CREURE I CONFIAR

Un capellà amic, ja traspassat, em va fer –cito de memòria- aquesta confessió: Crec perquè confio, confio perquè crec. Això que sembla un joc de paraules amaga una profunda meditació i un bany de realisme. I, a la vegada, deixa clara una actitud contrària a aquell que deia: Jo ja crec que Jesús ha dit que tornarà triomfant el darrer dia, però ja veuràs com no ve!

I és que, creure en allò que ens diuen, o llegim o sentim dir... és un exercici mental que ens compromet molt poc, o a guaira bé res. Tot depèn de la confiança que dipositem en la persona o mitjà d’on hàgim rebut la dita, de la seriositat i fiabilitat de qui ens ha dit o comunicat allò que farà o esdevindrà. En última instància, es tracte d’una qüestió de confiança del receptor en l’emissor, i sobretot, que es tracti de quelcom que ens pugui afectar personalment o com a membres de la societat en que vivim.

La confiança, llegim a Viquipèdia, «és un sentiment cap a les altres persones, que indica la creença que compliran els acords, tàcits o explícits, en què es basa la relació o que seran capaces de fer una tasca concreta». La creença, per la seva part, és un acte de fe que ens implica d’alguna manera. Si creiem que Jesús és el Fill de Déu, vol dir en primer lloc que creiem en Déu i en l’Encarnació que ens revela el pla de salvació. Aquí és on es planteja aquella mena de sil·logisme: crec perquè Déu m’inspira confiança. Una confiança que no es basa en res tangible, demostrable, sinó en la creença de que Déu existeix i compleix les seves «promeses».    .  

Jesús mereix confiança perquè va segellar les seves dites i fets lliurant-se a la mort per fidelitat en sí mateix i al Pare. Això mateix havia fet Sòcrates en acceptar la mort abans de retractar-se de les seves ensenyances. La nostra fe en Jesús deriva del fet de la seva mort i  resurrecció: «I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida també és la vostra fe» (1Co 14.14). Per tant, els cristians, tenim raons objectives per tenir confiança en el Déu que compleix les promeses, ressuscitant Jesús, i aquest, retrobant-se amb els apòstols i deixebles. La presència del ressuscitat havia d’impactar-los amb tant de realisme que en van sacrificar la seva pròpia vida per a donar-ne testimoni.

Creure en el Déu de Jesús és, per tant, fer confiança a Jesús. Pere va comprendre que Jesús tenia «paraules de vida eterna» (Jn 6,68) en un món on només hi havia falses promeses i egoisme. Els apòstols i deixebles van creure en comprovar que en Jesús es complien les profecies i les seves pròpies paraules: «el Fill de l’home ha de patir molt» (Mt 17,12); «i ha de ser tingut per no res» (Mc 9,12) I, un judici severíssim i injust el va dur a la mort: «Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-nos a Déu» (1Pe 3.18)

Creure és confiar. Ho tenia clar Charles de Foucauld, quan va escriure l’oració de l’abandó: «Poso la meva vida en les teves mans [...] amb tot l’amor del meu cor [...] per mi estimar-te és donar-me, entregar-me a les Teves mans sense mesura, amb confiança infinita». 

El meu amic capellà sabia que fer confiança és tenir fe, i la fe és una virtut teologal; en tant que virtut, es tracte d’una qualitat moral positiva; en tant que teologal, és camí de salvació: creure que Déu és per sobre de totes les coses i que la nostra vida va orientada a Ell.
Salvador Sol

Tot i els esforços del papa Francesc, l’Església s’ensorra

Hi ha dues òptiques per analitzar l’Església: la institucional i la del poble fidel. La meva preocupació és amb relació a l’Església institucional en la seva globalitat i diversitat de confessions, també la catòlica, que no fa tants anys encara proclamava que fora de l’Església catòlica no hi havia salvació! Aquesta arrogància de la seva jerarquia fou l’origen de la divisió i, a hores d’ara, és encara l’entrebanc més notable per a una reunificació, molt desitjada pels fidels, però poc o gens volguda per determinats membres de la Cúria Vaticana. De les diverses confessions cristianes -catòlics, luterans, anglicans, ortodoxos, episcopalians, etc.-, en general, la confessió que menys ha evolucionat i sintonitzat amb el sensus fidei del Concili Vaticà II és justament la catòlica.
Són diversos els motius d’aquesta manca d’evolució però entre els més destacats cal esmentar 1) els quasi 40 anys de dos pontificats retrògrades (Wojtyla i Ratzinger), que a més d’arraconar la doctrina del Vaticà II ens van voler fer retrocedir a la de Trento I 2) l’estructura faraònica que encara manté el Vaticà i el poder nefast no només de la Cúria, sinó de tot el col·legi cardenalici, esdevinguts obsolets i contradictoris amb el que haurien de testimoniar.
En front d’aquesta vergonyant realitat, són cada cop més les veus de totes les confessions de l’Església que des de fa anys reclamen, amb bons arguments científics, que una altra Església és possible, que ho és si els cristians, tots, ens impliquem en aquest propòsit, malgrat la més que segura oposició de clergues, bisbes i cardenals beneficiaris de l’statu quo. Ells són els grans responsables de la banalització del missatge de Jesús de Natzaret, interpretant esbiaixadament el més essencial i fent-nos arribar la versió teista que els ha interessat, amb l’excusa que només ells tenen la potestat, per revelació divina, d’interpretar els textos sagrats.
Ens cal un nou paradigma eclesial, per això és urgent un canvi de mentalitat i de tarannà dels ja esmentats responsables eclesials. S’han acabat aquells temps en què la ignorància dels fidels els permetia justificar les seves actituds i absurdes argumentacions. És per això que una Església la moralitat de la qual s’hagi vist implicada i esquitxada en tants afers de la nostra història, mai podrà oferir el lideratge moral al món mentre no faci un canvi copernicà en la seva forma de fer i expressar-se segons els temps actuals. En sintonia amb això, el bisbe episcopalià Spong afirma: «Tots els sers humans som imatge de Déu i hem de ser respectats per ser la persona que cadascú som. Per tant, cap definició de cap persona basada en la raça, l’ètnia, el gènere o l’orientació sexual, ni cap creença basada en paraules desenvolupades en qualsevol religió pot utilitzar-se com a fonament de rebuig ni de discriminació».
En aquest context, el bisbe Spong es pregunta: «Com és possible que l’Església Cristiana segueixi creient que l’homosexualitat és una forma de vida que un elegeix, com a conseqüència d’una malaltia mental o per la depravació moral, i que encara ho segueixi afirmant explícitament o implícita, molts anys després que aquests conceptes fossin rebutjats i arraconats pel saber mèdic i científic?» I afirma, «El manament de Jesús d’estimar el proïsme com a un mateix sembla no haver estat escoltat per l’Església. La paràbola del bon samarità, que suggereix que hom ha d’estimar ’objecte de les seves pors i dels seus perjudicis més profunds, ha estat ignorada».
Davant d’una realitat força endèmica de l’Església, Spong ens ofereix una via més planera de donar contingut cristià a la nostra vida: «la promesa que Jesús ens fa, no consisteix a fer-nos religiosos, moralistes o autèntics creients; no consisteix a motivar-nos amb la culpa, ni amb la promesa del cel, ni amb la por a l’infern; consisteix, segons les paraules de l’evangelista Joan, a saber entendre el perquè ha vingut… perquè pugueu tenir vida i tenir-la en abundància».

 

Jaume Rocabert i Cabruja.

Publicat a la revista Recull de Blanes. Nº 2069 / Juliol 2016