentre va viure entre nosaltres.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 VIVIR EL MOMENTO PRESENTE*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 21,05-19) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adult


A l’evangeli d’avui se’ns presenta uns deixebles més interessats per la qüestió de «quan» i «com» els vindrà la salvació, que pel missatge.

Ells saben que la «salvació» només pot venir de Déu. Des de Noè, passant per Abraham i l’èxode, els jueus viuen en l’esperança de que Déu els donaria una cosa millor.

Els profetes els ajuden a mantenir viva aquesta esperança, però ja comencen a anunciar el dia de tenebres; el dia en que Jahvè castigarà els infidels. L’objectiu era urgir-los a la conversió, per escapar de la ira de del Senyor.

Jesús no va tenir cap inconvenient en utilitzar les imatges de la tradició jueva i l’àmbit religiós del seu temps, per a dona la seva interpretació de l’esdeveniment salvífic, cridant-los a la conversió urgent. En aquell temps es creia que la intervenció de Déu seria imminent. Però,a la vista de que els esdeveniments no arribaven, les comunitats es van anar preparant per la permanència.

Déu ha volgut la nostra contingència com a criatures que som. El dolor, el pecat i la mort no són una fallada de l’home, sinó que pertanyen a la seva naturalesa. La salvació no consistirà en que Déu ens alliberi d’aquestes limitacions, sinó: perquè ens adonem de que Ell està sempre amb nosaltres, i podem assolir la plenitud del nostre ésser, malgrat les limitacions.

El que de debò ens hauria de preocupar és el que fem malament per culpa nostre. L’ésser humà està causant tant de mal a d’altres éssers humans i al món, que hauríem d’estar aterrits. Tanta injustícia i tant deteriorament de la naturalesa ens hauria de preocupar de veritat, perquè és aquí on la nostra tasca podria canviar la vida sobre el planeta.

No ens ha d’estranyar la referència a la destrucció del temple. Per a un jueu, la destrucció del temple era la «fi del món»; per a ells, el temple era la seguretat total. Era impensable l’existència sense el temple. D’aquí la pregunta: Quan succeirà això? Però la resposta de Jesús fa referència a la fi del temps, no del temple.

A Jesús no li impressiona tan el final, com l’actitud de cadascú davant de la realitat actual («abans d’això»). És el present del creient el que li interessa a Jesús.

«Que ningú us enganyi!». Tota la predicació de Jesús es podia resumir en aquesta idea. Ni el final ni les catàstrofes no tenen cap importància, si sabem mantenir l’actitud adequada. La realitat no ens ha de pertorbar: «no tingueu por».

L’actitud ha de ser constant. «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lc 21,19).

La seguretat no la pot donar la falta de conflictes (sempre n’hi haurà), ni la promesa de felicitat, sinó la confiança en Déu. Tampoc hem de seguir edificant «temples» que ens donin seguretats. Ni organigrames ni doctrines ni un cristianisme sociològic garanteixen la nostra salvació. Ben al contrari, pot ser que la desaparició d’aquestes seguretats ens ajudi a buscar la nostra verdadera salvació.

Jesús va vèncer la mort, morint. Però no per recuperar la mateixa vida que va perdre, sinó per l’acceptació total de la seva limitació; això va ser el que el va projectar a l’absolut.



*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 FARISEOS Y PUBLICANOS, PROFETISMO Y FARISEÍSMO*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 18.9-14 extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Conèixer el context social i religiós en el que es desenvolupa la paràbola d’avui és vital.

Un Fariseu, avui pensem que és una persona falsa, artificial i hipòcrita, que vol passar per bona, sense importar-li ser-ho o no. Amb aquesta idea és impossible entendre l’evangeli d’avui.

Doncs no, el fariseu del temps de Jesús, era un home piadós i molt religiós. Era el grup més religiós i més fidel a la Llei. Feia molt més del que la Llei exigia per a garantir el seu compliment. Només tenint això en compta, podem descobrir l’abast de la paràbola en profunditat.

El publicà, en temps de Jesús, era un jueu que es dedicava a cobrar impostos. No era un «moscamorta» com sembla indicar l’evangeli.

Els publicans eren considerats pecadors públics, perquè: col·laboraven amb els romans i cap jueu podia reconèixer més autoritat que la de Déu. I també, perquè cobraven més del que estava establer, a benefici propi. No eren bona gent.

La introducció a la paràbola presenta aquesta advertència: «A uns que...» És a dir, no eren tots. Hi havia jueus, fariseus o no, que complien la Llei però ni se sentien segurs ni menystenien als altres. Igual que no tots els publicans se sentien pecadors i demanaven perdó per les seves culpes.

L’elecció d’un fariseu i un publicà, com en el cas del bon samarità, té la intenció de posar el dit a la llaga dels fariseus. Vol deixar clar que amb el compliment de la Llei, no n’hi ha prou.

El missatge és revolucionari. Capgira la religiositat de qualsevol època. Déu accepta el pecador i no el bo. Cap cristià d’avui seria capaç de presentar un full de serveis com el del fariseu de l’evangeli. I al cap d’avall no li serveix de res.

És evident que el fariseu no és rebutjat pel seu compliment escrupolós de la Llei. És rebutjat per la seva actitud més profunda, que es manifesta en aquests tres punts:

1.- Es creu ser bo.
2.- Menysté els altres, perquè no ho són.
3.- Passa factura a Déu.

Tampoc el publicà és acceptat por obrar malament, sinó per la seva actitud davant Déu:

1.- Reconeix que és pecador.
2.- Demana perdó.
3.- S’adona que necessita la compassió de Déu.
4.- Confia en aquest Déu.

El missatge és clar. Totes les bones obres del món no serveixen de res si em porten a una actitud de supèrbia o simplement fan sentir-me millor que els altres. Aquesta segona actitud ens afecta a tots.

El verdaderament important és descobrir el que cadascú de nosaltres tenim de fariseu i de publicà. Les dues figures conviuen en cadascun de nosaltres. D’entrada, ningú és absolutament bo ni absolutament dolent. Però la majoria no descobrim el que tenim de dolent i ens creiem estar per sobre dels altres. Tanmateix, qui descobreix allò que hi ha de dolent en ell, està en millors condicions per adoptar la postura del publicà que és la que el porta a ser acceptat per Déu.

El més important no és aconseguir ser perfectes complidors sinó tenir una actitud d’humilitat davant de Déu i dels altres.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 NO ES TAREA DE DIOS IMPARTIR JUSTICIA HUMANA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 18.1-8) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Sobre la primera lectura, cal matissar: El Déu de Jesús està a favor de tots i no pot estar en contra de ningú. Els amalequites són tant estimats per Déu com el poble israelita.

A la segona: A Pau se li ha de dir, que no tota l’Escriptura és útil para ensenyar i educar en la virtut. N’hi ha prou en recordar les paraules de l’evangeli: «Heu sentit que es deia... però jo us dic...»

El Déu de Jesús, no és un Déu justicier. L’Escriptura sempre és el reflex d’una experiència religiosa, però està expressada en conceptes que corresponen a una visió mítica del món. Al voler entendre-la i jutjar-la des de la nostra mentalitat que ja no és mítica, distorsionem el missatge, perquè no tenim la capacitat de separar el missatge de l’embolcall en que se’ns ha transmès.

Per això des de Bultmann es parla de desmitologitzar (no desmitificar, perquè el mite no es pot desmitificar sense destruir la seva essència). Però sí que podem i hem, d’extreure la veritat del mite que no és racionalitzable, i tractar de passar-la a un llenguatge que sigui comprensible per a una cosmovisió que ja no és mítica.

Les religions, sobre tot la nostra, segueixen mantenint l’error de no voler prescindir de l’embolcall amb que es presenta la veritat, perquè després de tant de temps insistint-hi, la veritat que havia de presentar ha perdut sentit i ha quedat reduïda quasi a zero.

Tornant a l’evangeli. Avui, com sempre, és imprescindible recórrer al context per entendre el text. Després del relat dels deu leprosos del diumenge passat, els fariseus pregunten a Jesús: quan arribarà el Regne de Déu i Jesús els respon: «El Regne de Déu és enmig vostre». (Lc 17,21) Després afirma la vinguda del Fill de l’home.

Amb la perspectiva d’aquest petit apocalipsi, el relat d’avui adquireix el seu sentit verdader. Avui no fa referència a l’oració en general, sinó aquella que ens porta a l’esperança de l’acció definitiva de Déu al final dels temps.

No oblidem que l’expectativa d’un final immediat, era l’ambient en que es vivia en el primer cristianisme. Estem, doncs, dins d’un clima escatològic. La justícia de la que es parla és la definitiva, la que de veritat està en mans de Déu per aquella mentalitat.

La paràbola del jutge i la viuda no té explicació ni aplicació possible des de la nostra religiositat actual. Avui sabem que Déu no pot tenir dues postures, una per ara i una altre pel final dels temps. Déu sempre és el mateix i no pot canviar per emmotllar-se a una petició.

El missatge per a nosaltres és que no hem de desanimar-nos, tot i saber que Déu no respondrà a les nostres peticions tal com desitjaríem.

Per a comprendre la paràbola, cal tenir en compta que la viuda, en aquell temps, era el prototip de desemparament, tal com el diumenge passat el leprós era el prototip de marginació.

La confiança de la viuda, malgrat que tot estava en contra seva, és la base de la seva actitud, que la porta a aconseguir allò que volia, inclús d’un jutge injust. La paràbola no vol equiparar Déu amb un jutge injust, però la veritat és que, com el jutge, calla una i altre vegada.

«Us asseguro que els farà justícia molt aviat» (Lc 8,8) Es refereix a la creença generalitzada de la proximitat del final. Malgrat tenir-ho tot en contra, els cristians hem de confiar. Déu no ens pot abandonar.

La imatge de Moisès amb les mans aixecades perquè guanyi Israel, ens desorienta perquè està a anys llum de la nostra comprensió de la divinitat. Aquesta idea de Déu «totpoderós» que s’ha mantingut invariable des del paleolíti­c, és la que ha de canviar.

No és tasca de Déu impartir justícia humana i la justícia divina s’està realitzant en tot moment. Per a Ell tot està en ordre a cada instant. El que és injust, en primer lloc, es fa mal a si mateix. Però. amés amés, qui és objecta d’una injustícia, no es veurà afectat en el seu verdader ésser, si no es deixa arrossegar per la mateixa injustícia.

És molt difícil harmonitzar el silenci de Déu amb l’eficàcia de l’oració per molt que insistim. Déu no pot fer justícia, tal com l’entenem els humans. Alguna cosa ha de canviar d’aquest discurs.

No es tracta de l’oració en general, sinó d’una oració molt concreta, aquella amb la que demanem a Déu que faci justícia pels oprimits. No hem d’esperar l’acció puntual de Déu, sinó descobrir la seva presència en tot esdeveniment i en tota situació.

És molt més important saber aguantar la injustícia

que aconseguir la nostra justícia.

És molt més important ser «justos» sempre

que aconseguir justícia dels altres.

La justícia de Déu és una actitud que permet descobrir tot el que puc esperar en el moment actual, sense que Déu hagi de fer res i menys, havent d’utilitzar el seu poder.

L’oració no l’he de fer perquè Déu l’escolti

sinó per escoltar-la jo mateix.

I donar-me l’ocasió de profunditzar en el coneixement del meu ésser profund.

Tot això em portarà a donar sentit al meu sense sentit aparent. El silenci de Déu m’obliga a profunditzar en la realitat que em desborda i a buscar la verdadera sortida. No la sortida fàcil d’una solució externa del problema, sinó la recerca del sentit verdader de la meva vida en aquesta circumstància.

La meva justícia l’he de fer jo en mi.

La injustícia de l’altre no m’ha de fer injust a mi.

Aquest capítol 18 ens parla de fe-confiança, en referència a l’última vinguda del Fill de l’home: «Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».Una vegada més, l’oració i la fe-confiança es manifesten inseparables.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 CREER EN DIOS ES APOSTAR POR LA VIDA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 17.05-10) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’aquest diumenge ens planteja el mateix dels diumenges anteriors: En qui hem de confiar?.

Confiar en Déu acumulant mèrits propis no és confiar amb Déu sinó en un mateix. La salvació per punts va en contra del que diu l’evangeli; és l’actitud dels fariseus que Jesús criticava.

El compliment de les normes per pura obligació no t’enriqueixen com a ésser humà. Mentre que el que fas per amor verdader no només et salva, sinó que manifesta que ja t’has salvat.

L’evangeli d’avui té dues parts:
1) La petició de fe dels deixebles i la resposta de Jesús amb l’exemple de la figuera.
2) La paràbola del simple servent, l’obligació del qual, és fer el que està manat sense cap mèrit propi.

Es tracte, per tant, de l’etern problema de la fe o les obres.

A l’evangeli de Lluc, Jesús no contesta directament a la petició dels apòstols: «Augmenta'ns la fe». No està ben plantejada. La fe no és un problema de quantitat sinó d’autenticitat.

La fe no es pot augmentar des de fora, ha de créixer des de dins, com el gra de mostassa. Tanmateix, moltes de les homilies encara s’acaben demanant un augment de la fe.

Efectivament la fe és un do de Déu, però és un do que ja se’ns ha donat a tothom.

Jesús no ens anuncia poders màgics. Les imatges de la morera trasplantada al mar i el moviment de la muntanya, son absurdes. Amb aquestes hipèrboles, l’evangelista ens vol transmetre que tota la força de Déu ja és en cadascú de nosaltres. Qui tingui confiança podrà desplegar tota aquesta energia.

La fe no és un acte ni una sèrie d’actes, sinó una actitud personal fonamental i total que imprimeix una direcció definitiva a l’existència.

La fe és una vivència de Déu, que no té res a veure amb la quantitat. El gra de mostassa, malgrat ser petit, té vida exactament igual que la més grans de les llavors. Aquesta és la vida que de veritat importa. El tamany no té importància.

La fe, com a creença en un conjunt de doctrines és completament estranya a l’AT i al NT. A la Bíblia, tenir fe, és fer confiança a una sola persona. Tanmateix, ; suposa fidelitat, suposa esperança i suposa amor. .

Un cop acceptat que la fe és confiança en... encara ens queda un llarg camí per arribar a entendre què vol dir aquesta definició.

La fe que ens demana l’evangeli no és la confiança en un senyor poderós per sobre i fora del món. A qui fem confiança és a un Déu inseparable de cada criatura, que ens travessa i ens sosté en l’ésser.

La «miniparàbola» del servent (no inútil) ens ha de portar a una profunda reflexió. El que pretén dir és que, la nostra relació amb Déu no ha de ser la de servent, ben al contrari. Ens adverteix que mantenir una relació amb Déu com si fóssim esclaus ens deteriora i no ens serveix de res.

És una crítica a la relació que té el poble jueu amb Déu, que es basa en l’acompliment estricte de la Llei i que és aquest compliment el que salva, La paràbola és un al·legat contra l’actitud farisea que plantejava la relació amb Déu com la de l’esclau enfront del seu senyor. Si ells complien, Déu havia de complir; creien tenir dret davant Déu.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

AMOR SIN COMPASIÓN ES PURO INTERÉS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 16.19-31) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

La paràbola d’avui va dirigida als fariseus i ens diu el mateix que (Mt 25,42) «Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure..." Les dues s’han d’entendre dins d’una visió mitològica del més enllà: premi pels pobres i càstig pels rics, com a solució de les injustícies d’aquí.

Utilitzar aquests textos per seguir parlant de premis i càstigs en el més enllà, no té cap sentit; a no ser que es busqui la resignació dels pobres perquè no es revelin contra la injustícia i els rics puguin seguir gaudint dels seus privilegis. Superant el llenguatge de l’època, el missatge segueix sent vàlid.

Per a poder comprendre per què el ric, que es vestia i menjava del seu el van sepultar (no diu que el vagin tirar a l’infern), hem d’explicar el concepte de ric i pobre a la Bíblia.

Per a nosaltres «ric» i «pobre» són conceptes que fan referència a una situació social. Ric és qui té més del que necessita per viure i pot acumular béns. Pobre és qui no té el necessari per viure i no pot satisfer necessitats vitals.

A l’AT la riquesa era signe del favor de Déu, i se’n donava gràcies. Però els profetes, sobretot Amós, van denunciar la maldat de la riquesa, que sempre s’aconsegueix a costa del pobres. esclavitzant-los. El ric s’erigeix en senyor del pobre. Però per a un jueu l’únic Senyor és Déu, per tant el ric usurpa el senyoriu de Déu.

Pobres, a l’AT, eren aquells que només tenien Déu en qui confiar, eren els desposseïts de la terra. Llàtzer, en hebreu, significa «Déu ajuda».

L’evangeli dona per fet la maldat del diner per l’ús que se’n feia. Si Llàtzer no hagués estat a la porta, no hi hauria res a dir. Però és precisament el pobre, el qui amb la seva presència, omple de maldat el luxe i els banquets del ric. Llàtzer no es posa aquí com model de pobre, sinó com contrapunt de l’opulència del ric.

Per comprendre el verdader sentit de l’evangeli, cal fixar-se en Jesús, que mostra predilecció per tots aquells que necessiten ser alliberats, entre ells els pobres; però també admet la visita de Nicodem, era amic de Llàtzer, acceptà la invitació de Mateu, acollí amb simpatia a Zaqueu, va anar a menjar a casa d’un fariseu ric, etc.

La clau per interpretar aquest relat és la indiferència: el ric no va descobrir al pobre Llàtzer que tenia a la porta. Però si que el veu «quan està al costat d’Abraham».És aquí on hem de prestar atenció al missatge de la paràbola. Vivim tant embrancats en l’hedonisme, que no volem veure la misèria que existeix en el món.

El missatge de l’evangeli no va encaminat a solucionar un problema social, sinó a denunciar una falsa actitud religiosa. La injustícia social desapareixeria si tinguéssim una actitud correcta davant Déu.

El «Regne de Déu» que Jesús predica, consisteix en superar tota classe d’egoisme. I fer de tots els humans una comunitat de germans.

Vivim en un engany si creiem que podem desenvolupar la nostra humanitat o religiositat sense tenir present els pobres.

L’evangeli d’avui ens diu que l’únic pecat que existeix és oblidar-se de la persona humana que ens necessita. El meu grau d’apropament a Déu és el grau d’apropament a l’altre. La resta és idolatria.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 SERVIMOS AL DINERO Y NOS SERVIMOS DE DIOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 16.1-13) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Per comprendre la paràbola d’avui només cal tenir una mica de sentit comú. Jesús parla a la gent senzilla, però la narració d’avui és molt complicada.

Cal tenir en compta que les paràboles no s’han d’agafar al peu de la lletra, sinó intentar captar la intenció del que s’explica. De la paràbola se n’ha de treure un sol ensenyament, una sola moralina, que ens obligui a canviar d’actitud vital. Aquesta paràbola d’avui no ens invita a ser injustos, sinó a reflexionar sobre, de quina manera puc ser millor?, com puc defensar els meus interessos verdaders?...

«Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum». (Lc 16,8). Aquesta frase explica el sentit de la paràbola. No se’ns invita a ser injustos, com l’administrador que busca avantatges materials. A nosaltres se’ns invita a ser espavilats però per obtenir avantatges espirituals, encara que sigui a costa de perdre les seguretats materials. L’evangeli ens invita a ser savis per a treure partit de tot, inclús de les riqueses, per assolir allò que val de debò.

Cadascú, en les seves circumstàncies concretes ha de saber trobar una postura coherent amb el que creu.

En els evangelis --a diferència de l’AT, en que es considerava la riquesa un do de Déu--, la riquesa, sense més, es considera contraria al Regne.

Avui la diferència no està entre els homes del món i els fills de la llum. La diferència està en la manera que tots els cristians hem de tractar els assumptes mundans i els religiosos.

«No podeu servir alhora Déu i el diner». (Lc 16,13), Aclarim, que el text grec diu (mamwna). Mammon era un déu cananeu, el déu del diner. No es tracte per tant de l’oposició entre Déu i el diner, sinó entre dos déus.


No podem pensar que tot aquell que té una determinada quantitat de diner en el banc, o té una finca, ja està condemnat.

Servir al diner significaria que tota la meva existència està orientada als bens materials. Seria tenir com objectiu de la meva vida l’hedonisme, és a dir, buscar el plaer sensorial i les seguretats que proporcionen les riqueses per sobre de tot. Significaria que he posat en el centre de la meva vida, el fals jo i només busco la potenciació i seguretats d’aquest jo; tot el que em permeti estar per sobre de l’altre i utilitzar-ho en el benefici propi.

No es tracte només de diners, sinó de tot allò que potencia el meu egoisme en perjudici de l’altre.

Què significa servir a Déu? No podem entendre-ho en termes d’esclavitud. No som esclaus d’un «Senyor». A Déu no li servim per a res.

Déu no vol servents, sinó persones lliures.

Servir un déu extern que em pot premiar o castigar, és idolatria i en el fons egoisme. Al Déu verdader només se’l pot servir, servint l’home. Aquesta és l’originalitat del missatge cristià. On les religions posen «Déu», Jesús posa l’«home».

Sovint confonem allò que és legal amb allò que és just. Diem: el diner que m’he guanyat legalment és meu. Però el diner guanyat legalment pot ser injust per la manera de gastar-lo.

Les lleis que regeixen l’economia, són fetes pels rics en defensa dels seus interessos. Però no poden ser considerades justes per aquells que queden exclosos dels seus beneficis de progrés.

El que ens diu l’evangeli és una obvietat. La nostra vida només pot tenir una «finalitat última». Tots els altres objectius han d’estar orientats a l’última meta, que és Déu.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 

SALVARSE NO ÉS EVITAR LA CONDENACIÓN*

Algunes claus per interpretar l'evangeli (Jn 3,13-17) --Festa de l'Exaltació de la Santa Creu,--m extretes d'un escrit de Fray Marcos - Fe adulta

Així com «Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat», El que va fer Moisès va ser recordar en un moment difícil, en el desert, al déu Ranenutet (representat per una serp). Als qui havien construït un vedell d’or, a les seves espatlles, Déu els feia construir la imatge de la serp, un altre déu, perquè mirant-la es desinfectessin i tinguessin vida.

Per entendre la comparació d’aquest fet amb la creu, és imprescindible saber que el déu egipci era a la vegada verí i antídot; mort i vida; opressió i salvació. En ser crucificat, Jesús també representa a la vegada, la mort i la vida, la humiliació i l’exaltació.

Al dir «enlairat», va molt més enllà d’una al·lusió a la figura de la serp. La creu és la manifestació suprema de l’amor i la lleialtat de Déu. És el moment de l’exaltació definitiva de Jesús. En l’home enlairat es manifesta la Vida verdadera. Jesús ha arribat al punt més alt; s’ha identificat amb Déu.

«Perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna»: «Vida definitiva». Això denota qualitat de vida pròpia de l’estadi final i definitiu. Traduir-ho per «Eterna» empobreix, el significat, perquè només fa referència a la duració, no a la qualitat.

«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». Això no va dirigit només als cristians, sinó al món sencer. Jesús és el do de Déu a la humanitat, no només a l’encarnació, sinó que també a la crucifixió.

«Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell». Segons Joan, Jesús va ser enviat al món. Pels sinòptics, a Israel. La salvació està destinada a tothom. No només al poble elegit, sinó a totes les nacions. S’han acabat els privilegis. La Vida de l’Esperit s’ofereix a tothom. Qui no obtingui aquesta Vida, serà perquè rebutja l’oferta, negant la seva adhesió a Jesús.

*.- Veure original:(Jn 3,14-21) https://www.feadulta.com

 EL SEGUIMIENTO EXIGE DISPONIBILIDAD TOTAL*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 14.25-33) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Per poder entendre el sentit de l‘evangeli d’avui és precís recordar que fent camí vers Jerusalem. Jesús adverteix a la multitud de les exigències del seguiment. Només reflexionant sobre el context del seguiment a Jesús, podem entendre les exigències desorbitades que ens proposa (preferir-lo a la família, carregar amb la creu, renunciar a tot).

Fa uns diumenges, Jesús deia al jove ric: Si vols arribar fins al final... Avui ens diu: si no penses arribar fins al final, és millor que no comencis el camí. Si no ets capaç d’acabar l’obra, no és que t’has quedat a la meitat, és que has fracassat.

Jesús no t’exigeix ser cristià, però si decideixes caminar amb ell, no hi ha més remei que deixar de caminar en altres direccions. No es pot anar en doble direcció a la vegada.

El missatge no va dirigit a uns pocs privilegiats, que serien cristians de primera. Jesús es dirigeix a tots els qui el segueixen. Ho fa personalment: «Si vols...». La resposta també ha de ser personal i adulta.

No hi ha doncs cristianisme a dues velocitats. Tots els éssers humans estem cridats a la mateixa meta.

Jesús proposa tres exigències:

1ª.- Estimar-lo a ell més que a tota la família.
2ª.- Carregar amb la creu.
3ª.- Renunciar a tots els bens.

És a dir, disponibilitat total.

Unes exigències que no podem entendre amb la raó, però poden indicar-nos per on va la cosa.

La clau per entendre la primera exigència està en la frase: «fins i tot [estimar-lo més a ell] que a la pròpia vida»,

Però compta amb la literalitat de la frase. L’amor a Déu (a Jesús) no pot anar contra l’amor a la família. L’elecció té sentit si la família s’oposa al seguiment, com li va passar al mateix Jesús. És aleshores que no s’ha de cedir a les exigències de l’instint, perquè està malejat. El tema del rebuig va més lligat a l’acceptació de la creu que a l’amor a la família. Si els familiars, molt estimats, volen apartar-te de la teva meta verdadera, està clar que no pots cedir, encara que això causi un dolor verdader.

Carregar amb la creu fa referència al que va fer Jesús, però a la vegada, és un signe de totes les dificultats que trovarà qui decideixi seguir-lo. Una vegada s’ha emprès el camí de Jesús tot el que pugui impedir seguir endavant s’ha de superar, costi el que costi.

«Renunciar a tots els bens», no resulta fàcil. Recordem que els qui entraven a la primera comunitat cristiana havien de posar tot el que tenien a disposició de la comunitat. L’objectiu era que a la comunitat no hi haguessin pobres ni rics. Tot era de tots.

Avui fora impossible aquest nivell de despreniment. Però podem entendre que l’acumulació de riqueses d’uns, es fa sempre a costa de les carències d’altres. Avui hauríem de descobrir que allò que jo tinc, pot ser causa de pobresa en d’altres éssers humans que són com jo mateix. En realitat es tracte d’elegir entre les seguretats que donen la possessió d’alguns bens o assolir un major grau d’humanitat.

Seguir Jesús no es pot convertir en quelcom negatiu. Es tracte d’una oferta de plenitud, no de renunciar a res. Mentre que seguim parlant de renunciar, voldrà dir que no hem entès el missatge. El que Déu ens exigeix és que siguem autèntics.

Jesús va viure aquesta profunda experiència interior i va comprendre fins on podia arribar l’ésser humà si desenvolupés totes les seves capacitats. Aquesta plenitud va ser l’objectiu de la seva predicació. Jesús ens indica el camí. Ell mateix no va donar una gran importància a la seva família: «Qui és la meva mare...?» «Els qui fan la voluntat del meu pare». Al jove ric: li faltava una cosa... «Deixar-ho tot». En una altre ocasió va dir: Que difícil li serà entrar al regne de Déu, al qui només posa la confiança en el diner.

Jesús s’expressa amb radicalitat. Però radical no vol dir rigorós. Ell mateix ha manifestat que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera.

La radicalitat neix de dins --de la llibertat d’elegir--, una vegada que s’ha conegut allò que és verdaderament bo per a mi.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 ACEPTARNOS COMO SOMOS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 14.01 i 07-14) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Avui el context és molt important. Un dels principals fariseu invita a Jesús a menjar. Era dissabte. Els jueus, després de la reunió a la sinagoga aprofitaven l’ocasió per invitar alguna persona important i presumir davant dels altres invitats. Jesús ja era molt conegut i discutit.

El text que llegim se salta que Jesús tenia al davant un malalt hidròpic i el cura, tot i ser dissabte. Aquesta transgressió ja li crea antipaties. Això cal tenir-ho en compta.

També hem de tenir en compta que els temps escatològics gairebé sempre se simbolitzen amb un banquet.

Avui se’ns presenten dues paràboles. Una fa referència als invitats. L’altre es refereix a l’amfitrió.

- A la primera s’exposa una visió profunda de la humilitat. Posar-se a l’últim lloc no ha de ser una estratègia per aconseguir una major admiració i honor. La frase: «Tot el s’enalteix serà humiliat, i tot el qui s’humilia serà exalçat» ens pot portar a una falsa interpretació i concloure que Jesús aconsella no buscar els honors i el prestigi dels altres com un mitjà per fer-se valer.

El que Jesús condemna és la vanaglòria contrària al seu missatge. Diumenge passat ens deia: «Hi ha últims que seran els primers i primers que seran els últims»..

- A la segona hi ha un matís diferent. Jesús no diu que no invitem a familiars o amics. El que diu és que aquestes invitacions no són, de cap manera, signes d’amor evangèlic.

L’amor que ens demana Jesús és el que no busca l’interès. La demostració de que estem en la dinàmica del Regne és quan es busca el bé de l’altre sense esperar res a canvi.

Esperar que el benefici que no se’t dona ara el rebràs «quan ressuscitin els justos» també pot ser una estratègia: esperant ser retribuït en el més enllà. Aquesta dinàmica interessada, per molt que s’hagi predicat, no té res de cristiana


Jesús vol que entrem en una dinàmica nova, que ens canvii l’escala de valors. Ser cristià es senzillament, ser diferent.

No es tracte de renunciar a ser el primer. Ben al contrari, es tracte d’assegurar el primer lloc en el Regne. Es tracte de buscar el bé de tots la persona, i no només de la part biològica. «Qui vulgui ser el primer que sigui l’últim i el servidor de tots». Jesús no critica el que vulguem ser els primers, el que rebutja és la manera d’aconseguir-ho.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 PREGUNTAS Y SUGERENCIAS SOBRE LA SALVACIÓN*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 13.22-30) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Jesús, camí de Jerusalem, va instruint als seus deixebles.
Primera observació: Jesús no respon a la pregunta. Està mal plantejada? La salvació no és un problema quantitatiu, sinó un procés de superació del jo (ego).
La salvació, en el concepte mundà, seria l’alliberament d’un perill o d’una situació desesperada.
La trajectòria espiritual és un procés de progrés. La salvació consisteix, no en lliurar-me dels obstacles que s’hi oposen, sinó de desplegar un màxim de plenitud humana.

Algunes reflexions:
1.- Et salves tu, o et salva Déu?
L’acció de Déu i la de l’home no són de la mateixa naturalesa.
Déu m’està salvant ara mateix, però els problemes de l’ego són cosa meva. «Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà».
2.- La salvació és pel més enllà o pel més aquí?
L’ésser humà es una unitat. La salvació s’està realitzant ara i aquí en un continu. En el moment present hi ha tota l’eternitat.
3.- De quina manera ens salva Crist?
Tots els cristians sabem que és Crist qui ens salva. Per això la pregunta no és «si» ens salva, sinó «com» ens salva.
Jesús ens salva salvant-se ell com a home. Ens ha ensenyat el camí i ens ha demostrat que és possible també per a nosaltres. Aleshores, vivint el que ell va viure, estem fent nostre el que a ell el va salvar.
4.- Salvant les religions?
Totes les religions són conseqüència de que una persona, en un moment determinat de la història, ha experimentat la salvació. I en sentir-se salvada ha volgut que els altres també ho experimentin.
Però la salvació no és transferible, i aleshores ofereix normes, ritus i doctrines que ens puguin ajudar; es constitueix una religió.
Però una religió mal entesa no ens porta a la salvació.
5.- Els sagraments salven?
Si no comprenem la salvació de Crist, tampoc entenem els sagraments.
L’actuació de Déu en els sagraments no és externa, «ex opera operato».
Déu no ens dona la gràcia des de fora, sinó que ens ajuda a que aflori la gràcia que portem dins. Els sagraments són signes que ens ajuden a descobrir el camí de la verdadera salvació, a través de les actituds de cada persona en la seva vida real.
6.- La salvació sempre és igual per tothom?
A mesura que l’ésser humà evoluciona, és raonable pensar que s’incrementen les possibilitat d’assolir la plenitud i per tant de salvació. No és una idea fàcil d’assimilar, però si acceptem que l’ésser humà està en evolució, semblaria plausible.
7.- És pot conèixer la salvació abans d’aconseguir-la?
Ningú pot saber en què consisteix la verdadera salvació, fins que no la fa realitat.
Entre tots hem d’anar tantejant quasi a cegues i a base d’equivocacions (el pecat), buscant la meta.
8.- La salvació és una qüestió purament personal?
A l’AT quasi sempre es parla de la salvació o perdó del poble. L’evangeli insisteix en que la salvació és personal, però també afirma, que ningú se salvarà desentenent-se dels altres.
Però, en la mesura en que una persona va experimentant la seva pròpia salvació, està ajudant a que els altres també se salvin.
Pels cristians, el gran exemple de salvació va ser Jesús. En altres cultures, tenen altres models de salvació, que també poden ser vàlids. Tota figura salvífica, està condicionada per unes circumstàncies a les que va donar resposta amb la seva manera de viure. La nostra salvació l’hem de fer palesa responent als reptes de la vida present..
9.- De què ens hem de salvar?
La primera accepció del verb salvar (alliberar d’un perill).
La salvació no pot anar de treure’m o posar-me alguna cosa. No va en l’ordre del tenir, sinó del ser. No pot consistir en alliberar-nos de les nostres limitacions i mancances, sinó en com actuem malgrat tot. .
Déu ens va crear a la seva imatge. Les limitacions i mancances formen part de la nostra condició essencial. No n’hem de fer responsables ni a Déu ni al diable.

Per tant la salvació s’ha de produir pel desplegament de totes les possibilitats que tenim com a éssers humans, seguint el model que tenim en Jesús.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 NO PUEDE HABER VIDA SIN LUCHA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 12.49-53) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta 

Jesús ens parla avui de si mateix, de forma una mica enigmàtica. Quina classe de foc ens porta al món?Què significa aquest baptisme? De quina pau parlem? No és fàcil trobar el context on situar aquestes preguntes perquè siguin significatives per a nosaltres.

Jesús no ens parla d’un foc destructor, sinó d’un foc que purifica i dona vida. A l’AT hi ha moltes imatges en aquest sentit i Jesús es recolza en elles per a transmetre’ns la seva idea de renovació.

No he vingut a posar pau, sinó divisió. Una altre vegada ens trobem amb una flagrant contradicció. Com podem fer compatibles aquestes paraules amb aquestes altres: La pau us dono, la meva pau us deixo?. Sovint la millor manera de comunicar una idea difícil, és la paradoxa, que ens obliga, que ens obliga a reflexionar: Ni totes les guerres són dolentes, ni totes poden ser beneïda sense més.

1.- Hi ha una pau que s’assoleix amb violència, per conquerir un país o per imposar-se en un matrimoni, etc. És una pau que neix de la injustícia, i per tant ni és bona, ni s’aguanta molt de temps.

2.- Hi ha una pau que podríem anomenar justa, És la que es dona entre persones o països que dialoguen, que defensen postures diferents, però es respecten mútuament. És una pau positiva però no suficient.

3.- Hi ha una pau que seria equivalent a l’absència de problemes. Que em deixin en pau! Però, compta. És una pau trampa. Esperar que el temps resolgui els problemes, és una pau que anul·la la vida. Una vida que està envoltada d’obstacles i ens obliga a lluitar per superar-los.

4.- La pau que ens proposa Jesús neix de l’harmonia interna; de l’equilibri que un ésser humà assoleix, quan tot ell és el que ha de ser, quan ha resolt el conflicte amb les exigències pròpies del seu ésser profund. Aquesta és l’autèntica pau, (Shalom) que els jueus es desitjaven en saludar-se i acomiadar-se. Aquesta harmonia amb un mateix, és la que porta a estar amb harmonia amb els altres i amb Déu.

Per altre banda hi ha quatre classes de guerres que cal analitzar bé:

1.- La guerra que es fa contra l’altre per sotmetre’l. És el fruit de l’egoisme més refinat. És el que utilitza la superioritat biològica, mental o sociològica per imposar-se a l’altre. És la guerra més freqüent i la que fa més mal.

2.- La guerra que fa el qui està sotmès, per sortir de la seva situació. És la guerra que s’anomena «justa». Tots els éssers humans tenen l’obligació de lluitar per la seva llibertat, però si utilitza els mateixos mitjans que l’opressor. Utilitzar canons, com ha fet l’Església en altres temps, no té res de cristià.

3.- La guerra que es fa contra un altre pel fet de ser autèntic. Jeremies va patir aquesta guerra per ser fidel als seus principis i denunciar els dirigents corruptes del seu temps. Aquesta és la guerra que s’ha de fer, sense por.

4.- La guerra de la que parla Pau, la que ens hem de fer a nosaltres mateixos. En l’ésser humà hi ha forces i tendències que ens obliguen a estar en tensió. L’objectiu de l’ésser humà és l’amor. L’amor cristià no ve en els gens, cal lluitar per assolir-lo.

Per aconseguir l’objectiu, l’ésser humà ha d’utilitzar la seva capacitat mental per lluitar contra els instints; no té més remei que fer l’esforç d’intentar cada día apropar-s’hi, a desenvolupar-se com persona humana.

El foc i el baptisme de que ens parla l’evangeli són el desig de la nostra purificació; perquè, a través d’ells, obtinguem la pau verdadera. Les tensions i les ruptures violentes no les origina Jesús, sinó aquells que decideixen rebutjar-lo.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 PADRE Y MADRE, LAS DOS METÁFORAS DE DIOS*

Reflexions sobre el dogma de l’Assumpció, extretes de l’escrit (Lc 1,39-56) del teòleg Fray Marcos – Fe adulta

No hem de considerar Maria com una entitat paral·lela a Déu, sinó com un graó de l’escala que ens hi porta.

De Maria cal destacar-ne dos aspectes. Per una banda, la figura històrica, la que va ser Mare de Jesús. Per l’altre, la figura simbòlica que s’ha anat creant a través dels segles; Mare de Déu, Verge, et.

Les dues figures són molt importants però convé no barrejar-les.

De la Maria real no en sabem quasi res. Els evangelis gairebé no en parlen. Recordem que per aquella societat la dona no comptava. Però el que de Maria és realment important és haver estat la mare de Jesús.

I és important, perquè va ser ella la que el va educar durant els primers onze o dotze anys de la seva vida. A la societat jueva d’aquell temps els pares es desentenien totalment dels fills. Era a partir de l’adolescència que els fills entraven en l’àmbit dels pares i aquests els ensenyaven a ser homes.

Tanmateix, del que el subconscient col·lectiu ha projectat sobre Maria, en podem estar parlant setmanes. Maria està envoltada de mites. Compta, els mites no són mentides. Són maneres d’expressar veritats a les que no és possible arribar per la via discursiva. Acostumen a ser intuïcions que sobrepassen la lògica, que es perceben des del més profund del ser. Els mites han estat utilitzats en tots els temps i són formes molt valuoses per apropar-nos a les realitats més misterioses i profundes que afecten els éssers humans.

En una societat masclista en la que Déu és Pare, el subconscient ha trobat en la figura humana de Maria el feminisme de la divinitat. Hi ha aspectes de Déu que només es poden expressar des de categories femenines.

Anomenar a Déu Pare i Mare no té significació de gènere. És una forma metafòrica per a poder expressar allò que és inefable.

Utilitzar la idea de Déu en termes masclistes, és una manera de justificar l’autoritat de l’home sobre la dona. Això que encara passa avui en dia, s’ha de denunciar com una tergiversació de la idea de Déu, i una devaluació del femení, incloent la part de feminitat que existeix en cada ésser humà masculí.

La idea de la Mare Verge és un mite ancestral que no té res a veure amb connotacions sexuals. Es tracte de la Mare primordial que no necessita concurrència de ningú per a produir la vida. Segurament la «Mare» origen de tot el que existeix, fou la primera idea de divinitat que va sorgir entre els humans.

Déu és l’origen i en ell mateix hi ha un Pare-Mare. Com a Pare fa la creació, com a Mare, dona a llum la creació, procrea. La diferència entre aquests dos conceptes es enorme. El Pare es pot desentendre de la creació. La Mare seguirà sempre pendent d’allò que ha nascut de les seves entranyes. En aquest mite s’està afirmant que el gènere primer i primordial és el femení, no el masculí.

Si Déu és el primer, si abans d’ell no hi havia res, no deixa de ser paradoxal que en el concili d’Efes (431) es declarés Maria Mare de Déu.

El fet de que la festivitat de l’Assumpció sigui una de les festes més populars i celebrades de la nostra religió no garanteix que s’hagi entès correctament el significat. Tot el que fa referència a Maria s’ha de matisar amb una mica de sentit comú.

La Assumpció de Maria va ser durant molts anys una veritat de fe acceptada pel poble senzill. No va ser fins a mitjans del segle passat, en que es va proclamar com a dogma de fe.

Però cal tenir en compta, que una cosa és la veritat que es vol definir i una altre, molt diferent, els termes amb que es formula aquesta veritat.

Aquest dogma no es pot entendre tal com està formulat. Pensar que un ser físic, Maria, que es troba en un lloc, la terra, es traslladada a un altre lloc, el cel, no té cap sentit. I encara menys, després que el papa Joan Pau II va dir que el cel no és un lloc sinó un estat. Probablement, la immensa majoria dels cristians no han acceptat l’explicació. Tampoc la doctrina oficial de l’Església ha dit el contrari.

Aquest dogma no pretén afirmar que el cos biològic de Maria està al cel, sinó que tota ella, que tot l’ésser, de Maria --sense entrar en les disquisicions gregues de cos i esperit--, ha arribat a la meta més alta, a la plenitud de la Vida.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

 DESCUBRIENDO EL VERDADERO SENTIDO DE LA CONFIANZA*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 12.32-48) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Els temes que avui ens presenta l’evangeli són difícils de comentar. Són pensaments dispersos que l’evangelista organitza al seu aire per anar referint-se a les exigències del seguiment a Jesús.

El llenguatge escatològic ens pot despistar una mica. Com el fet de que ens parli de bosses o tresors en el cel que ningú ens pot robar, o que Déu arribarà com un lladre a la nit.

Avui, un discurs que ens parla d’un déu que passa comptes a l’hora de la nostra mor, no ens serveix. Voldria dir que Déu ens ha abandonat al llarg de la vida, i no és així.

El diumenge passat se’ns demanava no posar la confiança en les riqueses. Tampoc en un déu totpoderós extern a nosaltres, sinó en l’home creat a la seva imatge i que té el mateix Déu com fonament.

Es tracte d’estar sempre atents, desperts, en actitud de recerca. No perquè pugui arribar el judici quan menys s’espera, sinó perquè prendre consciència de la nostra realitat, exigeix estar atents a tot allò que és més enllà dels nostres sentits i no és fàcil descobrir.

Si de veritat hem descobert el tresor que és Déu no hem de témer res.

La por és l’arma de les institucions i els seus dirigents, perquè així, en om de Déu, poden manipular les persones

Déu no és un ésser extern en qui he de confiar. Ell és en el meu propi ser, en allò que té de fonament i em proporciona totes les possibilitats des del meu interior. Això és el que significa: «No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne» (Lc 12,32).

El Déu de Jesús és do total, incondicional i permanent..

Això és el que ens ha de portar a la confiança més absoluta. El que Déu em dona a cada moment, no depèn ni tant sols de mi. La fe consisteix en fiar-se absolutament d’aquest Déu.

El Pare ha tingut a bé confiar-nos el Regne. Aquest és el tresor amagat; és el mateix Déu que està amagat dins nostre. Aquesta és la més gran riquesa per a tot ésser humà .

Déu no té futur. És un continu present. La preocupació pel més enllà, ens impedeix viure en plenitud ara i aquí. La vida present té ple sentit en si mateixa.

L’esperança cristiana no està en la base del que Déu em donarà, sinó en el que ja m’està donant i he de descobrir.


*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

 

VALE MÁS SER DUEÑO DE 1 EURO QUE ESCLAVO DE UN MILLÓN*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 13.13-21) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Les tres lectures d’avui coincideixen en un tema principal: el tenir o el ser. Recordem que Jesús camina cap a Jerusalem i l’evangelista diu que Jesús aprofita per anar formant als seus deixebles.

L’evangeli d’avui té dues parts:

- A la primera, Jesús es nega a ser àrbitre d’un conflicte econòmic.

- A la segona, ens adverteix del risc de buscar seguretats terrenals, oblidant el verdader objectiu de la vida humana.

Cal tenir present que l’evangeli utilitza el llenguatge religiós del seu temps. Quan diu que la vida no depèn dels bens, fa referència a la vida biològica. No tenen importància els anys de més o menys que es visquin, sinó el sentit que es dona a la vida.

La Vida veritable, no depèn de tenir més o menys, sinó de ser. El problema tampoc és que els bens acumulats siguin a benefici d’una altre persona. Si fos així, semblaria que de poder-los gaudir un mateix quedaria justificat.

Tampoc es tracte de proposar ser ric davant Déu, pensant en l’acumulació de mèrits esperant que, al final, ens siguin recompensats. El que proposa Jesús va en la direcció contrària. El seu missatge és que ens oblidem del Jo.

No s’ha d’associar el cristianisme amb una política concreta, ni el missatge evangèlic amb ideologia política. Jesús va al centre de la persona i no està condicionat per cap credo ni doctrina.

El tema de l’evangeli d’avui és el despreniment d’allò que és material, canviar l’escala de valors i orientar la nostra existència a desplegar la nostra humanitat. La possessió de bens del tipus que sigui no pot ser l’objectiu final de cap ésser humà.

Els sants pares ja advertien que l’objectiu no és augmentar les necessitats, sinó aconseguir la seva disminució. Aquest hauria de ser el nostre objectiu personal.

Déu vol que visquem el més dignament possible, però no a costa dels altres. No està malament ocupar-se de les coses materials, millorar el nivell de vida i ser previsors. Jesús no critica la previsió del futur, ni la lluita per una vida més còmoda. El que l’evangeli critica és que ho fem de manera egoista.

Si tots els éssers humans tinguéssim el mateix nivell de vida, no hi hauria problema. El que és nefast és oblidar-se de la humanitat; no ser conscients de que l’excés de consum d’una part deixa l’altre part a la misèria.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

 LA ORACIÓN DEL PADRENUESTRO*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 11.01-13) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

El «Parenostre» és com un resumen de la relació que un ésser humà pot tenir amb l’absolut, amb ell mateix i amb els altres. La primera part del Parenostre mira a Déu, la segona mira l’home.

El Parenostre ens posa en contacte amb la manera que tenia Jesús d’entendre Déu. En el llenguatge religiós de l’època, Jesús ens transmet tota la novetat de la seva experiència de Déu.

La base d’aquest missatge va ser experimentar que Déu és «Abba», i l’experiència de ser un «Fill de l’Home», connectat amb tots els altres ‘essers humans.

El missatge de les paraules no és en les lletres sinó en l’esperit. Assolir l’esperit suposa sempre anar més enllà de les formulacions literàries.

Diuen que santa Teresa quan es posava a resar el Parenostre, a la primera paraula ja quedava en èxtasi. Efectivament quan pronunciem la paraula «Pare», dirigint-nos a Déu, ja estem entrant en l’experiència de Jesús.

«Pare».- Anomenar Déu «Abba» va ser la gran revelació de Jesús. És la pedra mestre de tot el seu missatge. Descobrir Déu com a Pape és situar-se al balbuceig del nen que comença a parlar i encara no sap el que vol i manifesta confiança absoluta en el seu protector..

Diem que Déu és Pare en el sentit d’origen i fonament del nostre ésser, no de dependència biològica. El seu significat cal buscar-lo més enllà de la paraula..

Procedim d’Ell i no perdem mai aquesta dependència, sense que això limiti les meves possibilitats de ser jo mateix. Ben al contrari, les fonamenta. El pare natural, dona la vida, biològica, en un moment determinat. Déu ens està donant la Vida, constantment.

Però, a la vegada, Déu també és Mare. S’ha d’eliminar la idee d’un Déu dominador i repressor com algunes vegades se’l presenta, projectant-li trets negatius del pare natural..

«Que esteu en el cel».- Joan Pau II va deixar dit que el cel no era un lloc, sinó un estat. La traducció correcta seria: «Que estàs en tu mateix». En Déu, SER i ESTAR s’identifiquen.

«Sigui santificat el vostre nom».- Aquí «nom» significa persona, ésser. La frase vol dir que nosaltres hem de descobrir Déu i donar a conèixer als altres, tal com és, segons la nostra pròpia existència.

«Vingui a nosaltres el vostre Regne».- El Regne és el símbol clau de la predicació de Jesús. Però va ser el mateix Jesús qui ens va dir que no ha de venir d’enlloc, ja és dins nostre. Traduïm «que vingui» per «descobrim-lo» i manifestem-lo a l’exterior amb la nostra manera de viure i amb allò que fem.

«Faci's la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel».- Cel fa referència a un lloc contrari a la terra, on es fa la seva voluntat. En Déu la voluntat no és una facultat, com en l’ésser humà. La voluntat de Déu és el seu propi ser que es representa i es manifesta en cada persona i en cada cosa.

«El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d'avui».- Déu no pot deixar de donar-nos tot el que necessitem per a poder ser nosaltres mateixos. Fora ridícul un déu que només es preocupés del que se li demana. Però en demanar-li el pa (li demanem també tot el que necessitem per a viure), estem manifestant que li fem confiança.

«Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors».- Nosaltres no podem ser exemples de perdó per a Déu. Més aviat hauríem d’aprendre a perdonar d’aquest Déu, que ens perdona sempre sense condicions: Déu és perdó.

Només és capaç de perdonar aquell que se sent perdonat. Descobrir que Déu m’estima sense que jo ho mereixi és la clau de la relació amb Ell. Si perdonem és senyal de que hem descobert i acceptat el perdó de Déu.

«No permeteu que nosaltres caiguem a la temptació»,- Pensar que Déu ens pot deixar caure en temptació no té sentit. Però és veritat que l’única manera d’evitar la temptació és precisament pregant, és a dir, prenent consciència (coneixement) de què sóc, verdaderament, i què és Déu per a mi.

«Deslliureu-nos del qualsevol mal».- Una vegada més una frase que va més enllà de la lletra. L’única manera d’alliberar-nos del mal es el coneixement. Tot el missatge de Jesús va encaminat a alliberar-nos del mal, és a dir, de l’engany, de l’error, de la mentida. No ens podem alliberar del mal sense saber què és el bé, segons la predicació de Jesús..

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3.